5è. diumenge de durant l’any. Any B.

 

RELECTURES.

 Jesús i els Malalts (1/3).

En Víctor i la Marta parlen sovint sobre temes de Religió perquè ell, que es confessa agnòstic, no acaba d’entendre la fe de la seva dona. Havia estat educat en un ambient religiós; però va arribar un moment en què les coses “no li quadraven”, i ho ha deixat tot. També cal dir que a en Víctor li agrada punxar. En realitat, busca una “victòria” que li permeti estar més segur de les pròpies conviccions, encara ben poc madurades.

Avui en Víctor porta preparada una pregunta que considera especialment punxant. Aquesta ha estat, més o menys, la conversa amb la seva Marta:

Víctor 

Si Jesús era tan bona persona i podia curar, per què no es dedicava a anar per les cases on hi havia malalts?

Marta      
No ho sé... Potser sabia que molts malalts no es volen curar... T’imagines que vols estar malalt, i vingui algú i et curi?...

Víctor     
No crec que hi hagi cap malalt que no es vulgui guarir!

Marta      
Te’n recordes de la teves filles quan eren nenes? A la petita li agradava anar a l’escola, i no va estar mai malalta durant el curs. En canvi la gran, quantes vegades estava malalta precisament a les vuit del matí?!

Víctor     
Vols dir que ens enganyava?

Marta      
No! Necessitava estar malalta, i ho estava de debò. Era una reacció de la seva mateixa naturalesa. ¿Va estar mai malalta en temps de vacances?

Víctor     
Em sembla una mica cínic això que dius. Insinues que els malalts ho són per gust?
A més: no has respost la pregunta que t’he fet. Per què Jesús curava els malalts que anaven a trobar-lo i, en canvi, no feia res per als que no es podien moure de casa?

Marta      
No ho sé... No sóc Jesús... Però em sorprèn que tu, que dius que no creus en res, ara creguis que Jesús curava malalts; només per poder-lo acusar de que no els curava tots...
Hi ha una cosa que m’intriga: sovint, quan els evangelis expliquen una curació concreta, Jesús acaba dient al malalt: la teva fe t’ha salvat. Jesús no era un curandero sinó que provocava una resposta de fe. Potser “fe” vol dir això: sortir. Sortir de casa, sortir de la pròpia mentalitat, sortir de les pròpies creences... En el fons, sortir d’un mateix.

Víctor     
“Sortir d’un mateix”. I, on estàs quan surts de tu mateix?... Això és només una frase bonica que s’ha posat de moda.

Marta      
Quan surts de tu mateix pots trobar els altres; els altres reals; no com els imaginem, sinó tal com són.

Víctor     
Els altres sovint fan més nosa que servei...

Marta      
Potser sí. Però els altres són l’únic “espai” on podem ser reals. Ells són la “pantalla” de la nostra vida. És com en els ordinadors: només la pantalla fa reals els continguts que tenen dintre. Ningú no pot sortir de si mateix tot sol. Només la realitat dels altres, respectada i assumida, crea un “espai” al qual pot sortir el nostre jo.

Víctor     
Quan jo estic malalt, el que vull és que em deixin sol.

Marta      
Sol, però amb algú que et cuidi i estigui per tu... Recordo quan jo era petita: A casa tots podíem estar malats; tots, menys la mare. Ella deia: “No tinc temps d’estar malalta”. Ella només podia trobar-se malament. Aleshores descansava una estona, però mai no estava malalta, perquè ens havia de cuidar.

Víctor     
Trobar-se malament és el mateix que estar malalt...

Marta      
Per ella, no. Per ella eren dues coses molt diferents. Estar malalt volia dir entrar en una situació de passivitat. ¿Recordes quan estava malalta, la gran? Ho deia clarament: ”M’encanta estar malalta perquè em cuideu i esteu per mi”. En canvi, trobar-se malament només permet ser menys actiu. És una qüestió sobretot mental.

Víctor     
Una qüestió mental?

Marta      
Sí. Estar malalt és com tenir permís per evadir-se de la vida durant un temps. A vegades la vida es torna feixuga, estressant, difícil, i ens cansa. Aleshores estar malat és com un mecanisme, activat per la mateixa naturalesa, que ens permet descansar.

Víctor     
I la religió, què hi pinta en tot això?

Marta      
No, no; no hi pinta res. Jesús no era ni psicòleg ni psiquiatra. Però el seu missatge porta a estimar la vida. Aleshores, la vida no et cansa, perquè no l’has pas de suportar sinó donar. Ja no necessites descansar de la vida sinó que busques viure-la, sentir-la, donar-la, gustar-la... Només amb això ja ens alliberem de molts mals; i els que queden són viscuts diferentment: se superen no pas traient-los sinó assumint-los com a part inherent de la mateixa vida.

Víctor     
Si estar malalt és una qüestió mental, les curacions de Jesús també deurien ser només una qüestió mental...

Marta      
Em sembla un punt molt important, aquest que dius. M’agradaria parlar-ne amb més calma. (→ Diumenge vinent).

 

 

4 Diumenge. Any B.

EVANGELI. (Marc 1,21-28).

 A Cafar-Naüm, Jesús anà en dissabte a la sinagoga i ensenyava.

La gent s’estranyava de la seva manera d’ensenyar,

perquè no ho feia com els mestres de la llei,

sinó amb autoritat.

 

En aquella sinagoga hi havia

un home posseït d’un esperit maligne

que es posà a cridar:

«Per què et fiques amb nosaltres, Jesús de Natzaret?

Has vingut a destruir-nos?

Ja sé prou qui ets: ets el Sant de Déu.»

Però Jesús el reprengué i li digué:

«Calla i surt d’aquest home.»

Llavors l’esperit maligne sacsejà violentament el posseït,

llançà un gran xiscle i en va sortir.

 

Tots quedaren intrigats

i es preguntaven entre ells: Què vol dir això?

Ensenya amb autoritat una doctrina nova,

fins i tot mana els esperits malignes, i l’obeeixen.»

I aviat la seva anomenada s’estengué per tota la regió de Galilea.

 

 “Per què et fiques amb nosaltres...?”

 La Granja.

En una vall on la caça començava a escassejar, un banda de llops va solucionar el seu problema organitzant-hi una gran Granja de mamífers, sobretot ovelles. La Granja estava prou ben organitzada com perquè la majoria d’animals poguessin sobreviure i reproduir-se segons un pla ben establert. D’aquesta manera, mai no faltava aliment per als llops. Aquests també formaven part de la Granja: n’eren els dirigents, els educadors i els vigilants. Tot funcionava molt bé, i els diferents animals, segons les notícies donades pels mateixos llops, estaven contents de formar part d’aquella granja moderna i eficaç.

És cert que, alguna vegada, algun es rebel·lava. Però el sistema era prou eficaç per contrarestar aquests intents, i normalment eren els mateixos interns els qui condemnaven aquells descontents desagraïts i inoportuns.

Però una vegada va haver-hi un xai que havia estat molt atent a tot el que passava. S’adonava que la majoria d’aquells animals no podien somniar ni donar sentit a la seva vida. Va veure que en aquell lloc hi havia molt d’ordre però poca felicitat. I va decidir dedicar-se a canviar aquella situació. Ho va estar rumiant força temps, parlant-ne discretament amb altres companys, intentant fer entendre que allà els animals eren només peces d’una maquinària, sense cap possibilitat de viure les capacitats de la pròpia Vida. Aviat va comprovar que el problema estava sobretot en la peresa mental dels seus mateixos companys: peresa per pensar, per examinar la realitat, per adonar-se de com havia quedat la seva vida, de com havien renunciat a viure per conformar-se a sobreviure. Va veure clarament que per despertar els companys era indispensable que ells mateixos prenguessin consciència de la seva dignitat i desitgessin una Vida més plena.

És per això que un dia, estant a l’escola on s’ensenyava a assimilar i a complir fidelment la Llei de la Granja, va decidir intervenir. Arribat el moment oportú, es va aixecar per parlar. “Ha arribat l’hora d’aixecar el vol”, va començar dient.
Les seves paraules van sorprendre tothom perquè no els parlava sobre tot allò necessari per al bon “funcionament” de la Granja sinó sobre els anhels més profunds dels seus cors, i sobre com podien satisfer-los. Tots els presents l’escoltaven entusiasmats.

Els mestres de l’escola van veure de seguida que, si no intervenien, podrien perdre el control de la situació. Així doncs, se li van enfrontar directament. “Per què et fiques amb nosaltres? Tu ets un infiltrat. Ets un venut als enemics de la Granja, i ara pretens destruir-nos”. I el van expulsar de l’aula, declarant-lo perillós, i indigne de conviure amb ells.

Però allò que havia dit aquell xai va trobar ressò en el més profund del cor de molts i va despertar sentiments que havien restat adormits. Alguns van començar a pensar si no tindria raó. Potser sí que les seves vides podien tenir un horitzó que la Granja els amagava. Les paraules d’aquell xai conscient van començar a transformar els seus cors, com el llevat transforma la pasta de farina. Alguns van començar a sentir el gust de la llibertat. I és clar: quan s’ha tastat la llibertat, ja no és possible tornar enrere...

  

3er. diumenge de durant l’Any B.

 

Relectures.

EVANGELI. (Marc 1,14-20).

Després d’haver estat empresonat Joan,

Jesús es presentà a Galilea predicant la bona nova de Déu;

deia: «Ha arribat l’hora i el regne de Déu és a prop.

Convertiu-vos i creieu en la bona nova.»

Tot passant vora el llac de Galilea, veié Simó i el seu germà Andreu.

Estaven tirant el filat a l’aigua, perquè eren pescadors.

Jesús els digué:

«Veniu amb mi, i us faré pescadors d’homes.»

Immediatament abandonaren les xarxes i se n’anaren amb ell.

Poc més enllà veié Jaume, fill de Zebedeu, i el seu germà Joan.

Eren a la barca repassant les xarxes.

Els cridà immediatament, i ells deixaren el seu pare Zebedeu

amb els jornalers a la barca,

i se n’anaren amb Jesús.

 

“Després d’haver estat empresonat Joan...”.

1. Els quatre evangelis són coincidents en un missatge que repeteixen de diferents maneres perquè quedi clar a tothom: ha arribat l’hora de passar de Joan Baptista  a  Jesús. En llenguatge actual, es podria dir: a cada persona i a cada comunitat, també en l’experiència religiosa, li arriba l’hora de passar de la minoria d’edat a l’edat adulta.

2. Això no deu ser fàcil en cap camp. Conec força joves per als quals arribar als 18 anys no ha comportat cap canvi real ni cap il·lusió especial. És tan còmode ser menor d’edat!!!

3. Aquest gust per mantenir-se “petit” es manifesta també en l’Església. Una prova d’això podria ser la facilitat amb què es va introduir el baptisme d’infants. En si mateix, el baptisme significa la incorporació a Jesucrist, que personifica la situació adulta en la història de cadascú. Que s’administri el sagrament de l’adultesa als infants, deu voler dir que no ens ho prenem gaire seriosament això de passar de Joan a Jesús.

4. També en la societat civil podem detectar aquest “gust” per la minoria d’edat permanent. Això explica que, pràcticament en tots els països anomenats “democràtics”, la democràcia serveixi sobretot per legitimar el Poder dels governants, i no pas per sentir-se ciutadà d’un poble lliure, actiu i creatiu. Així pot passar que, quan governants impertinents decideixen, “en nom del poble (!!!)”, que determinats pobles no existeixen, molts “ciutadans” ni tan sols es queixin!

5. Passar de menor a major d’edat comporta un procés que, sovint, ens fa mandra i por. “Por a la llibertat” és una expressió que ja s’ha fet clàssica.

6. Potser algú pregunti: I, per què hem de ser majors d’edat? Per què voler ser lliures? Per què anar més enllà del compliment de les normes i obrir-se al gaudi de la filiació? Per què buscar la plenitud quan la mediocritat és tan còmoda?

7. No sé pas què respondre a qui faci aquestes preguntes. Potser per això l’evangeli d’avui comença amb unes paraules sorprenents: “Després d’haver estat empresonat Joan, Jesús es presentà...”.
Jesús no actua fins que “Joan” ha estat empresonat. És una situació que conec per pròpia experiència. He hagut de decidir empresonar la meva minoria d’edat, per ser una mica adult; he hagut d’engrillonar la meva por a la llibertat, per ser una mica lliure. I tot això, per què? Per dues raons que acaben essent una de sola:
- per poder experimentar aquell mínim de dignitat que permeti sentir la pròpia vida com una cosa valuosa per a mi i per als altres.
- perquè la filiació és un do rebut del Pare, i menysprear-lo posaria de manifest una ingratitud indigna.

8. Sense aquest sentiment de dignitat, la nostra vida seria
“una estranya opacitat,
objecte sense dret ni fonament;...
devastadorament mortal,
naturalesa pura,
química només els meus fervors, els meus desdenys,
atzar els meus orígens,
i els meus dolors, ferrenys,
no són sinó un defecte en una fràgil estructura”. (Del Cant espiritual, de David Jou).

9. En la nostra societat es parla molt de drets. Però, sense aquest sentiment de dignitat, els “drets” es busquen només pel goig de la confrontació; pel plaer de reclamar-los a algú; per l’orgull d’afirmar-se per oposició.

Passar de Joan a Jesús significa afirmar-se per comunió; passar del jo al nosaltres.

2on. diumenge de durant l'Any B.

EVANGELI. (Joan 1,35-42).

En aquell temps

Joan estava amb dos dels seus deixebles i,

fixant-se en Jesús que passava, digué:

«Mireu l’anyell de Déu.»

Quan els dos deixebles van sentir

que Joan deia això, van seguir Jesús.

Ell es girà i, en veure que el seguien,

els preguntà: «Què voleu?»

Ells li digueren: «Rabí», que vol dir ‘mestre’,

«on us allotgeu?»

Jesús els respon:

«Veniu i ho veureu.»

Ells hi anaren, veieren on s’allotjava

i es quedaren amb ell aquell dia.

Eren vora les quatre de la tarda.

Un dels dos que havien sentit

el que deia Joan i havia seguit Jesús,

era Andreu, el germà de Simó Pere.

El primer amb qui Andreu es trobà

fou el seu germà Simó, i li digué:

«Hem trobat el Messies», que vol dir “l’Ungit”.

I l’acompanyà on era Jesús.

Jesús se’l mirà i li digué:

«Tu ets Simó, fill de Joan.

Tu et diràs Quefes, que vol dir Pedra.»

 

 Procés d’alliberament:

 

Del desert → a la Terra Promesa.

 

De menors d’edat → a adults.

 

De Joan Baptista → a Jesús.

 

A Sant Feliu de Guíxols, a més de la parròquia mare, hi ha actualment dues altres parròquies. Quan, ja fa temps, el mossèn de la parròquia mare, Mn. Pere Matamala, va entrar en situació de llarga malaltia (2004), va venir un grup de persones a demanar-me si els podia dir la missa de 12, dels diumenges. La meva resposta va ser: “No m’hi dedico a dir misses. A més, en aquest cas, seria com una ofensa per a tots vosaltres”.

Els que van venir tenien, més o menys, la meva edat. Això significa que havien estat més de 40, 50 ó 60 anys anant a missa cada diumenge. ¿I, ara que el seu mossèn estava malalt, necessitaven que algú de fora els fes la missa?! ¿Amb tants anys, encara no s’ho podien fer?! ¿Eren tan incapaços que necessitaven un mossèn que “dirigís” les seves celebracions?!

Però el cas és que jo coneixia bé aquelles persones, i sabia amb tota seguretat que eren cristianament madures, adultes, preparades, i amb una fidelitat a la parròquia a prova de bombes. ¿No hauria estat una humiliació considerar-los “incapaços” de preparar i fer ells mateixos aquelles celebracions que de sempre havien fet?

Així, doncs, vaig dir-los que no; que no aniria a fer una cosa per a la qual ells estaven perfectament capacitats. I també vaig dir-los que, si ells es feien la missa, jo els podria acompanyar com a signe de comunió interparroquial. Sempre hi ha hagut comunió entre les diferents parròquies, però ara les circumstàncies aconsellaven de fer-la més explícita. El resultat va ser que, durant quasi dos anys, ells es van fer la missa, homilia inclosa; i jo els acompanyava, si bé revestit amb alba en atenció a alguns germans menors que encara necessitaven veure-hi un capellà.

Dissortadament, quan va morir el mossèn, es va posar de seguida en marxa la maquinària clerical del bisbat. Ja en la mateixa missa exequial, els companys vinguts del Bisbat van atribuir-se tota la iniciativa de la celebració. Així van provocar que la comunitat parroquial retornés a la minoria d’edat passada. O, potser, no? Potser força d’aquells companys eren ja prou adults per viure amb maduresa i comprensió la incapacitat dels representants del Bisbat per adonar-se que “Jesús passava”. Perquè la maduresa del seguiment de Jesús pot viure’s, fins i tot, en situacions externes no favorables. Però això no dóna dret a ningú de crear o mantenir aquestes situacions desfavorables.
Els responsables del Bisbat farien bé d’estar atents a aquest punt. Potser la seva feina no consisteixi tant en fer plans pastorals i programes diocesans com, i sobretot, en estar atents per veure quan Jesús passa per una comunitat, i poder dir: “Mireu l’anyell de Déu”. I invitar a “passar” de Joan a Jesús; de la minoria d’edat a l’edat adulta. Potser mai, en la història de l’Església, les comunitats cristianes no havien sigut tan adultes com avui. Deixarem perdre aquesta gran oportunitat?

El programa diocesà d’aquest any (2012) inclou donar missió pastoral a alguns seglars de parròquies on no hi ha capellà. Sigui benvinguda la mesura! Allò que no es va fer per fidelitat a la vida de les comunitats ara s’ha de fer per falta de capellans. Benvinguda mancança de capellans! Ara només falta que això es faci sense cap discriminació de les dones, amb el respecte degut a la vida real de cada comunitat, i sense convertir els o les seglars amb missió pastoral en “capellans de segona categoria”. Perquè, en el fons, què som els capellans sinó seglars amb missió pastoral?

 

 

Baptisme de Jesús. Any B

 

 

RELECTURES.

 

EVANGELI. (Marc 1,7-11).

En aquell temps, Joan predicava així:

«Després de mi ve

el qui és més poderós que jo,

tan poderós que no sóc digne

ni d’ajupir-me a deslligar-li la corretja del calçat.

Jo us he batejat només amb aigua;

ell us batejarà amb l’Esperit Sant.»

 

Per aquells dies Jesús vingué des de Natzaret de Galilea,

i Joan el batejà en el Jordà.

A l’instant, quan sortia de l’aigua,

veié que el cel s’esquinçava

i que l’Esperit, com un colom,

baixava cap a ell,

i es va sentir una veu des del cel:

«Ets el meu Fill, el meu estimat,

en tu m’he complagut.»

= = = = = =

 

“Veié que el cel s’esquinçava”.

En Samuel i en John han coincidit a l’avió que va de Barcelona a Tel-Aviv, i han començat un llarg diàleg.

 

John
O sigui, que tu ets jueu...

Samuel   
Sí. Me’n sento al cent per cent. Però també sóc ateu.

John
És normal. Penso que, per a un jueu, ser ateu és el més lògic.

Samuel   
Com? Per què ho dius, això? Tothom pensa el contrari!

John
És possible. Però jo crec que allò que ha permès als Jueus mantenir-se com a poble, és precisament la Bíblia. I la Bíblia és, d’alguna manera, el llibre més antireligiós i ateu que conec.

Samuel   
La Bíblia, un llibre antireligiós? Però, si només parla de Déu!

John
El poble jueu és religiós, com ho són tots els pobles. La paraula “Déu” forma part de la mateixa estructura del seu llenguatge. Però, ¿què diu, la Bíblia, sobre “Déu”? Dues coses: la primera és que no hem de tenir cap altre “déu” fora d’Ell. I la segona: que d’Ell no ens en podem fer cap imatge per venerar-lo. Ni tan sols es pot utilitzar el seu nom per res, perquè seria “idolatria”. I, segons la Bíblia, la idolatria és el pitjor pecat, perquè és la mare de tots els altres pecats.

Samuel   
Veig que coneixes bé la Bíblia. Que ets jueu, tu també? I també, ateu?

John
No. Sóc nordamericà, i em considero cristià.

Samuel   
Cristià!!!... I parles així?
... Els Cristians han perseguit molt els Jueus...

John
És veritat. Hi ha cristians fanàtics, com hi ha jueus fanàtics, i nordamericans fanàtics, i polítics fanàtics, i esportistes, i científics, i filòsofs fanàtics... No és ni la Religió, ni la Ciència, ni la Filosofia allò que persegueix o fa mal als altres, sinó el fanatisme. El fanatisme ho corromp tot.

Samuel   
Creure que Jesús va ser el Crist, també és un fanatisme.

John
Cap Fe és fanatisme. Però tota Fe pot ser “presa” pels fanàtics. Alguns humans adjunten Fe i fanatisme.
Precisament per això em confesso seguidor de Jesús. Ell va ser assassinat pels fanàtics. En realitat, el van condemnar perquè denunciava tot fanatisme, fos dels sacerdots del temple, dels romans dominadors o del poble que es deixava enredar.

Samuel   
Jesús, no era també un fanàtic?

John
Ell va ser assassinat. Fanàtics ho són els que assassinen.
Hi ha una afirmació en l’evangeli de Marc que la trobo extraordinària: Jesús, després de ser batejat per Joan, va veure que el cel s’esquinçava. T’ho imagines? El cel s’esquinçava.
Tots els fanàtics tenen una ideologia, unes raons supremes, unes veritats intocables, uns valors eterns, un dogmes indiscutibles... Tot això pot ser el seu “cel”. Exerceixen el seu fanatisme com un acte de culte al seu “cel”.
Només quan el “cel” s’esquinça, podem esdevenir realment humans.

Samuel   
No hi havia reflexionat mai sobre això.

John
Doncs hi ha hagut molts jueus entre els més grans “esquinçadors” dels cels que ens muntem. Penso en S. Freud: la seva descoberta de l’Inconscient va esquinçar el “cel” de moltíssims “comportaments normals”; o C. Marx: els seus anàlisis socials van esquinçar el “cel” de molta “justícia” totalment injusta. Fins i tot A. Einstein, amb la seva Teoria de la Relativitat, ha esquinçat el “cel” de preteses “veritats indiscutibles”.

Samuel   
“Va veure que el cel s’esquinçava”... Aquestes paraules expressen exactament la meva experiència personal.

John
I la meva. Als 25 anys vaig decidir ser ateu. Ho considerava la meva última i definitiva conquesta. Al voltant dels 60 he anat descobrint que el meu ateisme era només una altra ideologia; un altre “cel” que m’havia fabricat, i que se m’anava esquinçant ràpidament. Al principi em vaig espantar. Després vaig anar comprenent que dir-se ateu o creient podia expressar actituds exactament iguals: “cels” que ens fabriquem per protegir-nos, o per imposar-nos.  

Samuel   
I ara, que?

John
Saps com continua, l’evangeli de Marc? Diu que, després de veure esquinçar-se el cel, Jesús va sentir una veu que li deia: Ets el meu Fill, el meu estimat, en tu m’he complagut.

Samuel   
Extraordinari!

John
A mi també m’ho sembla. Ara ja saps per què vull passar un temps a la terra de Jesús.

Samuel   
Per a vosaltres, és Terra Santa.

John
No és pas per això. Penso que, per sentir determinades paraules, cal trobar-se en situació de peregrí. Allò del "desert", saps?