Diumenge vinent, 16 de durant l'any A.

 

 

EVANGELI. (Mateu 13,24-43).

(En blau allò que correspon a la versió llarga)

 

En aquell temps, Jesús proposà a la gent aquesta altra paràbola:

“Amb el Regne del cel passa com amb un home

que havia sembrat bona llavor al seu camp,

però a la nit, mentre tothom dormia, vingué el seu enemic,

sembrà jull enmig del blat, i se n’anà.

Quan el sembrat hagué crescut i s’espigà, aparegué també el jull.

Els mossos anaren a trobar l’amo i li digueren:

¿No era bona, la llavor que vau sembrar al vostre camp? ¿Com és, doncs, que hi ha jull?

Ell els respongué: Això ho ha fet algú que em vol mal.

Els mossos li digueren: ¿Voleu que anem a collir-lo?

Ell els diu: no ho feu pas: si collíeu el jull, potser arrencaríeu també el blat. Deixeu que creixin junts fins a l’hora de la sega, i llavors diré als segadors: colliu primer el jull i feu-ne feixos per cremar-lo; després colliu el blat i porteu-lo al meu graner”. 

Els proposà encara una altra paràbola:

“Amb el Regne del cel passa com amb un gra de mostassa

que un home va sembrar al seu camp:

és la més petita de totes les llavors, però, a mesura que creix,

es fa més gran que totes les hortalisses i arriba a ser com un arbre, tant que els ocells hi vam per ajocar-se a les seves branques”.

 

Els digué també una altra paràbola:
“Amb el Regne del cel passa com amb el llevat que una dona amaga dintre la pasta de mig sac de farina, i espera, fins que tota ha fermentat”. 

Tot això Jesús ho digué a la gent en paràboles, 
i no els deia res sense paràboles.

Així es complia allò que havia anunciat el profeta: “Els meus llavis parlaran en paràboles; exposaré coses que han estat secretes des de la creació del món”. 

Llavors, deixà la gent i se n’anà a casa.
Els deixebles anaren a demanar-li que els expliqués la paràbola del jull sembrat en el camp. 

Ell els digué: “El que sembra la bona llavor és el Fill de l’home.

El camp és el món.

La bona llavor són els del Regne.

El jull són els del Maligne.

L’enemic que els ha sembrat és el diable.

La sega és la fi del món;

i els segadors són els àngels.

 

Així com cullen el jull i el cremen, passarà igual a la fi del món:

el Fill de l’home enviarà els seus àngels, recolliran del seu Regne tots els escandalosos i els qui obren el mal,

i els llençaran al forn encès:

allà hi haurà els plors i el cruixir de dents.

Llavors, els justos en el Regne del seu Pare resplendiran com el sol.

Qui tingui orelles, que ho senti”.

 

 “Els mossos anaren a trobar l’amo i li digueren: ¿No era bona, la llavor que vau sembrar al vostre camp? ¿Com és, doncs, que hi ha jull?

Ell els respongué: Això ho ha fet algú que em vol mal (literalment: "Això ho ha fet l’home enemic")”.

 

Radio, televisió, internet, telèfons fixes i mòbils, wi‒fi, whatsapps,... Estem en un mar de paraules. Sovint algunes d’aquestes paraules sobresurten i creen com fortes onades.

Als voltants del 2011, la paraula “indignats” es va convertir en un tsunami.

Quasi de cop i volta, la majoria vam sentir-nos seguidors d’aquesta bandera comuna: tots som “indignats”. La indignació ens uneix a tots.
Però aquesta unitat era un miratge ja que, en realitat, estàvem indignats els uns contra els altres. Uns, contra els que fan retallades; d’altres contra els que fan acampades. Uns, contra els qui cobren sous desorbitats; d’altres, contra els qui treballen sense rendir. Uns, contra els qui es fan els amos del carrer; d’altres, contra els qui es queden tranquils a casa. Uns, contra els qui defensen el sistema; d’altres, contra els qui no respecten les regles de joc. Uns, contra els violents; d’altres, contra els qui s’oposen...

Tots indignats, però indignats entre nosaltres. Per això aquesta indignació no és una bandera que ens uneix sinó més aviat una llança per enfrontar-se. 

Molts van començar a preguntar‒se si no hauríem d’ajuntar‒hi una altra paraula. Potser a més de proclamar‒nos “indignats”, ens hauríem de preguntar també si som “dignes”.

¿Sóc digne de gaudir d’un benestar que és insostenible?  

¿Sóc digne de voler mantenir un estat del benestar que només pot arribar a un 20% de la Humanitat?

Sóc digne de cobrar més de mil euros per la meva jubilació quan tanta gent no arriba als 500?

Sóc digne de cobrar el que cobro, rendint el que rendeixo?

Sóc digne de cobrar l’atur després de refusar ofertes de treball?

Sóc digne de reclamar els meus drets si miro d’esquivar les obligacions?

Sóc digne de reclamar salut si faig negoci amb productes insalubres?

Sóc digne de reclamar carrers nets si deixo les deixalles fora dels contenidors?

Sóc digne de reclamar que protegeixin la meva tranquil·litat si corro amb una moto sense silenciador?

Sóc digne de ...?

 

 “Indignat” i “indigne”?

Al camp de la Humanitat hi ha estat sembrada bona llavor. D’on ve, doncs, el jull?

−Ho ha fet “l’home‒enemic” −diu l’Escriptura−.

Qui és aquest “home‒enemic”? Només els altres?

 

Ja sé que els Humans som dignes de les millors coses. Però no vivim sols, sinó que convivim; i la convivència, que és el millor bé, té les seves exigències.

Per això cal acceptar la nova paraula. La primera ens enfronta als altres; la segona ens obre horitzons.
¿Què puc fer per esdevenir digne de la vida que m’ha estat donada, de la convivència de què gaudeixo, dels serveis de què disposo, de l’aire que respiro,...?

 

D’alguna manera tots som “immigrats”. Fa 100 anys, cap de nosaltres no vivia al poble on ara viu. Com a “llavors sembrades”, tots hem vingut de fora, i hem trobat un camp que ens ha acollit. ¿Com puc fer‒me digne d’aquest camp on he estat sembrat? Què puc fer per ser‒hi blat i no pas jull?

Com deia Stéphane Hessel als “Indignats” de fa un temps: “Indignats! D’acord. Però, “comprometeu‒vos!”.