Diumenge 24è. de durant l'any A.

 

 

EVANGELI. (Mateu 18,21-35).

 

En aquell temps,

Pere preguntà a Jesús: “Senyor, ¿quantes vegades hauré de perdonar al meu germà el mal que m’haurà fet? ¿Set vegades?”

Jesús li respon: “No et dic set vegades, sinó setanta vegades set”.

 

Per això passa amb el Regne del cel com amb un rei que va voler demanar comptes als qui ocupaven els llocs de govern.

Tot just començava, ja li van presentar un dels seus ministres

que li devia deu mil milions.

Com que no tenia res per pagar, el rei va manar que venguessin tots els seus béns, i a ell mateix, amb la seva dona i els seus fills,

els venguessin com esclaus, per poder pagar el deute.

Però ell se li llançà als peus i li deia: Tingueu paciència i us ho pagaré tot.

Llavors el rei se’n compadí, el deixà lliure i li perdonà el deute.

 

Quan sortia, trobà un dels seus col·legues que li devia uns quants diners. L’agafà i l’escanyava dient-li: Paga’m tot el que em deus.

L’altre se li llança als peus i li suplicava: Tingues paciència i ja t’ho pagaré.

Ell no en va fer cas, i el va tancar a la presó fins que li pagués el deute.

 

El altres col·legues, en veure-ho, se n’entristiren molt

i anaren a informar el rei de tot el que havia passat.

El rei el cridà i li digué: Que n’ets de mal home!

Quan tu em vas suplicar, et vaig perdonar tot aquell deute.

¿No t’havies de compadir del teu col·lega,

com jo m’havia compadit de tu?

 

Llavors el rei el posà en mans dels botxins perquè el torturessin fins que pagués tot el deute.

Això farà amb vosaltres el meu Pare celestial si cadascú no perdona de tot cor el seu germà”.

 

 

 

“...i l’escanyava dient: Paga’m tot el que em deus!”.

 

1. L’evangeli que hem llegit és de tanta actualitat que no sabria fer‒ne cap relectura. Només cal que el lector posi noms d’avui als diferents personatges que hi intervenen: el “rei”, que primer perdona incondicionalment i després, quan el perdonat es mostra indigne, mana torturar‒lo fins que pagui tot el deute; el qui escanya un company seu perquè li deu quatre diners; els qui denuncien la maldat del seu company...

 

2. Però, posar noms actuals al relat que hem llegit no és fàcil, perquè estem en una situació en què tot és interdependent. Així com, segons els entesos, un tornado al Carib pot tenir el seu origen, per l’efecte dominó, en el vol d’una papallona a l’Àfrica, de manera semblant el comportament terrible d’un escanyapobres pot tenir el seu origen en un menyspreu rebut durant la infantesa. Si tot està tan lligat, resulta molt difícil assenyalar els culpables dels mals d’avui.

 

3. La crisi.

Qui són els culpables de la crisi actual? Hi ha gent escanyada perquè hi ha gent que escanya; també hi ha gent perdonada perquè hi ha qui perdona.

Una diferència entre el temps de Jesús i el nostre, és que avui no hi ha cap “rei” per perdonar o per fer justícia o a qui reclamar-la. Hem substituït el “rei” per allò que en diem el Sistema.

El Sistema ho és tot, però és impersonal. Està arreu, però no t’hi pots enfrontat enlloc. El Sistema és com una gran màquina que decideix què es pot fer i què no; què val i què no val; qui és bo i qui és dolent;... Tot està regulat, programat, configurat,... S’assembla al sistema operatiu dels nostres ordinadors. A vegades ens ofereix la “il·lusió” de ser lliures, però només dintre uns menús marcats i unes opcions preestablertes.

 

4. La crisi actual ens posa en una situació contradictòria: no podem funcionar sense Sistema, però usant‒lo el conservem, i conservant‒lo fem possible que continuï devorant més i més víctimes. És com el Drac de la llegenda, però sense cap Jordi que el pugui matar, ja que el Drac som nosaltres mateixos com a conjunt.

El Sistema és com un gran vaixell que ens oprimeix per tots cantons, però que no podem enfonsar perquè ens enfonsaríem tots. Què fer?

 

5. Què fer? Potser podríem intentar capgirar el Sistema; reformar‒lo de cap a peus; transformar‒lo... Però el Sistema és monstruós i ha generat monstres que el mantenen, potser sense saber‒ho. El Sistema és cruel, però ha aconseguit fer‒se indispensable.

 

Un dels crits del Maig del ’68, a França, era: “La imaginació al Poder!”. Quasi cinquanta anys després podem comprovar el seu absolut fracàs.
També, temps després, els Indignats clamaven: “Democràcia real, ara!”. Està bé, però no saben el que demanen, perquè la nostra democràcia també és contradictòria: no disposa d’altre mitjà per superar les dictadures que amb la dictadura de Majories, imposades des de dintre mateix o foranes.

 

6. Però aquests dos crits, degudament canviats i combinats, ens poden servir. La imaginació no ha de ser pas per al Poder sinó perquè cadascú, sol o en grup, sàpiga imaginar maneres intel·ligents i eficaces de “no fer el joc” al Gran Drac. El Drac també té punts dèbils. No hi hauria Poderosos sense “seguidors” que els posin i mantinguin en el Poder. Podem començar per no ser “seguidors” del Drac o del Poder. De cap Poder.

 
7. I també democràcia real, però començant per un mateix. La democràcia, com a sistema polític, no pot ser real si no és primer viscuda personalment. La democràcia real només és possible amb ciutadans de cor demòcrata. Per això s’ha de començar perquè cadascú és pregunti: Sóc realment demòcrata, jo? En les meves opinions? En les meves decisions? En la meva manera de conviure amb els de casa, amb els veïns, a la feina? He decidit ser just, fins i tot quan el Sistema “em permet” no ser‒ho?

 

Aquesta és la primera feina per començar, sense descuidar el que pugui venir després...

Potser és veritat que la nostra crisi és econòmica; però l’Economia també depèn del cor.
¿La nostra crisi, no tindrà el seu origen en una crisi del cor?

Sempre podem començar intentant curar el nostre cor.

 

Diumenge 23è de durant l'any A.

 

EVANGELI. (Mateu 18,15-20).

En aquell temps,

Jesús digué als seus deixebles: “Si el teu germà peca,

vés a trobar-lo i parleu-ne vosaltres dos sols.

Si te’n fa cas, t’hauràs guanyat el germà.

Si no te’n fa cas, crida’n un altre o dos més, perquè la causa sigui judicada per la paraula de dos o tres testimonis.

Si tampoc no feia cas d’ells, parla’n a la comunitat reunida.

Si ni tan sols de la comunitat no volia fer cas, considera’l com un pagà o un publicà.

Us ho dic amb tota veritat: Tot allò que lligareu a la terra,
quedarà lligat al cel;
i tot allò que deslligareu a la terra, quedarà deslligat al cel.

Us asseguro també que si dos de vosaltres aquí a la terra s’avenen a demanar alguna cosa, el meu Pare del cel els la concedirà, perquè on n’hi ha dos o tres de reunits en el meu nom,
jo estic enmig d’ells”.

 

 

“...dos o tres reunits en el meu nom...”

 

L’Aranya i l’Abella.

Una abella despistada rondava un forat que tenia una certa aparença de flor, però era el niu d’una aranya.

Aranya.
−Per què em vens a molestar? −va rondinar l’aranya des de dintre.

Abella.
−Oh, perdona! No sabia que hi hagués ningú −va respondre, sorpresa, l’abella−. ¿Per què no surts, i parlem una estona?

Aranya.
−I, qui m’assegura que no em clavaràs el teu maleït fibló?

Abella.
−Per què hauria de fer‒ho? Jo no faig mal a ningú. El fibló només és per defensar el rusc en cas d’urgent necessitat.

Aranya.
−Jo tampoc no faig mal a ningú. En canvi, tothom s’aparta de mi.

Abella.
−Dius que no fas mal a ningú?! Però si poses trampes a tothom!

Aranya.
−Jo no poso trampes! Jo estimo els insectes. Quan veig un company, li envio un fil suau per connectar amb ell. És com un petó fet des de lluny. I les meves teranyines mostren el meu desig d’amistat amb tothom. M’agrada crear vincles, tirar lligams que ens uneixin els uns amb els altres.

Abella.
−“Hi ha amors que maten” −va respondre l’abella−. Els teus vincles són cadenes. L’amor de veritat només crea vincles que alliberin. Els vincles de l’amor són un do; una mà oberta que mai no es tanca; una porta sense pany, per deixar entrar i sortir lliurement.

Aranya.
−Vols dir que és equivocada la meva forma d’estimar? −va replicar l’aranya−. Quan estimes algú, ¿no és correcte voltar‒lo d’atencions, protegir‒lo, abraçar‒lo, embolicar‒lo amb el millor de tu mateix? ¿No són els més suaus, els vincles de l’amor?

Abella.
−Cap vincle és suau si et manté lligat, dependent, tancat −sentencià l’abella−. Tots necessitem estimar i ser estimats, però estimem malament quan creem dependències.

Aranya.
−I la fidelitat? −va preguntar l’aranya−. Com pot ser durador un amor que no lliga? Com podria ser autèntica una amistat que “allibera”?

Abella.
− Els vincles de l’amor ens uneixen a la Vida, i és només a través de la Vida que ens unim als altres vivents. Els vincles de la Vida no ens tanquen sinó que ens connecten. Són camins. Fixa’t en nosaltres, les abelles: els vincles de l’eixam ens porten a viure les unes per les altres; i a oferir a tothom el nèctar de les flors.

Aranya.
−Jo, en canvi, sempre estic sola –va lamentar‒se l’aranya−, encara que els meus fils suaus arribin a milers de companys. Ningú no accepta la meva oferta d’amor.

Abella.
−Tampoc cal que estiguis tan trista −va consolar‒la l’abella−. La Vida és molt gran, i són infinites les maneres de servir‒la. Jo no sé com podries fer‒ho tu, perquè jo sóc una abella i no una aranya. Però, segur que, si ho intentes, ho descobriràs per tu mateixa. Sempre hi ha una manera de servir la Vida des de la pròpia manera de ser.

 

L’aranya va sortir del del tot seu forat i va agrair a l’abella l’estona que havien parlat juntes. Amb un fil de seda va enviar‒li un petó. Per primera vegada aquell petó no era enganxós.
Amb el mateix fil, l’abella va retornar‒li un altre petó, i després marxà volant, a la recerca del nèctar de les flors.

 

Diumenge 22 de durant l'any A.

 

 

EVANGELI. (Mateu 16,21-27).

 

En aquell temps...

Jesús començà a deixar entendre als deixebles

que havia d’anar a Jerusalem,

que havia de patir molt de part dels notables, els grans sacerdots i els mestres de la Llei, i que havia de ser mort i de ressuscitar el tercer dia.

 

Pere, pensant fer-li un favor, es posà a renyar-lo:

“De cap manera, Senyor: a vós això no us pot passar!”

Però Jesús es girà i li digué: “Fuig d’aquí, Satanàs! Em vols fer caure, perquè no penses com Déu, sinó com els homes.

 

Llavors Jesús digué als deixebles:

“Si algú vol venir amb mi, que es negui ell mateix, que prengui la seva creu i m’acompanyi.

Qui vulgui salvar la seva vida la perdrà, però el qui la perdi per mi, la retrobarà.

 

¿Què en trauria l’home de guanyar tot el món si perdia la vida?

¿Què podria pagar l’home per rescatar la seva vida?

Perquè el Fill de l’home ha de venir en la glòria del seu Pare,

voltat dels seus àngels,

i ell pagarà cadascú segons les seves obres”.

 

 

“Qui vulgui salvar la seva vida la perdrà,

però el qui la perdi per mi, la retrobarà”

 

Història d’una espelma.

(→ Versió youtube)

 

Se sentia amoïnada i decebuda. Ella, que havia nascut d’un doll de cera fosa, ara sentia la pròpia vida com una realitat gelada, dura, pesant, quasi morta.

Calia viure. Calia arrapar‒se a aquell fil de consciència que encara tenia, i intentar viure, continuar viva. Apilonada, transportada, grapejada per tothom... Quantes humiliacions! Per això esperava poder ser forta algun dia, i defensar la seva dignitat.

 

Un dia una mà la va prendre, la va ficar en un vas perquè s’aguantés dreta, i la va encendre.
—Però, què fas! Aquesta flama sobre el meu cap m’està destruint!

Crepitava i feia pampallugues de protesta,... Ningú no li’n feia cas. Plorava amb llàgrimes de ràbia i d’impotència que regalimaven avall per tot el seu cos.

...

 

Però, de sobte... De sobte s’adona que vora seu, molt a la vora, un nen se la mira embadalit. Ell es mira la seva flama, càlida i tremolosa, i deixa que ella il·lumini i doni moviment al seu rostre enamorat. S’adona que els ulls del nen, com finestres obertes de bat a bat, semblen suplicar que aquella seva llum es fiqui dintre seu, ben endintre, fins al cor.

 

L’espelma va experimentar per primer cop la joia de convertir‒se en flama, d’esdevenir llum. Es va tornar enjogassada i coquetona, movent‒se, com en una dansa festiva, davant d’aquells ulls que no es cansaven d’omplir‒se de la seva claror.

El nen va somriure i, ple de felicitat, es va ajuntar a la dansa bufant suaument sobre la flama. El petit estany de cera fosa es va estremir de tanta felicitat i es va mig buidar, com un do, com un obsequi.

 

Aquella espelma va descobrir que convertir‒se en llum la feia feliç. Ara volia mantenir‒se encesa. −Una espelma apagada... freda, opaca, dura, morta! Quin fàstic! −es deia.

Va ser aleshores quan va decidir convertir‒se en llum fins a l’última de les seves gotes, per a aquells ulls, per a aquell rostre que ella il·luminava, per a aquell nen enamorant i enamorat, que era feliç contemplant‒la.

 

diumenge 21 de durant l'any A.

 

EVANGELI. (Mateu 16,13-20).

En aquell temps...

Jesús anà a la regió de Cesarea de Felip,

i un cop allà, preguntava als seus deixebles:

“Què diu la gent del Fill de l’home? Qui diuen que és?”

Ells li respongueren:

“Uns diuen que és Joan Baptista, altres, que és Elies,

altres, que és Jeremies o algun altre dels profetes”.

 

Ell els diu: “I vosaltres, ¿qui dieu que soc?”

Simó Pere li contestà:

“Vós sou el Messies, el Fill del Déu viu”.

Jesús li va respondre:

“Sortós de tu, Simó, fill de Jonàs:

això no t’ho ha revelat cap home de carn i sang,

sinó el meu Pare del cel.

 

I ara, també jo et dic que tu ets Pere.

Sobre aquesta pedra jo edificaré la meva Església,

i les portes del Reialme de la Mort no li podran resistir.

Et donaré les claus del Regne del cel,

i tot allò que lliguis a la terra, quedarà lligat al cel,

i tot allò que deslliguis a la terra, quedarà deslligat al cel”.

 

Després prohibí severament als deixebles

de dir a ningú que ell era el Messies.

 

 

 Jesús preguntà: “I vosaltres, qui dieu que sóc jo?”

 

La Pepi i en Pep.

 

Pep 
(Provocatiu) “Jesucrist” és un invent dels capellans!

Pepi
Hi estic d’acord; encara que seria més exacte dir que és un invent dels primers grups cristians. Els capellans van venir més tard.

Pep 
Tant se val! D’uns o altres, és una gran enredada. Jesucrist no ha existit mai.

Pepi
Sobre que “Jesucrist no ha existit mai”, hi estic d’acord. En canvi, sobre l’enredada, depèn.

Pep 
“Depèn”?! De què depèn? Si Crist no ha existit, tot això de la religió i dels miracles... és una solemne ensarronada.

Pepi
Són dues coses diferents. La democràcia plena no ha existit mai, però no és cap ensarronada. És un “horitzó” que ens serveix per anar corregint la deformada, i sovint perversa, democràcia que tenim.

Pep 
No barregis les coses! Quan dic que Crist no ha existit mai vull dir tot allò de passejar‒se per sobre el mar, o de multiplicar pans i peixos, o de convertir l’aigua en vi, o de ressuscitar morts... I els que prediquen això, o no saben el que es diuen, o volen enredar la gent.

Pepi
Depèn de com llegeixis els Evangelis. És veritat que si hi busques tonteries, n’hi trobaràs tantes com vulguis. Però si els llegeixes com cal, podràs veure que diuen coses reals o que poden tornar‒se reals.

Pep 
Què vols dir?... Si Crist no ha existit, tota la resta ha de ser mentida.

Pepi
No necessàriament.
T’ho explicaré amb un exemple: Una vegada un professor va dir que per entendre la història de Espanya cal haver llegit El Quijote. Don Quijote i el seu Sancho són personatges de ficció. No obstant, a través d’ells, Cervantes descriu la societat del seu temps d’una manera més real i exacta del que podria fer un historiador amb dades objectives.

Pep 
D’acord. Però quan algú llegeix El Quijote sap perfectament que és una novel·la, i que tot el que s’hi diu s’ho ha inventat el seu autor...

Pepi
Allò que s’ha inventat l’autor és el llenguatge. I se l’ha inventat precisament per poder oferir una “radiografia” perfecta d’una realitat que ell no s’ha inventat.

Pep 
Els Evangelis són novel·les?

Pepi
No. No ho són, ja que el seu protagonista és una persona ben real. Però tampoc no són biografies de Jesús, ni cròniques de accions o paraules que ell hagués fet o dit.

Pep 
Doncs, què són?

Pepi
Són una “radiografia” del procés d’Humanització.
Els Evangelistes ens presenten la persona de Jesús com una “radiografia” de la Humanitat ja adulta. En aquesta radiografia podem veure-hi que la Humanitat té forma d’Història; és a dir: la Humanitat es va fent. Per això (com tu deies) es pot afirmar de Crist que encara “no ha existit mai”, ja que s’està fent. 

Pep 
Que la Humanitat té forma d’Història és evident: no ens calen Evangelis per saber‒ho!

Pepi
Ben cert. Però la “radiografia” ens mostra també dos punts més d’aquesta interessant Història: el seu origen i, sobretot, el seu destí.

Pep 
Això de la “radiografia” no ho entenc.

Pepi
És una manera de parlar...
Els Evangelistes fan una cosa semblant a allò que solen fer els Paleontòlegs quan troben un fòssil humà: un crani, una mandíbula... A partir d’allò que han trobat, i gràcies als seus coneixements sobre l’Evolució, ens poden dibuixar com deuria ser el seu propietari: si era home o dona, de què va morir, com s’alimentava, quin lloc ocupava en el procés evolutiu,... Semblantment els Evangelistes, gràcies a la seva fe, a partir de la vida concreta de Jesús de Natzaret, dels seus amics i dels seus enemics, de la seva mort, de les reaccions que va provocar,... ens dibuixen els tres moments bàsics del procés de la Vida Humana: el seu origen, la seva plenitud, i el camí que porta de l’un a l’altra.

Pep 
I quins són aquest origen i aquest destí?

Pepi
Sobre l’origen, els Evangelis diuen clarament que la Humanitat no va començar per casualitat sinó que és fruit d’un projecte d’amor. Sobre el destí ens diuen, també amb claredat, que aquest projecte d’amor ens invita a la participació en la Vida mateixa de Déu.

Pep 
Vols que et digui una cosa?... Tot això ho trobo massa maco perquè sigui veritat...

Pepi
Tens tota la raó. Vist des de la nostra situació, tot això és “massa maco”...  a menys que algú hagi viscut realment aquesta història.
I això és precisament el que fan els Evangelistes: ens presenten algú que ha “viscut” realment això que sembla massa maco perquè sigui veritat. I ens presenten aquest “algú” de tal manera que ens permet adonar‒nos dels milers i milers d’humans que, arreu del món, i potser sense saber‒ho, també han viscut i viuen aquesta Història. Els signes o paraules que els Evangelistes posen en la “vida” de Jesús són com enllaços que ens remeten a la Història de la Humanitat. No tenen sentit si et quedes fixat en ells mateixos.

Pep 
Però, ¿qui t’assegura que aquest Jesús dels Evangelis no és un personatge de ficció?

Pepi
La realitat de Jesús de Natzaret pot ser negada, i els seus testimonis poden ser considerats uns impostors. El que passa és que la seva realitat, precisament perquè provoca ressonàncies tan fondes en el cor humà, sovint ja no és possible dubtar‒ne.

Pep 
Però has dit que els Evangelis no són cap biografia...

Pepi
No ho són. Però tot allò que diuen pressuposa que Jesús de Natzaret va viure i morir realment, i que deuria viure i morir de tal manera que molts dels qui van conviure amb ell, van “veure” en ell el camí de la Humanitat.
Els Evangelis són el testimoni escrit que ens han deixat aquells que el van conèixer, i van reconèixer que el “camí de Jesús” era, en realitat, el camí de l’Home.

Pep 
La nostra vida inclou mals i dolor, i sempre acaba en la mort. Aquesta és la realitat. Podem parlar de tants “camins” com vulguis, però sempre acaben malament...

Pepi
Sí. Aquesta és la realitat que experimentem cada dia; i sembla ben trista,...  a no ser que sigui veritat allò que ens mostren els Evangelis (que per això se’n diuen “evangelis”, és a dir: “bona noticia”).
El mal i la mort són un misteri per a la raó humana, però la “radiografia” ens sorprèn mostrant‒nos que el dolor i la mort també estan al servei de la Història Humana.
En aquest sentit, en els Evangelis trobem un relat molt significatiu: quan Jesús havia estat sentenciat i executat, el Centurió que havia dirigit la seva crucifixió, en veure la manera com va morir, va exclamar: “Realment aquest home era fill de Déu”.
Hi ha un antic aforisme llatí que diu: Corruptio boni, peius. La corrupció del que és bo es torna el pitjor. Però els Evangelis ens mostren que aquest aforisme a vegades funciona al revés: La conversió del dolent dóna el millor.

Pep 
És una dada biogràfica, aquesta del Centurió?

Pepi
Segurament que no. Però és una dada real en la Història de la Humanitat. Per això els Evangelis se’n fan ressò. “El mal pot servir de trampolí per al bé”. Qui ho diria!
Diríem que el mal no resulta tan inútil com sembla.

Pep 
Saps una cosa? Començo a sentir‒me una mica centurió...

 

Diumenge 20è. de durant l'any A.

EVANGELI. (Mateu 15,21-28). 

En aquell temps,

Jesús es retirà a la regió de Tir i de Sidó,

i sortí d’allà una dona cananea cridant: “Senyor, fill de David, compadiu-vos de mi: la meva filla està endimoniada”. 

Jesús no li contestà ni una paraula, però els deixebles li demanaven: “Despatxeu-la d’una vegada: només fa que seguir-nos i cridar”.

Jesús els respongué: “Únicament he estat enviat a les ovelles perdudes del poble d’Israel”.

 

Ella vingué, es prosternà i digué: “Senyor, ajudeu-me”.

Jesús li respon: “No està bé de prendre el pa dels fills per tirar-lo als cadells”.

Ella li contestà: “És veritat, Senyor; però també els cadells mengen les engrunes que cauen de la taula dels amos”.

Llavors Jesús respongué: “Dona, quina fe que tens! Que sigui com tu vols”.

I a l’instant es posà bona la seva filla.

 

 

 

“... i sortí d’allà una dona cananea cridant: “Senyor, fill de David, compadiu‒vos de mi: la meva filla està endimoniada”.

 

La Cinta.

La mare de la Cinta està realment angoixada. La seva filla d’onze anys ja fa un temps que està malalta, i cap metge no sap dir‒li exactament què té. Viu sola amb ella, després del dissortat accident del seu marit. La seva intuïció de mare li fa pensar que potser la malaltia de la Cinta no vingui d’un mal que estigui en ella mateixa sinó d’algun desajust amb l’ambient en què viu. Per això avui s’ha decidit a anar a parlar amb el mestre de l’escola.

De seguida de començar l’entrevista, el mestre s’ha adonat que la mare de la Cinta no expressava amb fluïdesa allò que li volia dir. Donant per suposat que havia vingut d’un altre país, li ha preguntat:

−D’on heu vingut, vosaltres?

−No. Nosaltres som d’aquí.

−Vtès. són d’aquí?! –va repetir el mestre amb sorpresa.

−Sí, senyor. Sempre hem viscut aquí.

El mestre va fer un petit silenci per deixar aterrar en el seu cervell allò que acabava de sentir. Després, per trencar l’impàs, va exclamar:

−Aquesta sí que és bona! Com que aquí tots hem vingut de fora, l’única família que sou d’aquí us hi deveu trobar com uns “forasters”!

−Sí, senyor −va respondre la dona−. Això és veritat.
Quan es va construir aquesta barriada, la nostra caseta feia nosa i la van tirar a terra; i ens van donar el pis on estem. El meu marit −al cel sia− es va enfadar molt, però no va servir de res.

El mestre també era de fora. Va recordar la seva infantesa a l’estranger. Ara, com un llampec, han passat per la seva ment un munt de records i vivències...
Després es va mirar amb atenció aquella dona que tenia al davant: la seva cara expressava una gran bondat, i també molta pena. I també molta inseguretat...
El mestre coneixia aquests sentiments per pròpia experiència. De sobte li va venir un pensament que ho aclaria tot. Per assegurar‒se’n, va preguntar a la dona:

−Què diu el metge sobre la seva filla?

−No li troba res. L’han visitada diversos doctors, i no li troben res... Jo he observat que, quan sap que no haurà d’anar a l’escola, es tranquil·litza i es distreu. Per això he vingut... −va afegir temorosa−: Perdoni, senyor: potser a l’escola...

Ara el mestre va veure ben clara la intuïció que havia tingut: si ser foraster sempre és dur, ser foraster a casa mateix ha de resultar molt frustrant. Frustrant i injust.

El mestre es va aixecar de la seva cadira de darrere la taula i, demanant permís a la dona, anà a asseure’s a l’altra cadira que hi havia per a les visites. Després va dir:

−Voldria demanar‒li un favor.

−El que Vtè. digui, senyor mestre.

−Sí; és veritat: jo sóc el mestre d’aquí. Però no conec la llengua de la gent d’aquest país. En canvi Vtè. i la seva filla la saben i la parlen. I sabeu el nom de les muntanyes del voltant, i el nom de les rieres que es fan quan plou, i el nom dels insectes que volen per aquí, i el nom de les herbes de la vora dels camins.
Sabeu el nom i la història de les antigues masies i de la gent que les habitava. Perquè vosaltres sou d’aquí. En canvi els altres hem vingut de fora. Hem vingut de fora, però per a viure aquí; per ser d’aquí. ¿Permetria, senyora, que jo i algú més de l’escola vinguéssim a casa seva un parell d’hores a la setmana per aprendre la seva llengua?

−La nostra llengua?! Però, si aquí ningú no la parla... si no l’entén ningú...

−Seria per fer conversa –va insistir el mestre−, perquè aquesta és la millor manera d’aprendre una llengua. Només per un temps; fins que jo la sàpiga una mica.

−I la meva filla?

−És molt possible que la Cinta no hagi resistit el xoc que comporta convertir‒se en “forastera” a la pròpia terra. Segurament no té cap malaltia. El seu mal podria ser una reacció inconscient de la seva pròpia dignitat.
Sé de què li parlo... També sé que podrà sortir‒se’n si tractem el “problema” correctament.

−Però, com?

−Si ella veu que “el senyor mestre” va a casa seva per aprendre la llengua amb què pensa i parla a la seva mare, segurament agafarà confiança. Després, ja veurem com continuem.

.........

Al cap d’un mes la Cinta va tornar a l’escola. El mestre va explicar a tots que era una sort per a l’escola que hi hagués algú que els podia ajudar a conèixer aquella barriada, que ara era la seva barriada. I va dir que, una vegada a la setmana, a l’hora de Llengua estudiarien i farien uns Exercicis que serien molt interessants i divertits.

Com activitat extraescolar es va organitzar un grup de conversa del que la Cinta n’era l’ànima. Primer eren ser quatre; després, vuit; després, dos grups... Va néixer una amistat important i forta. Van programar diverses activitats. Fins i tot van acabar fent una petita Revista per a qui la volgués comprar.

El mestre va ser acusat per alguns de fer política, i el van traslladar.

En el seu nou destí, per Nadal va rebre un obsequi amb dues dedicatòries:

“La Cinta està del tot recuperada, i gaudeix plenament de la vida. Gràcies per la seva comprensió”. Firmat: La mare de la Cinta.

“Sr. mestre: Vtè. m’ha sigut també un nou pare. Gràcies per ajudar‒me a néixer de nou. Un petó immens”. Firmat:  La Cinta.

 

 

Assumpció de Sta. Maria. 15 d’agost.

 

EVANGELI. (Lluc 1,39-56).

 

Per aquells dies, Maria se n’anà decididament a la Muntanya,

a la província de Judà. Entrà a casa de Zacaries i saludà Elisabet.

Tan bon punt Elisabet va sentir la salutació de Maria,

el nen saltà dins les seves entranyes,

i Elisabet, plena de l’Esperit Sant, cridà amb totes les seves forces:

«Ets beneïda entre totes les dones i és beneït el fruit de les teves entranyes.

Qui sóc jo perquè la mare del meu Senyor vingui a visitar-me?

Mira: tan bon punt he sentit la teva salutació,

el nen ha saltat d’entusiasme dins les meves entranyes.

Feliç tu que has cregut! Allò que el Senyor t’ha fet saber, es complirà.»

 

Maria digué: «La meva ànima magnifica el Senyor,

el meu esperit celebra Déu que em salva,

perquè ha mirat la petitesa de la seva serventa.

Des d’ara totes les generacions em diran benaurada,

perquè el Totpoderós obra en mi meravelles.

 

El seu nom és sant,

i l’amor que té als qui creuen en ell s’estén de generació en generació.

Les obres del seu braç són potents: dispersa els homes de cor altiu,

derroca els poderosos del soli i exalça els humils.

Omple de béns els pobres, i els rics se’n tornen sense res.

 

Ha protegit Israel, el seu servent, com ho havia promès als nostres pares;

s’ha recordat del seu amor a Abraham i a la seva descendència per sempre.»

 

Maria es quedà tres mesos amb ella, i després se’n tornà a casa seva.

 

“El Senyor ... ha mirat la petitesa de la seva serventa”.

 

1. Mirant les coses des del nostre punt de vista, l’obra de Déu és la HUMANITAT. I per anar creant la Humanitat, Déu escull els “petits” d’aquesta mateixa Humanitat. És una constant en la forma com la Bíblia ens presenta l’acció de Déu en la Història humana. I és precisament gràcies a aquesta manera de fer, que els Humans podem descobrir que Déu està present (Jahvé = Jo soc el que hi sóc) o està amb nosaltres (Emmanuel = Déu amb nosaltres).

 

2. D’aquí podem deduir que, segons la Bíblia, la FE no és creure en l’existència de Déu sinó en la seva presència. Però, compte!, perquè es tracta d’una presència molt especial: Déu no se’ns fa present com a Déu, poderós, espectacular, sobrenatural, avassallador... Déu no se’ns fa present com un Poder més fort que els Poderosos, sinó mostrant la mentida de tota forma de domini sobre els altres.

Tots som germans; per això, quan algú s’arroga o li donen Poder sobre els altres, es genera una mentida, perquè no hi ha “grans” i “petits”. Però, donat que ens empenyem a generar aquestes diferències, Déu invalida en els petits l’acció dels grans.

En el nostre món d’Opressors i Oprimits, Déu es fa present en la capacitat dels oprimits de no “enamorar‒se” del Poder dels opressors. La presència de Déu invalida en els condemnats la sentència dels jutges; sosté la vida dels ajusticiats; justifica els declarats culpables. Si mantenim la diferència entre “grans” i “petits”, Déu es fa present en els petits, i fa inclinar la balança. “Si Déu està en nosaltres, qui estarà en contra?” (Romans 8,31).

 

3. En la nostra Església, és en l’àmbit de les comunitats petites i senzilles on s’està redescobrint aquest missatge de la Bíblia. Són les comunitats minúscules i petites les que fan l’experiència que Déu mira la seva petitesa.

 

4. Per contra, a nivell de la “gran” Església (la “Cristiandat”), sembla que s’hi continua enyorant l’antiga grandesa social (tan poc cristiana!). Sembla que els grans sacerdots i els ministres de grandesa no acaben de superar la mentida del seu Poder, i, amb grans concentracions i solemnes espectacles, volen mostrar a tothom que som realment “importants”.

 

5. Estem generant una Nova Humanitat, i tot fa pensar que en aquesta Nova Humanitat encara no s’hi superarà la mentida del Poder; la mentida de separar “grans” i “petits”.
Si és així, l’aportació dels deixebles de Jesús a aquesta Nova Humanitat haurà de ser des de la petitesa, i ajudant a dessacralitzar tota forma de Poder.

A més, la fidelitat als “petits” exigeix excloure fins i tot els “signes” de grandesa, tant si es tracta de grans catedrals com de grans celebracions. I no serveix d’excusa dir que són una “herència valuosa” del passat que l’Església té la “obligació” de mantenir.

 

En el passat, per bé i per mal, l’Església s’identificava amb la “societat”. Per tant, no seria erroni considerar la Societat com a legítima hereva d’aquestes antigues i valuoses “grandeses”.
En tot cas avui dia aquestes grandeses poden tenir més fàcilment una destinació social si són propietat de la Societat que si són propietat privada de l’Església.
Això permetria a l’Església ser fidel al missatge de Jesús, i sincera. La petitesa no pot ser una “estratègia”. La petitesa és el primer pas de la vertadera germanor. Després, la vivència de la germanor ja indicarà com pot ser el servei de cadascú.