Diumenge 6è. (i 7è) de durant l'any B.

 

 

6è. diumenge de durant. Any B.

 

RELECTURES.

 

 

Jesús i els Malalts (2/3)

 

(Continua el diàleg de diumenge passat)

Víctor     
O sigui: segons tu, Jesús tenia un poder de convicció tan gran que feia creure a la gent que estava curada sense estar-ho realment.

 

Marta      
Si ho entens així, és que no m’he explicat bé.
És evident que la fe és una qüestió mental; però això no vol dir que sigui només mental. És també real.

Hi ha un punt que sempre m’ha fet pensar: quan Jesús es presenta ressuscitat als deixebles, el primer que fa és ensenyar-los les ferides de la crucifixió. És a dir: el Ressuscitat manté les ferides que li havien provocat la mort. Què es vol dir amb això? (Joan 20,20).
Penso que Jesús no cura sinó que salva. O millor: el seu missatge desperta en nosaltres una fe que salva. La teva fe t’ha salvat. Per què no diu: la teva fe t’ha curat?

 

Víctor     
Per a un malalt, ser salvat deu ser el mateix que curar-se, que és el que realment necessita...

 

Marta      
... Acabes de dir la paraula que buscava: “necessita”.
Saps?: ja fa temps que vaig descobrint que Jesús no es dedicava a satisfer les necessitats sinó a superar-les. En realitat no curava sinó que salvava. I només pot salvar-nos si no ens arrapem a les nostres necessitats, com, per exemple, la “necessitat” d’estar malalts.

 

Víctor     
Nena!: si no t’expliques millor...

 

Marta      
Sí, home, sí! Cada cop ho veig més clar!
No és una qüestió de poder sinó de sintonia. Jesús no té un poder especial per curar, sinó que provoca sintonia amb la Vida. I quan ens sentim en sintonia amb la Vida, en certa manera els mals deixen de ser mals. Curació és treure un mal que afecta una part de la persona; en canvi la salvació és de la totalitat de l’ésser.

 

Víctor     
També les malalties afecten la tota la persona. Si tens una pulmonia, tot tu estàs malalt. I no serviria de res que algú et “salvés”, si no et cura d’aquella pulmonia.

 

Marta      
...Jesús es presenta amb les ferides...
Això ha de tenir un significat molt profund...
 
Saps una cosa? Sempre m’han sorprès aquelles persones (i són moltes) que, després d’un greu accident o d’haver perdut un fill o d’una desgràcia important, tenen més fe que abans. ¿Per què? ¿Per què, sovint, quan algú s’està morint, manifesta més fe que els qui l’acompanyen?

 

Víctor     
Perquè no sap afrontar la mort, i necessita arrapar-se a la seva fe, encara que sigui una il·lusió.

 

Marta      
Això no és pas el que jo he vist. Quan va morir la teva mare, l’única persona que estava tranquil·la i serena era ella; l’única que no “necessitava” res!

 

Víctor     
Tots pregàveu perquè es curés, però no es va curar...

 

Marta      
Tots, menys ella (i, potser tu).
Te’n recordes? Ella només demanava una cosa: “Que, després d’ella, els germans us avinguéssiu”.

 

Víctor     
La meva mare era una santa.

 

Marta      
És una altra manera de dir salvada...

 

Víctor     
Però no es va curar...

 

Marta      
És el que estic descobrint. Curar i salvar són dos nivells diferents.
A vegades busquem la curació sense voler la salvació. Quina equivocació! Curar és el que intenten els metges. Salvar-se és entrar en sintonia amb la Vida.

 

Víctor     
Però, repeteixo: de què serveix aquesta vostra “salvació” si no hi ha curació?!

 

Marta      
I... de què serveix només la curació si no hi ha salvació?

Nota.

Aquest Relectures va ser escrit l’any 2012, en què hi havia 7 diumenges entre Nadal i Quaresma. Com que aquest any 2024 només n'hi ha 6, afegeixo aquí el RELECTURES del “Diumenge 7è”.

 

(7è. diumenge de durant. Any B).

 

RELECTURES.

 

Jesús i els Malalts ( 3/3).
(Continua el diàleg del diumenge 6è).

 

Marta      
Te’n recordes d’aquell evangeli del Paralític que, per presentar-lo a Jesús, van desmuntar el sostre de la casa...?

 

Víctor     
I tant que me’n recordo!
És la bestiesa més absurda i extravagant que he sentit mai.

 

Marta      
Tens raó. Tot és extravagant en aquell relat. I ho és també el final: “Carrega’t la llitera i ves-te’n a casa”.
Per a què la volia aquella llitera si ja estava curat?! I no obstant el relat insisteix: “Ell es carregà la llitera i se n’anà”.
Jesús no li treu la llitera. En realitat, no el cura, sinó que el salva. No és el mateix estar estirat i invàlid sobre una llitera que “carregar-se-la” i anar-se’n a casa.
Jesús ressuscitat manté les ferides mortals; el paralític manté la llitera; la teva mare no va curar-se... No hi ha “miracles”; però hi ha salvació.

 

Víctor     
Insisteixo: de què serveix aquesta vostra estranya “salvació” si no hi ha curació?

 

Marta      
De res. La salvació no serveix absolutament de res. És el terme. És la plenitud. La plena sintonia amb la Vida. És vàlida per si mateixa!
A Jesús no li fan cap nosa les ferides, encara que a nosaltres ens ajuden a entendre la resurrecció.
Al paralític no li fa cap nosa la llitera, encara que a nosaltres ens ajuda a entendre la salvació.

 

Víctor     
I a mi, qui em torna la mare?

 

Marta      
No és ella qui ha de tornar; ets tu que pots anar cap a ella. La Vida no va enrere. “Baixa de la creu, i creurem en tu”, li deien els fariseus a Jesús. No havien entès res de res.
En canvi, un dels condemnats digué: “Recordeu-vos de mi quan estigueu al vostre Regne”. I va sentir la resposta:  “Avui estaràs amb mi al paradís”.
Que en som de cecs! Ens quedem buscant una simple curació quan allò que se’ns ofereix és la salvació.

 

Víctor     
Suposo que entendràs que un agnòstic com jo no pot pas acceptar això que dius...

 

Marta      
No cal, amor meu. El teu agnosticisme m’encanta −va respondre la Marta, tot fent-li un petó−. No ha pas “contaminat” la nostra relació...

 

En Víctor, acostumat a dir sempre l’última paraula, va replicar com qui no vol la cosa: “Ah, les dones! Tot ho arregleu amb un petó!”. Però, en el seu secret, ara admirava una mica més la seva Marta, i començava a entendre que, si ell s’havia posat l’etiqueta de “agnòstic”, el mínim que hauria de fer era ser-ho “amb maduresa”, com madura era la fe de la seva dona.

 

 

 

 

Diumenge 5è. de durant l'any.B

 

5è. diumenge de durant l’any. Any B.

 

RELECTURES.

 

Jesús i els Malalts (1/3).

 

En Víctor i la Marta parlen sovint sobre temes de Religió perquè ell, que es confessa agnòstic, no acaba d’entendre la fe de la seva dona. Havia estat educat en un ambient religiós; però va arribar un moment en què les coses “no li quadraven”, i ho ha deixat tot.
També cal dir que a en Víctor li agrada punxar. En realitat, busca una “victòria” que li permeti estar més segur de les pròpies conviccions, encara ben poc madurades.
Avui en Víctor porta preparada una pregunta que considera amablement "punxant".
Aquesta ha estat, més o menys, la conversa amb la seva Marta:

Víctor     
Si Jesús era tan bona persona i podia curar, per què no es dedicava a anar per les cases on hi havia molts malalts?

Marta      
No ho sé... Potser sabia que molts malalts no es volen curar... T’imagines que vols estar malalt, i vingui algú i et curi?...

Víctor     
No crec que hi hagi cap malalt que no es vulgui guarir!

Marta      
Te’n recordes de la teves filles quan eren nenes? A la petita li agradava anar a l’escola, i no va estar mai malalta durant el curs. En canvi la gran, quantes vegades estava malalta precisament a les vuit del matí?!

Víctor     
Vols dir que ens enganyava?

Marta      
No! “Necessitava” estar malalta, i ho estava de debò. Era una reacció de la seva mateixa naturalesa. ¿Va estar mai malalta en temps de vacances?

Víctor     
Em sembla una mica cínic això que dius. Insinues que els malalts ho són per gust?
A més: no has respost la pregunta que t’he fet. Per què Jesús curava els malalts que anaven a trobar-lo i, en canvi, no feia res per als que no es podien moure de casa?

Marta      
No ho sé... No sóc Jesús... Però em sorprèn que tu, que dius que no creus en res, ara creguis que Jesús curava malalts només per poder-lo acusar de que no els curava tots...
Hi ha una cosa que m’intriga: sovint, quan els Evangelis expliquen una curació concreta, Jesús acaba dient al malalt: la teva fe t’ha salvat. Jesús no era un curandero sinó que provocava una resposta de fe. Potser “fe” vulgui dir això: sortir. Sortir de casa, sortir de la pròpia mentalitat, sortir de les pròpies creences... En el fons, sortir d’un mateix.

Víctor     
“Sortir d’un mateix”. I, on estàs quan surts de tu mateix?... Això és només una frase bonica que s’ha posat de moda.

Marta      
Quan surts de tu mateix pots trobar els altres; els altres reals; no com els imaginem, sinó tal com són.

Víctor     
Els altres sovint fan més nosa que servei...

Marta      
Potser sí. Però els altres són l’únic “espai” on podem ser reals. Ells són la “pantalla” de la nostra vida. És com en els ordinadors: només la pantalla fa reals els seus continguts. Ningú no pot sortir de si mateix tot sol. Només la realitat dels altres, respectada i assumida, crea “l’espai” al qual pot sortir el nostre jo.

Víctor     
Quan jo estic malalt, el que vull és que em deixin sol.

Marta      
Sol, però amb algú que et cuidi i que estigui per tu... Recordo quan jo era petita: A casa tots podíem estar malats; tots, menys la mare. Ella deia: “No tinc temps d’estar malalta”.
Ella només podia “trobar-se malament”. Aleshores descansava una estona, però mai no estava malalta, perquè s’havia de cuidar de nosaltres...

Víctor     
Trobar-se malament és el mateix que estar malalt...

Marta      
Per ella, no.
Per ella eren dues coses molt diferents. Estar malalt volia dir entrar en una situació de passivitat. ¿Recordes quan estava malalta, la gran? Ho deia clarament: ”M’encanta estar malalta perquè em cuideu i esteu per mi”. En canvi, trobar-se malament només permet ser menys actiu. És una qüestió sobretot mental.

Víctor     
Una qüestió mental?

Marta      
Sí. Estar malalt és com tenir permís per evadir-se de la vida durant un temps. A vegades la vida es torna feixuga, estressant, difícil, i ens cansa. Aleshores estar malat és com un mecanisme de defensa, activat per la mateixa naturalesa, que ens permet descansar.

Víctor     
I la religió, què hi pinta en tot això?

Marta      
No, no; no hi pinta res. Jesús no era psicòleg ni psiquiatra. Però el seu missatge porta a estimar la vida.
Aleshores, la vida no et cansa, perquè no l’has pas de suportar sinó donar. Ja no necessites descansar d'una vida que busques viure-la, sentir-la, donar-la, gustar-la...
Només amb això ja ens alliberem de molts mals; i els que queden són viscuts diferentment: se superen no pas traient-los sinó assumint-los com a part inherent de la mateixa vida.

Víctor     
Si estar malalt és una qüestió mental, les curacions de Jesús també deurien ser només una qüestió mental...

Marta      
Em sembla un punt molt important, aquest que dius. M’agradaria parlar-ne amb més calma. (→ Diumenge vinent).

 

Relectures: Solemnitat de la Mare de Déu. Cap d'Any.

Relectures: Solemnitat de la Mare de Déu. Cap d'Any.:   EVANGELI. (Lluc 2,16-21). En aquell temps, els pastors anaren a Bet-Lèhem i trobaren Maria i Josep, amb el nen a la menjadora....

Festa de la Puríssima. 8 de desembre.

 

 La Puríssima. 8 de desembre.

 

Relectures. Any B.

 

No he escrit cap RELECTURA per a aquesta festa. Però proposo de llegir el poema de David Jou L’arcàngel Gabriel parla de Maria”.

El poeta-científic, amb un punt d’ironia, imagina el nostre arcàngel molt atabalat per la difícil missió d’haver de parlar el “pobre llenguatge” dels humans, i haver de velar la seva esplendor per no enlluernar uns ulls tan febles sense deixar-los cecs.
Però l’arcàngel es troba amb una sorpresa: quan s’acosta a Maria, aquesta no s’esglaia. Els seus ulls el miren serens, torbats i juganers, sorpresos i impacients... Així el bon arcàngel descobreix què vol dir allò de “plena de gràcia” amb què l'ha de saludar.

I el poeta, amb una sola frase, expressa de forma genial i moderna, tot el misteri de Maria. I ho fa no parlant de Maria sinó del món: “I el món inhàbil dels humans, per un instant, em semblà ple de meravella”.

→ L’arcàngel Gabriel parla de Maria.

(David Jou. A L’èxtasi i el càlcul. Pg. 438) 

Diumenge segon d'Advent. Any B

 

Diumenge, 2on. d’Advent. Any B.

 

RELECTURES.

 

Jo us he batejat només amb aigua;

ell us batejarà amb l’Esperit Sant.

 

(Continua el grup de catequesi)

Nen 
Senyoreta: l’altre dia ens va dir una cosa que no entenc: que, quan diem que Jesús neix, volem dir que neix una mica més la Humanitat. Però, la Humanitat és molt més vella que Jesús...

Catequista      
És veritat: això que us vaig dir és una mica difícil d’entendre perquè encara sou massa petits. A veure si us ho sé explicar.
Vosaltres, ara, quants anys teniu?

Nen 
9 anys, més o menys. Anem al mateix curs...

Catequista      
9 anys són força anys... Ja sou persones grans?

Nens       
No! Som encara nens i nenes...

Catequista      
I què vol dir que encara sou nenes i nens?

Nen 
(Després d’un petit silenci) Vol dir que, per viure i créixer, encara necessitem els pares i la gent gran.

Catequista      
Exacte. Molt ben dit! I l’any que ve, ja sereu grans?

Nen 
No. Només serem una mica més grans.

Catequista      
I d’aquí 10 anys?

Nen 
Ja serem grans! I podrem portar cotxe!

Catequista      
Si teniu cotxe, és clar...
Podreu portar cotxe perquè ja sereu capaços de dirigir la vostra vida. També sereu responsables d’allò que fareu o deixareu de fer...
Tot això vol dir que tardem 18 anys a fer-nos grans. Podríem dir que, abans de ser dones i homes de debò, estem 18 anys creixent, o naixent cada dia una mica més.
Doncs, mireu: això que passa a cada un de nosaltres, també ha passat amb la Humanitat. Els primers homes i dones eren poc “crescuts”. Però la Humanitat ha anat creixent durant milers d’anys.

Nen 
Com ha crescut, la Humanitat?

Catequista      
La Humanitat som tots els homes i dones que han existit o existim (i també els que existiran). Hi ha persones, moltes persones, que fan créixer la Humanitat perquè són bones; i també n’hi ha que fan difícil aquest creixement perquè es porten malament.

Nen 
És com al cole. A la nostra classe hi ha dos nens que, quan hi són tots dos, tots perdem el temps i fem el burro. Però, quan en falta un d’ells, el profe diu que treballem molt i que aprenem moltes coses.

Catequista      
Això que passa a la classe, passa també als pobles, als països,... i a tota la Humanitat. Hi ha gent que ajuden a que tots ens respectem i siguem amics. Així la Humanitat “va naixent una mica més”; és a dir: creix. També a vegades provoquem baralles, fem guerres... Fins i tot, a vegades, hi ha gent que mata! Això no deixa créixer la Humanitat. Les guerres ens “deshumanitzen”.

Nen 
Jesús va ajudar a créixer la Humanitat?

Catequista      
I tant! I no només això. Vosaltres, el dia que fareu 18 anys, sereu majors d’edat. Però la Humanitat, ¿quan es va fer major d’edat? (Silenci dels nens)
Les persones que van veure la manera com Jesús vivia fent el bé a tothom, i com moria donant amb amor la seva vida, es van adonar que aquella manera de viure era la manera de ser homes i dones adults. Per això van considerar que, en Jesús, la Humanitat ja havia arribat a ser major d’edat. En Jesús, la Humanitat es va fer gran. Ara només falta que també ens fem “grans” la resta dels humans.

Nen 
Abans de Jesús, ningú no havia estat bona persona?

Catequista      
Hi havia hagut moltes persones bones, i molt bones. Van ser precisament elles, les persones bones, les que van fer créixer la Humanitat perquè hi pogués néixer una persona tan bona com Jesús. Els Evangelis ens parlen de totes aquestes bones persones representant-les sobretot en dos personatges: una dona: Maria, com a mare de Jesús, i un home: Joan Baptista, com a precursor de Jesús. Li diem precursor perquè la seva feina era fer saber a tothom que “l’home adult” ja existia, i que tothom el podia veure, si desitjava ser com ell.
Mireu: abans de Jesús, la gent pensava que, per ser bona persona, era necessari sobretot complir bé les normes de la Religió i totes les altres lleis. En canvi, els que van conèixer Jesús es van adonar que les persones realment bones són aquelles que estimen els altres. Fins i tot les mateixes lleis i la Religió només són bones si ens ajuden a estimar els altres. Només l’amor als altres ens fa ser realment majors d’edat.

Diumenge primer d'Advent. Any B

 

RELECTURES. (Any B.).

 

Introducció.

Juntament amb els Apunts d’homilia corresponents a l’any B del cicle litúrgic, reedito també RELECTURES, amb alguna correcció o posada al dia).

 

RELECTURES es situa en el marc d’un grup de catequesi, de  nens i nenes d’uns 9 anys. Això permet un llenguatge molt directe, familiar i quotidià.

  

1er. diumenge d’Advent. Any B.

 

“Fer néixer Humanitat”.

 

Catequista.
Avui comencem l’Advent. Això vol dir que s’acosta una festa molt grossa. Quina?

Nen
El pont de la Constitució.

Catequista.
No. Més grossa... I no tant aviat.

Nen          
Les vacances de Nadal.

Catequista.     
Exacte. La festa de Nadal. Nadal és una festa grossa. Per això dura força dies. I ara, quatre setmanes abans, ja comencem a preparar-la. I què celebrem per Nadal?

Nena        
El naixement de Jesús.

Catequista.
Molt bé.

Nen          
Senyoreta: com és que Jesús no acaba mai de néixer? Perquè cada any diuen que neix...

Nena        
Sí que neix cada any! Cada any a la parròquia hi posen un nen Jesús, i tothom li fa un petó.

Nen          
Au va! Tu ets tonta! Allò de la parròquia només és un nino.

Nena        
El tonto ets tu. Com que els teus pares no van a missa, això no ho saben i no t’ho expliquen. Els meus pares em porten cada any a la missa del gall, i cantem cançons perquè Jesús ha nascut.

Nen          
Doncs, el meu pare diu que Jesús no ha existit mai, i que això de Nadal és només un negoci.

Nena        
Si no creus en Jesús... per què vens a catequesi?

Nen          
Tu et creus molt sàvia, eh! Doncs mira: els que es creuen més savis són els més burros...

Nena        
Senyoreta: per què no diu res, Vtè? Aquest nen ens està insultant!...

Catequista.
Us escoltava...
I si ara m’escolteu vosaltres a mi, us diré algunes coses que hauríeu de saber. Encara que m’ho heu posat molt difícil!!!
Primer de tot us diré que aquí, la que sap més coses sóc jo, i no perquè sóc la catequista sinó perquè sóc la més gran! Heu d’entendre això: tothom, des del moment que neix, comença a aprendre coses. Així, com més vells, més coses sabem. Però també, tots aprenem coses diferents, perquè vivim en llocs diferents, o perquè ens trobem amb persones diferents, o perquè ens agraden coses diferents... Sempre aprenem, però aprenem coses diferents.
Així, els que venim a missa aprenem unes coses; i els que no hi venen, d’allà on van, n’aprenen unes altres.
 
Fixeu-vos que això està molt bé perquè així, quan parlem, tots podem aprendre els uns dels altres. Encara que jo sé més coses que vosaltres perquè sóc més gran, també aprenc de vosaltres moltes coses perquè la meva vida és diferent de la vostra.
Tots podem aprendre els uns dels altres.
Però, només SI SOM AMICS!
Si no som amics, no aprenem res de res, perquè només veiem les coses des del nostre cantó. Quan discutim, només veiem allò que “ens interessa”. Per a les altres coses som com cecs.

Nen          
Senyoreta: Jo vull demanar perdó a l’Ester, perquè li he dit tonta. No volia insultar-la. Em perdones, Ester?

Ester        
No estic pas gaire enfadada. Potser tenies raó: jo no sóc tonta, però m’he portat com una tonta...
‒Amics, Roger?, li contesta ella tot allargant-li la mà.

Roger       
‒És clar que sí!, donant-li també la mà.

Catequista.
‒Ei!!! Això és meravellós! M’acabeu de posar-me les coses molt fàcils!, va dir-los ella, entusiasmada, agafant també les mans dels dos nens.

Acabeu d’ensenyar-nos a tots què vol dir Nadal.
Neix o no neix, Jesús, per Nadal? Mireu: Jesús, com a persona concreta, ja fa 2000 anys que va néixer; i no torna pas a néixer cada any. Però, quan ara parlem del naixement de Jesús, volem dir tot allò que fa néixer una mica més la Humanitat. És a dir: tot allò que ens ajuda a créixer, a ser més bons; tot allò que ens ajuda a ser més “humans”.
Això que acabeu de fer vosaltres dos, fa que la Humanitat ara sigui una mica més bona que fa dos minuts.
Heu fet néixer una mica més Jesús, perquè heu fet que hi hagi una mica més d’Humanitat entre nosaltres.
 
Celebrem les festes de Nadal una vegada cada any, però és Nadal cada dia que algú fa néixer una mica més d’Humanitat, com vosaltres heu fet ara.

Festa de la Plenitud Humana ("Crist Rei").

 

Últim diumenge de l’Any litúrgic. Any A.

 Festa de Crist Rei.

 

EVANGELI. (Mateu 25:31-46).

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles:

«Quan el Fill de l’home vindrà amb el seu poder, acompanyat de tots els àngels, s’asseurà al seu tron gloriós i es reuniran davant d’ell tots els pobles.

Llavors els separarà entre ells com un pastor separa les ovelles i les cabres, i posarà les ovelles a la dreta, i les cabres a l’esquerra.

Després el Rei dirà als de la seva dreta: Veniu beneïts del meu Pare: preneu possessió del Regne que ell us tenia preparat des de la creació del món.

Vosaltres quan jo tenia fam, em donàreu menjar,

quan tenia set em donàreu beure,

quan era foraster em vau acollir,

quan em veiéreu despullat, em vau vestir,

quan estava malalt em vau visitar,

quan era a la presó, vinguéreu a veure’m.

Els justos li respondran: Senyor, ¿quan us vam veure afamat

i us vam donar menjar, o que passàveu set, i us vam donar beure?

¿Quan us vam veure foraster i us vam acollir, o despullat, i us vam vestir?

¿Quan us vam veure malalt o a la presó, i vinguérem a veure-us?

El Rei els respondrà: Us ho dic amb tota veritat:

Tot allò que fèieu a cadascun d’aquests germans meus, per petit que fos, m’ho fèieu a mi.
 

Després dirà als de la seva esquerra: Lluny de mi, maleïts: aneu-vos-en al foc etern preparat per al diable i els seus àngels.

Vosaltres, quan jo tenia fam, no em donàreu menjar,

quan tenia set, no em donàreu beure,

quan era foraster, no em vau acollir,

quan em veiéreu despullat, no em vau vestir,

quan estava malalt o a la presó, no em vau visitar.

Ells li respondran: Senyor, ¿quan us vam veure afamat

o que passàveu set, foraster, despullat, malalt o a la presó,

i no vam fer res per vós?

Ell els contestarà: Us ho dic amb tota veritat: Tot allò que deixàveu de fer a cadascun d’aquests, per petit que fos, m’ho negàveu a mi.

I aniran als suplicis eterns, mentre que els justos entraran a la vida eterna.»

 

 

“Quan el FILL DE L’HOME vindrà amb el seu poder...”

 

La festa de Crist Rei és molt ambivalent.
D’entrada ens adonem que tots som “ciutadans” de dos regnes:
- un que no ve d’aquest món, anomenat també Regne de Déu, i
- un altre que ve d’aquest món, i pot tenir diferents noms: Regne, Estat, República, País...

Cal fer atenció a aquesta diferència d’origen.
La posa en relleu l’Evangeli de Joan quan, en el Judici contra Jesús (contra l’Home), Pilat pregunta: Així, doncs, tu ets rei?
Jesús accepta que és rei, però aclareix de seguida: el meu regne no ve d’aquest món (Joan 18,37).
 
Val a dir que, a vegades, aquestes paraules s’han entès com si el regnat de Jesús no fos d’aquest món. Però, per als Humans, no hi ha un “altre món”, i és en aquest únic món on podem col·laborar o no en la construcció del regne de Déu.
 
Això ho deixa ben clar el fragment de l’Evangeli de Mateu que hem llegit: El Rei (l’Home) diu a uns: veniu... perquè tenia fam i em donàreu menjar, tenia set i em donàreu,... Després diu a uns altres: lluny de mi... perquè tenia fam i no em donàreu menjar, tenia set i no em donàreu beure,... (Mateu 25,31ss).

 

El Regne de Déu no ve d’aquest món perquè ve de Déu, però és d’aquest món, i té per objectiu construir Humanitat. Per això, segons el relat llegit, el judici final està presidit per l’Home, i cadascú hi és “acollit” o “refusat” segons hagi fet Humanitat o no.

Els altres regnes venen d’aquest món. Directament o indirecta, són obra dels vencedors d’una guerra prèvia. Les eleccions també són una guerra, encara que no violenta i, més o menys, civilitzada.
Els vencedors “regnaran”. I s’hi dóna una situació un xic estranya: els vencedors governaran sobre tot el Poble, tot i que, per un motiu o altre, solen ser majoria els qui no els han votat. Però així és el joc democràtic.

El significat d’unes eleccions pot ser molt variable: és mou entre dos extrems: des de les dictadures (on els dictadors convoquen eleccions per fer-se legitimar pel Poble) fins a les democràcies, més o menys reals (on els elegits esdevenen més o menys servidors de la vida del Poble).
 
Més enllà de democràcies o de dictadures, les persones concretes podem mantenir l’horitzó de la construcció d’Humanitat, propi del Regne de Déu.
 
(Cal saber, però, que també les dictadures sovint diuen que “fan Humanitat”. Però no com a servei sinó com a imposició; com a únics “salvadors”, imposant a tothom els seus propis projectes en substitució del projecte de tots, que roman sempre obert.

Si mirem la nostra Església, veiem, amb sorpresa, que en la seva estructura més visible, també s’hi ha “encastat” un “regne que ve d’aquest món”.
Això comporta, com a mínim, dos mals:
 
- Un primer mal és que aquesta barreja no deixa veure amb claredat el regne de Déu que l’Església hauria d’ajudar a fer visible.
 
- L’altre mal és que, com passa amb la majoria dels regnes d’aquest món, tampoc l’Església no és cap “model” de democràcia real.

És urgent fer el que estigui a la nostra mà per alliberar l’Església de tanta incongruència.

 
I no és tan difícil com podria semblar, ja que l’Església, com a “regne d’aquest món”, avui dia, no té altra “força” que la que cadascú li vulgui donar.
Seria un bon servei a la llibertat de l’Església que cadascú, particularment i/o en grup, sabés prescindir d’aquest “regne mundà” que se li ha encastat” .

L’Església, com a visualització del regne de Déu en aquest món, està “sostinguda” per aquelles paraules de Jesús: On n’hi ha dos o tres reunits en el meu nom, jo estic enmig d’ells.
És a dir: on n’hi ha dos o tres reunits per fer Humanitat, Jesús (l’Home) està enmig d’ells.
Tota la resta fa nosa per a ser Església.