Diuenge vinent, festa del CORPUS. B.

 

Nota. APUNTS es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració durant la setmana. Per tant la data posada automàticament pel Sistema no és la de la festa celebrada sinó de 8 dies abans.

CORPUS. Any B.

 

La Vanessa no vol anar més a la catequesi de 1ª Comunió. Hi anava contenta; però, de cop i volta, diu que no hi vol tornar.

 

‒ I doncs, què t’ha passat? –li pregunten els pares.

‒No vull fer la Comunió.

La seva mare va entendre de seguida que la seva filla no estava per donar explicacions.

N’ha parlat amb la catequista. També ella es mostra molt sorpresa.

‒Però, si venia molt contenta! Ja miraré d’assabentar-me’n.

 

Avui la Vanessa no ha anat a escola perquè havia d’anar al metge a Girona.
La mare, l’hi ha acompanyada amb el cotxe. De tornada, s’adona que la seva filla tenia les defenses abaixades... i ho aprofita. Sense deixar de mirar la carretera, i com qui no vol la cosa, pregunta:

‒Així... això de la comunió, ho deixem per aquest any?

‒Sí. Ja us ho vaig dir ‒respon ella també sense mirar la seva mare.

‒Mira: això és cosa teva i només ho pots decidir tu.
Però, saps: amb el teu pare ens agradaria saber per què, de cop i volta, has pres aquesta decisió.

‒Em fa fàstic. No la faré mai la comunió.

 

La mare va sentir com una fiblada inesperada.
Intentant dissimular, ha mirat brevíssimament la seva filla, i ha repetit:

‒Fàstic?
No t’entenc.

‒La senyoreta de catequesi va dir que la comunió és menjar el cos del nen Jesús... No sé com podeu fer això, la gent...

 

La mare es va calmar, però va comprendre que havia de respondre amb molt de tacte. Per a la seva filla, allò no era cap tonteria.

‒Vols dir que no ho has entès malament? La comunió no és això.

‒La senyoreta ho va dir ben clar, i ho va repetir moltes vegades...

‒D’acord, d’acord. La senyoreta ho va dir... però segurament ella es pensava que ho entendríeu bé. Perquè la comunió no és això.

‒Si no és això, per què no m’ho expliques tu?

‒Home! Jo no sóc "catequista"...
Però, si vols, en parlem.

‒T’escolto.

La mare es va mirar la nena amb gran tendresa i amb cara de complicitat. Després va dir:

‒Mira: perquè no em passi com a la senyoreta, deixa-m’ho pensar una mica.
I després afegí:
Saps què? T’ho explicaré a l’hora de dinar, amb el teu pare.
 
‒Tan complicat, és?

‒Gens ni mica. Però, com que la comunió es fa "menjant", la millor manera de parlar-ne serà quan estiguem a taula.

 

Quan va arribar el pare, la mare el va posar en antecedents. Ell trobà encertada la decisió de la seva dona, i ràpidament van dissenyar l’estratègia.

Asseguts a taula, de seguida la Vanessa va “reclamar” l’explicació promesa.

Sobre la taula hi havia unes llesques de pa, com sempre. Va començar el pare, preguntant a la Vanessa:

‒T’agrada aquest pa?

‒Sempre en mengem. És clar que m’agrada. Ja ho saps.

‒Però nosaltres no el fem aquest pa; l’hem de comprar. I això costa diners...

La Vanessa va mirar la mare com dient-li: “I ara, què li passa al pare?” 

El pare va continuar:
‒Saps una cosa? Quan jo era petit, quan queia un tros de pa a terra, el collíem, el bufàvem una mica per si s’havia embrutat, i li fèiem un petó.

‒Un petó! Per què?, digué la Vanessa.

‒La teva àvia sempre deia que allò eren les "suors de l’avi". Saps què volia dir amb això?

‒Suposo que l’avi havia de treballar molt per poder comprar el pa i les coses de menjar.

‒Exactament! "Quina filla més intel·ligent que tenim!", va proclamar, mirant la seva dona. I va continuar:

‒Mira Vanessa: Aquest pa, i totes les coses que comprem per poder menjar i viure, són “les suors” de la teva mare i meves.
Et fan fàstic?...

La Vanessa va fer un moment de silenci...
Acabava descobrir moltes coses a la vegada. Després, mirant la seva mare, va dir:

‒És així, la comunió?

‒S’hi assembla molt  –va respondre la mare.

‒Però la senyoreta va dir que el pa de la comunió és el cos de Jesús...

‒El “cos” vol dir la “vida”. El "cos" va visible la vida que, directament no la veiem.
La vida de les persones (també la de Jesús) es va “gastant” per convertir‒se en aliment.

‒Així, a dintre del pa de la comunió, no hi ha la "carn i els ossos" de Jesús?

‒És clar que no!
El pa de la comunió, igual que aquest, quan està posat sobre la taula, representa l’esforç de tanta i tanta gent que viu per als altres; que va convertint la seva "vida" en aliment per als altres. Com fem nosaltres...

Aquí va intervenir el pare, dirigint‒se a la seva filla amb to seriós i solemne a la vegada:

‒Vanessa: Ens vas dir que no volies fer la comunió...
Ara sóc jo  ‒som nosaltres‒  que et diem: no facis la comunió, si no és que tu també vulguis ajudar a que tots els homes siguem com una gran família.

La Vanessa va fer cara de sorpresa, però de seguida va respondre:
‒És clar que ho vull! Jo vull ser com vosaltres.

Diumenge vinent, festa de la Santíssima Trinitat.

 

Nota. RELECTURES es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració durant la setmana. Per tant la data posada automàticament pel Sistema no és la de la festa celebrada sinó de 8 dies abans.

 

SS. Trinitat.  2021.  Any B.

 Avui la Mireia, quan ha arribat a casa seva, ha fet un petó a la seva mare, que l’esperava per dinar.

La Mireia no és especialment petonera, però tampoc s’està de besar la seva mare de tant en tant. Sap que li agrada.

Mentre dinaven, la Mireia s’ha adonat que la seva mare se la mirava amb un somriure diferent, carregat de complicitat. Com que ella, la Mireia, no deia res, al final la seva mare li ha preguntat, com qui fa una pregunta qualsevol:

‒És més jove o més gran que tu?

La Mireia, dissimulant, li respon:

‒De qui parles?

‒Jo no el conec. Per això t’ho pregunto; si m’ho vols dir, és clar.

‒Si no t’expliques millor...

‒Au va... Mireia...

 

A la Mireia li feia una mica de ràbia que la seva mare hagués endevinat tan aviat que estava enamorada. Per això li va preguntar:

‒Com ho has conegut?

‒Per la manera com m’has fet el petó.

‒Una altra vegada no te’n faré cap...

‒Que no ho saps que quan una, o un, està enamorat, vessa amor?

‒No li diguis res al pare.

‒Prefereixes que ho descobreixi per si mateix o que se n’assabenti pel algú altre? Estaria tan feliç si li diguessis tu mateixa...

‒No ho sé... És cosa meva. De moment no diguis res...

...

Va acabar de dinar i se’n va anar de seguida a la seva habitació a escoltar música. Molta música. I mentrestant somiava...

Tot somiant, hi havia un pensament que no se’l podia treure del cap: Per què l’amor de debò mai no és cosa només de dos sinó de tres, i el tercer és multitud? Serà veritat que els enamorats vessem amor?

Al vespre, a l’hora de sopar, hi havia també el pare, i la primera cosa que va dir‒li la Mireia, fent‒li un petó, és que tenia promès.

El pare simplement li va dir:

‒Gràcies per dir-m’ho.
I també gràcies perquè, si tireu endavant, serà com si tinguéssim un altre “fill”.
Però sàpigues una cosa: això és una cosa exclusivament teva; nosaltres només respectarem el que tu decideixis.

Eixut, aquest pare meu! ­­­­‒va pensar la Mireia.
Però ella sabia perfectament que aquelles sòbries paraules eren la seva manera d’expressar un amor absolutament respectuós, que és el que ella sempre havia demanat. És com si li hagués dit: “El nostre amor per tu ara consisteix en acceptar el que tu decideixis sobre la teva vida”.
I va recordar l’interrogant impertinent de quan estava somiant: “Per què l’amor mai no és cosa només de dos? Quin misteri!”
Però, li agradava que fos així.

 

Diumenge vinent, PENTECOSTA. B.

 

Nota. APUNTS es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració durant la setmana. Per tant la data posada automàticament pel Sistema no és la de la festa celebrada sinó de 8 dies abans.

  PENTECOSTA. Any B.

La Roser i en Miquel són un matrimoni com tants d’altres. Es van casar en l’esclat de l’amor juvenil. D’això ja fa molts anys. Després, lentament, es va anar esbravant aquell amor primaverenc i un clima de tardor hivernal anava agrisant-ho tot. Més que conviure, coexistien.

En cap moment no van pensar en separar-se. No calia: les seves vides caminaven paral·leles, sense gaires ingerències mútues. Cadascú amb el seu geni; cadascú amb els seus centres d’interès; cadascú amb el seu JO impermeable.

 

Però la vida és bona pedagoga i ens va madurant, a vegades suaument, a vegades a cops de puny.

A la Roser i en Miquel se’ls ha anat fent difícil viure independents l’un de l’altra. Sobretot en Miquel ha esdevingut incapaç de ser autosuficient, i la Roser no ha dubtat cap moment sobre qui havia de fer-se càrrec d’ell. És el meu home, es diu a si mateixa i a tothom. “Sóc la seva dona i mentre el pugui cuidar, ell no anirà a una residència”, sol dir.

 

Ara la Roser viu totalment ocupada amb en Miquel. Tot el que fa o deixa de fer és pensant en ell. Fins i tot quan s’hi enfada, és pel seu bé. No s’avorreix mai perquè sempre ha d’estar pendent d’ell. Seria ben exacte si algú digués que ara, per a la Roser, en Miquel és la seva vida.

I en Miquel a vegades li diu: Tinc sort de tu. Si no fossis tu, què passaria amb mi?

 

L’experiència de la debilitat ha despertat una nova forma d’amor. Un amor que no neix de la força exuberant de la primavera sinó del caliu quasi imperceptible d’una llar d’hivern.

Les vides d’en Miquel i la Roser són com aquells fruits de tardor, ja madurs i dolços, que estan a punt de convertir-se en llavor.

 

Per estrany que pugui semblar, és l’experiència de la debilitat compartida allò que els ha fet descobrir la bellesa d’un amor no possessiu, alliberat i alliberador, fruit només d’una generositat lliurement decidida.

És com l’oreig de l’Esperit, que no saps d’on ve ni a on va, però que fa possible viure content.

Ells, segurament, ni tan sols hi descobreixen cap presència de l’Esperit. Per a ells, això és normal.

Però, precisament perquè això els sembla normal, els qui ens ho mirem des de fora hi reconeixem la presència de l’Esperit, en forma d’Amor; un amor net, generós, que no perdona perquè no s’ofèn, incondicional.

 

La Pentecosta, per als Jueus, era la festa dels Fruits. Els Cristians en diem Pasqua granada. Com en Miquel i la Roser. 

 

 

Dimenge vinent, l'Ascensió de Jesús. Any B.

 

Ascensió.

Nota. APUNTS es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració durant la setmana. Per tant la data posada automàticament pel Sistema no és la de la festa celebrada sinó de 8 dies abans.

 

(Continuació i final)

 

En un grup de catequesi... (6/6).

Quan la catequista va arribar, ja hi havia tres dels set nois i noies del grup. Ja havien encès el llantió que els havia acompanyat durant força dies, i tenien els ulls enganxats a la seva flama. Ni tan sols van mirar la senyoreta per saludar-la. Només un li va preguntar:

Nen/a     
Senyoreta: si la flama no s’apaga mentre estem aquí, ens podrem quedar una estona més?

La catequista va entendre de seguida la situació, i va comprovar que, efectivament, la flama estava a punt de cremar tota la cera del llantió. També va veure que seria impossible parlar de qualsevol dels temes de la catequesi. Els tres nois, i els que van arribar després, estaven només pendents de l’evolució d’aquella flama que s’apagaria d’un moment a l’altre. En un silenci total, quasi sense respirar per no provocar cap moviment de l’aire, miraven aquella flama amiga que s’anava extingint. De sobte, com qui ha trobat una gran solució a un gran problema, un d’ells va dir:

Nen/a     
Senyoreta: podríem encendre en aquesta flama els llantions que ens va portar l’altre dia!

Catequista      
Bona idea!

Un dels nens va prendre de seguida un d’aquells llantions, i va preguntar:

Nen/a     
Puc posar-hi el meu nom?

I sense esperar resposta, va escriure el seu nom a la part de sota del llantió.

Nen/a     
Per què escrius el nom aquí sota? Aquí no es pot llegir!

Nen/a     
És igual. Així cremarà tota la cera abans que es cremi el meu nom.

Totes les noies i nois del grup van escriure el seu nom a la part de sota del seu llantió. Després, un va intentar encendre’l en la flama del llantió. Oh! Impossible! Aquella flama era ja massa petita, i estava al fons del vas de vidre que formava el llantió, i els altres llantions eren massa grossos per arribar a la dèbil flama. Els nens va experimentar una profunda decepció. Què podien fer? I quedava tan poc temps!
Però aviat un d’ells va tenir una idea genial: va agafar un tros de paper, el va cargolar, i el va encendre en la petita flama. Va haver-hi un esclat d’alegria mentre ell mostrava, com un trofeu, el paper encès. Amb el paper encès va poder encendre el llantió de la senyoreta i dos més.

Nen/a     
Fem un altre paper per encendre els altres llantions.

Nen/a     
Per què? Ara ja els podem encendre amb el llantió de la senyoreta. És la mateixa flama!

Catequista      
Com vulgueu. Podem fer un altre paper o encendre els altres llantions amb els que ja són encesos.

Nen/a     
Senyoreta: a mi m’agradaria més encendre el meu llantió en el seu.

Tots van encendre el seu llantió en el de la catequista. Aquesta va adonar-se perfectament del que significava aquest gest tan senzill però tan eloqüent; i no va poder evitar que unes llàgrimes li brillessin als ulls. Quasi al mateix moment la flama amiga del llantió de vidre es va apagar, i aquells nois i noies, com impulsats per un ressort automàtic, van deixar els seus llantions a la taula i es van posar a aplaudir.

Catequista      
Hem aplaudit de joia o de pena?

Nens
Les dues coses, senyoreta. De pena, perquè s’ha apagat. I d’alegria, perquè tota la cera s’ha convertit en llum. I ara hi ha vuit flames per comptes d’una.

Catequista      
Ben cert: una vida així, que es dóna del tot, mereix ser aplaudida.

Després, acabant la trobada de catequesi, cadascú va endur-se a casa el llantió que portava el seu nom. I van fer un pacte entre ells: no deixarien apagar aquelles flames, que simbolitzaven les seves vides.

 

Diumenge vinent, 6 de Pasqua. B.

 

Nota. APUNTS es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració durant la setmana. Per tant la data posada automàticament pel Sistema no és la de la festa celebrada sinó de 8 dies abans.

 

RELECTURES.

(Continuació)

En un grup de catequesi... (5/6).

 

Avui la catequista ha preparat un “número especial” per a la trobada de catequesi. El llantió que havia encès dies enrere per explicar la resurrecció s’havia convertit en un element central en el grup de catequesi. Per això avui la catequista s’ha presentat amb vuit llantions nous: un per a cada un dels nois i noies, més un per a ella. Són llantions un xic grossos, blancs, rodons, i no necessiten cap vas de vidre. També ha portat uns retoladors especials per escriure sobre cera. Els nens s’han adonat de seguida que aquells llantions eren per a ells i, en veure els retoladors, un d’ells ha preguntat de seguida:

Nen/a     
Senyoreta: hi puc fer un dibuix?

Catequista      
Jo els havia portat per fer una altra cosa. Què us vaig demanar, l’últim dia?

Nen/a     
Que féssim una llista de persones bones.

Catequista      
Més exactament us vaig dir una llista de persones que ens ajuden a gaudir de la vida. Si us sembla, la podríem fer avui, i escriure el seus noms aquí, al llantió de cadascú. Però, perquè quedi ben bonic, us aconsello d’escriure-ho primer en un foli, ordenar-los, veure quants n’hi ha, i després copiar-los al llantió. Què us sembla?

Nen/a     
Senyoreta: podem copiar-nos?

Catequista      
És clar que sí. Això no és cap examen! Ajudem-nos a veure les persones que ens ajuden a gaudir de la vida.

Nen/a     
Què vol dir “gaudir de la vida”, senyoreta?

Nen/a     
Vol dir allò que ens diverteix.

Catequista      
En certa manera, sí. Però ara pensem només en les persones.

Nen/a     
A mi em diverteix jugar a futbol.

Catequista      
Hi jugues sol?

Nen/a     
Amb els amics...

Catequista      
Doncs així, no hi posis “futbol” sinó els noms dels amics amb qui jugues.

Nen/a     
Ah! Només persones! Les persones que ens ajuden...?

Catequista      
Exacte. Només persones. Si hi ha coses que us agraden, penseu en les persones que les fan, o que les venen, o que us les donen...

Nen/a     
Ui, senyoreta!!! Així serà una llista molt llarga!

Catequista      
Per això us he dit de fer-la primer en un paper...

Els nens van començar a escriure. Després d’escriure alguns noms, miraven què havien escrit els altres i si s’havien descuidat d’algú. Aquella llista va resultar sorprenent. Alguns van demanar més paper. Les llistes s’anaven fent llargues, i més llargues: des dels pares als companys d’escola, passant pels qui ens fan possible tenir aigua a casa, electricitat, internet... Escombriaires, botiguers, guardes urbans, infermeres, metges, mestres...
Un nen va adonar-se que a la llista de la senyoreta hi havia els seus noms.

Nen/a     
Senyoreta: nosaltres l’ajudem a disfrutar de la vida?

Catequista      
Molt més del que us pugueu imaginar!

Aquelles noies i nois van descobrir coses importants: que no acabava mai la llista de persones que els ajudaven a gaudir de la vida; que vivim en un mar de vida donada i vida rebuda; que la nostra vida ens ve d’una multitud de persones que ni ens coneixen ni coneixem, però que sense elles no podríem viure bé. Van adonar-se que qualsevol llista tancada seria injusta, perquè el do de la vida ens arriba des de moltíssimes persones desconegudes, llunyanes, àdhuc desaparegudes...
La flama de la nostra vida neix d’una cera que l’univers enter ha anat convertint en el llantió que ara som o podem ser nosaltres. I la nostra llum donada, com la d’aquests llantions, continuarà per sempre en l’oceà de vida que creix permanentment.

(Continuarà)