2on. diumenge de Quaresma. Any B

Transfiguració?

També aquest diumenge la Marta i en Víctor aniran a dinar a casa la seva filla gran per celebrar l’aniversari de la Sandra, que fa 13 anys. També aquesta vegada en Víctor ha acompanyat la seva dona a missa. Pensant en en Víctor, la Marta s’ha inquietat en veure que, una vegada més, l’evangeli del dia era d’allò més estrany. En sortir de l’església, ella ja s’esperava algun comentari punxegut. Però, no: en Víctor no deia res. Per això ha començat, ella.

Marta     
L’evangeli d’avui tornava a ser força estrany...

Víctor     
Ja saps que a mi m’ho semblen tots, d’estranys. Però avui, jo m’he fet el meu propi sermó.

Marta     
Ah, sí! I és només per a tu aquest sermó?

Víctor     
Això de veure persones transfigurades, també em passa a mi!

Marta     
Caram, quins privilegis! I qui has vist!

Víctor     
Doncs... una dona que es diu Marta... Potser la coneixes?

Marta     
...Vaja! Veig que se t’ha activat el romanticisme, ara...

Víctor     
¿No deia, un d’aquells d’allà dalt, que s’hi volien fer unes cabanes per viure-hi?... És el que hem fet nosaltres, no?
A vegades el meu cervell em diu: la Marta forçosament ha de ser una dona com centenars de milers d’altres dones... Però de sobte et veig transfigurada... i, és clar, aleshores ets única!...

Marta     
...I ara esperes que jo et digui que a mi em passa el mateix, oi? Doncs, mira: encara que sembli molt cursi, et diré que sí. Amb altres amigues sovint comentem que les dones som ben estúpides de casar-nos; només ens hi compliquem la vida!!! El mal està que... veus un vailet “transfigurat”... i patapam!: hi caus de quatre grapes!!!

De sobte van rebre una forta empenta i van sentir que algú s’encastava entre ells! Era la Sandra, la seva neta.

Víctor     
D’on surts, tu, ara?!

Sandra   
Us he vist a missa. No he vingut on éreu perquè anava amb una amiga...

Marta     
Has volgut celebrar el teu aniversari anant a missa?

Sandra   
... Sí... També hi havia un nen...

Víctor     
Vols dir que has anat a missa per veure el nen...

Marta     
Un nen que t’agrada?...

Sandra   
Sí; molt. Aquell que tocava la flauta travessera...
Però, no digueu res a la mare, eh!!!
Vaig a dir-li que ja sou aquí! −va dir, mentre s’avançava corrent.

Van dinar en un bon clima de bona festa. A l’hora de les postres, la mare va dir que apaguessin els llums, i va entrar amb un magnífic pastís coronat amb 13 espelmes enceses. Van cantar el Moltes Felicitats de rigor, i la Sandra va fer la gran bufada... Però la seva mare li havia preparat una petita broma: dotze candeles en rodona, i la tretzena, al mig, d’aquelles que, quan bufes, es tornen a encendre. Quan la Sandra se’n va adonar, va dir tot mirant la mare: “És el pare que està aquí, i ens mira”. La mare va assentir, contenint com va poder la sobtada emoció, i es va mirar els avis, que també van assentir sense dir res. El pare havia mort d’accident feia 6 anys, però sempre havia estat present. El rostre de la nena era radiant. Va ser un moment de gran intensitat emotiva. En Víctor es va acostar discretament a la seva Marta i va dir-li a cau d’orella:

−Veus? Una “transfiguració”!

Durant la tornada a casa seva, en Víctor i la Marta no van trobar cap paraula adequada per dir-se. En Víctor pensava: “Ah, les paraules! Per què no venen quan més les necessites?!”

Arribats a casa, la primera cosa que va fer la Marta va ser agafar el Nou Testament i rellegir el relat de la Transfiguració. Allà va veure que era només una part d’un relat molt més llarg: un relat realment estrany i complicat.

Marta
No hi entenc res. Tot això ha de tenir un sentit molt profund −va dir quan en Víctor va entrar−. Això de la transfiguració és especialitat teva. Té: llegeix-ho: a veure si tu ho entens.

Ell s’ho va llegir. Però també va dir:

Víctor
Res de res. No hi veig cap sentit. De totes maneres em fa gràcia que al començament es parli d’uns deixebles que xerren sense saber què diuen, i que al final s’hi presenti un mut que acaba parlant correctament. Si això vol dir que al nostre món hi ha massa xerrameca; i hi estic d’acord. Quan les paraules queden curtes, tenim el perill de la xerrameca. Però quan pots contemplar la vida en directe, el millor “llenguatge” és el silenci absolut!