Diumenge 26è. de durant l'any A.

EVANGELI. (Mateu 21,28-32).

En aquell temps,

Jesús digué als grans sacerdots i notables del poble:

“¿Què us en sembla?

Un home que tenia dos fills,

va dir al primer:

Fill meu, ves a treballar a la vinya, avui.

Ell respongué: No hi vull anar.

Però després, se’n penedí i hi anà.

El pare digué això mateix al segon

i aquest li respongué:

Hi vaig de seguida, pare. Però no hi anà.

¿Quin d’aquests dos va fer el que el pare volia?”

Li responen: “El primer”.

 

Jesús els diu:

“Us dic amb tota veritat

que els publicans i les dones de mala vida

us passen al davant cap el regne de Déu,

perquè ha vingut Joan

amb la missió d’ensenyar-vos el bon camí,

però vosaltres no l’heu cregut,

mentre que els publicans i les dones de mala vida

sí que l’han cregut.

I vosaltres, ni després de veure això,

encara no us en penediu ni voleu creure’l.

 

 

“Fill meu, ves a treballar a la vinya, avui”.

 

(La “Vinya” és [el camp de] la Vida).

 

La Rosa i en Miquel.

En una excursió de jubilats es van fer amics en Miquel i la Rosa.

Un dia que van dinar junts en una mateixa taula, la seva conversa va ser aquesta:

 

Rosa.

A mi em sembla que entenc aquesta malaltia. Fins i tot m’estranya que no la pateixi més gent. Potser molts la pateixen d’una altra manera.

Miquel     
El meu doctor diu que només l’entenem els qui la patim o l’han patida. També has tingut depressió, tu, alguna vegada?

Rosa
No, però vaig estar‒hi a la vora. Potser per això l’entenc, o així ho penso...

Miquel
Com la vas evitar? Perquè és una malaltia molt dolenta...

Rosa
Ja fa molt temps −la meva Petita acabava els estudis−, els van fer una xerrada sobre Orientació professional. Els pares també hi vam ser convidats. Sense buscar‒ho, vaig trobar‒me discutint amb el conferenciant. La meva Petita tenia aleshores disset anys. Disset anys!, i aquell home els explicava “com guanyar‒se la vida”!
I jo pensava: no s’adona aquest saberut que aquests vailets i vailetes que té al davant, ja n’estan plens de vida, més que ell mateix?
La veritat és que aquella “discussió” em va sorprendre a mi mateixa. Després vaig pensar que m’havia embolicat: imagino que volia defensar en la meva filla alguna cosa que no havia sabut defensar en mi mateixa.
Allò que els psicòlegs en diuen un mecanisme de projecció...

Miquel     
Però abans has parlat de que vas estar a les portes d’una depressió...

Rosa
En certa manera, sí.
És que, mirant les meves filles −i perdona que sigui tan mare marassa−, les trobo tan plenes de vida, tan exuberants, tan meravelloses... que el seu problema no pot ser de cap manera com guanyar‒se la vida sinó com vessar tanta vida com porten dintre.
A mi també sempre m’havien parlat de guanyar‒me la vida. I ho trobava depriment, perquè mai no acabes de “guanyar‒te‒la, la vida”!
I és que la vida no es guanya...
La vida és un do. Sempre la rebem com un do.
Les meves filles l’han rebuda de mi. I que ningú no em privi d’aquest honor!
Mirant les meves filles i els seus companys, vaig veure que era urgent canviar de pregunta. L’autèntica pregunta no és “com guanyar‒se la vida?” sinó “com donar tanta vida?”.

Miquel     
Però... ningú no pot donar el que no té...
Si primer no et guanyes la vida, què pots donar?

Rosa
Aquesta és la gran equivocació! Són dues coses que s’exclouen. Pot semblar que una ve després de l’altra. Però no és així. Si et dediques a una, no et dediques a l’altra.
Recordo que sovint em preguntava a mi mateixa: Quin sentit té, la meva vida? I la trobava absurda, avorrida,...
Viure per viure... És depriment.

Miquel     
Però aquesta és la realitat.

Rosa
No. Aquesta no és la realitat. El Sol no deixa veure les Estrelles. És a la nit quan t’adones que la realitat va molt més enllà.

Miquel     
Què vols dir?

Rosa
Se’ns ofereix una feina a fer. Se’ns proposa una missió a complir. La nostra feina no és “viure la vida” sinó escampar vida...
O millor: viure-la escampant vida.
La Vida és com un camp (o com una vinya, en el llenguatge de l’Evangeli). Som, a la vegada, cultiu i cultivadors. Som fruit i llavor. ¿Quin sentit té, la vida? Resposta: Ets convidat a viure-la fent (més) Vida.
Així de senzill i d’engrescador! No és cap “obligació”, sinó una proposta que rebem; encara que desatendre‒la, comporta consumir‒se de fàstic.

Miquel     
Crec que començo a entendre...
Un dia ens van portar a visitar la presa del pantà de Susqueda. Impressionant: a un costat, el gran buit, amb el riu quasi sec; a l’altre costat, la massa grandiosa de l’aigua embassada. Contemplant aquella aigua, em vaig sentir terriblement deprimit. Aquella immensitat d’aigua, aturada per una simple paret en forma de clova d’ou. Aigua morta, tèrbola, presonera, programada per a una feina que no és la seva: passar per un tub invisible de quatre quilòmetres i fer rodar una gran turbina cent metres més avall. Mirant aquella aigua, la veies trista, vençuda, deprimida. Vaig sentir una gran ràbia pels pantans...
Però en realitat era ràbia per la vida, perquè aquella aigua derrotada era un reflex de mi mateix.

Rosa
Podem pensar que l’aigua no està feta per moure turbines... Però ella no se’n fa cap problema; i es recupera tan bon punt torna a fer-se riu, i escampa vida.
En canvi els Humans... Podem patir moments difícils quan ens preguntem quin sentit té la meva vida.

Miquel     
Què en penses de la meva malaltia?

Rosa
El que jo en pugui pensar no et serviria de res. L’important és el que en pensis tu. Però compte: no t’equivoquis de pregunta. No et preguntis com sortiràs de la depressió, sinó com i a qui vas donant la teva vida.
Per estrany que sembli, la vida no és per “viure‒la” sinó per “donar‒la”; i només així, la vivim.