2on Diumenge. Any B

Procés d’alliberament:

Del desert             →     a la Terra Promesa.

De menors d’edat →     a adults.

De Joan Baptista →     a Jesús.

A Sant Feliu de Guíxols, a més de la parròquia mare, hi ha actualment dues altres parròquies. Quan, ja fa temps, el mossèn de la parròquia mare, Mn. Pere Matamala, va entrar en situació de llarga malaltia (2004), va venir un grup de persones a demanar-me si els podia dir la missa de 12, dels diumenges. La meva resposta va ser: “No m’hi dedico a dir misses. A més, en aquest cas, seria com una ofensa per a tots vosaltres”.

Els que van venir tenien, més o menys, la meva edat. Això significa que havien estat més de 40, 50 ó 60 anys anant a missa cada diumenge. ¿I, ara que el seu mossèn estava malalt, necessitaven que algú de fora els fes la missa?! ¿Amb tants anys, encara no n’havien après?! ¿Eren tan petits que necessitaven un mossèn que els dirigís les seves celebracions?!

Però el cas és que jo coneixia bé aquelles persones, i sabia amb tota seguretat que eren cristianament madures, adultes, preparades, i amb una fidelitat a la parròquia a prova de bombes. ¿No hauria estat una humiliació considerar-los incapaços de preparar i fer ells mateixos aquelles celebracions que de sempre havien fet?

Així, doncs, vaig dir-los que no; que no aniria a fer una cosa per a la qual ells estaven perfectament capacitats. I també vaig dir-los que, si ells es feien la missa, jo els podria acompanyar com a signe de comunió interparroquial. Sempre hi ha hagut comunió entre les diferents parròquies, però ara les circumstàncies aconsellaven de fer-la més explícita. El resultat va ser que, durant quasi dos anys, ells es van fer la missa, homilia inclosa; i jo els acompanyava, si bé revestit amb alba en atenció a alguns germans menors que encara necessitaven veure-hi un capellà.

Dissortadament, quan va morir el mossèn, es va posar de seguida en marxa la maquinària clerical del bisbat. Ja en la mateixa missa exequial, els companys vinguts del Bisbat van atribuir-se tota la iniciativa de la celebració. Així van provocar que la comunitat parroquial retornés a la minoria d’edat passada. O, potser, no? Potser força d’aquells companys eren ja prou adults per viure amb maduresa i comprensió la incapacitat dels representants del Bisbat per adonar-se que “Jesús passava”. Perquè la maduresa del seguiment de Jesús pot viure’s, fins i tot, en situacions externes no favorables. Però això no dóna dret a ningú de crear o mantenir aquestes situacions desfavorables.
Els responsables del Bisbat farien bé d’estar atents a aquest punt. Potser la seva feina no consisteixi tant en fer plans pastorals i programes diocesans com, i sobretot, en estar atents per veure quan Jesús passa per una comunitat, i poder dir: “Mireu l’anyell de Déu”. I invitar a “passar” de Joan a Jesús; de la minoria d’edat a l’edat adulta. Potser mai, en la història de l’Església, les comunitats cristianes no havien sigut tan adultes com avui. Deixarem perdre aquesta gran oportunitat?

El programa diocesà d’aquest any (2012) inclou donar missió pastoral a alguns seglars de parròquies on no hi ha capellà. Sigui benvinguda la mesura! Allò que no es va fer per fidelitat a la vida de les comunitats ara s’ha de fer per falta de capellans. Benvinguda mancança de capellans! Ara només falta que això es faci sense cap discriminació de les dones, amb el respecte degut a la vida real de cada comunitat, i sense convertir els o les seglars amb missió pastoral en “capellans de segona categoria”. Perquè, en el fons, què som els capellans sinó seglars amb missió pastoral?