dissabte, 19 d’agost del 2023

Diumenge 22 de durant l'any A.

 


 

EVANGELI. (Mateu 16,21-27).

 

En aquell temps...

Jesús començà a deixar entendre als deixebles

que havia d’anar a Jerusalem,

que havia de patir molt de part dels notables, els grans sacerdots i els mestres de la Llei, i que havia de ser mort i de ressuscitar el tercer dia.

 

Pere, pensant fer-li un favor, es posà a renyar-lo:

“De cap manera, Senyor: a vós això no us pot passar!”

Però Jesús es girà i li digué: “Fuig d’aquí, Satanàs! Em vols fer caure, perquè no penses com Déu, sinó com els homes.

 

Llavors Jesús digué als deixebles:

“Si algú vol venir amb mi, que es negui ell mateix, que prengui la seva creu i m’acompanyi.

Qui vulgui salvar la seva vida la perdrà, però el qui la perdi per mi, la retrobarà.

 

¿Què en trauria l’home de guanyar tot el món si perdia la vida?

¿Què podria pagar l’home per rescatar la seva vida?

Perquè el Fill de l’home ha de venir en la glòria del seu Pare,

voltat dels seus àngels,

i ell pagarà cadascú segons les seves obres”.

 

 


“Qui vulgui salvar la seva vida la perdrà,

però el qui la perdi per mi, la retrobarà”

 

Història d’una espelma.

( Versió youtube)

 

Se sentia amoïnada i decebuda. Ella, que havia nascut d’un doll de cera fosa, ara sentia la pròpia vida com una realitat gelada, dura, pesant, quasi morta.

Calia viure. Calia arrapar‒se a aquell fil de consciència que encara tenia, i intentar viure, continuar viva. Apilonada, transportada, grapejada per tothom... Quantes humiliacions! Per això esperava poder ser forta algun dia, i defensar la seva dignitat.

 

Un dia una mà la va prendre, la va ficar en un vas perquè s’aguantés dreta, i la va encendre.
Però, què fas! Aquesta flama sobre el meu cap m’està destruint!

Crepitava i feia pampallugues de protesta,... Ningú no li’n feia cas. Plorava amb llàgrimes de ràbia i d’impotència que regalimaven avall per tot el seu cos.

...

 

Però, de sobte... De sobte s’adona que vora seu, molt a la vora, un nen se la mira embadalit. Ell es mira la seva flama, càlida i tremolosa, i deixa que ella il·lumini i doni moviment al seu rostre enamorat. S’adona que els ulls del nen, com finestres obertes de bat a bat, semblen suplicar que aquella seva llum es fiqui dintre seu, ben endintre, fins al cor.

 

L’espelma va experimentar per primer cop la joia de convertir‒se en flama, d’esdevenir llum. Es va tornar enjogassada i coquetona, movent‒se, com en una dansa festiva, davant d’aquells ulls que no es cansaven d’omplir‒se de la seva claror.

El nen va somriure i, ple de felicitat, es va ajuntar a la dansa bufant suaument sobre la flama. El petit estany de cera fosa es va estremir de tanta felicitat i es va mig buidar, com un do, com un obsequi.

 

Aquella espelma va descobrir que convertir‒se en llum la feia feliç. Ara volia mantenir‒se encesa. −Una espelma apagada... freda, opaca, dura, morta! Quin fàstic! −es deia.

Va ser aleshores quan va decidir convertir‒se en llum fins a l’última de les seves gotes, per a aquells ulls, per a aquell rostre que ella il·luminava, per a aquell nen enamorant i enamorat, que era feliç contemplant‒la.