Diumenge 29è. de durant l'any A.

 

EVANGELI. (Mateu 22:15-21).

 

En aquell temps,

els fariseus planejaren la manera de sorprendre Jesús

en alguna paraula comprometedora,

i li enviaren alguns dels seus

i dels partidaris d’Herodes a dir-li:

«Mestre, sabem que dieu sempre la veritat,

i que ensenyeu de debò els camins de Déu,

sense miraments per ningú, sigui qui sigui,

ja que no obreu per complaure els homes.

Digueu-nos, doncs, ¿què penseu d’això?:

¿És lícit o no de pagar tribut al Cèsar?».

Jesús, que s’havia adonat de la seva malícia,

els respongué:

«Hipòcrites, ¿per què proveu de comprometre’m?

Ensenyeu-me la moneda del tribut».

Ells li ensenyaren una moneda romana,

i Jesús els preguntà:

«De qui és aquesta figura

i el nom que hi ha escrit?».

Li diuen:«Del Cèsar».

Jesús els respon:

«Doncs, retorneu al Cèsar això que és del Cèsar,

i a Déu, allò que és de Déu».

 

 

“...planejaren la manera de sorprendre Jesús

en alguna PARAULA comprometedora.” 

 

Les PARAULES. 

1. L’Evangeli de Joan comença: “Al Principi existia la paraula...”. Aquesta expressió fa referència als inicis de l’Obra de Déu: “Al Principi ... la terra era caòtica i desolada... i l’esperit (alè, paraula) de Déu planava sobre les aigües. Déu digué:...” (Gènesi 1,1).

La paraula posa ordre en el Caos i “neix” l’Univers (Uni‒vers). L’Univers, en la visió bíblica, neix per la força de la paraula. Però aquesta força també pot destruir‒lo.

 

2. Hem creat uns mitjans potentíssims per dir o imposar paraules. Els qui disposen d’aquests mitjans poden canviar el món. Poden construir‒lo o destruir‒lo. Qui domina les paraules domina les nostres vides. Amb una sola paraula es pot salvar o enfonsar un home, o un poble, perquè les paraules són el “material” amb què construïm els nostres pensaments. 

 

3. En els anomenats països democràtics hi ha llibertat d’expressió. Això vol dir que tothom té la possibilitat de dir les seves paraules. Però, en el guirigall de la vida real, això serveix de ben poca cosa, ja que ningú no pot escoltar altres paraules que aquelles que vomiten els altaveus més potents. Recordo que, de jove, per la Festa major havia anat a les Fires. Els potents altaveus d’algunes atraccions feien impossible parlar amb ningú. Igualment passa en el nostre món: no serveix de res el dret d’expressió si no disposes d’un potent altaveu, o que algú vulgui escoltar directament la teva paraula. Però per escoltar una paraula escollida, cal primer alliberar‒se dels altaveus que eixorden.

 

4. Cada dia rebem un diluvi de paraules que fan impossible pensar per nosaltres mateixos. Això anul·la la Llibertat, encara que ens parlin de llibertats. Les paraules ens arriben de fora i entren pels nostres sentits; van al cervell i arriben al cor. Aquí devoren la nostra ment i la nostra llibertat, i es disfressen amb la seva pell. Quan surten a l’exterior, les exhibim pensant que són nostres, contents i enganyats; i inconscientment esclaus. Ens pensem que disposem de paraules per entendre’ns i per entendre la realitat, però només tenim paraules injectades al nostre cervell des de fora.

 

5. Si algú, clarivident, examinés alguna de les “nostres” paraules, potser també podria preguntar, com en l’evangeli d’avui:  De qui és aquesta figura i el nom que hi ha escrit? Potser aleshores ens adonaríem amb sorpresa que les “nostres” paraules porten la imatge i la inscripció del locutor més poderós. Ens les ha infiltrat com un servei d’informació, però són la “pantalla virtual” que substitueix la visió objectiva de la realitat.

 

6. És urgent salvar‒nos els mots, com diria Salvador Espriu. Per aconseguir‒ho, ens cal recuperar el silenci interior (i exterior). El silenci interior és el jardí on es cultiven i floreixen aquelles paraules que ens poden alliberar.
Però, no ens enganyem: el preu de la Llibertat pot ser molt alt. Per a Jesús de Natzaret, el preu va ser la seva pròpia vida, perquè els enemics de la Llibertat sempre trobaran alguna paraula comprometedora per poder‒nos condemnar.

 

Diumenge 28è. de durant l'any A.

 

EVANGELI. (Mateu 22:1-14).

(En blau allò que correspon a la versió llarga).

 

En aquell temps,

Jesús proposà aquesta altra paràbola

als grans sacerdots i als notables del poble.

“Passa amb el Regne del cel

com amb un rei que celebrava el casament del seu fill,

envià els seus homes a avisar els convidats,

però no hi volien anar.

Llavors n’envià d’altres que diguessin als convidats:

Ja tinc preparat el banquet,

he fet matar els vedells i l’aviram.

Tot és apunt: veniu a la festa.

Però ells no en feren cas:

l’un se n’anà al seu camp,

l’altre als seus negocis,

i altres agafaren els enviats, els maltractaren i els mataren.

El rei, en veure això, s’indignà,

i envià les seves tropes per exterminar aquells assassins

i incendiar-los la ciutat.

Mentrestant, digué als seus homes:

El banquet de casament és a punt,

però els convidats no se’l mereixien.

Per tant, aneu a les sortides dels camins

i convideu a la festa tothom que trobeu.

Ells hi anaren,

i reuniren tothom qui trobaven, bons i dolents.

I la sala del banquet s’omplí de convidats.

 

Quan el rei entrà a veure els convidats,

s’adonà que un home dels que eren allí

no duia el vestit de festa, i li digué:

Company,

¿com és que has entrat sense vestit de festa?

Ell va callar.

Llavors el rei digué als qui servien:

Lligueu-lo de mans i peus i traieu-lo fora, a la fosca.

Allà hi haurà els plors i el cruixir de dents.

Els cridats són molts,

però no tants els elegits”.

 

 

“...com és que has entrat sense vestit de festa?”.

 

L’Estat del benestar. 

1. La sala de festes i el banquet per a tothom, de l’evangeli d’avui, ens poden suggerir allò que, en el llenguatge actual, en diem l’Estat del Benestar. Tothom hi és convidat. I també: tothom hi té dret. 

2. Però la paràbola té dues parts, totes dues sorprenents. Els primers invitats no hi volen anar perquè... tenien altres ocupacions. Els segons invitats −“convideu tothom... bons i dolents”−, omplen la sala, però s’ha de portar “vestit de festa”, i algú no el porta.

 

3. Aplicant això a l’Estat del Benestar, podríem també dir: és per a tothom, però cal portar vestit de festa.

És realment digne d’admiració que hàgim estat capaços de crear una societat en què l’ensenyament sigui gratuït, i ho sigui també l’atenció mèdica i els hospitals públics; que, si perdem la feina, puguem cobrar l’atur; que puguem viure dignament treballant 40 hores de les 168 que té la setmana, i amb un mes de vacances.
I sobretot és admirable tenir una pensió de jubilació que permeti una vellesa despreocupada.
I obrir l’aixeta, i que surti aigua, o que premem un botó i s’encenguin els llums...
L’Estat del benestar és senzillament una meravellosa meravella.

 

4. Però cal el vestit de festa. El “vestit de festa” vol dir “pensar en els altres”, i pensar‒hi amb generositat.
L’Estat del Benestar només és possible si neix d’una majoria generosa. Generositat no només a l’hora de pagar el cost del benestar sinó també a l’hora de beneficiar‒se’n, evitant els abusos. És cert que, un cop instaurat, l’Estat del benestar esdevé un dret per a tothom, però continua essent fruit d’una generositat consensuada. Si es perd la generositat, el dret és inútil i s’esgota el benestar.

I aquest és el seu punt més delicat, que pot convertir‒se en un problema insoluble. Un problema que el va corcant per dintre, com els tèrmits amb les bigues de fusta, fins a provocar el seu col·lapse. 

5. L’Estat del benestar és per a tothom, però no arriba igualment a tothom. D’una manera o altra, va apareixent una línia de separació entre els qui en gaudeixen més i els qui no en gaudeixen tant. A causa d’aquesta línia, cada vegada més persones pensen que a ells no els arriba suficient benestar.

Tots tenim dret a la sanitat pública, però si vaig a Urgències a les dues de la matinada, i em trobo que no obren fins a les vuit, sento el meu dret no respectat.
Hi ha un servei d’escombraries, però si el camió fa fressa davant de casa a les quatre de la matinada, no respecta el meu dret al descans.
Hi ha escola gratuïta, però si no puc portar el fill a l’escola concreta que jo vull, sento conculcat el meu dret.
Existeix el dret de vaga, però si em toca de fer serveis mínims, no és respectat el meu dret...

 

6. Són tants els drets que ens corresponen en un Estat del benestar, que molts, per un motiu o altre, es situen a l’altre costat de la línia divisòria considerant que, en comparació amb als altres, no reben prou “dosi” de benestar. I això es converteix fàcilment en una “bona excusa” per descuidar la generositat... fins que l’Estat del benestar es col·lapsa.

 

7. Donada la manera de ser dels Humans, l’Estat del benestar també genera malestar. Com diu un company meu que ha marxat a un altre país: “No m’agraden els Estats del benestar, perquè és on hi ha més gent que es queixa”.
Tindrà raó?

 

Diumenge 27è. de durant l'any A.

EVANGELI. (Mateu 21,33-43).

Nota.
He afegit en vermell la reacció dels grans sacerdots i notables del poble, que no recull el Missal per a l'evangeli d'avui, però que forma part del relat de la paràbola.

 

En aquell temps,

Jesús digué als grans sacerdots i notables del poble:

“Escolteu una altra paràbola:

Un propietari plantà una vinya,

la voltà d’una tanca,

hi cavà un cup,

hi construí una torre de guàrdia,

la deixà a uns vinyaters que la cultivessin,

i se’n anà del país.

 

Quan s’acostava el temps de la verema,

envià els seus homes per recollir-ne els fruits,

però els vinyaters els van agafar,

i, a un, li van pegar,

a un altre, el van matar,

a un altre el van treure a cops de pedra.

Ell envià més homes que la primera vegada,

però els tractaren igual.

Finalment els envià el seu fill

pensant que, al menys el fill, el respectarien.

Però ells, en veure’l, es digueren:

Aquest és l’hereu:

matem-lo i ens quedarem l’heretat.

I l’agafaren, el van treure fora de la vinya,

i el van matar.

 

Quan torni l’amo de la vinya,

¿què farà amb aquells vinyaters?”.

 

Li responen:

“Farà matar aquells mals homes

i passarà la vinya a uns altres

que li donin els fruits al temps de la verema”.

 

Jesús el diu:

“¿No heu llegit mai allò que diu l’Escriptura:

La pedra que rebutjaven els constructors

ara corona l’edifici. És el Senyor qui ho ha fet

i els nostres ulls se’n meravellen?

Per això us dic que el Regne de Déu us serà pres

i serà donat a un poble que el farà fructificar”.

Tothom qui caigui sobre aquella pedra quedarà trossejat, i aquell sobre qui la pedra caigui quedarà fet miques.»

Quan els grans sacerdots i els fariseus sentiren les seves paràboles, van comprendre que es referia a ells, i volien agafar-lo, però van tenir por de la gent, que el considerava un profeta.

 

 

“El Regne de Déu us serà pres

i serà donat a un poble que el farà fructificar”.

  

En Pere i la Clara.

1. En Pere és un home impetuós, actiu, generós. Sense buscar‒ho, sempre acaba essent el líder dels que s’agrupen amb ell. Poques idees, però clares i segures. Ara, amb els seus companys, ha constituït un nou partit per defensar la identitat del seu país. Ell, per al seu País, donaria la vida.

2. És el líder indiscutible del seu grup, però té una espina clavada: la seva dona no combrega amb els seus mètodes. Encara que s’estimen molt, no es posen mai d’acord en les formes. Ella, després d’escoltar‒lo sincerament, sempre acaba dient‒li: Pere: no vas bé.
Però ell pensa: I, què sap, ella, d’aquestes coses?

3. Així han passat uns anys. Però avui en Pere està del tot deprimit. Uns resultats no prou bons en les últimes eleccions han provocat que s’hagi qüestionat el seu lideratge. En l’últim congrés del partit ha estat substituït.

4. La Clara, la seva dona, el troba assegut al sofà, davant la tele apagada, i voltat de diaris sense obrir. El cop ha estat dur, però ella intueix que, finalment, el seu Pere està madur per néixer de nou. Més que d’esposa, haurà de fer de mare, per ajudat aquest homenot, ara derrotat, a reconciliar‒se amb la Vida. Però no com abans. Ella coneix bé en Pere, i intueix que el “fracàs” d’ara l’haurà fet capaç d’aprendre la lliçó. Per això se li acosta i s’asseu al seu costat, sobre mateix dels diaris que no ha obert.

Clara
Decebut? −li diu amb veu amiga.

Pere
Decebut i empipat.

Clara      
Havia d’arribar, aquest moment...

Pere
Estàs contenta, oi? Mai no m’has fet costat, tu.

Clara      
Et faig costat ara. Abans, ni tu ho necessitaves ni jo n’hauria sabut.

Pere
Has guanyat. Potser t’hauria d’haver fet cas abans.

Clara      
Ni jo he guanyat ni tu has perdut.
Els homes massa sovint veieu la vida només com una “lluita”, i si no sou vencedors, ja us doneu per vençuts.

Pere
El que em sap més greu és ser traït pels propis companys.

Clara      
Traït?  “Tot s’hi val en la guerra”. I això vostre és una “guerra”, per molt “civilitzada” que et pugui semblar.

Pere
Tants esforços per no‒res!

Clara      
No! No han estat per no‒res. A tu et poden servir de molt! Poden “servir-te” perquè et puguis vèncer a tu mateix.

Pere
Què vols dir?

Clara      
La Política funciona segons la llei del més fort.
La Democràcia no canvia aquesta llei; només la fa una mica menys violenta. Allò que és realment important és ser capaç de substituir la “llei del més fort” per la “llei del més feble”, com passa en les famílies. A les famílies, l’infant, el malalt, el derrotat,... són el centre de la família.

Pere
Suggereixes que abandoni la Política i em dediqui a fer de germaneta dels pobres?...

Clara      
Sempre fem política. Les germanetes dels pobres fan més i millor “política” que molts polítics...

Pere
En concret, què suggereixes? Políticament fracassat, què puc fer?

Clara      
Políticament no has “fracassat” sinó “madurat”, aprenent la lliçó més important per un home, sigui polític o no. Fes Política, però decidit a no buscar‒hi mai el Poder.
Veurem què passa! A la millor inventes alguna cosa millor del que tenim ara!...

Pere
Jo sempre he fet política com un “servei”.

Clara      
N’estic segura. Però el Poder i el Servei són com l’aigua i l’oli: no es barregen mai, encara que ho intentis. Ara ja ho has comprovat...

Pere
I tant que ho he comprovat! Una comprovació dura...
Reconec que si tot això em cou tant és perquè he valorat més el Poder que el Servei...
Però, ¿com es coneix que s’actua per Servei i no per Poder?

Clara      
És molt fàcil: si es fa política de dalt a baix, és Poder; si es fa de baix a dalt, és Servei. Passa com en els arbres: la saba puja de les arrels a les fulles. Un cop allà, rep el bes del sol i les moixaines dels vents, i se’n torna al terreny d’on ha sortit.

Pere
He de tornar al terreny...

Clara      
És l’únic lloc des d’on la nostra vida es fa servei.

Pere
M’hi ajudaràs?

Clara      
Fa temps que t’hi espero.

  

Diumenge 26è. de durant l'any A.

EVANGELI. (Mateu 21,28-32).

En aquell temps,

Jesús digué als grans sacerdots i notables del poble:

“¿Què us en sembla?

Un home que tenia dos fills,

va dir al primer:

Fill meu, ves a treballar a la vinya, avui.

Ell respongué: No hi vull anar.

Però després, se’n penedí i hi anà.

El pare digué això mateix al segon

i aquest li respongué:

Hi vaig de seguida, pare. Però no hi anà.

¿Quin d’aquests dos va fer el que el pare volia?”

Li responen: “El primer”.

 

Jesús els diu:

“Us dic amb tota veritat

que els publicans i les dones de mala vida

us passen al davant cap el regne de Déu,

perquè ha vingut Joan

amb la missió d’ensenyar-vos el bon camí,

però vosaltres no l’heu cregut,

mentre que els publicans i les dones de mala vida

sí que l’han cregut.

I vosaltres, ni després de veure això,

encara no us en penediu ni voleu creure’l.

 

 

“Fill meu, ves a treballar a la vinya, avui”.

 

(La “Vinya” és [el camp de] la Vida).

 

La Rosa i en Miquel.

En una excursió de jubilats es van fer amics en Miquel i la Rosa.

Un dia que van dinar junts en una mateixa taula, la seva conversa va ser aquesta:

 

Rosa.

A mi em sembla que entenc aquesta malaltia. Fins i tot m’estranya que no la pateixi més gent. Potser molts la pateixen d’una altra manera.

Miquel     
El meu doctor diu que només l’entenem els qui la patim o l’han patida. També has tingut depressió, tu, alguna vegada?

Rosa
No, però vaig estar‒hi a la vora. Potser per això l’entenc, o així ho penso...

Miquel
Com la vas evitar? Perquè és una malaltia molt dolenta...

Rosa
Ja fa molt temps −la meva Petita acabava els estudis−, els van fer una xerrada sobre Orientació professional. Els pares també hi vam ser convidats. Sense buscar‒ho, vaig trobar‒me discutint amb el conferenciant. La meva Petita tenia aleshores disset anys. Disset anys!, i aquell home els explicava “com guanyar‒se la vida”!
I jo pensava: no s’adona aquest saberut que aquests vailets i vailetes que té al davant, ja n’estan plens de vida, més que ell mateix?
La veritat és que aquella “discussió” em va sorprendre a mi mateixa. Després vaig pensar que m’havia embolicat: imagino que volia defensar en la meva filla alguna cosa que no havia sabut defensar en mi mateixa.
Allò que els psicòlegs en diuen un mecanisme de projecció...

Miquel     
Però abans has parlat de que vas estar a les portes d’una depressió...

Rosa
En certa manera, sí.
És que, mirant les meves filles −i perdona que sigui tan mare marassa−, les trobo tan plenes de vida, tan exuberants, tan meravelloses... que el seu problema no pot ser de cap manera com guanyar‒se la vida sinó com vessar tanta vida com porten dintre.
A mi també sempre m’havien parlat de guanyar‒me la vida. I ho trobava depriment, perquè mai no acabes de “guanyar‒te‒la, la vida”!
I és que la vida no es guanya...
La vida és un do. Sempre la rebem com un do.
Les meves filles l’han rebuda de mi. I que ningú no em privi d’aquest honor!
Mirant les meves filles i els seus companys, vaig veure que era urgent canviar de pregunta. L’autèntica pregunta no és “com guanyar‒se la vida?” sinó “com donar tanta vida?”.

Miquel     
Però... ningú no pot donar el que no té...
Si primer no et guanyes la vida, què pots donar?

Rosa
Aquesta és la gran equivocació! Són dues coses que s’exclouen. Pot semblar que una ve després de l’altra. Però no és així. Si et dediques a una, no et dediques a l’altra.
Recordo que sovint em preguntava a mi mateixa: Quin sentit té, la meva vida? I la trobava absurda, avorrida,...
Viure per viure... És depriment.

Miquel     
Però aquesta és la realitat.

Rosa
No. Aquesta no és la realitat. El Sol no deixa veure les Estrelles. És a la nit quan t’adones que la realitat va molt més enllà.

Miquel     
Què vols dir?

Rosa
Se’ns ofereix una feina a fer. Se’ns proposa una missió a complir. La nostra feina no és “viure la vida” sinó escampar vida...
O millor: viure-la escampant vida.
La Vida és com un camp (o com una vinya, en el llenguatge de l’Evangeli). Som, a la vegada, cultiu i cultivadors. Som fruit i llavor. ¿Quin sentit té, la vida? Resposta: Ets convidat a viure-la fent (més) Vida.
Així de senzill i d’engrescador! No és cap “obligació”, sinó una proposta que rebem; encara que desatendre‒la, comporta consumir‒se de fàstic.

Miquel     
Crec que començo a entendre...
Un dia ens van portar a visitar la presa del pantà de Susqueda. Impressionant: a un costat, el gran buit, amb el riu quasi sec; a l’altre costat, la massa grandiosa de l’aigua embassada. Contemplant aquella aigua, em vaig sentir terriblement deprimit. Aquella immensitat d’aigua, aturada per una simple paret en forma de clova d’ou. Aigua morta, tèrbola, presonera, programada per a una feina que no és la seva: passar per un tub invisible de quatre quilòmetres i fer rodar una gran turbina cent metres més avall. Mirant aquella aigua, la veies trista, vençuda, deprimida. Vaig sentir una gran ràbia pels pantans...
Però en realitat era ràbia per la vida, perquè aquella aigua derrotada era un reflex de mi mateix.

Rosa
Podem pensar que l’aigua no està feta per moure turbines... Però ella no se’n fa cap problema; i es recupera tan bon punt torna a fer-se riu, i escampa vida.
En canvi els Humans... Podem patir moments difícils quan ens preguntem quin sentit té la meva vida.

Miquel     
Què en penses de la meva malaltia?

Rosa
El que jo en pugui pensar no et serviria de res. L’important és el que en pensis tu. Però compte: no t’equivoquis de pregunta. No et preguntis com sortiràs de la depressió, sinó com i a qui vas donant la teva vida.
Per estrany que sembli, la vida no és per “viure‒la” sinó per “donar‒la”; i només així, la vivim.

  

Diumenge 25è de durant l'any A.

 

Diumenge 25 de durant l’Any A.

 

EVANGELI. (Mateu 20,1-16).

En aquell temps,

Jesús digué als seus deixebles aquesta paràbola:

“Amb el Regne del cel passa

com amb un propietari que sortí de bon matí

a llogar treballadors per a la seva vinya:

va fer tractes per un jornal,

i els envià a la seva tasca.

 

Sortí altra vegada a mig matí,

en trobà d’altres a la plaça sense feina i els digué:

Aneu també vosaltres a la meva vinya;

us pagaré el que sigui just.

I ells hi van anar.

 

Pels vols de migdia i a mitja tarda,

tornà a sortir i va fer el mateix.

Una hora abans de pondre’s el sol

encara en trobà d’altres, i els digué:

¿Què feu aquí tot el dia desvagats?

Ells li contesten:

És que ningú no ens ha llogat!

Els diu: aneu també vosaltres a la meva vinya.

 

Al capvespre, l’amo de la vinya digué a l’encarregat:

Crida els treballadors i paga’ls el jornal.

Comença pels que han vingut més tard,

i acaba pels primers.

 

Vingueren, per tant, els qui feia una hora que treballaven,

i cobraren el jornal sencer.

Quan tocava als primers, es pensaren que cobrarien més,

però van cobrar el mateix jornal.

En veure això rondinaven i deien al propietari:

Aquests darrers han treballat només una hora

i els pagues igual que a nosaltres,

que hem hagut de suportar

tot el pes de la jornada i la calor.

Ell va respondre a un d’aquests:

Company, ¿quin mal t’he fet?

¿No havíem fet tractes per un jornal?

Doncs, pren el que et toca i ves-te’n.

A aquest darrer jo li vull donar igual que a tu.

¿Que no puc fer el que vull a casa meva?

¿Tens enveja perquè jo sóc generós?

Així els darrers passaran a primers, i els primers, a darrers”.

 

 

“Aquests darrers han treballat només una hora

i els pagues igual que a nosaltres”.

 

La paràbola que hem llegit ens explica la manera de fer de Déu, i també la manera de reaccionar dels humans. M’atreveixo a fer‒ne, una “relectura” o, millor, una reelaboració per explicitar una mica més els efectes perversos d’alguns comportaments actuals.

Hi havia una vegada un propietari que va sortir a llogar treballadors per a la seva vinya. Uns, els llogà ja de bon matí; d’altres, al començament de la tarda; d’altres, just una hora abans de plegar.

A l’hora de pagar‒los, va dir al seu administrador que pagués a tots el jornal sencer. Però això va provocar la protesta dels qui havien treballat més temps.

 

L’endemà, el propietari va fer el mateix. Però de bon matí i al començament de la tarda va trobar pocs “treballadors”. En canvi, una hora abans de plegar, en va trobar molts. I a tots els va pagar el jornal sencer. Noves protestes dels primers.

 

L’endemà passat, el propietari va fer el mateix. Però de bon matí i al començament de la tarda no va trobar cap “treballador” per a la seva vinya. En canvi en va trobar moltíssims una hora abans de plegar. Aquesta vegada va dir al seu administrador: La jornada de treball són vuit hores; així, doncs, paga a cada treballador l’octava part del jornal.

En veure això, tots aquells treballadors es van sentir enganyats i estafats. Van acusar el propietari de ser un aprofitat i un incompetent, i el van denunciar. Després d’organitzar‒se convenientment, van aconseguir que se’ls reconegués la propietat d’aquella vinya “que ells havien treballat”.

L’antic propietari es va enfadar, i va marxar del país.

 

Un temps després va tornar d’incògnit per veure què havia passat amb la vinya. En una cruïlla de camins va reconèixer un antic treballador seu que demanava caritat.

−Què ha passat amb la vinya que hi havia aquí? −va preguntar.

−Va ser declarada propietat dels treballadors −va respondre aquell home−. Però els escollits com a dirigents han convertir la vinya en aquesta urbanització que s’hi veu ara. Diuen que així rendeix molt més. Els nous amos ara viuen a la capital.

−Les cases són per als treballadors? −va preguntar encara.

−No, no. De fet, ara serveixen de segones residències per llogar.

−I els antics treballadors on viuen? −va insistir el foraster.

−Alguns, al carrer, així com jo, demanant caritat. −I va afegir amb pena−: Alguns d’altres fan de guardians perquè no entri ningú a molestar els nous residents.

−Mira −va dir‒li l’antic propietari−, jo vinc de fora, i busco treballadors. Però els pago només la meitat del sou. T’interessaria?

−Ben cert −va respondre el mendicant. I després d’una estona, va preguntar−: M’interessa la feina. Però, ¿per què dieu que pagueu només la “meitat” del jornal, i no dieu simplement que és un jornal més petit?

−L’altra “meitat” és per fer una “assegurança” per als treballadors, perquè, si un dia em preneu la propietat, no us trobeu al carrer.