.jpg)
Últim diumenge de
l’Any litúrgic. Any A.
EVANGELI. (Mateu 25:31-46).
En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles:
«Quan el Fill de l’home vindrà amb el seu poder, acompanyat de
tots els àngels, s’asseurà al seu tron gloriós i es reuniran davant d’ell tots
els pobles.
Llavors els separarà entre ells com un pastor separa les ovelles i
les cabres, i posarà les ovelles a la dreta, i les cabres a l’esquerra.
Després el Rei dirà als de la seva dreta: Veniu beneïts del meu
Pare: preneu possessió del Regne que ell us tenia preparat des de la creació
del món.
Vosaltres quan jo tenia fam, em donàreu menjar,
quan tenia set em donàreu beure,
quan era foraster em vau acollir,
quan em veiéreu despullat, em vau vestir,
quan estava malalt em vau visitar,
quan era a la presó, vinguéreu a veure’m.
Els justos li respondran: Senyor, ¿quan us vam veure afamat
i us vam donar menjar, o que passàveu set, i us vam donar beure?
¿Quan us vam veure foraster i us vam acollir, o despullat, i us
vam vestir?
¿Quan us vam veure malalt o a la presó, i vinguérem a veure-us?
El Rei els respondrà: Us ho dic amb tota veritat:
Tot allò que fèieu a cadascun d’aquests germans meus, per petit
que fos, m’ho fèieu a mi.
Després dirà als de la seva esquerra: Lluny de mi, maleïts:
aneu-vos-en al foc etern preparat per al diable i els seus àngels.
Vosaltres, quan jo tenia fam, no em donàreu menjar,
quan tenia set, no em donàreu beure,
quan era foraster, no em vau acollir,
quan em veiéreu despullat, no em vau vestir,
quan estava malalt o a la presó, no em vau visitar.
Ells li respondran: Senyor, ¿quan us vam veure afamat
o que passàveu set, foraster, despullat, malalt o a la presó,
i no vam fer res per vós?
Ell els contestarà: Us ho dic amb tota veritat: Tot allò que
deixàveu de fer a cadascun d’aquests, per petit que fos, m’ho negàveu a mi.
I aniran als suplicis eterns, mentre que els justos entraran a la
vida eterna.»
“Quan el FILL DE
L’HOME vindrà amb el seu poder...”
La festa de Crist Rei és molt ambivalent.
D’entrada ens adonem que tots som “ciutadans” de dos regnes:
- un que no ve d’aquest món,
anomenat també Regne de Déu, i
- un altre que ve d’aquest món, i
pot tenir diferents noms: Regne, Estat,
República, País...
Cal fer atenció a aquesta diferència
d’origen.
La posa en relleu l’Evangeli de Joan quan, en el Judici contra Jesús (contra l’Home),
Pilat pregunta: Així, doncs, tu ets rei?
Jesús accepta que és rei, però
aclareix de seguida: el meu regne no ve d’aquest món (Joan 18,37).
Val a dir que, a vegades, aquestes paraules s’han entès com si el regnat de Jesús no fos d’aquest món. Però, per als Humans, no
hi ha un “altre món”, i és en aquest únic
món on podem col·laborar o no en la construcció del regne de Déu.
Això ho deixa ben clar el fragment de l’Evangeli de Mateu que hem llegit: El Rei (l’Home) diu a uns: veniu...
perquè tenia fam i em donàreu menjar, tenia set i em donàreu,... Després
diu a uns altres: lluny de mi... perquè
tenia fam i no em donàreu menjar, tenia set i no em donàreu beure,... (Mateu 25,31ss).
El Regne
de Déu no ve d’aquest món perquè
ve de Déu, però és d’aquest món, i
té per objectiu construir Humanitat.
Per això, segons el relat llegit, el judici final està presidit per l’Home, i cadascú hi és “acollit” o “refusat”
segons hagi fet Humanitat o no.
Els altres regnes venen d’aquest món. Directament o indirecta, són obra dels vencedors d’una guerra prèvia. Les eleccions també són una guerra, encara que no violenta i, més o
menys, civilitzada.
Els vencedors “regnaran”. I s’hi dóna
una situació un xic estranya: els vencedors
governaran sobre tot el Poble, tot i
que, per un motiu o altre, solen ser majoria
els qui no els han votat. Però així és el joc
democràtic.
El significat d’unes eleccions pot ser molt variable: és mou
entre dos extrems: des de les dictadures
(on els dictadors convoquen eleccions
per fer-se legitimar pel Poble) fins a les democràcies,
més o menys reals (on els elegits esdevenen més o menys servidors de la vida del Poble).
Més enllà de democràcies o de dictadures, les persones concretes podem
mantenir l’horitzó de la construcció d’Humanitat, propi del Regne de Déu.
(Cal saber, però, que també les dictadures
sovint diuen que “fan Humanitat”. Però no com a servei sinó com a imposició;
com a únics “salvadors”, imposant a tothom els seus propis projectes en substitució del projecte de tots, que roman sempre obert.
Si mirem la nostra Església, veiem, amb sorpresa, que en la seva estructura més
visible, també s’hi ha “encastat” un “regne
que ve d’aquest món”.
Això comporta, com a mínim, dos mals:
- Un primer mal és que aquesta barreja no deixa veure amb claredat
el regne de Déu que l’Església hauria
d’ajudar a fer visible.
- L’altre mal és que, com passa amb la majoria dels regnes d’aquest món, tampoc l’Església no és cap “model” de
democràcia real.
És urgent fer el que estigui a la nostra mà per alliberar l’Església de tanta
incongruència.
I no és tan difícil com podria semblar, ja que l’Església, com a “regne
d’aquest món”, avui dia, no té altra “força” que la que cadascú li vulgui
donar.
Seria un bon servei a la llibertat de
l’Església que cadascú, particularment i/o en grup, sabés prescindir
d’aquest “regne mundà” que se li ha encastat”
.
L’Església, com a visualització del regne de Déu en aquest món, està “sostinguda” per aquelles
paraules de Jesús: On n’hi ha dos o tres reunits en el meu nom, jo estic enmig d’ells.
És a dir: on n’hi ha dos o tres reunits per fer Humanitat, Jesús (l’Home) està enmig d’ells.
Tota la resta fa nosa per a ser Església.
