Festa de l'Ascensió. B.

(Continuació)

Ascensió.

En un grup de catequesi... (6/6).

Quan la catequista va arribar, ja hi havia tres dels set nois i noies del grup. Ja havien encès el llantió que els havia acompanyat durant força dies, i tenien els ulls enganxats a la seva flama. Ni tan sols van mirar la senyoreta per saludar-la. Només un li va preguntar:

Nen/a     
Senyoreta: si la flama no s’apaga mentre estem aquí, ens podrem quedar una estona més?

La catequista va entendre de seguida la situació, i va comprovar que, efectivament, la flama estava a punt de cremar tota la cera del llantió. També va veure que seria impossible parlar de qualsevol dels temes de la catequesi. Els tres nois, i els que van arribar després, estaven només pendents de l’evolució d’aquella flama que s’apagaria d’un moment a l’altre. En un silenci total, quasi sense respirar per no provocar cap moviment de l’aire, miraven aquella flama amiga que s’anava extingint. De sobte, com qui ha trobat una gran solució a un gran problema, un d’ells va dir:

Nen/a     
Senyoreta: podríem encendre en aquesta flama els llantions que ens va portar l’altre dia!

Catequista      
Bona idea!

Un dels nens va prendre de seguida un d’aquells llantions, i va preguntar:

Nen/a     
Puc posar-hi el meu nom?

I sense esperar resposta, va escriure el seu nom a la part de sota del llantió.

Nen/a     
Per què escrius el nom aquí sota? Aquí no es pot llegir!

Nen/a     
És igual. Així cremarà tota la cera abans que es cremi el meu nom.

Totes les noies i nois del grup van escriure el seu nom a la part de sota del seu llantió. Després, un va intentar encendre’l en la flama del llantió. Oh! Impossible! Aquella flama era ja massa petita, i estava al fons del vas de vidre que formava el llantió, i els altres llantions eren massa grossos per arribar a la dèbil flama. Els nens va experimentar una profunda decepció. Què podien fer? I quedava tan poc temps!
Però aviat un d’ells va tenir una idea genial: va agafar un tros de paper, el va cargolar, i el va encendre en la petita flama. Va haver-hi un esclat d’alegria mentre ell mostrava, com un trofeu, el paper encès. Amb el paper encès va poder encendre el llantió de la senyoreta i dos més.

Nen/a     
Fem un altre paper per encendre els altres llantions.

Nen/a     
Per què? Ara ja els podem encendre amb el llantió de la senyoreta. És la mateixa flama!

Catequista      
Com vulgueu. Podem fer un altre paper o encendre els altres llantions amb els que ja són encesos.

Nen/a     
Senyoreta: a mi m’agradaria més encendre el meu llantió en el seu.

Tots van encendre el seu llantió en el de la catequista. Aquesta va adonar-se perfectament del que significava aquest gest tan senzill però tan eloqüent; i no va poder evitar que unes llàgrimes li brillessin als ulls. Quasi al mateix moment la flama amiga del llantió de vidre es va apagar, i aquells nois i noies, com impulsats per un ressort automàtic, van deixar els seus llantions a la taula i es van posar a aplaudir.

Catequista      
Hem aplaudit de joia o de pena?

Nens
Les dues coses, senyoreta. De pena, perquè s’ha apagat. I d’alegria, perquè tota la cera s’ha convertit en llum. I ara hi ha vuit flames per comptes d’una.

Catequista      
Ben cert: una vida així, que es dóna del tot, mereix ser aplaudida.

Després, acabant la trobada de catequesi, cadascú va endur-se a casa el llantió que portava el seu nom. I van fer un pacte entre ells: no deixarien apagar aquelles flames, que simbolitzaven les seves vides.

======================

Final de la secció RELECTURES que van ser escrites per primera vegada des de la Pentecosta del 2014 a l'Ascensió del 2015, reeditades aquest curs 2017-2018 amb lleugeríssimes correccions.

Pere Torras.