Comença la Setmana Santa.
RELECTURES.
Vacances? (1/3).
Ja coneixem en Víctor i la Marta. Ella, creient i col·laboradora de la parròquia; ell, agnòstic per decisió pròpia. Avui s’han discutit d’una manera poc habitual en ells a rel de les vacances de Setmana Santa: ell vol sortir de viatge; ella no vol deixar penjada la parròquia.
Marta
Però, què et costa deixar per a més tard aquest ditxós viatge?! Aquests dies, a la parròquia hi queden només quatre
gats. Ser-hi, és una manera de col·laborar. A més: anar de viatge uns dies com
aquests... no ho havíem fet mai!
Víctor
Doncs, precisament perquè no ho havíem fet mai. Sempre he cedit jo! Per què no
pots cedir tu, aquesta vegada! Sembla que estiguis més casada amb la parròquia que amb mi!
Marta
Això és fer-me xantatge. No tens cap dret a parlar així.
Víctor
Jo parlo com vull!
Vols que t’ho digui clarament el que passa? Doncs, escolta’m
bé!: No aguanto això que en dieu setmana
santa. Tot és comèdia! De petit vaig ser escolà. Sí: era divertit: jugàvem
a estar tristos i a estar contents. Ara tocava cantar; ara tocava plorar; ara,
tocar campanes d’alegria; ara, matraques per matar jueus. Tota la setmana era una comèdia! Jesús, ara és
el rei del món, i després un condemnat mort; ara fa un sopar d’amics,
i després és abandonat per tots; ara l’enterren, i després ressuscita.
Per què
tanta tristesa si creieu que ressuscitarà! Tot és comèdia: ara toca riure; ara toca plorar.
L’autèntica setmana santa no està ni
a les esglésies ni a les processons. Està al carrer, amb la gent que pateix. Hi
ha molta gent que pateix, maltractada, crucificada,
abandonada, anul·lada... Les presons del país estan plenes! Em repugnen aquests
santcristos d’exhibició! Les doloroses de fusta maquillada, i gent
plorant darrere seu.
Que mirin el món real, i trobaran els crucificats de debò! Però a aquests, ningú no els veu; ningú no els
plora...
La Marta es mirava fixament el seu
marit excitat. El contemplava mentre ell anava buidant la seva bilis amarga, acumulada
durant molt de temps. I va entendre que no havia d’interrompre’l, perquè la
seva catarsi fos completa.
Progressivament anava creixent en ella una immensa
tendresa envers aquell home que ara mostrava tota la seva rebel·lia contra tanta
incongruència del nostre món, contra tanta mentida, contra tanta comèdia.
En Víctor va interpretar malament aquella mirada de tendresa, i va continuar:
−I no em miris així, com si jo fos un perdut! Ara ja saps per què no vull participar en aquestes cerimònies i processons. Em repugnen! No les aguanto!
La Marta va haver de fer un gran esforç per no córrer a abraçar-lo fortament i mostrar-li la seva admiració per aquella vomitada de rebel·lia. Però sabia que el seu gest hauria estat mal interpretat, com havia estat mal interpretada la seva mirada de tendresa. Per això simplement es va aixecar i va anar cap a la finestra. Mirava lluny, vers l’horitzó. Va deixar que allò que havia escoltat atentament anés trobant lloc adequat dintre seu. Després, sense girar-se, va dir serenament:
Marta
Mai no havia escoltat un sermó de Setmana
Santa millor.
Víctor
T’has enfadat? Ho havia de dir...!
Marta
(Girant-se cap en Víctor) Com vols que m’enfadi si el que acabes de dir “amb
tanta ràbia” són les paraules més
cristianes que he escoltat mai?! T’ho dic de debò: el millor sermó.
Víctor
Sermó?... Només m’he desfogat. I
força malament, per cert. Perdona.
Marta
No. Per a mi ha estat un sermó; i dels bons. Dels que converteixen. Dels que ens fan més humans.
...
... A on anem de viatge?
Víctor
“De viatge?” Ah, no! Ara no em facis
sentir “vencedor”. Això no era cap guerra!
Marta
Ben cert: no ha estat cap guerra; ni
jo em sento “derrotada”. Em sento “convertida”.
Et proposo una cosa: sortir de viatge, però no de vacances, sinó per trobar-nos amb crucificats reals, d’aquests de qui tu parlaves.
Víctor
Un viatge solidari?
Marta
Digues-ne solidari, o solitari, o compartit, o aprofitat... Tant se val el nom!
Una cosa que no sigui comèdia, ni
tampoc una fugida...