.jpg)
EVANGELI.
(Mateu 14,13-21).
En aquell temps,
quan Jesús rebé la nova de la mort de
Joan Baptista,
se n’anà amb una barca cap un lloc
despoblat.
Així que la gent ho va saber, el van
seguir a peu des dels pobles.
Quan desembarcà veié una gran gentada; se’n
compadí i curava els seus malalts.
Els deixebles, veient que es feia tard,
anaren a dir-li:
“Som en un indret despoblat i ja s’ha
fet tard.
Acomiadeu la gent. Que se’n vagin als
pobles a comprar-se menjar”.
Jesús els respongué:
“No cal que hi vagin. Doneu-los menjar
vosaltres mateixos”.
Ells li diuen: “Aquí només tenim cinc
pans i dos peixos”.
Jesús respongué: “Porteu-me’ls”.
Llavors ordenà que la gent s’assegués a
l’herba;
prengué els cinc pans i els dos peixos,
alçà els ulls al cel, digué la benedicció, els partí i donava els pans als
deixebles i ells els donaven a la gent.
Tothom en menjà tant com volgué i recolliren dotze coves plens de les sobres.
Els qui n’havien menjat eren tots
plegats uns cinc mil homes, sense comptar-hi les dones i la mainada.
“Aquí només tenim 5 pans i 2 peixos”...
La Montse, que és infermera, ha tornat del Senegal, a l’Àfrica Negra, on ha estat dos mesos com a cooperant. Ara comenta l’experiència amb un seu amic.
Amic I doncs, com t’ha
anat?
Montse Molt bé i molt
interessant. Però he descobert una cosa: els Europeus no hi hem d’anar a fer
res allà...
Amic No estan tan necessitats
com se sol dir...?
Montse Ara
sí que estan “necessitats”, i aquí està precisament el mal.
Amic Què vols dir?
Montse Els hem contagiat
del “nostre” mal. Quan els Espanyols
van anar a Amèrica hi van portar noves malalties que van fer morir molta gent
d’allà perquè no havien desenvolupat les immunitats necessàries. Ara
passa una cosa semblant: els hem inoculat el nostre virus.
Amic Virus?
Montse Aquí hem caigut en
la cultura del “tenir”. Més que una cultura és una incultura.
Tant tens, tant vals. Allà, fins fa poc, gaudien de la cultura del “viure”.
Dissortadament, hem infectat la seva cultura amb el nostre virus del
“tenir”.
Amic “Tenir” és
un virus?...
En tot cas, a nosaltres ens va prou bé... El benestar d’Europa és un mirall per
als pobles del Tercer Món.
Montse De “tercer món”
res de res, que de món només n’hi ha un.
La cultura del tenir, pot semblar un avenç. Allà he descobert que no ho
és de cap manera. Ben al contrari: hem deixat de ser humans per
convertir‒nos en consumidors.
“Consumidors”... Quin fàstic!
Amic Però tu també
te’n beneficies...
Montse La cultura del
tenir és una autèntica droga, i no és fàcil desintoxicar‒se’n. Però
tard o d’hora t’acaba deshumanitzant.
I ara aquesta droga està arribant amb força a tots els països del món,
sobretot a través de la televisió. El resultat és tràgic: molts joves, que són
la principal riquesa d’un país, estan emigrant, enlluernats per les imatges que
veuen. Els passa el mateix que als peixos quan piquen l’ham.
Amic Vénen, perquè
allà no poden satisfer les seves necessitats més bàsiques.
Montse Torno a dir‒te que
això només és veritat si ho mires des d’una cultura del tenir.
Però, si ho mires bé, aquí també tenim necessitats, tant o més bàsiques, que
tampoc no podem o no sabem satisfer: l’alegria, el compartir des de la
gratuïtat, el temps, una certa austeritat, els ritmes biològics, la serenor
davant els imprevistos,...
Ells, els qui encara no s’han deixat intoxicar, ho diuen així: Vosaltres,
els europeus, teniu rellotges, però no teniu temps; nosaltres tenim temps, i no
ens calen rellotges.
És exacte.
Amic Però no em
negaràs que aquí vivim millor que ells!
Montse Sííí...! Molt
millor...!
Mira: una vegada, al nostre centre, vaig ajudar una dona a parir. Al cap de poques
hores, ella i fill ja sortien per tornar a la seva vida normal. Has pensat mai
com ho hem sofisticat això, aquí?
Amic Tan sofisticat
com vulguis, però aquí no hi ha mortalitat infantil com allà...
Montse Això és cert. Però
resulta curiós: ells són una societat extraordinàriament jove; en canvi
nosaltres som una societat cada cop més envellida. Alguna cosa vol dir,
això...!
Amic Penses tornar‒hi?
Montse Sí; però no com a cooperant
europea, sinó per amarar‒me de la seva vida.
El meu propòsit és estar‒hi un temps llarg. I després ja veurem...
Amic Com unes
vacances...
Montse Nooo! Com una
d’ells. Per això ara estudio Medicina Tropical. No he de ser una càrrega
per a ningú. Hi vaig per treballar, com fa tothom allà, si pot.
Amic Per tant, com una
privilegiada...
Montse Això és el que
m’ha fet dubtar més... Però, al final, m’he decidit. Seria estúpida si, per no
sentir‒me una privilegiada, renunciés a viure de la manera que m’agrada.
A part de que el meu “privilegi” pot ser una bona aportació, no des de fora sinó des de dintre. De tan endintre
com em sigui possible.
Amic Que tinguis sort!
Montse Gràcies.
Ah!: i, per quan hi sigui, quedes invitat...
