EVANGELI. (Lluc 2,16-21).
En aquell temps,
els pastors anaren a Bet-Lèhem
i trobaren Maria i Josep, amb el nen a la menjadora.
Havent-ho vist amb els propis ulls,
van contar el que els havien dit d’aquell infant,
i tothom qui ho sentia
es meravellava del que deien els pastors.
Maria conservava aquests records en el seu cor
i els
meditava.
Després els pastors se’n tornaren,
glorificant Déu i lloant-lo pel que havien vist i sentit;
tot van
trobar-ho com els ho havien anunciat.
Passats vuit dies,
quan hagueren de circumcidar-lo;
li posaren el nom de Jesús;
era el nom que havia indicat l’àngel
abans que el concebés la seva mare.
Relectures.
“Li posaren el nom de Jesús...”
1. Per entendre una cosa, és important fer-se les preguntes pertinents. Igualment, unes preguntes impròpies poden ser un obstacle per a la comprensió. Si, per exemple, em pregunto “quin sentit té la meva vida?”, no arribaré mai a una resposta encertada, perquè no és la pregunta pertinent. La pregunta apropiada seria: “quin sentit dono a la meva vida?”.
2. Sovint ens preguntem “Qui és Jesús?”. La pregunta és correcta, però cal saber que no és la pregunta que responen els Evangelis. En els Evangelis, la pregunta pertinent per entendre Jesús és “Qui és l’Home?”. Els Evangelis ens presenten Jesús com a paràbola de la Humanitat.
3. “Li
posaren el nom de Jesús; era el nom que havia indicat l’àngel abans que el
concebés la seva mare”.
Podria semblar que els Evangelis es fan un embolic sobre qui posa el nom a Jesús. Segons
l’evangeli de Mateu, l’hauria de posar Josep (Mateu 2,21);
segons l’evangeli de Lluc, l’hauria de posar Maria (Lluc 1,31);
però, en el relat de la Circumcisió que
hem llegit, es diu simplement que li
posaren el nom de Jesús.
4. Notem que, sigui qui sigui que posa el nom, sempre es tracta del nom que havia indicat l’àngel abans que el concebés la seva mare. I no es tracta d’una qüestió sense importància, doncs sabem que en la Cultura hebrea, el nom fa la cosa.
5. Tot allò que ens diuen els Evangelis sobre Jesús és per a respondre la pregunta: “Qui és l’Home?”. Per això són “bona notícia” per a tots els “humans”.
6. Encara que els Evangelis van ser escrits en llengua grega, s’hi expressa sobretot la mentalitat pròpia de la Cultura hebrea. Per això no parlen fent especulacions sobre la Humanitat, o fent una presentació genèrica i teòrica de l’Home, sinó que ens parlen de la realitat humana a partir d’homes concrets de carn i ossos. Jesús va ser un home real, amb vincles socials reals: fill d’uns pares reals, germà de germans reals, ciutadà d’un poble real, i súbdit d’unes autoritats reals. És a partir d’aquest home real i concret que els Evangelis ens diuen què és l’Home. I, per contrast, ens diuen, també amb persones reals i concretes (com Herodes), què és l’Antihome.
7. Els Evangelis ens presenten l’Home com una Història. Aquesta Història és sagrada, ja que té Déu per protagonista, juntament amb el mateix Home. És precisament gràcies a aquest co-protagonisme que els Evangelis ens poden presentar la Història humana com una bona notícia, a pesar dels innumerables moments tràgics, de mort, crueltat i violència.
8. La humanitat de Jesús posa al descobert les àmplies zones de inhumanitat de la nostra Història, d’una manera semblant a com la llum deixa ben emmarcats els espais d’ombra i de foscor. Com tants altres homes reals i concrets, Jesús va ser jutjat, condemnat i assassinat per uns (anti)homes també reals i concrets. I serà precisament en l’home Jesús que podrem descobrir que el sepulcre no és l’última escena de la Història Humana. La nostra Història real està feta de moments d’humanització i de deshumanització; però el sepulcre buit (Marc 16:6) ens anuncia que la deshumanització no triomfarà pas sobre la humanització plena de tots els qui l’acceptin.
9. Jesús
significa salvador (Mateu 1,21). Ningú no podia posar-li aquest nom per iniciativa pròpia. Estava ja decidit
per Déu “abans que el concebés la seva
mare”.
De què ens “salva”, Jesús? Aquí convé no caure en la temptació d’inventar-nos
una perdició prèvia a fi de poder
ser salvats. L’Home no estava
“perdut” abans de Jesús.
La salvació que opera Jesús en cada ésser
humà és la descoberta de que som fills de
Déu. Mentre el fill no sap encara què significa ser fill, se sent com un esclau
a casa dels pares. La descoberta i
acceptació de la filiació el “salva”
de la seva suposada esclavitud, com
hem llegit en la primera Lectura, en paraules de St. Pau, que parlava des de la
seva pròpia experiència (Gàlates 4,1ss).
Només des de la consciència de fills
entenem la situació anterior com una etapa que havia de ser “salvada”. No
estàvem ni perduts ni condemnats; simplement ens trobàvem en
camí desconeixent l’horitzó. Abans de rebre i acollir la invitació a ser fills de Déu (fills en el Fill), experimentem
la pròpia vida com una realitat bàsicament absurda.
10. És cert que hi ha moltes persones que, tot i no saber que són invitades a ser “fills de Déu”, mostren una exemplar valentia per viure amb dignitat la seva vida (potser considerada absurda). Però també és important que l’orgull d’aquesta valentia no es converteixi en un obstacle per acollir, amb goig i agraïment, el do generós de Déu.
