Nota. APUNTS es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració durant la setmana. Per tant la data posada automàticament pel Sistema no és la de la festa celebrada sinó de 8 dies abans.
PENTECOSTA. Any B.
La Roser i en Miquel són un matrimoni com tants d’altres. Es van casar en l’esclat de l’amor juvenil. D’això ja fa molts anys. Després, lentament, es va anar esbravant aquell amor primaverenc i un clima de tardor hivernal anava agrisant-ho tot. Més que conviure, coexistien.
En cap moment no van pensar en separar-se. No calia: les seves vides caminaven paral·leles, sense gaires ingerències mútues. Cadascú amb el seu geni; cadascú amb els seus centres d’interès; cadascú amb el seu JO impermeable.
Però la vida és bona pedagoga i ens va madurant, a vegades suaument, a vegades a cops de puny.
A la Roser i en Miquel se’ls ha anat fent difícil viure independents l’un de l’altra. Sobretot en Miquel ha esdevingut incapaç de ser autosuficient, i la Roser no ha dubtat cap moment sobre qui havia de fer-se càrrec d’ell. És el meu home, es diu a si mateixa i a tothom. “Sóc la seva dona i mentre el pugui cuidar, ell no anirà a una residència”, sol dir.
Ara la Roser viu totalment ocupada amb en Miquel. Tot el que fa o deixa de fer és pensant en ell. Fins i tot quan s’hi enfada, és pel seu bé. No s’avorreix mai perquè sempre ha d’estar pendent d’ell. Seria ben exacte si algú digués que ara, per a la Roser, en Miquel és la seva vida.
I en Miquel a vegades li diu: Tinc sort de tu. Si no fossis tu, què passaria amb mi?
L’experiència de la debilitat ha despertat una nova forma d’amor. Un amor que no neix de la força exuberant de la primavera sinó del caliu quasi imperceptible d’una llar d’hivern.
Les vides d’en Miquel i la Roser són com aquells fruits de tardor, ja madurs i dolços, que estan a punt de convertir-se en llavor.
Per estrany que pugui semblar, és l’experiència de la debilitat compartida allò que els ha fet descobrir la bellesa d’un amor no possessiu, alliberat i alliberador, fruit només d’una generositat lliurement decidida.
És com l’oreig de l’Esperit, que no saps d’on ve ni a on va, però que fa possible viure content.
Ells, segurament, ni tan sols hi descobreixen cap presència de l’Esperit. Per a ells, això és normal.
Però, precisament perquè això els sembla normal, els qui ens ho mirem des de fora hi reconeixem la presència de l’Esperit, en forma d’Amor; un amor net, generós, que no perdona perquè no s’ofèn, incondicional.
La Pentecosta, per als Jueus, era la festa dels Fruits. Els Cristians en diem Pasqua granada. Com en Miquel i la Roser.
