4rt. Diumenge. B.

“Per què et fiques amb nosaltres...?”

La Granja.

En una vall on la caça començava a escassejar, un banda de llops va solucionar el seu problema organitzant-hi una gran Granja de mamífers, sobretot ovelles. La Granja estava prou ben organitzada com perquè la majoria d’animals poguessin sobreviure i reproduir-se segons un pla ben establert. D’aquesta manera, mai no faltava aliment per als llops. Aquests també formaven part de la Granja: n’eren els dirigents, els educadors i els vigilants. Tot funcionava molt bé, i els diferents animals, segons les notícies donades pels mateixos llops, estaven contents de formar part d’aquella granja moderna i eficaç.

És cert que, alguna vegada, algun es rebel·lava. Però el sistema era prou eficaç per contrarestar aquests intents, i normalment eren els mateixos interns els qui condemnaven aquells descontents inoportuns.

Però una vegada va haver-hi un xai que havia estat molt atent a tot el que passava. S’adonava que la majoria d’aquells animals no podien somniar ni donar sentit a la seva vida. Va veure que en aquell lloc hi havia molt d’ordre però poca felicitat. I va decidir dedicar-se a canviar aquella situació frustrant. Ho va estar rumiant força temps, parlant-ne discretament amb altres companys, intentant fer entendre que allà els animals eren només peces d’una maquinària, sense cap possibilitat de viure les capacitats de la pròpia Vida. Aviat va comprovar que el problema estava sobretot en la peresa dels mateixos animals: peresa per pensar, per examinar la realitat, per adonar-se de com havia quedat la seva vida, de com havien renunciat a viure per conformar-se a sobreviure. Va veure clarament que per despertar els companys era indispensable que ells mateixos prenguessin consciència de la seva dignitat i desitgessin una Vida més plena.

És per això que un dia, estant a l’escola on s’ensenyava a assimilar i a complir fidelment la Llei de la Granja, va decidir intervenir. Arribat el moment oportú, es va aixecar per parlar. “Ha arribat l’hora d’aixecar el vol”, va començar dient.
Les seves paraules van sorprendre tothom perquè no els parlava sobre tot allò necessari per al bon “funcionament” de la Granja sinó sobre els anhels més profunds dels seus cors, i sobre com podien satisfer-los. Tots els presents l’escoltaven entusiasmats.

Els mestres de l’escola van veure de seguida que, si no intervenien, podrien perdre el control de la situació. Així doncs, se li van enfrontar directament. “Per què et fiques amb nosaltres? Tu ets un infiltrat. Ets un venut als enemics de la Granja, i ara pretens destruir-nos”. I el van expulsar de l’aula, declarant-lo perillós, i indigne de conviure amb ells.

Però allò que havia dit aquell xai va arribar al més profund del cor de molts i va despertar sentiments que havien restat adormits. Alguns van començar a pensar si no tindria raó. Potser sí que les seves vides podien tenir un horitzó que la Granja els amagava. Les paraules d’aquell xai conscient van començar a transformar els seus cors, com el llevat transforma la pasta de farina. Alguns van començar a sentir el gust de la llibertat. I és clar: quan s’ha tastat la llibertat, ja no és possible tornar enrere...

3er. Diumenge. Any B

“Després d’haver estat empresonat Joan...”.

1. Els quatre evangelis són coincidents en un missatge que repeteixen de diferents maneres perquè quedi clar a tothom: ha arribat l’hora de passar de Joan Baptista  a  Jesús. En un llenguatge actual, es podria dir: també en l’experiència religiosa, a cada persona i a cada comunitat li arriba l’hora de passar de la minoria d’edat a l’edat adulta.

2. Això no deu ser fàcil en cap camp. Conec força joves per als quals arribar als 18 anys no ha comportat cap canvi real ni cap il·lusió especial. És tan còmode ser menor d’edat!!!

3. Aquest gust per mantenir-se “petit” es manifesta també en l’Església. Una prova d’això podria ser la facilitat amb què es va introduir el baptisme d’infants. En si mateix, el baptisme significa la incorporació a Jesucrist, que personifica la situació adulta en la història de cadascú. Que s’administri el sagrament de l’adultesa als infants, deu voler dir que no ens ho prenem gaire seriosament això de passar de Joan a Jesús.

4. També en la societat civil podem detectar aquest gust per la minoria d’edat permanent. Això explica que, pràcticament en tots els països anomenats “democràtics”, la democràcia serveixi només per legitimar el poder dels governants, i no pas per sentir-se ciutadà lliure, actiu i creatiu d’un poble. Així pot passar que certs governants decideixin, “en nom del poble”, que determinats pobles no existeixen; i que ningú no es queixi!

5. Passar de menor a major d’edat comporta un procés que, sovint, ens fa mandra i por. “Por a la llibertat” és una expressió que ja s’ha fet clàssica.

6. Potser algú pregunti: I, per què hem de ser majors d’edat? Per què voler ser lliures? Per què anar més enllà del compliment de les normes i obrir-se al gaudi de la filiació? Per què buscar la plenitud quan la mediocritat és tan còmoda?

7. No sé pas què respondre a qui faci aquestes preguntes. Potser per això l’evangeli d’avui comença amb unes paraules sorprenents: “Després d’haver estat empresonat Joan, Jesús es presentà...”.
Jesús no actua fins que “Joan” no ha estat empresonat. És una situació que conec per pròpia experiència. He hagut de decidir empresonar la meva minoria d’edat, per ser una mica adult; he hagut d’engrillonar la meva por a la llibertat, per ser una mica lliure. I tot això, per què? Per dues raons que acaben essent una de sola:
- per poder experimentar aquell mínim de dignitat que em permeti sentir la pròpia vida com una cosa valuosa per a mi i per als altres.
- perquè la filiació és un do rebut del Pare, i menysprear-lo posaria de manifest una ingratitud indigna.

8. Sense aquest sentiment de dignitat, la nostra vida seria
“una estranya opacitat,
objecte sense dret ni fonament;...
devastadorament mortal,
naturalesa pura,
química només els meus fervors, els meus desdenys,
atzar els meus orígens,
i els meus dolors, ferrenys,
no són sinó un defecte en una fràgil estructura”. (Cant espiritual, de David Jou).

9. En la nostra societat es parla molt de drets. Però, sense aquest sentiment de dignitat, els “drets” es busquen només pel goig de la confrontació; pel plaer de reclamar-los a algú; per l’orgull d’afirmar-se per oposició.

Passar de Joan a Jesús significa afirmar-se per comunió; passar del jo al nosaltres.

2on. Diumenge. Any B

De Joan Baptista       →    a Jesús.

Del desert           →    a la Terra Promesa.

De menors d’edat      →    a adults.

A Sant Feliu de Guíxols, a més de la parròquia mare, hi ha actualment dues altres parròquies. Quan, ja fa temps, el mossèn de la parròquia mare, Mn. Pere, va entrar en situació de llarga malaltia (2004), va venir un grup de persones a demanar-me si els podia dir la missa de 12, dels diumenges. La meva resposta va ser: “No m’hi dedico a dir misses. A més, en aquest cas, seria com una ofensa per a tots vosaltres”.

El grup de persones amb qui parlava tenien, més o menys, la meva edat. Això significa que havien estat més de 40, 50 ó 60 anys anant a missa cada diumenge. ¿I, ara que el seu mossèn estava malalt, necessitaven que algú de fora els fes la missa?! ¿Amb tants anys, encara no n’havien après?! ¿Eren tan petits que necessitaven un mossèn que els dirigís les seves celebracions?!

Però el cas és que jo coneixia bé aquelles persones, i sabia amb tota seguretat que eren cristianament madures, adultes, preparades, i amb una fidelitat a la parròquia a prova de bombes. ¿No hauria estat una humiliació considerar-los incapaços de preparar i fer ells mateixos aquelles celebracions que de sempre havien fet?

Així, doncs, vaig dir-los que no; que no aniria a fer una cosa per a la qual ells estaven perfectament capacitats. I també vaig dir-los que, si ells es feien la missa, jo els podria acompanyar com a signe de comunió interparroquial. Sempre hi ha hagut comunió entre les diferents parròquies, però ara les circumstàncies aconsellaven de fer-la més explícita. El resultat va ser que, durant quasi dos anys, ells es van fer la missa, homilia inclosa; i jo els acompanyava, si bé revestit amb alba en atenció a alguns germans menors que encara necessitaven veure-hi un capellà.

Dissortadament, quan va morir el mossèn, es va posar de seguida en marxa la maquinària clerical del bisbat. Ja en la mateixa missa exequial, els companys vinguts del Bisbat van atribuir-se tota la iniciativa de la celebració. Així van provocar que la comunitat parroquial retornés a la minoria d’edat permanent. O, potser, no? Potser força d’aquells companys eren ja prou adults per viure amb maduresa i comprensió la incapacitat dels representants del Bisbat per adonar-se que “Jesús passava”. Perquè la maduresa del seguiment de Jesús pot viure’s, fins i tot, en situacions externes no favorables. Però això no dóna dret a ningú de crear o mantenir aquestes situacions desfavorables.
Els responsables del Bisbat farien bé d’estar atents a aquest punt. Potser la seva feina no consisteixi tant en fer plans i programes diocesans com, i sobretot, en estar atents per veure quan Jesús passa per una comunitat, i poder dir-li: “Mireu l’anyell de Déu”. I invitar a “passar” de Joan a Jesús; de la minoria d’edat a l’edat adulta. Potser mai, en la història de l’Església, les comunitats cristianes no havien sigut tan adultes com avui. Deixarem perdre aquesta gran oportunitat?

El programa diocesà d’aquest any (2012) inclou donar missió pastoral a alguns seglars de parròquies on no hi ha capellà. Sigui benvinguda la mesura! Allò que no es va fer per fidelitat a la vida de les comunitats ara s’ha de fer per falta de capellans. Benvinguda mancança de capellans! Ara només falta que això es faci sense cap discriminació de les dones, amb el respecte degut a la vida real de cada comunitat, i sense convertir els o les seglars amb missió pastoral en “capellans de segona categoria”. Perquè, en el fons, què som els capellans sinó seglars amb missió pastoral?

Baptisme de Jesús. Any B.

“Veié que el cel s’esquinçava”.

En Samuel i en John han coincidit a l’avió que va de Barcelona a Tel-Aviv, i han començat un llarg diàleg.

John
O sigui, que tu ets jueu...

Samuel  
Sí. Me’n sento al cent per cent. Però també sóc ateu.

John
És normal. Penso que, per a un jueu, ser ateu és el més lògic.

Samuel  
Com? Per què ho dius, això? Tothom pensa el contrari!

John
És possible. Però jo crec que allò que ha permès als Jueus mantenir-se com a poble, és precisament la Bíblia. I la Bíblia és, d’alguna manera, el llibre més antireligiós i ateu que conec.

Samuel  
La Bíblia, un llibre antireligiós? Però, si només parla de Déu!

John
El poble jueu és religiós, com ho són tots els pobles. La paraula “Déu” forma part de la mateixa estructura del seu llenguatge. Però, ¿què diu, la Bíblia, sobre “Déu”? Dues coses: la primera és que no hem de tenir cap altre “déu” fora d’Ell. I la segona és que d’Ell no ens en podem fer cap imatge per venerar-lo, i ni tan sols es pot utilitzar el seu nom per res. Això seria “idolatria”; una idolatria declarada el pitjor pecat, perquè és la mare de tots els altres pecats.

Samuel  
Veig que coneixes bé la Bíblia. Que ets jueu, tu també? I també, ateu?

John
No. Sóc americà, i em considero cristià.

Samuel  
Cristià!!!... I parles així?
Els Cristians han perseguit molt els Jueus...

John
És veritat. Hi ha cristians fanàtics, com hi ha jueus fanàtics, i americans fanàtics, i polítics fanàtics, i esportistes, i científics, i filòsofs fanàtics... No és ni la Religió, ni la Ciència, ni la Filosofia... allò que persegueix o fa mal als altres, sinó el fanatisme. El fanatisme ho corromp tot.

Samuel  
Creure que Jesús va ser el Crist, també és un fanatisme.

John
Cap Fe és fanatisme. Però tota Fe pot ser presa pels fanàtics. El fanatisme li posen alguns humans de més a més. Precisament per això em confesso seguidor de Jesús. Ell va ser assassinat pels fanàtics. En realitat, el van condemnar perquè denunciava tot fanatisme, fos dels sacerdots del temple, dels romans dominadors o del poble que es deixava enredar.

Samuel  
Jesús, no era també un fanàtic?

John
Ell va ser assassinat. Fanàtics ho són els qui assassinen.
Hi ha una afirmació en l’evangeli de Marc que la trobo extraordinària: Jesús, després de ser batejat per Joan, va veure que el cel s’esquinçava. T’ho imagines? El cel s’esquinçava. Tots els fanàtics tenen una ideologia, unes raons supremes, unes veritats intocables, uns valors eterns, un dogmes indiscutibles... Són el seu “cel”. Exerceixen el seu fanatisme com un acte de culte al seu “cel”.
Només quan el “cel” s’esquinça, podem esdevenir realment humans.

Samuel  
No hi havia reflexionat mai sobre això.

John
Doncs hi ha hagut molts jueus entre els més grans “esquinçadors” dels cels que ens muntem. Penso en S. Freud: la seva descoberta de l’Inconscient va esquinçar el “cel” de moltíssims “comportaments normals”; o C. Marx: els seus anàlisis socials van esquinçar el “cel” de molta “justícia” totalment injusta. Fins i tot A. Einstein, amb la seva Teoria de la Relativitat, ha esquinçat el “cel” de preteses “veritats indiscutibles”.

Samuel  
“Va veure que el cel s’esquinçava”... Aquestes paraules expressen exactament la meva experiència personal.

John
I la meva. Als 25 anys vaig decidir ser ateu. Ho considerava la meva última i definitiva conquesta. Al voltant dels 60 he anat descobrint que el meu ateisme era només una altra ideologia; un “cel” que m’havia fabricat, i que se m’anava esquinçant ràpidament. Al principi em vaig espantar. Després vaig anar comprenent que dir-se ateu o creient podia expressar actituds exactament iguals: “cels” que ens fabriquem per protegir-nos, o per imposar-nos.  

Samuel  
I ara, que?

John
Saps com continua, l’evangeli de Marc? Diu que, després de veure esquinçar-se el cel, Jesús va sentir una veu que li deia: Ets el meu Fill, el meu estimat, en tu m’he complagut.

Samuel  
Extraordinari!

John
A mi també m’ho sembla. Ara ja saps per què vull passar un temps a la terra de Jesús.

Samuel  
Per a vosaltres, és Terra Santa.

John
No és pas per això. Penso que, per sentir determinades paraules, cal trobar-se en situació de peregrí. Allò del desert, saps?