.jpg)
EVANGELI.
(Mateu 16,21-27).
En aquell temps...
Jesús començà a deixar entendre als
deixebles
que havia d’anar a Jerusalem,
que havia de patir molt de part dels
notables, els grans sacerdots i els mestres de la Llei, i que havia de ser mort
i de ressuscitar el tercer dia.
Pere, pensant fer-li un favor, es posà
a renyar-lo:
“De cap manera, Senyor: a vós això no
us pot passar!”
Però Jesús es girà i li digué: “Fuig
d’aquí, Satanàs! Em vols fer caure, perquè no penses com Déu, sinó com els
homes.
Llavors Jesús digué als deixebles:
“Si algú vol venir amb mi, que es negui
ell mateix, que prengui la seva creu i m’acompanyi.
Qui vulgui salvar la seva vida la
perdrà, però el qui la perdi per mi, la retrobarà.
¿Què en trauria l’home de guanyar tot
el món si perdia la vida?
¿Què podria pagar l’home per rescatar
la seva vida?
Perquè el Fill de l’home ha de venir en
la glòria del seu Pare,
voltat dels seus àngels,
i ell pagarà cadascú segons les seves
obres”.
“Qui vulgui salvar la seva vida la perdrà,
però el qui la perdi per mi,
la retrobarà”
Història d’una espelma.
(→ Versió youtube)
Se sentia amoïnada i decebuda. Ella,
que havia nascut d’un doll de cera fosa, ara sentia la pròpia vida com una
realitat gelada, dura, pesant, quasi morta.
Calia viure. Calia arrapar‒se a aquell
fil de consciència que encara tenia, i intentar viure, continuar viva.
Apilonada, transportada, grapejada per tothom... Quantes humiliacions! Per això
esperava poder ser forta algun dia, i defensar la seva dignitat.
Un dia una mà la va prendre, la va ficar
en un vas perquè s’aguantés dreta, i la va encendre.
—Però, què fas! Aquesta flama sobre el meu cap m’està destruint!
Crepitava i feia pampallugues de
protesta,... Ningú no li’n feia cas. Plorava amb llàgrimes de ràbia i
d’impotència que regalimaven avall per tot el seu cos.
...
Però, de sobte... De sobte s’adona que
vora seu, molt a la vora, un nen se la mira embadalit. Ell es mira la seva
flama, càlida i tremolosa, i deixa que ella il·lumini i doni moviment al seu rostre
enamorat. S’adona que els ulls del nen, com finestres obertes de bat a bat,
semblen suplicar que aquella seva llum
es fiqui dintre seu, ben endintre, fins al cor.
L’espelma va experimentar per primer
cop la joia de convertir‒se en flama, d’esdevenir llum. Es va tornar
enjogassada i coquetona, movent‒se, com en una dansa festiva, davant d’aquells
ulls que no es cansaven d’omplir‒se de la seva claror.
