Diumenge 15è. de durant l'any A.

 

Diumenge 15 de durant l’Any A.

 

EVANGELI. (Mateu 13,1-23).

(En blau allò que correspon a la versió llarga)

 

Aquell dia, Jesús sortí de casa

i s’assegué vora el llac.

Era tanta la gent que es reuní entorn d’ell,

que pujà a una barca i s’hi assegué.

Tota la gent es quedà vora l’aigua

i ell els parlà llargament en paràboles.

Digué:

“El sembrador va sortir a sembrar.

Tot sembrant, una part de la llavor caigué arran del camí;

vingueren els ocells i se la menjaren.

Una part caigué en un terreny rocós, on hi havia poca terra;

de seguida va néixer,

ja que la terra era poc fonda,

però, com que no tenia arrels,

quan sortí el sol, amb la calor s’assecà.

Una part caigué entre els cards;

però els cards van créixer i l’ofegaren.

Una part caigué a la terra bona, i donà fruit:

o cent, o seixanta o trenta.

Qui tingui orelles, que ho senti”.

 

Els deixebles s’acostaren i li preguntaren:

¿Per què els parleu en paràboles?

Ell respongué:

“Déu us fa a vosaltres el do

de conèixer els secrets del Regne,

però a ells, no.

 

Als qui tenen,

Déu els donarà encara més i en tindran a vessar;

però als qui no tenen,

els prendrà fins allò que els queda.

 

Jo els parlo en paràboles perquè,

tot hi veure-hi, no veuen res;

tot i sentir-hi, no senten ni entenen res.

 

En el cas d’ells es compleix aquella profecia d’Isaïes que deia:

Per més que escolteu, no entendreu res;

per més que mireu no veureu res.

El cor d’aquest poble s’ha fet insensible;

s’ha tornat dur d’orella i s’ha tapat els ulls,

no fos cas que,

si els seus ulls hi veien,

les seves orelles hi sentien

i els seu cor arribava a entendre,

es convertissin, i jo els retornés la salut.

 

Però els vostres ulls i les vostres orelles

si que són feliços de poder veure i poder sentir.

 

Us ho dic amb tota veritat:

molts profetes i justos

desitjaven veure el que vosaltres veieu,

però no ho veieren;

desitjaven sentir el que vosaltres sentiu,

però no ho sentiren.

 

Escolteu, doncs, vosaltres

què vol dir la paràbola del sembrador.

La llavor sembrada arran del camí

vol dir que,

a tots aquells que escolten la predicació del Regne

però no l’entenen,

el Maligne els pren la llavor sembrada en els seus cors.

 

La llavor sembrada en un terreny rocós

vol dir aquells que reben amb alegria

la predicació del Regne així que la senten,

però només per un moment.

No arrela dintre d’ells,

i tan bon punt es troben amb dificultats

o amb persecucions per la paraula que havien rebut,

sucumbeixen de seguida.

 

La llavor sembrada en mig dels cards

vol dir aquells que han sentit la predicació del Regne,

però les preocupacions del món present

i la seducció de les riqueses

l’ofeguen i no dóna fruit.

 

La llavor sembrada en terra bona

vol dir aquells que han sentit la predicació del Regne

i l’han entesa;

i per això dóna fruit: o cent, o seixanta, o trenta”.

 

 

RELECTURES.

 

“... els vostres ulls i les vostres orelles

sí que són feliços de poder veure i poder sentir...”

 

En Martí i en Jordi.

 

Per una casual casualitat, dos antics amics s’han trobat avui en un restaurant, i han dinat junts. Després de parlar de records passats, la conversa ha pres calat.
 

En Martí, que és metge, ha parlat de la seva col·laboració en l’associació projecte home. Va començar a participar‒hi a rel d’un fill seu que va poder desenganxar‒se de la droga.

En Jordi, que és arquitecte, comenta:

 

‒Això del projecte home deu ser una bona cosa, però ara jo ja estic de tornada de tot. Mira: en realitat els humans som com els núvols que no porten pluja: tal com es fan es desfan. No sabem d’on venim ni a on anem... En realitat, no venim ni anem enlloc. No som; simplement existim durant un temps, i cadascú s’ho va “amanint” amb l’oli que té: digues‒ne droga, religió, feina, esport, política, viatges...

 

‒Potser sí ‒va respondre en Martí‒. Però jo no miro tan lluny. Si mires el que pots veure, queda clar d’on venim. De fet, som un producte: pares, avis, besavis... i pots anar reculant tant com vulguis. No sé com va començar tot plegat, ni si va haver‒hi un començament. Tant se val...  Però no puc dubtar de que sóc aquí, i sóc hereu de milions d’anys de “construcció”. I això ho trobo molt interessant.

 

‒D’acord –replica en Jordi‒: Som hereus d’una llarga història. Però tot plegat no passa de ser una simple “casualitat”.

 

‒Mira: jo no la conec aquesta “senyora” –va respondre en Martí‒. Molts parlen de la casualitat com si fos l’explicació d’allò que no sabem explicar... Jo no tinc cap problema per acceptar que hi ha coses que no sé. Però hi ha moltes coses que sí que les sé, perquè les tinc davant dels nassos.

 

‒Però això no canvia res –va replicar en Jordi‒. Una vegada vaig fer els plànols d’un bloc de pisos. Vaig posar‒hi feina i il·lusió perquè era una obra important. La Constructora se’n va anar en orris, i tot s’ha perdut.
El que compte són els resultats. I quin és el resultat de tot plegat? Tots acabem a “l’arxiu”...

 

‒T’entenc, t’entenc... –va respondre en Martí‒. Però el teu cas és diferent del meu. Tu treballes amb cases; en canvi jo tinc la sort de treballar amb persones.
Saps una cosa? Quan recuperes un fill que estava enganxat... t’asseguro que t’adones de com tot ha valgut la pena. Encara que allà s’acabés el món... És igual. Quan t’adones que has ajudat a reconstruir una persona, ja no et cal mirar lluny. Allò que tens a primer terme et resulta més que suficient.

 

‒O sigui que, segons tu, el més important és no mirar més enllà del nas... –va murmurar escèpticament en Jordi.

 

‒Mira Jordi: He anat aprenent una cosa: com t’he dit abans, som un producte: el producte de milions d’anys d’evolució. Però també som constructors: constructors de persones. I és meravellós! Potser sigui una deformació meva professional perquè sóc metge... Però quan tinc davant meu un malalt que confia en mi per recuperar la salut, no sé mirar lluny. El tinc allà; a primer terme. I si aconsegueixes curar‒lo, això sol t’omple del tot, encara que no hi hagués res més... No es tracta de “lluny” o de “prop”, sinó del que veus o del que no veus. És a partir d’allò que veig que intueixo que deu haver‒hi més coses...

 

‒El que jo veig són “cases”, i t’asseguro que són la cosa més vulgar que et puguis imaginar –va rondinar en Jordi‒. Saps que la majoria de cases són per especuladors que valoren el que faig només pels quartos que en trauran?

 

‒Reconec que el teu cas és diferent –va acceptar en Martí‒. Però, en el fons, tot depèn de tu. Els humans no som “àngels”: necessitem cases per viure. I ens afecta molt la casa concreta on vivim. La casa és com una part del nostre cos. Durant un temps em va tocar fer visites domiciliàries. Quin panorama! Em venien ganes de fer‒me arquitecte... Tu pots dissenyar cases pensant en les cases, però també pots fer‒ho pensant en les persones que les habitaran. Darrere tot el que fem, sempre hi ha persones.

 

==========

Havien passat els minuts, i els dos antics companys havien de tornar a les seves ocupacions. Es van acomiadar amb una llarga i forta encaixada. No va ser tan efusiva com al començament. Aquella encaixada tenia alguna cosa de pols de força. I mirant‒se fixament, amb els ulls es deien l’un a l’altre: si ens tornem a trobar, aquesta conversa haurà de continuar, i ens farà amics per sempre, o estranys per sempre l’un a l’altre...