Diumenge 19è. de durant l'any A.

 

 

EVANGELI. (Mateu 14,22-33).

Quan la gent hagué menjat,

Jesús obligà els deixebles a pujar tot seguit a la barca

i avançar-se-li cap a l’altra riba, mentre ell acomiadava la gent.

 

Després d’acomiadar tothom, pujà tot sol a la muntanya per pregar. Al vespre encara era allà tot sol.

 

La barca ja s’havia allunyat bon tros de terra, però les ones la destorbaven d’avançar, perquè el vent era contrari.

 

Passades les tres de la matinada, Jesús hi anà caminant sobre l’aigua.

Quan els deixebles el veieren, s’esveraren pensant que era una fantasma i cridaren de por.

Però Jesús els digué de seguida: “No tingueu por, que sóc jo”.

 

Pere li digué: “Senyor, si sou vós,

maneu-me que vingui caminant sobre l’aigua”.

Jesús contestà: “Ja pots venir”.

 

Pere baixà de la barca, es posà a caminar sobre l’aigua

i anà on era Jesús.

Però en adonar-se del vent que feia, s’acovardí i començà d’enfonsar-se.

Llavors cridà: “Senyor, salveu-me”.

A l’instant Jesús li donà la mà i li digué:“Quina poca fe! Per què dubtaves?”

I quan hagueren pujat a la barca, el vent amainà.

Els qui eren a la barca es prosternaren i deien: “Realment sou Fill de Déu”.

  

“Quan els deixebles el veieren,

s’esveraren pensant que era un fantasma”.

 

Fantasmes!

En Manel, de caràcter reflexiu, va descobrint, amb sorpresa i enuig, que ell és un fantasma; res més que un fantasma.

 

No vivim sinó que convivim. I cadascú està voltat de persones que tenen d’ell les seves pròpies opinions. En Manel s’ha adonat que una part de les persones que l’envolten tenen d’ell una opinió negativa.

L’acusen d’intencions i actituds que ell no té realment. Això no vol dir que en Manel es consideri una persona perfecta, però sap que aquelles intencions o actituds negatives que li atribueixen, són fruit sobretot de la fantasia dels seus detractors.

Per això sap que, quan parla o es relaciona amb ells, ells no estan parlant i relacionant‒se realment amb ell, sinó amb el fantasma que se n’han fet.

 

Una altra part de les persones que envolten en Manel té d’ell una opinió positiva. A vegades expressen la seva admiració per unes qualitats i mèrits que ell sap que no té especialment. No és que en Manel es consideri una mala persona, però sap que aquells mèrits i qualitats que li atribueixen, existeixen sobretot en la fantasia dels seus admiradors. Per això és del tot conscient que quan parla i es relaciona amb ells, en realitat ells admiren i parlen al fantasma que se n’han creat.

 

El pobre Manel, cansat de ser un fantasma, té ganes de cridat a tothom: Sóc jo! Sóc un home! Però sap que això no serviria de res: els detractors l’acusarien de voler només cridar l’atenció, i els admiradors el lloarien per la seva humilitat...

Com sortir d’aquesta “presó”?

 

N’ha parlat amb alguns amics. Aquests, a mesura que l’escoltaven, se’ls anaven obrint els ulls, fins que un va cridar: Calla, calla...! Tot això que dius em passa a mi també. Exactament el mateix! Els altres van corroborar el que havia dit el company. I es van preguntar: No serà que tots hem estat convertits en “fantasmes”, els uns per als altres?

 

I, solemnement, van prendre una decisió: serien lliures. Serien ells mateixos, a pesar d’uns i a pesar dels altres. Perquè realment no eren fantasmes sinó éssers humans amb qualitats per potenciar i amb defectes per corregir, exactament com tothom.

Van confirmar el seu pacte amb una forta encaixada. Així s’iniciava entre ells una classe de relació absolutament nova.

 

Després d’aquell compromís solemne, van notar que els envaïa una gran serenor i bonança, com al navegant que arriba a bon port després d’una tempesta.

Per fi lliures! Lliures i alliberadors.
Sí: també alliberadors, perquè van comprovar que un home lliure escampa llibertat al seu voltant, amb més eficàcia que l’esclau escampa esclavitud.

 

Diumenge vinent, 18è. de durant l'any A.

EVANGELI. (Mateu 14,13-21).

En aquell temps,

quan Jesús rebé la nova de la mort de Joan Baptista,

se n’anà amb una barca cap un lloc despoblat.

Així que la gent ho va saber, el van seguir a peu des dels pobles.

Quan desembarcà veié una gran gentada; se’n compadí i curava els seus malalts.

Els deixebles, veient que es feia tard, anaren a dir-li:

“Som en un indret despoblat i ja s’ha fet tard.

Acomiadeu la gent. Que se’n vagin als pobles a comprar-se menjar”.

 

Jesús els respongué:

“No cal que hi vagin. Doneu-los menjar vosaltres mateixos”.

Ells li diuen: “Aquí només tenim cinc pans i dos peixos”.

Jesús respongué: “Porteu-me’ls”.

 

Llavors ordenà que la gent s’assegués a l’herba; 
prengué els cinc pans i els dos peixos, alçà els ulls al cel, digué la benedicció, els partí i donava els pans als deixebles i ells els donaven a la gent.

Tothom en menjà tant com volgué i recolliren dotze coves plens de les sobres.

Els qui n’havien menjat eren tots plegats uns cinc mil homes, sense comptar-hi les dones i la mainada.

 

“Aquí només tenim 5 pans i 2 peixos”...

 

La Montse, que és infermera, ha tornat del Senegal, a l’Àfrica Negra, on ha estat dos mesos com a cooperant. Ara comenta l’experiència amb un seu amic. 

Amic        I doncs, com t’ha anat?

Montse     Molt bé i molt interessant. Però he descobert una cosa: els Europeus no hi hem d’anar a fer res allà...

Amic        No estan tan necessitats com se sol dir...?

Montse     Ara sí que estan “necessitats”, i aquí està precisament el mal.

Amic        Què vols dir?

Montse     Els hem contagiat del “nostre” mal. Quan els Espanyols van anar a Amèrica hi van portar noves malalties que van fer morir molta gent d’allà perquè no havien desenvolupat les immunitats necessàries. Ara passa una cosa semblant: els hem inoculat el nostre virus.

Amic        Virus?

Montse     Aquí hem caigut en la cultura del “tenir”. Més que una cultura és una incultura. Tant tens, tant vals. Allà, fins fa poc, gaudien de la cultura del “viure”. Dissortadament, hem infectat la seva cultura amb el nostre virus del “tenir”.

Amic        “Tenir” és un virus?...
En tot cas, a nosaltres ens va prou bé... El benestar d’Europa és un mirall per als pobles del Tercer Món.

Montse     De “tercer món” res de res, que de món només n’hi ha un.
La cultura del tenir, pot semblar un avenç. Allà he descobert que no ho és de cap manera. Ben al contrari: hem deixat de ser humans per convertir‒nos en consumidors.
“Consumidors”... Quin fàstic!

Amic        Però tu també te’n beneficies...

Montse     La cultura del tenir és una autèntica droga, i no és fàcil desintoxicar‒se’n. Però tard o d’hora t’acaba deshumanitzant.
I ara aquesta droga està arribant amb força a tots els països del món, sobretot a través de la televisió. El resultat és tràgic: molts joves, que són la principal riquesa d’un país, estan emigrant, enlluernats per les imatges que veuen. Els passa el mateix que als peixos quan piquen l’ham.

Amic        Vénen, perquè allà no poden satisfer les seves necessitats més bàsiques.

Montse     Torno a dir‒te que això només és veritat si ho mires des d’una cultura del tenir.
Però, si ho mires bé, aquí també tenim necessitats, tant o més bàsiques, que tampoc no podem o no sabem satisfer: l’alegria, el compartir des de la gratuïtat, el temps, una certa austeritat, els ritmes biològics, la serenor davant els imprevistos,...
Ells, els qui encara no s’han deixat intoxicar, ho diuen així: Vosaltres, els europeus, teniu rellotges, però no teniu temps; nosaltres tenim temps, i no ens calen rellotges.
És exacte.

Amic        Però no em negaràs que aquí vivim millor que ells!

Montse     Sííí...! Molt millor...! 
Mira: una vegada, al nostre centre, vaig ajudar una dona a parir. Al cap de poques hores, ella i fill ja sortien per tornar a la seva vida normal. Has pensat mai com ho hem sofisticat això, aquí?

Amic        Tan sofisticat com vulguis, però aquí no hi ha mortalitat infantil com allà...

Montse     Això és cert. Però resulta curiós: ells són una societat extraordinàriament jove; en canvi nosaltres som una societat cada cop més envellida. Alguna cosa vol dir, això...!

Amic        Penses tornar‒hi?

Montse     Sí; però no com a cooperant europea, sinó per amarar‒me de la seva vida. El meu propòsit és estar‒hi un temps llarg. I després ja veurem...

Amic        Com unes vacances...

Montse     Nooo! Com una d’ells. Per això ara estudio Medicina Tropical. No he de ser una càrrega per a ningú. Hi vaig per treballar, com fa tothom allà, si pot.

Amic        Per tant, com una privilegiada...

Montse     Això és el que m’ha fet dubtar més... Però, al final, m’he decidit. Seria estúpida si, per no sentir‒me una privilegiada, renunciés a viure de la manera que m’agrada. A part de que el meu “privilegi” pot ser una bona aportació, no des de fora sinó des de dintre. De tan endintre com em sigui possible.

Amic        Que tinguis sort!

Montse     Gràcies. 
Ah!: i, per quan hi sigui, quedes invitat...

  

Diumenge vinent, 17 de durant l'any A

 

EVANGELI. (Mateu 13,44-52).

(En blau allò que correspon a la versió llarga)

 

En aquell temps, Jesús digué a la gent:

“Amb el Regne del cel passa com amb un tresor amagat en un camp. L’home que el troba, el deixa amagat i, content de la troballa, se’n va a vendre tot el que té i compra aquell camp.

 

També passa amb el Regne del cel com amb un comerciant que buscava perles fines. El dia que en trobà una de molt preu,

anà a vendre tot el que tenia i la comprà.

 

També passa amb el Regne del cel com amb aquelles grans xarxes que, tirades a l’aigua, arrepleguen de tot.

Quan són plenes, les treuen a la platja, s’asseuen i recullen en coves tot allò que és bo, i llencen allò que és dolent.

Igualment passarà a la fi del món: sortiran els àngels,

destriaran els dolents d’entre els justos i els llençaran al forn encès: allà hi haurà els plors i el cruixir de dents.

 

¿Ho heu entès tot això?

Li responen: sí que ho hem entès.

Ell els digué: Mireu, doncs: els mestres de la Llei que es fan deixebles del Regne del cel són com aquells caps de casa que treuen del seu cofre joies modernes i antigues.

 

Els mestres de la Llei que es fan deixebles del Regne del cel són com aquells caps de casa que treuen del seu cofre joies modernes i antigues.

És a dir: la persona sàvia va construint el futur sentint‒se continuador del passat.

 

L’Ester, ara que té vacances, passarà la tarda a ca l’àvia, que està una mica malalta, i és molt gran.

Quan hi ha arribat, la seva àvia ja l’esperava. Quan l’ha vista aixecada, ha dit:

−Però, no estaves malalta?

−Diguem que no estic gaire bona −li ha respost l’àvia−, i el llit menja molt...

 

I s’han fet un petó.

A ca l’àvia, l’Ester hi té una petita habitació amb un sofà i una tauleta amb un ordinador. Tenia quatre hores per davant, fins quan vingués la seva mare de treballar. L’Ester ha anat a la seva habitació, i l’àvia s’ha quedat al menjador fent mitja.

 

Després de més de dues hores d’ordinador, l’Ester ha anat al menjador amb la seva àvia.

−Ja has acabat el que volies fer? −li pregunta l’àvia.

−No –respon ella‒. Però em fan mal els ulls, i m’ha vingut mal de cap.

−T’aniria bé refrescar‒te la cara i estirar‒te sobre el meu llit amb un mocador remullat sobre els ulls –li diu l’àvia.

 

L’Ester pensa que això són ximpleries de la gent d’abans, i, a més, li fa cosa estirar‒se al mateix llit de l’àvia. Per això respon:

−No. És igual. Ja hi estic acostumada. A casa em poso unes gotes, però no les he portades.

−Com vulguis –li respon l’àvia−, però, per provar‒ho, no hi perdries res...

−Saps què –diu l’Ester−: m’estiraré aquí, sobre aquesta catifa, com quan fem gimnàstica al cole.

−El terra és molt dur –va replicar l’àvia−, però si t’agrada així...

I es va aixecar, va remullar amb aigua fresca un mocador nou, va doblegar‒lo tres vegades, es va ajupir, i ella mateixa va posar‒lo sobre la cara de l’Ester de manera que li cobrís els ulls i el front. I li va dir:

−Ara no pensis res. Si els ulls et fan mal, pensa en els peus, o en les mans... Els mals, si no estem per ells, s’avorreixen i marxen.

Després es va incorporar, va ajustar els finestrons per fer una mica fosc, i es va asseure al seu balancí.

......

 

El mal d’esquena va despertar l’Ester. Incorporant‒se, va cridar amb sorpresa, dirigint‒se a la seva àvia:

−M’he adormit! Ha funcionat! On l’has après aquest remei?

−Ai, minyona! –va respondre ella−: hi ha coses que te les ensenya la vida... Jo no he estudiat tant com tu, però tinc més de setanta anys...

 

==========

De tot això ja fa un temps. Ara, l’Ester ha fet divuit anys i ho han celebrat: petons, abraçades, felicitacions, regals, pastís, cançons...

A la nit, l’Ester està realment cansada. En arribar a l’habitació ha agafat aquell mateix mocador de l’àvia, l’ha remullat amb aigua fresca, l’ha doblegat tres vegades, s’ha estirat al llit, i se l’ha posat sobre el front i els ulls, però de manera que no li impedís de veure el quadre que té davant, a la paret, amb la foto de la àvia. Per l’Ester, aquest quadre és com una petita finestra que l’ajuda a mirar el món amb simpatia.
L’àvia, va morir fa dos anys. L’Ester la troba a faltar, però no gaire, perquè parla amb ella cada dia amb el llenguatge de les mirades.

  

Diumenge vinent, 16 de durant l'any A.

 

 

EVANGELI. (Mateu 13,24-43).

(En blau allò que correspon a la versió llarga)

 

En aquell temps, Jesús proposà a la gent aquesta altra paràbola:

“Amb el Regne del cel passa com amb un home

que havia sembrat bona llavor al seu camp,

però a la nit, mentre tothom dormia, vingué el seu enemic,

sembrà jull enmig del blat, i se n’anà.

Quan el sembrat hagué crescut i s’espigà, aparegué també el jull.

Els mossos anaren a trobar l’amo i li digueren:

¿No era bona, la llavor que vau sembrar al vostre camp? ¿Com és, doncs, que hi ha jull?

Ell els respongué: Això ho ha fet algú que em vol mal.

Els mossos li digueren: ¿Voleu que anem a collir-lo?

Ell els diu: no ho feu pas: si collíeu el jull, potser arrencaríeu també el blat. Deixeu que creixin junts fins a l’hora de la sega, i llavors diré als segadors: colliu primer el jull i feu-ne feixos per cremar-lo; després colliu el blat i porteu-lo al meu graner”. 

Els proposà encara una altra paràbola:

“Amb el Regne del cel passa com amb un gra de mostassa

que un home va sembrar al seu camp:

és la més petita de totes les llavors, però, a mesura que creix,

es fa més gran que totes les hortalisses i arriba a ser com un arbre, tant que els ocells hi vam per ajocar-se a les seves branques”.

 

Els digué també una altra paràbola:
“Amb el Regne del cel passa com amb el llevat que una dona amaga dintre la pasta de mig sac de farina, i espera, fins que tota ha fermentat”. 

Tot això Jesús ho digué a la gent en paràboles, 
i no els deia res sense paràboles.

Així es complia allò que havia anunciat el profeta: “Els meus llavis parlaran en paràboles; exposaré coses que han estat secretes des de la creació del món”. 

Llavors, deixà la gent i se n’anà a casa.
Els deixebles anaren a demanar-li que els expliqués la paràbola del jull sembrat en el camp. 

Ell els digué: “El que sembra la bona llavor és el Fill de l’home.

El camp és el món.

La bona llavor són els del Regne.

El jull són els del Maligne.

L’enemic que els ha sembrat és el diable.

La sega és la fi del món;

i els segadors són els àngels.

 

Així com cullen el jull i el cremen, passarà igual a la fi del món:

el Fill de l’home enviarà els seus àngels, recolliran del seu Regne tots els escandalosos i els qui obren el mal,

i els llençaran al forn encès:

allà hi haurà els plors i el cruixir de dents.

Llavors, els justos en el Regne del seu Pare resplendiran com el sol.

Qui tingui orelles, que ho senti”.

 

 “Els mossos anaren a trobar l’amo i li digueren: ¿No era bona, la llavor que vau sembrar al vostre camp? ¿Com és, doncs, que hi ha jull?

Ell els respongué: Això ho ha fet algú que em vol mal (literalment: "Això ho ha fet l’home enemic")”.

 

Radio, televisió, internet, telèfons fixes i mòbils, wi‒fi, whatsapps,... Estem en un mar de paraules. Sovint algunes d’aquestes paraules sobresurten i creen com fortes onades.

Als voltants del 2011, la paraula “indignats” es va convertir en un tsunami.

Quasi de cop i volta, la majoria vam sentir-nos seguidors d’aquesta bandera comuna: tots som “indignats”. La indignació ens uneix a tots.
Però aquesta unitat era un miratge ja que, en realitat, estàvem indignats els uns contra els altres. Uns, contra els que fan retallades; d’altres contra els que fan acampades. Uns, contra els qui cobren sous desorbitats; d’altres, contra els qui treballen sense rendir. Uns, contra els qui es fan els amos del carrer; d’altres, contra els qui es queden tranquils a casa. Uns, contra els qui defensen el sistema; d’altres, contra els qui no respecten les regles de joc. Uns, contra els violents; d’altres, contra els qui s’oposen...

Tots indignats, però indignats entre nosaltres. Per això aquesta indignació no és una bandera que ens uneix sinó més aviat una llança per enfrontar-se. 

Molts van començar a preguntar‒se si no hauríem d’ajuntar‒hi una altra paraula. Potser a més de proclamar‒nos “indignats”, ens hauríem de preguntar també si som “dignes”.

¿Sóc digne de gaudir d’un benestar que és insostenible?  

¿Sóc digne de voler mantenir un estat del benestar que només pot arribar a un 20% de la Humanitat?

Sóc digne de cobrar més de mil euros per la meva jubilació quan tanta gent no arriba als 500?

Sóc digne de cobrar el que cobro, rendint el que rendeixo?

Sóc digne de cobrar l’atur després de refusar ofertes de treball?

Sóc digne de reclamar els meus drets si miro d’esquivar les obligacions?

Sóc digne de reclamar salut si faig negoci amb productes insalubres?

Sóc digne de reclamar carrers nets si deixo les deixalles fora dels contenidors?

Sóc digne de reclamar que protegeixin la meva tranquil·litat si corro amb una moto sense silenciador?

Sóc digne de ...?

 

 “Indignat” i “indigne”?

Al camp de la Humanitat hi ha estat sembrada bona llavor. D’on ve, doncs, el jull?

−Ho ha fet “l’home‒enemic” −diu l’Escriptura−.

Qui és aquest “home‒enemic”? Només els altres?

 

Ja sé que els Humans som dignes de les millors coses. Però no vivim sols, sinó que convivim; i la convivència, que és el millor bé, té les seves exigències.

Per això cal acceptar la nova paraula. La primera ens enfronta als altres; la segona ens obre horitzons.
¿Què puc fer per esdevenir digne de la vida que m’ha estat donada, de la convivència de què gaudeixo, dels serveis de què disposo, de l’aire que respiro,...?

 

D’alguna manera tots som “immigrats”. Fa 100 anys, cap de nosaltres no vivia al poble on ara viu. Com a “llavors sembrades”, tots hem vingut de fora, i hem trobat un camp que ens ha acollit. ¿Com puc fer‒me digne d’aquest camp on he estat sembrat? Què puc fer per ser‒hi blat i no pas jull?

Com deia Stéphane Hessel als “Indignats” de fa un temps: “Indignats! D’acord. Però, “comprometeu‒vos!”.

 

Diumenge 15è. de durant l'any A.

 

Diumenge 15 de durant l’Any A.

 

EVANGELI. (Mateu 13,1-23).

(En blau allò que correspon a la versió llarga)

 

Aquell dia, Jesús sortí de casa

i s’assegué vora el llac.

Era tanta la gent que es reuní entorn d’ell,

que pujà a una barca i s’hi assegué.

Tota la gent es quedà vora l’aigua

i ell els parlà llargament en paràboles.

Digué:

“El sembrador va sortir a sembrar.

Tot sembrant, una part de la llavor caigué arran del camí;

vingueren els ocells i se la menjaren.

Una part caigué en un terreny rocós, on hi havia poca terra;

de seguida va néixer,

ja que la terra era poc fonda,

però, com que no tenia arrels,

quan sortí el sol, amb la calor s’assecà.

Una part caigué entre els cards;

però els cards van créixer i l’ofegaren.

Una part caigué a la terra bona, i donà fruit:

o cent, o seixanta o trenta.

Qui tingui orelles, que ho senti”.

 

Els deixebles s’acostaren i li preguntaren:

¿Per què els parleu en paràboles?

Ell respongué:

“Déu us fa a vosaltres el do

de conèixer els secrets del Regne,

però a ells, no.

 

Als qui tenen,

Déu els donarà encara més i en tindran a vessar;

però als qui no tenen,

els prendrà fins allò que els queda.

 

Jo els parlo en paràboles perquè,

tot hi veure-hi, no veuen res;

tot i sentir-hi, no senten ni entenen res.

 

En el cas d’ells es compleix aquella profecia d’Isaïes que deia:

Per més que escolteu, no entendreu res;

per més que mireu no veureu res.

El cor d’aquest poble s’ha fet insensible;

s’ha tornat dur d’orella i s’ha tapat els ulls,

no fos cas que,

si els seus ulls hi veien,

les seves orelles hi sentien

i els seu cor arribava a entendre,

es convertissin, i jo els retornés la salut.

 

Però els vostres ulls i les vostres orelles

si que són feliços de poder veure i poder sentir.

 

Us ho dic amb tota veritat:

molts profetes i justos

desitjaven veure el que vosaltres veieu,

però no ho veieren;

desitjaven sentir el que vosaltres sentiu,

però no ho sentiren.

 

Escolteu, doncs, vosaltres

què vol dir la paràbola del sembrador.

La llavor sembrada arran del camí

vol dir que,

a tots aquells que escolten la predicació del Regne

però no l’entenen,

el Maligne els pren la llavor sembrada en els seus cors.

 

La llavor sembrada en un terreny rocós

vol dir aquells que reben amb alegria

la predicació del Regne així que la senten,

però només per un moment.

No arrela dintre d’ells,

i tan bon punt es troben amb dificultats

o amb persecucions per la paraula que havien rebut,

sucumbeixen de seguida.

 

La llavor sembrada en mig dels cards

vol dir aquells que han sentit la predicació del Regne,

però les preocupacions del món present

i la seducció de les riqueses

l’ofeguen i no dóna fruit.

 

La llavor sembrada en terra bona

vol dir aquells que han sentit la predicació del Regne

i l’han entesa;

i per això dóna fruit: o cent, o seixanta, o trenta”.

 

 

RELECTURES.

 

“... els vostres ulls i les vostres orelles

sí que són feliços de poder veure i poder sentir...”

 

En Martí i en Jordi.

 

Per una casual casualitat, dos antics amics s’han trobat avui en un restaurant, i han dinat junts. Després de parlar de records passats, la conversa ha pres calat.
 

En Martí, que és metge, ha parlat de la seva col·laboració en l’associació projecte home. Va començar a participar‒hi a rel d’un fill seu que va poder desenganxar‒se de la droga.

En Jordi, que és arquitecte, comenta:

 

‒Això del projecte home deu ser una bona cosa, però ara jo ja estic de tornada de tot. Mira: en realitat els humans som com els núvols que no porten pluja: tal com es fan es desfan. No sabem d’on venim ni a on anem... En realitat, no venim ni anem enlloc. No som; simplement existim durant un temps, i cadascú s’ho va “amanint” amb l’oli que té: digues‒ne droga, religió, feina, esport, política, viatges...

 

‒Potser sí ‒va respondre en Martí‒. Però jo no miro tan lluny. Si mires el que pots veure, queda clar d’on venim. De fet, som un producte: pares, avis, besavis... i pots anar reculant tant com vulguis. No sé com va començar tot plegat, ni si va haver‒hi un començament. Tant se val...  Però no puc dubtar de que sóc aquí, i sóc hereu de milions d’anys de “construcció”. I això ho trobo molt interessant.

 

‒D’acord –replica en Jordi‒: Som hereus d’una llarga història. Però tot plegat no passa de ser una simple “casualitat”.

 

‒Mira: jo no la conec aquesta “senyora” –va respondre en Martí‒. Molts parlen de la casualitat com si fos l’explicació d’allò que no sabem explicar... Jo no tinc cap problema per acceptar que hi ha coses que no sé. Però hi ha moltes coses que sí que les sé, perquè les tinc davant dels nassos.

 

‒Però això no canvia res –va replicar en Jordi‒. Una vegada vaig fer els plànols d’un bloc de pisos. Vaig posar‒hi feina i il·lusió perquè era una obra important. La Constructora se’n va anar en orris, i tot s’ha perdut.
El que compte són els resultats. I quin és el resultat de tot plegat? Tots acabem a “l’arxiu”...

 

‒T’entenc, t’entenc... –va respondre en Martí‒. Però el teu cas és diferent del meu. Tu treballes amb cases; en canvi jo tinc la sort de treballar amb persones.
Saps una cosa? Quan recuperes un fill que estava enganxat... t’asseguro que t’adones de com tot ha valgut la pena. Encara que allà s’acabés el món... És igual. Quan t’adones que has ajudat a reconstruir una persona, ja no et cal mirar lluny. Allò que tens a primer terme et resulta més que suficient.

 

‒O sigui que, segons tu, el més important és no mirar més enllà del nas... –va murmurar escèpticament en Jordi.

 

‒Mira Jordi: He anat aprenent una cosa: com t’he dit abans, som un producte: el producte de milions d’anys d’evolució. Però també som constructors: constructors de persones. I és meravellós! Potser sigui una deformació meva professional perquè sóc metge... Però quan tinc davant meu un malalt que confia en mi per recuperar la salut, no sé mirar lluny. El tinc allà; a primer terme. I si aconsegueixes curar‒lo, això sol t’omple del tot, encara que no hi hagués res més... No es tracta de “lluny” o de “prop”, sinó del que veus o del que no veus. És a partir d’allò que veig que intueixo que deu haver‒hi més coses...

 

‒El que jo veig són “cases”, i t’asseguro que són la cosa més vulgar que et puguis imaginar –va rondinar en Jordi‒. Saps que la majoria de cases són per especuladors que valoren el que faig només pels quartos que en trauran?

 

‒Reconec que el teu cas és diferent –va acceptar en Martí‒. Però, en el fons, tot depèn de tu. Els humans no som “àngels”: necessitem cases per viure. I ens afecta molt la casa concreta on vivim. La casa és com una part del nostre cos. Durant un temps em va tocar fer visites domiciliàries. Quin panorama! Em venien ganes de fer‒me arquitecte... Tu pots dissenyar cases pensant en les cases, però també pots fer‒ho pensant en les persones que les habitaran. Darrere tot el que fem, sempre hi ha persones.

 

==========

Havien passat els minuts, i els dos antics companys havien de tornar a les seves ocupacions. Es van acomiadar amb una llarga i forta encaixada. No va ser tan efusiva com al començament. Aquella encaixada tenia alguna cosa de pols de força. I mirant‒se fixament, amb els ulls es deien l’un a l’altre: si ens tornem a trobar, aquesta conversa haurà de continuar, i ens farà amics per sempre, o estranys per sempre l’un a l’altre...