Nota. RELECTURES es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració durant la setmana. Per tant la data posada automàticament pel Sistema no és la de la festa celebrada sinó de 8 dies abans.
SS. Trinitat. 2021. Any B.
Avui la Mireia, quan ha arribat a casa seva, ha fet un petó a la seva mare, que l’esperava per dinar.
La Mireia no és especialment petonera, però tampoc s’està de besar la seva mare de tant en tant. Sap que li agrada.
Mentre dinaven, la Mireia s’ha adonat que la seva mare se la mirava amb un somriure diferent, carregat de complicitat. Com que ella, la Mireia, no deia res, al final la seva mare li ha preguntat, com qui fa una pregunta qualsevol:
‒És més jove o més gran que tu?
La Mireia, dissimulant, li respon:
‒De qui parles?
‒Jo no el conec. Per això t’ho pregunto; si m’ho vols dir, és clar.
‒Si no t’expliques millor...
‒Au va... Mireia...
A la Mireia li feia una mica de ràbia que la seva mare hagués endevinat tan aviat que estava enamorada. Per això li va preguntar:
‒Com ho has conegut?
‒Per la manera com m’has fet el petó.
‒Una altra vegada no te’n faré cap...
‒Que no ho saps que quan una, o un, està enamorat, vessa amor?
‒No li diguis res al pare.
‒Prefereixes que ho descobreixi per si mateix o que se n’assabenti pel algú altre? Estaria tan feliç si li diguessis tu mateixa...
‒No ho sé... És cosa meva. De moment no diguis res...
...
Va acabar de dinar i se’n va anar de seguida a la seva habitació a escoltar música. Molta música. I mentrestant somiava...
Tot somiant, hi havia un pensament que no se’l podia treure del cap: Per què l’amor de debò mai no és cosa només de dos sinó de tres, i el tercer és multitud? Serà veritat que els enamorats vessem amor?
Al vespre, a l’hora de sopar, hi havia també el
pare, i la primera cosa que va dir‒li la Mireia, fent‒li un petó, és que tenia promès.
El pare simplement li va dir:
‒Gràcies per dir-m’ho.
I també gràcies perquè, si tireu endavant, serà com si tinguéssim un altre
“fill”.
Però sàpigues una cosa: això és una cosa exclusivament teva; nosaltres només
respectarem el que tu decideixis.
Eixut, aquest pare meu! ‒va
pensar la Mireia.
Però ella sabia perfectament que aquelles sòbries paraules eren la seva manera
d’expressar un amor absolutament respectuós, que és el que ella sempre havia demanat.
És com si li hagués dit: “El nostre amor per tu ara consisteix en acceptar el
que tu decideixis sobre la teva vida”.
I va recordar l’interrogant impertinent de quan estava somiant: “Per què
l’amor mai no és cosa només de dos? Quin misteri!”
Però, li agradava que fos així.
