.jpg)
EVANGELI.
(Mateu 14,22-33).
Quan la gent hagué menjat,
Jesús obligà els deixebles a pujar tot
seguit a la barca
i avançar-se-li cap a l’altra riba,
mentre ell acomiadava la gent.
Després d’acomiadar tothom, pujà tot sol
a la muntanya per pregar. Al vespre encara era allà tot sol.
La barca ja s’havia allunyat bon tros
de terra, però les ones la destorbaven d’avançar, perquè el vent era contrari.
Passades les tres de la matinada, Jesús
hi anà caminant sobre l’aigua.
Quan els deixebles el veieren,
s’esveraren pensant que era una fantasma i cridaren de por.
Però Jesús els digué de seguida: “No
tingueu por, que sóc jo”.
Pere li digué: “Senyor, si sou vós,
maneu-me que vingui caminant sobre
l’aigua”.
Jesús contestà: “Ja pots venir”.
Pere baixà de la barca, es posà a
caminar sobre l’aigua
i anà on era Jesús.
Però en adonar-se del vent que feia, s’acovardí
i començà d’enfonsar-se.
Llavors cridà: “Senyor, salveu-me”.
A l’instant Jesús li donà la mà i li
digué:“Quina poca fe! Per què dubtaves?”
I quan hagueren pujat a la barca, el
vent amainà.
Els qui eren a la barca es prosternaren
i deien: “Realment sou Fill de Déu”.
“Quan els deixebles el
veieren,
s’esveraren pensant que era
un fantasma”.
Fantasmes!
En Manel, de caràcter reflexiu, va
descobrint, amb sorpresa i enuig, que ell és un fantasma; res més que un
fantasma.
No vivim sinó que convivim. I cadascú està voltat de
persones que tenen d’ell les seves pròpies opinions. En Manel s’ha adonat que
una part de les persones que l’envolten tenen d’ell una opinió negativa.
L’acusen d’intencions i actituds que
ell no té realment. Això no vol dir que en Manel es consideri una persona
perfecta, però sap que aquelles intencions o actituds negatives que li
atribueixen, són fruit sobretot de la fantasia
dels seus detractors.
Per això sap que, quan parla o es
relaciona amb ells, ells no estan parlant i relacionant‒se realment amb ell, sinó amb el fantasma
que se n’han fet.
Una altra part de les persones que
envolten en Manel té d’ell una opinió positiva. A vegades expressen la seva
admiració per unes qualitats i mèrits que ell sap que no té especialment. No és
que en Manel es consideri una mala persona, però sap que aquells mèrits i
qualitats que li atribueixen, existeixen sobretot en la fantasia dels seus admiradors. Per això és del tot conscient que
quan parla i es relaciona amb ells, en realitat ells admiren i parlen al fantasma
que se n’han creat.
El pobre Manel, cansat de ser un fantasma,
té ganes de cridat a tothom: Sóc jo! Sóc un home! Però sap que això no
serviria de res: els detractors l’acusarien de voler només cridar
l’atenció, i els admiradors el lloarien per la seva humilitat...
Com sortir d’aquesta “presó”?
N’ha parlat amb alguns amics. Aquests,
a mesura que l’escoltaven, se’ls anaven obrint els ulls, fins que un va cridar:
Calla, calla...! Tot això que dius em passa a mi també. Exactament el mateix!
Els altres van corroborar el que havia dit el company. I es van preguntar: No
serà que tots hem estat convertits en “fantasmes”, els uns per als altres?
I, solemnement, van prendre una
decisió: serien lliures. Serien ells
mateixos, a pesar d’uns i a pesar dels altres. Perquè realment
no eren fantasmes sinó éssers humans amb qualitats per potenciar
i amb defectes per corregir, exactament
com tothom.
Van confirmar el seu pacte amb una forta encaixada. Així
s’iniciava entre ells una classe de relació absolutament nova.
Després d’aquell compromís solemne,
van notar que els envaïa una gran serenor i bonança, com al navegant que arriba
a bon port després d’una tempesta.
Per fi lliures! Lliures i alliberadors.
Sí: també alliberadors, perquè van comprovar que un home lliure escampa
llibertat al seu voltant, amb més eficàcia que l’esclau escampa
esclavitud.
