Pasqua de Resurrecció

PASQUA de RESURRECCIÓ.     

RELECTURES.

Vacances? (3/3).

Els quatre dies de Colònies estan a punt d’acabar. Aquest matí la Monitora en Cap ha demanat a en Víctor i la Marta que ho tinguessin tot a punt perquè, després de dinar (avui dinaran a la casa), podessin participar en la revisió, que faran tots junts.
“Revisió”? La Marta i en Víctor s’han mirat l’un a l’altra...

−És que alguna cosa no ha anat bé?... −es pregunta la Marta.

−I per què hi hem de ser, nosaltres? −afegeix en Víctor.

−Deuen tenir alguna queixa... Però, ¿no et sembla que tot ha anat molt bé?

−A mi em sembla que sí. Què volen revisar?

La Marta i en Víctor estan neguitosos. Un moment que passava per allà la seva néta, li han preguntat que què era allò de la “revisió”. Però ella, evasivament, només ha respost: “Ah, jo no sé res!”

Després de dinar, els monitors han fet ajuntar totes les taules al centre, i els bancs tot al voltant. En un lloc, a la vora de la porta de la cuina, han posat dos seients especials, i han cridat els avis-cuiners perquè els ocupessin. Dissimuladament en Víctor ha comentat amb la seva dona: “El banc dels acusats”. A l’ambient hi havia un cert clima de nerviosisme.

La Monitora en cap ha obert la revisió:

Monitora
Hem arribat al final. Com sempre, abans d’acabar, hem de fer una mica de revisió de com ha funcionat tot. Jo proposo que vosaltres (dirigint-se als cuiners) sigueu els primers de dir com us ha semblat la colònia, quines impressions heu tingut, què caldria corregir, si us hi heu trobat bé,...

Marta     
Bé... Nosaltres no sabem pas si ho hem fet bé... És la primera vegada d’una cosa així... Perdoneu si alguna cosa no l’hem feta com volíeu, encara que a nosaltres... a mi, m’ha semblat que tot ha anat molt bé. Nosaltres estem molt contents. I em sembla que cap de vosaltres s’ha aprimat gaire!... −va afegir amb ironia.

Víctor    
Jo dic el mateix que la “iaia”. Mireu: no sé pas si ho hem fet tot bé, però nosaltres ens hem sentit feliços des del començament. Això que a mi em diguéssiu avi, i a ella li diguéssiu iaia, que és com ens diu sempre la nostra néta Sandra... ens ha fet sentir com si tots fóssiu realment néts nostres. Per a nosaltres ha estat meravellós. No sabeu pas com us agraïm que ens hàgiu “llogat”!

Un fort aplaudiment va tallar les seves paraules que ja no li sortien per l’emoció. Automàticament, com si fossin un sol home, entre tots van retirar les taules i es van posar al voltant d’ells, com si ells fossin els avis d’una multitud de néts. Va venir una monitora i va fer una foto de família, que aquella mateixa tarda van rebre, ampliada i emmarcada especialment per a ells dos.
Ells, aviat es van adonar que aquella “revisió” era en realitat una bonica, senzilla i entranyable festa per a ells, que havien preparat com una sorpresa i com a mostra d’afecte i d’agraïment. Feta la foto, la Sandra, la seva néta, va donar-los un Quadern molt ben fet “perquè el llegissin quan estiguessin sols”. El quadern tenia trenta fulls, escrits per cada un dels trenta components de la colònia, amb la foto corresponent. A la coberta de cartró hi havia el títol:

 
    PERQUÈ ENS RECORDEU.
NOSALTRES HO FAREM SEMPRE.

I els van demanar que, ja allà mateix, llegissin un dels escrits, el que volguessin. Ho va intentar en Víctor, i va començar a llegir:

Estimats avis:
Els meus altres avis estan al país dels meus pares i encara no els conec. Us estimo molt, i ara sé com són els avis, i us estimo a tots. La sopa del sopar era boníssima; però vosaltres encara ho sou més. M’agradaria que tot...hom... fos...

En Víctor no va poder continuar, “trencat” per l’emoció; ni tampoc la seva dona.
Després de rebre l’abraçada de tots i cada un d’ells, vam sortir al pati de la casa, i van cantar tots junts “És l’hora dels adéus”. Després, la Marta només anava cridant, mentre ensenyava el Quadern: És el millor regal que ens podíeu fer. Gràcies! Gràcies!...

...  ...

Al vespre, ja sols a casa, anaven llegint i gustant aquell quadern entranyable. Era el Dimarts sant. I la Marta va comentar al seu Víctor:

−Hem capgirat les coses: la setmana santa comença amb el Diumenge de Passió; en canvi nosaltres hem començat per la Resurrecció.

−Si la resurrecció és això, m’hi apunto! Ha estat realment un bany de VIDA nova.

I es van capbussar de nou en aquell quadern, aquell mar de vida expressament creat per a ells.

Setmana Santa. B.

Setmana Santa.

RELECTURES.

Vacances? (2/3).

A la Marta i en Víctor els ha sortit un imprevist: passaran les “vacances” fent de cuiners a les colònies de la seva néta. Resulta que la Sandra, amb altres companys, s’ha apuntat a unes colònies, que en realitat seran un camp de treball per netejar un bosc de les moltes deixalles que hi abandona gent incívica. Seran també uns dies de convivència entre nois i noies de diferents escoles, llengües i cultures. Però la cuinera habitual de la casa s’ha trencat una cama, i no se’n podrà fer càrrec. Els avis de la Sandra han sigut la solució, després que ella insistís una i una altra vegada per no haver de suspendre la trobada. Al final, hi van accedir... i van començar els dubtes i els neguits.

Víctor    
Ens hem ben embolicat!!! I si no ens en sortim?

Marta     
Em preocupa això de cuinar per trenta boques! I tan diferents! Hi ha magrebins, gambians, una de l’Equador, dos nois romanesos... Això és el que em fa més por. I si no s’avenen?

Víctor    
I si ens fan una denúncia? No tenim títol de manipuladors d’aliments...

Marta     
Ei!: d’això, res. Va quedar ben clar que nosaltres només complirem ordres d’una monitora que sí que té títol.

Víctor    
Però si estaran tot el dia fora!...

Marta     
No hi fa res. El menú el faran ells, i ho controlaran tot. Nosaltres, només la feina; la responsabilitat és d’ells.

Víctor    
Són molta gent...

Marta     
Suposo que aquestes cases estan preparades... Però... em neguiteja això de que cada dia hàgim de preparar entrepans per dinar fora. Pa per esmorzar; pa per dinar... I al vespre, què els farem?.

Víctor    
No ho sé... És cosa d’ells...

Marta     
Però si no va bé es queixaran de nosaltres... A més: potser no ho han preparat prou bé; aquella monitora era molt jove. No pot tenir gaire experiència... I si algú es posa malalt?

Víctor    
Bé: no ens hi encaparrem tant! Ara ja ens hi hem compromès. Oi que serà setmana santa?... No dieu que és temps de dejuni... i de penitència...

Marta     
Ai, pobres!... Si tots plegats són uns nens!  ...Però a la nostra Sandra li fa tanta il·lusió...

Víctor    
Tampoc estarem en un desert... Si passa res, estem a mitja hora del poble. A més: ja vas sentir el que deien els pares: tots hi seran si passava res...   

Marta     
En fi: ja no ens podem fer enrere... Del dissabte al dimarts. Total quatre dies... Però no em pensava que m’hi posés tan nerviosa...

Víctor    
Au vinga! No ho converteixis en un calvari! Encara em poses més nerviós, tu! Després de tot, ens hi ha obligat la Sandra! Si no va bé, que s’aguantin...

Diumenge. El Ram. B

RELECTURES.

Vacances? (1/3).

Ja coneixem en Víctor i la Marta. Ella, creient i col·laboradora de la parròquia; ell, agnòstic per decisió pròpia. Avui s’han discutit d’una manera poc habitual en ells a rel de les vacances de Setmana Santa: ell vol sortir de viatge; ella no vol deixar penjada la parròquia.

Marta     
Però, què et costa deixar per a més tard aquest ditxós viatge?! Aquests dies, a la parròquia hi queden només quatre gats. Ser-hi, és una manera de col·laborar. A més: anar de viatge uns dies com aquests... no ho havíem fet mai!

Víctor    
Doncs, precisament perquè no ho havíem fet mai. Sempre he cedit jo! Per què no pots cedir tu, aquesta vegada! Sembla que estiguis més casada amb la parròquia que amb mi!

Marta     
Això és fer-me xantatge. No tens cap dret a parlar així.

Víctor    
Jo parlo com vull! Vols que t’ho digui clarament el que passa? Doncs, escolta’m bé!: No aguanto això que en dieu setmana santa. Tot és comèdia! De petit vaig ser escolà. Sí: era divertit: jugàvem a estar tristos i a estar contents. Ara tocava cantar; ara tocava plorar; ara tocar campanes d’alegria; ara matraques per matar jueus. Tota la setmana era una comèdia! Jesús, ara és el rei del món, i després un condemnat mort; ara fa un sopar d’amics, i després és abandonat per tots; ara l’enterren, i després ressuscita. Per què tanta tristesa si tots sabeu que ressuscitarà! Tot és comèdia: ara toca riure; ara toca plorar.
L’autèntica setmana santa no està ni a les esglésies ni a les processons. Està al carrer, amb la gent que pateix. Hi ha molta gent que pateix, maltractada, crucificada, abandonada, anul·lada... Les presons del país estan plenes! Em repugnen aquests santcristos d’exhibició! Les doloroses de fusta maquillada, i gent plorant darrere seu. Que mirin el món real, i trobaran els crucificats de debò! Però a aquests, ningú no els veu; ningú no els plora...

La Marta es mirava fixament el seu marit excitat. El contemplava mentre ell anava buidant la seva bilis amarga, acumulada durant molt de temps. I va entendre que no havia d’interrompre’l, perquè la seva catarsi fos completa. Progressivament anava creixent en ella una immensa tendresa envers aquell home que ara mostrava tota la seva rebel·lia contra tanta incongruència del nostre món, contra tanta mentida, contra tanta comèdia.
En Víctor va interpretar malament aquella mirada de tendresa, i va continuar:

       −I no em miris així, com si fos un perdut! Ara ja saps per què no vull participar en aquestes cerimònies i processons. Em repugnen! No les aguanto!   

La Marta va haver de fer un gran esforç per no córrer a abraçar-lo fortament i mostrar-li la seva admiració per aquella vomitada de rebel·lia. Però sabia que el seu gest hauria estat mal interpretat, com havia estat mal interpretada la seva mirada de tendresa. Per això simplement es va aixecar i va anar cap a la finestra. Mirava lluny, vers l’horitzó. Va deixar que allò que havia escoltat atentament anés trobant lloc adequat dintre seu. Després, sense girar-se, va dir serenament:

Marta     
Mai no havia escoltat un sermó de Setmana Santa millor.

Víctor    
T’has enfadat? Ho havia de dir...!

Marta     
(Girant-se cap en Víctor) Com vols que m’enfadi si el que acabes de dir “amb tanta ràbia” són les paraules més cristianes que he escoltat mai?! T’ho dic de debò: el millor sermó.

Víctor    
Sermó?... Només m’he desfogat. I força malament, per cert. Perdona.

Marta     
No. Per a mi ha estat un sermó; i dels bons. Dels que converteixen. Dels que ens fan més humans.
...
... A on anem de viatge?

Víctor    
“De viatge?” Ah, no! Ara no em facis sentir “vencedor”. Això no era cap guerra!

Marta     
Ben cert: no ha estat cap guerra; ni jo em sento “derrotada”. Em sento “convertida”.
Et proposo una cosa: sortir de viatge, però no de vacances, sinó per trobar-nos amb crucificats reals, d’aquests de qui tu parlaves.

Víctor    
Un viatge solidari?

Marta     
Digues-ne solidari, o solitari, o compartit, o aprofitat... Tant se val el nom! Una cosa que no sigui comèdia, ni tampoc una fugida...

Quaresma. 5è Diumenge. B.

RELECTURES.

“...l’Home ha de ser enlairat...” (2/2)

Ni en Jordi ni en Jofre van quedat satisfets amb la discussió que van tenir (Diumenge passat). Per això esperen una ocasió per continuar d’alguna manera la conversa. Aquesta vegada ha començat en Jordi, com qui no vol la cosa:

Jordi      
Què en penses de la famosa frase de Churchill: “La Democràcia és la pitjor forma de govern, excepte totes les altres formes que s’han provat fins el moment”? Jo hi estic d’acord.

Jofre      
Potser també hi estaria d’acord... Ho ensenya l’experiència: sigui quina sigui la font de l’autoritat, aquesta sempre acaba tornant-se opressiva.

Jordi      
I, si no s’hi torna per ella mateixa, sempre surten els aprofitats de torn que l’obliguen a tornar-s’hi. Hi estic d’acord: els problemes no venen tant de la font de l’autoritat com de l’autoritat mateixa.

Jofre      
La societat humana és contradictòria: no pot existir sense algú que mani, però els que manen sempre acaben deshumanitzant-la.

Jordi      
Potser és la mateixa vida humana que és contradictòria. Ja vas veure que, l’altre dia, vaig fer referència a Jesús de Natzaret. A tu no et va agradar, i em vas dir blasfem... Després hi he pensat més: també el que deia Jesús és contradictori: “Qui busca la seva vida, la perd; però qui la perd, la troba”. Més contradictori que això...

Jofre      
Em sembla que el mateix Jesús ho explicava amb allò del blat: Si el gra de blat mor, viu; però si no mor, s’asseca. No diu una cosa així, més o menys?

Jordi      
Crec que sí. No obstant, en el cas del blat hi ha la terra que acull la llavor. Sense la terra, el blat no podria morir per renéixer. Però en el cas de la vida humana...?

Jofre      
N’hi ha que parlen de “Déu” com si fos la “terra” de la llavor humana...

Jordi      
El problema és que a Déu no l’ha vist mai ningú...

Jofre      
...Home! Ben mirat, davant d’un camp de blat, tampoc no veus la terra... Però, és clar: si hi ha blat, és que hi ha terra a sota...

Jordi      
...Síii!... És clar!...
Saps?... Em sembla que començo a lligar caps... Això que has dit em fa pensar que, potser, allò que ens permet “creure en Déu” són precisament els qui han estat fets llavor de vida com grans de blat... Jesús va dir: “Un cop enlairat, atrauré tothom cap a mi”. I es referia a la seva mort. No s’hi veu Déu en els condemnats... però ells són les llavors brotades, el camp de blat que amaga la terra.   

Jofre      
No sé. Jo no sóc gaire entès en tot això. Només recordo alguna cosa de quan era petit. Jesús sempre m’ha resultat molt misteriós. Ni tan sols sé si crec o no crec.

Jordi      
Jo em considero cristià, encara que hi ha moltes coses que no entenc. Però això del camp de blat en què no s’hi veu la terra, em resulta molt suggerent. Suggerent i terrible: tant de temple! Tanta religió! Tants dogmes! Tantes cerimònies!... I resulta que la clau de tot està en els crucificats que formen un camp que amaga la terra! Saps una cosa? L’evangeli diu que el centurió que havia dirigit la crucifixió, quan va veure la manera com moria Jesús, va exclamar: “Realment aquest home era fill de Déu!” (Marc 15,39). Precisament, veient la manera com moria...

Jofre      
I dels altres dos crucificats no en va dir res, el centurió?

Jordi      
Em sembla que no; encara que, ves a saber! També ha de significar alguna cosa especial quan diu que el cos de Jesús va ser enterrat precisament en un hort! (Joan 19,41).

Jofre      
Enterrat com s’enterra el planter... Sí: ha de voler dir alguna cosa...

4rt. diumenge de Quaresma. B.

RELECTURES.

“...l’Home ha de ser enlairat...” (1/2)

En Jordi i en Jofre treballen junts. No parlen mai de política perquè les seves idees són oposades. Amb tot, es comporten civilitzadament. Però a rel del resultat d’unes eleccions que valoren de forma contradictòria, no han pogut evitar de discutir.

Jofre
Aquesta vegada el resultat de les eleccions és ben clar... Si realment ets demòcrata, hauràs de reconèixer que el poble s’ha manifestat clarament.

Jordi
Quin, poble? Aquest és el punt que ens enfronta. Tu, quan dius “poble” parles només de l’Estat. Jo, en canvi, reconec com a pobles tots aquells que ho volem ser, encara que no ens deixin.

Jofre
Els pobles són els que són, i no podem canviar la Història.

Jordi      
Si la democràcia no serveix per canviar la Història, no serveix per res de bo. Jo defenso la democràcia perquè permet corregir els mals i les injustícies creades en situacions de dictadura o d’autarquia.

Jofre      
D’acord que s’han de poder fer canvis, però seguint el que vulgui la majoria.

Jordi      
Repeteixo: quina majoria? Quan no la teníeu, no en parlàveu mai. Jo també accepto la majoria, però cada majoria al seu lloc. La qüestió està en quina és la font de la sobirania.

Jofre      
La sobirania està en l’Estat, aquell que ha votat la majoria.

Jordi      
La sobirania només pot està en la persona. Són les persones concretes i individuals que són sobiranes, lliures, i responsables de les pròpies decisions. I, a través de pactes explícits o implícits, s’organitzen en pobles, comunitats, països... fins i tot en estats. Però els estats que ara tenim, de fet, quasi tots han nascut d’una guerra. Són fruit de la decisió d’uns vencedors, i no pas de cap pacte lliure. En bona democràcia l’autoritat va dels individus lliures a les institucions, i no al revés.

Jofre      
Això que proposes és impossible! A més: el resultat seria una olla de grills. Com pots pensar que la sobirania resideix en les persones individuals!

Jordi      
Perquè són l’única cosa que existeix per si mateixa. Tota la resta, o és “construcció” de les persones, o és imposició. Tot el que no vingui del pacte entre la gent, és conseqüència d’alguna forma de dictadura.

Jofre      
Insisteixo: això que dius ens portaria a una olla de grills.

Jordi      
Potser sí. En tot cas, una bona democràcia faria que aquests “grills de l’olla” es convertissin, si ho volien, en orquestra; potser, en una magnífica orquestra. La vertadera democràcia és, abans que tot, una virtut: la virtut de creure en la gent i en la seva capacitat d’organitzar-se.

Jofre      
I si la gent no respon correctament?

Jordi      
¿I qui ho “jutja”, això? Això és el que no puc acceptar: que algú, sovint des de fora, s’arrogui el dret a dictaminar què pot i què no pot decidir un poble sobre si mateix. O creiem en la gent, o crearem dictadures. Les dictadures mai no respecten la voluntat de les persones. És veritat: cap dictador no ho ha dit mai que ell mani perquè és el més guapo. Tots diuen que “han de salvar el poble”, o que manen en nom de Déu, o en nom del Progrés, o de la Pàtria, o de la Llibertat, o de la Democràcia... però el que volen és imposar a tots la seva manera de veure les coses.

Jofre      
Segons tu, tot et resumeix en creure en les persones...

Jordi      
Sí: tot comença per creure en les persones.

Jofre      
Ets un il·lús!

Jordi      
És veritat. N’hi va haver un altre abans que jo... i el van clavar a la creu.

Jofre      
El que acabes de dir, comparant-te amb Jesús, és una blasfèmia!!!

Jordi      
Doncs, mira: tampoc seria el primer... A Ell també van declarar-lo blasfem.

Diumenge 3er. de Quaresma. Any B.

RELECTURES.

“Sense papers”.

1. Una vegada em van explicar el cas d’un senyor que, per error, constava com a difunt. Els seus esforços per demostrar que era viu eren en va. La burocràcia no tenia previst que un difunt pogués demostrar res, ni, per suposat, que estigués viu. Al final volia deixar-ho córrer, però tampoc li era possible, perquè, legalment, no ho podia fer: se’l podia acusar de falsificació de documents...
D’això fa més de 40 anys, i no sé com va acabar la història.

2. En aquest punt hem anat de mal en pitjor. Avui la burocràcia ha envaït la totalitat de la nostra vida, fins i tot la més personal. Sense papers, no existim, i, a sobre, som delinqüents, perquè és obligatori tenir papers. Només els papers ens donen identitat. Només els papers ens poden dir qui som, què podem, què no podem, i què hem de fer. I ara que s’hi han introduït els ordinadors utilitzats per persones que no saben com funcionen, els embolics poden ser de pronòstic reservat!!! Això sí: els problemes sempre són per al sofert ciutadà al “servei” del qual tot es fa.

3. Jesús, com tota persona realment humana, tenia una missió a complir: fer Humanitat. Però no tenia papers per poder-ho fer. “Quin senyal (“Quins papers”) ens dónes que t’autoritzi a fer això?”. Jesús no té els papers, i sap que això li costarà la vida si vol ser fidel a la missió rebuda. “Destruïu aquest santuari i jo el reconstruiré en tres dies... Es referia al santuari del seu cos”. Jesús converteix en senyal, la inevitable destrucció provocada per la burocràcia. “Quan Jesús ressuscità d’entre els morts, els deixebles recordaren que ell deia això”.

4. La primera pretensió de tot Poder és fer-se indispensable. Tant se val la classe de Poder: civil, religiós, econòmic, militar, cultural,... Qui té poder, de seguida ordena les coses de manera que res no pugui funcionar fora del seu control. Per això l’experiència ens diu que és preferible un mal Estat a la carència de Estat, a pesar de que els Estats d’avui són andròmines monstruoses que ens costen moltíssim més del que donen. Però s’han fet indispensables.

5. La manera més eficaç de fer-se indispensable és la burocràcia. La burocràcia està convertint la nostra precària democràcia en la dictadura més subtil i invulnerable que hagi existit mai. No ens deixa ni la dignitat de rebel·lar-nos, perquè és impersonal, maquinal, cega. Tot és “cosa dels papers”: necessita un permís... torni demà... falta un certificat... ho ha de convalidar... falta una firma... hi ha un defecte de forma... el senyor està reunit... l’encarregat ha sortit... Tot perquè un funcionari et pugui fer uns papers que un altre funcionari li exigeix que us exigeixi!

6. A l’Església tampoc no ens hem alliberat encara dels perniciosos comportaments burocràtics: senyal inequívoca de què encara mantenim, per buides que siguin, estructures de Poder, sempre antihumanes.

7. Quaresma: temps de conversió. Aprofitem-ho! Els de dalt, i els de baix.