Quaresma. 3er. diumenge B.

RELECTURES.

“Sense papers”.

1. Una vegada em van explicar el cas d’un senyor que, per error, constava com a difunt. Els seus esforços per demostrar que era viu eren en va. La burocràcia no tenia previst que un difunt pogués demostrar res, ni, per suposat, que estigués viu. Al final volia deixar-ho córrer, però tampoc li era possible, perquè, legalment, no ho podia fer: se’l podia acusar de falsificació de documents...
D’això fa més de 40 anys, i no sé com va acabar la història.

2. En aquest punt hem anat de mal en pitjor. Avui la burocràcia ha envaït la totalitat de la nostra vida, fins i tot la més personal. Sense papers, no existim, i, a sobre, som delinqüents, perquè és obligatori tenir papers. Només els papers ens donen identitat. Només els papers ens poden dir qui som, què podem, què no podem, i què hem de fer. I ara que s’hi han introduït els ordinadors utilitzats per persones que no saben com funcionen, els embolics poden ser de pronòstic reservat!!! Això sí: els problemes sempre són per al sofert ciutadà al “servei” del qual tot es fa.

3. Jesús, com tota persona realment humana, tenia una missió a complir: fer Humanitat. Però no tenia papers per poder-ho fer. “Quin senyal (“Quins papers”) ens dónes que t’autoritzi a fer això?”. Jesús no té els papers, i sap que això li costarà la vida si vol ser fidel a la missió rebuda. “Destruïu aquest santuari i jo el reconstruiré en tres dies... Es referia al santuari del seu cos”. Jesús converteix en senyal, la inevitable destrucció provocada per la burocràcia. “Quan Jesús ressuscità d’entre els morts, els deixebles recordaren que ell deia això”.

4. La primera pretensió de tot Poder és fer-se indispensable. Tant se val la classe de Poder: civil, religiós, econòmic, militar, cultural,... Qui té poder, de seguida ordena les coses de manera que res no pugui funcionar fora del seu control. Per això l’experiència ens diu que és preferible un mal Estat a la carència de Estat, a pesar de que els Estats d’avui són andròmines monstruoses que ens costen moltíssim més del que donen. Però s’han fet indispensables.

5. La manera més eficaç avui de fer-se indispensable és la burocràcia. La burocràcia està convertint la nostra precària democràcia en la dictadura més subtil i invulnerable que hagi existit mai. No ens deixa ni la dignitat de rebel·lar-nos, perquè és impersonal, maquinal, cega. Tot és “cosa dels papers”: necessita un permís... torni demà... falta un certificat... ho ha de convalidar... falta una firma... hi ha un defecte de forma... el senyor està reunit... l’encarregat ha sortit... Tot perquè un funcionari et pugui fer uns papers que un altre funcionari li exigeix que us exigeixi!

6. A l’Església tampoc no ens hem alliberat encara dels perniciosos comportaments burocràtics: senyal inequívoca de què encara mantenim, per buides que siguin, estructures de Poder, sempre antihumanes.

7. Quaresma: temps de conversió. Aprofitem-ho! Els de dalt, i els de baix.

2on. diumenge de Quaresma. Any B

Transfiguració?

També aquest diumenge la Marta i en Víctor aniran a dinar a casa la seva filla gran per celebrar l’aniversari de la Sandra, que fa 13 anys. També aquesta vegada en Víctor ha acompanyat la seva dona a missa. Pensant en en Víctor, la Marta s’ha inquietat en veure que, una vegada més, l’evangeli del dia era d’allò més estrany. En sortir de l’església, ella ja s’esperava algun comentari punxegut. Però, no: en Víctor no deia res. Per això ha començat, ella.

Marta     
L’evangeli d’avui tornava a ser força estrany...

Víctor     
Ja saps que a mi m’ho semblen tots, d’estranys. Però avui, jo m’he fet el meu propi sermó.

Marta     
Ah, sí! I és només per a tu aquest sermó?

Víctor     
Això de veure persones transfigurades, també em passa a mi!

Marta     
Caram, quins privilegis! I qui has vist!

Víctor     
Doncs... una dona que es diu Marta... Potser la coneixes?

Marta     
...Vaja! Veig que se t’ha activat el romanticisme, ara...

Víctor     
¿No deia, un d’aquells d’allà dalt, que s’hi volien fer unes cabanes per viure-hi?... És el que hem fet nosaltres, no?
A vegades el meu cervell em diu: la Marta forçosament ha de ser una dona com centenars de milers d’altres dones... Però de sobte et veig transfigurada... i, és clar, aleshores ets única!...

Marta     
...I ara esperes que jo et digui que a mi em passa el mateix, oi? Doncs, mira: encara que sembli molt cursi, et diré que sí. Amb altres amigues sovint comentem que les dones som ben estúpides de casar-nos; només ens hi compliquem la vida!!! El mal està que... veus un vailet “transfigurat”... i patapam!: hi caus de quatre grapes!!!

De sobte van rebre una forta empenta i van sentir que algú s’encastava entre ells! Era la Sandra, la seva neta.

Víctor     
D’on surts, tu, ara?!

Sandra   
Us he vist a missa. No he vingut on éreu perquè anava amb una amiga...

Marta     
Has volgut celebrar el teu aniversari anant a missa?

Sandra   
... Sí... També hi havia un nen...

Víctor     
Vols dir que has anat a missa per veure el nen...

Marta     
Un nen que t’agrada?...

Sandra   
Sí; molt. Aquell que tocava la flauta travessera...
Però, no digueu res a la mare, eh!!!
Vaig a dir-li que ja sou aquí! −va dir, mentre s’avançava corrent.

Van dinar en un bon clima de bona festa. A l’hora de les postres, la mare va dir que apaguessin els llums, i va entrar amb un magnífic pastís coronat amb 13 espelmes enceses. Van cantar el Moltes Felicitats de rigor, i la Sandra va fer la gran bufada... Però la seva mare li havia preparat una petita broma: dotze candeles en rodona, i la tretzena, al mig, d’aquelles que, quan bufes, es tornen a encendre. Quan la Sandra se’n va adonar, va dir tot mirant la mare: “És el pare que està aquí, i ens mira”. La mare va assentir, contenint com va poder la sobtada emoció, i es va mirar els avis, que també van assentir sense dir res. El pare havia mort d’accident feia 6 anys, però sempre havia estat present. El rostre de la nena era radiant. Va ser un moment de gran intensitat emotiva. En Víctor es va acostar discretament a la seva Marta i va dir-li a cau d’orella:

−Veus? Una “transfiguració”!

Durant la tornada a casa seva, en Víctor i la Marta no van trobar cap paraula adequada per dir-se. En Víctor pensava: “Ah, les paraules! Per què no venen quan més les necessites?!”

Arribats a casa, la primera cosa que va fer la Marta va ser agafar el Nou Testament i rellegir el relat de la Transfiguració. Allà va veure que era només una part d’un relat molt més llarg: un relat realment estrany i complicat.

Marta
No hi entenc res. Tot això ha de tenir un sentit molt profund −va dir quan en Víctor va entrar−. Això de la transfiguració és especialitat teva. Té: llegeix-ho: a veure si tu ho entens.

Ell s’ho va llegir. Però també va dir:

Víctor
Res de res. No hi veig cap sentit. De totes maneres em fa gràcia que al començament es parli d’uns deixebles que xerren sense saber què diuen, i que al final s’hi presenti un mut que acaba parlant correctament. Si això vol dir que al nostre món hi ha massa xerrameca; i hi estic d’acord. Quan les paraules queden curtes, tenim el perill de la xerrameca. Però quan pots contemplar la vida en directe, el millor “llenguatge” és el silenci absolut!

Quaresma, 1er. diumenge. Any B.

Jesús i els endimoniats.

La Marta i en Víctor són un matrimoni que ja coneixem dels diumenges anteriors. Avui en Víctor, tot i considerar-se agnòstic, ha acompanyat la seva dona a missa perquè han d’anar al poble on viu la seva filla gran. Des de l’església, ja aniran directament a casa d’ella. La mala (o bona?) sort ha fet que l’evangeli d’avui fos precisament el de les Temptacions. Sortint de missa, a en Víctor li ha faltat temps per dir, amb sorna, a la seva dona:

Víctor     
Em fa l’efecte que surto de Pastorets...

Marta      
Què vols dir?

Víctor     
Feia temps que no sentia parlar de satanàs i de dimonis... Encara parleu d’aquestes coses, a missa?

Marta      
No t’ha agradat el comentari del mossèn?

Víctor     
Quan he sentit de què parlava, he desconnectat. Ja en vaig tenir prou amb els Pastorets de quan era petit!

Marta      
A mi m’ha semblat un comentari ben pensat, i molt actual! No tenia res a veure amb els teus “Pastorets”...

Víctor     
Però, com pots perdre el temps escoltant aquestes bestieses?!

Marta      
Com ho saps que eren bestieses si no has escoltat? A mi m’ha ajudat a veure més clares algunes coses.

Víctor     
Les coses, més clares!? Quines coses?

Marta      
Segur que t’interessa?... Si no l’has escoltat a ell, per què m’hauries d’escoltar a mi...?

Víctor     
Els capellans us estan fent un rentat de cervell...!

Marta      
Doncs, mira: ja que ho dius, potser a tu t’aniria bé un bon rentat d’aquest cervellot teu! Qui és que encara està ancorat en les seves històries infantils!? Tens més de 50 anys, i encara estàs bloquejat per records d’infància! Però ha plogut molt des dels teus “Pastorets”...

Víctor     
Però, no t’adones que avui dia parlar de “dimonis” és una autèntica criaturada!

Marta      
Ja t’ho he dit: no té res a veure amb els Pastorets. Els Evangelis, amb un llenguatge de diables i dimonis, ens fan obrir els ulls per veure molt millor la realitat humana.

Víctor     
“Obrir els ulls”?!...

Marta      
Sí; obrir els ulls per veure-hi! No t’has adonat de quantes vegades som cecs, a pesar de tenir els ulls perfectes?

Víctor     
Cecs, veient-hi?

Marta      
Sí: cecs amb ulls perfectes. Recordes aquell polític, avui president de govern, que va dir al Congrés: “En España no hay pueblos sinó ciudadanos”. Va ser una solemne exhibició de ceguesa. I ho va dir precisament responent al representant d’un poble que tenia allà, davant dels nassos.

Víctor     
Això, ha comentat el mossèn...?

Marta      
No. Això ho vas dir tu, ja fa temps, quan ho veies per televisió. “Aquest home està totalment cec!”, cridaves i repeties.

Víctor     
Sí; ara ho recordo. Però això, què té a veure amb satanàs o dimonis?!

Marta      
Això sí que ho ha explicat el mossèn, i penso que té tota la raó. Els Evangelis ens presenten Jesús com el contrapunt de les deficiències humanes. Aquestes, a vegades es manifesten en forma passiva: malalties que ens deixen postrats. Però altres vegades prenen forma activa, molt activa i destructiva perquè destrueixen Humanitat. Es tracta de Ideologies que, fent-nos cecs i sords davant la realitat, busquen el Poder per imposar una “realitat somniada”. I això és el que, en els Evangelis, vol dir “estar posseït per un dimoni”. Per això Jesús, en la seva activitat humanitzadora, no solament cura malats sinó que també “treu dimonis”.
¿Què és allò que impedeix tanta gent de veure el món real? Una ideologia que els posseeix. ¿Què és allò que a tu no et va deixar escoltar el mossèn? El teu “estimat” agnosticisme, que a vegades se’t torna ideologia...

Víctor     
L’altre dia em vas dir que t’encantava el meu agnosticisme.

Marta      
Bé... Qui m’encanta ets tu; i com que l’agnosticisme va en el mateix paquet... ho he de prendre tot plegat...

Sense deixar de caminar, en Víctor va envoltar amb el braç la seva dona, se la va acostar, i li va fer un petó. I van continuar sense dir res més. Quan la filla els va veure arribar, va comentar amb complaguda ironia: “Sembla que encara sigueu nòvios”.
−I per què no? −va respondre la seva mare.

(7è. diumenge de durant l'any) (Quan hi és)

(Alguns anys la Quaresma arriba abans, i no queda lloc per a aquest diumenge).

 

Jesús i els Malalts ( 3/3).

(Continua el diàleg de diumenge passat)

Jesús i els Malalts ( 3/3).
(Continua el diàleg de diumenge passat).

Marta      
Te’n recordes d’aquell evangeli del Paralític, que per presentar-lo a Jesús van desmuntar el sostre de la casa...?

Víctor     
I tant que me’n recordo!
És la bestiesa més absurda i extravagant que he sentit mai.

Marta      
Tens raó. Tot és extravagant en aquell relat. I ho és també el final: “Carrega’t la llitera i ves-te’n a casa”.
Per a què la volia aquella llitera si ja no li servia de res?! I no obstant el relat insisteix: “Ell es carregà la llitera i se n’anà”.
Jesús no li treu la llitera. No el cura, però el salva. No és el mateix estar estirat i invàlid sobre una llitera que carregar-se-la i anar-se’n a casa.
Jesús ressuscitat manté les ferides mortals; el paralític manté la llitera; la teva mare no va curar-se... No hi ha “miracles”; però hi ha salvació.

Víctor     
Insisteixo: de què serviria aquesta vostra estranya “salvació”?

Marta      
De res. La salvació no serveix absolutament de res. És el terme. És la plenitud. La plena sintonia amb la Vida. És vàlida per si mateixa!
A Jesús no li fan cap nosa les seves ferides; encara que a nosaltres ens ajuden a entendre la resurrecció.
Al paralític no li fa cap nosa la llitera; encara que a nosaltres ens ajuda a entendre la salvació.

Víctor     
I a mi, qui em torna la mare?

Marta      
No és ella qui ha de tornar; ets tu que pots anar cap a ella. La Vida no va enrere. “Baixa de la creu, i creurem en tu”, li deien els fariseus a Jesús. No havien entès res de res. En canvi, un dels condemnats digué: “Recordeu-vos de mi quan estigueu al vostre Regne”. I va sentir la resposta:  “Avui estaràs amb mi al paradís”.
Que en som de cecs! Ens quedem buscant una simple curació quan allò que se’ns ofereix és la salvació.

Víctor     
Suposo que entendràs que un agnòstic com jo no pot pas acceptar això que dius...

Marta      
No cal. El teu agnosticisme m’encanta −va respondre la Marta, tot fent-li un petó−. No ha pas “contaminat” la nostra relació...

En Víctor, acostumat a dir sempre l’última paraula, va replicar com qui no vol la cosa: “Ah, les dones! Tot ho arregleu amb un petó!”. Però, en el seu secret, ara admirava una mica més la seva Marta, i començava a entendre que, si ell s’havia posat l’etiqueta d’agnòstic, el mínim que hauria de fer era ser-ho amb maduresa, com madura era la fe de la seva dona.

6è. diumenge de durant l'any B.

Jesús i els Malalts (2/3).

(Continua el diàleg de diumenge passat)

Víctor     
O sigui: segons tu, Jesús tenia un poder de convicció tan gran que feia creure a la gent que estava curada sense estar-ho realment.

Marta      
Si ho entens així, és que no m’he explicat bé.
És evident que la fe és una qüestió mental; però això no vol dir que sigui només mental sense ser també real.
Hi ha un punt que sempre m’ha fet pensar: quan Jesús es presenta ressuscitat als deixebles, el primer que fa és ensenyar-los les ferides de la crucifixió. És a dir: el Ressuscitat manté les ferides que li havien provocat la mort. Què es vol dir amb això?
Penso que Jesús no cura sinó que salva. O millor: el seu missatge desperta en nosaltres una fe que salva. La teva fe t’ha salvat. Per què no diu: la teva fe t’ha curat?

Víctor     
Per a un malalt, ser salvat deu ser el mateix que curar-se, que és el que realment necessita...

Marta      
... Acabes de dir la paraula que buscava: “necessita”.
Saps?: ja fa temps que vaig descobrint que Jesús no es dedicava a satisfer les necessitats sinó a superar-les. En realitat no curava sinó que salvava. I només pot salvar-nos si no ens arrapem a les nostres necessitats, com, per exemple, la necessitat d’estar malalts.

Víctor     
Nena!: si no t’expliques millor...

Marta      
Sí, home, sí! Cada cop ho veig més clar: no és una qüestió de poder sinó de sintonia. Jesús no té un poder especial per curar, sinó que provoca sintonia amb la Vida. I quan ens sentim en sintonia amb la Vida, en certa manera els mals deixen de ser mals. De fet la curació és treure un mal que afecta una part de la persona. En canvi la salvació és de la totalitat de l’ésser.

Víctor     
També les malalties afecten la tota la persona. Si tens una pulmonia, tot tu estàs malalt. I no serviria de res que algú et “salvés”, si no et cura d’aquella pulmonia.

Marta      
...Jesús es presenta amb les ferides... Això ha de tenir un significat molt profund...
Saps una cosa?: sempre m’han sorprès aquelles persones (i són moltes) que, després d’un greu accident o d’haver perdut un fill o d’una desgràcia important, tenen més fe que abans. Per què? Per què, sovint, quan algú s’està morint, manifesta més fe que els qui l’acompanyen?

Víctor     
Perquè no sap afrontar la mort, i necessita arrapar-se a la seva fe, encara que sigui una il·lusió.

Marta      
Això no és pas el que jo he vist. Quan va morir la teva mare, l’única persona que estava tranquil·la i serena era ella; l’única que no “necessitava” res!

Víctor     
Tots pregàveu perquè es curés, però no es va curar...

Marta      
Tots menys ella. Te’n recordes?: ella només demanava una cosa: “Que, després d’ella, els germans us avinguéssiu”.

Víctor     
La meva mare era una santa.

Marta      
És una altra manera de dir salvada...

Víctor     
Però no es va curar...

Marta      
És el que estic descobrint. Curar i salvar són dues coses diferents. A vegades busquem la curació sense voler la salvació. Quina equivocació! Curar és el que intenten els metges. Salvar-se és entrar en sintonia amb la Vida.

Víctor     
Però, repeteixo: de què serveix aquesta vostra “salvació” si no hi ha curació?!

Marta      
I... de què serveix la curació si no hi ha salvació?

Nota.

Aquestes Relectures van ser escrites l’any 2012, en què hi havia 7 diumenges entre Nadal i Quaresma. Aquest any 2021 només hi ha 6 diumenges, donat que diumenge vinent ja comença la Quaresma.
Per això afegeixo aquí la Relectura corresponent al diumenge 7è.

(7è. diumenge de durant. Any B).

RELECTURES.

Jesús i els Malalts ( 3/3).
(Continua el diàleg entre la Marta i en Víctor, del diumenge 6è).

Marta      
Te’n recordes d’aquell evangeli del Paralític, que per presentar-lo a Jesús van desmuntar el sostre de la casa...?

Víctor     
I tant que me’n recordo!
És la bestiesa més absurda i extravagant que he sentit mai.

Marta      
Tens raó. Tot és extravagant en aquell relat. I ho és també el final: “Carrega’t la llitera i ves-te’n a casa”.
Per a què la volia aquella llitera si ja no li servia de res?! I no obstant el relat insisteix: “Ell es carregà la llitera i se n’anà”.
Jesús no li treu la llitera. No el cura, però el salva. No és el mateix estar estirat i invàlid sobre una llitera que carregar-se-la i anar-se’n a casa.
Jesús ressuscitat manté les ferides mortals; el paralític manté la llitera; la teva mare no va curar-se... No hi ha “miracles”; però hi ha salvació.

Víctor     
Insisteixo: de què serviria aquesta vostra estranya “salvació”?

Marta      
De res. La salvació no serveix absolutament de res. És el terme. És la plenitud. La plena sintonia amb la Vida. És vàlida per si mateixa!
A Jesús no li fan cap nosa les seves ferides; encara que a nosaltres ens ajuden a entendre la resurrecció.
Al paralític no li fa cap nosa la llitera; encara que a nosaltres ens ajuda a entendre la salvació.

Víctor     
I a mi, qui em torna la mare?

Marta      
No és ella qui ha de tornar; ets tu que pots anar cap a ella. La Vida no va enrere. “Baixa de la creu, i creurem en tu”, li deien els fariseus a Jesús. No havien entès res de res. En canvi, un dels condemnats digué: “Recordeu-vos de mi quan estigueu al vostre Regne”. I va sentir la resposta:  “Avui estaràs amb mi al paradís”.
Que en som de cecs! Ens quedem buscant una simple curació quan allò que se’ns ofereix és la salvació.

Víctor     
Suposo que entendràs que un agnòstic com jo no pot pas acceptar això que dius...

Marta      
No cal. El teu agnosticisme m’encanta −va respondre la Marta, tot fent-li un petó−. No ha pas “contaminat” la nostra relació...

En Víctor, acostumat a dir sempre l’última paraula, va replicar com qui no vol la cosa: “Ah, les dones! Tot ho arregleu amb un petó!”. Però, en el seu secret, ara admirava una mica més la seva Marta, i començava a entendre que, si ell s’havia posat l’etiqueta d’agnòstic, el mínim que hauria de fer era ser-ho amb maduresa, com madura era la fe de la seva dona.