Relectures: Solemnitat de la Mare de Déu. Cap d'Any.

Relectures: Solemnitat de la Mare de Déu. Cap d'Any.:   EVANGELI. (Lluc 2,16-21). En aquell temps, els pastors anaren a Bet-Lèhem i trobaren Maria i Josep, amb el nen a la menjadora....

Festa de la Puríssima. 8 de desembre.

 

 La Puríssima. 8 de desembre.

 

Relectures. Any B.

 

No he escrit cap RELECTURA per a aquesta festa. Però proposo de llegir el poema de David Jou L’arcàngel Gabriel parla de Maria”.

El poeta-científic, amb un punt d’ironia, imagina el nostre arcàngel molt atabalat per la difícil missió d’haver de parlar el “pobre llenguatge” dels humans, i haver de velar la seva esplendor per no enlluernar uns ulls tan febles sense deixar-los cecs.
Però l’arcàngel es troba amb una sorpresa: quan s’acosta a Maria, aquesta no s’esglaia. Els seus ulls el miren serens, torbats i juganers, sorpresos i impacients... Així el bon arcàngel descobreix què vol dir allò de “plena de gràcia” amb què l'ha de saludar.

I el poeta, amb una sola frase, expressa de forma genial i moderna, tot el misteri de Maria. I ho fa no parlant de Maria sinó del món: “I el món inhàbil dels humans, per un instant, em semblà ple de meravella”.

→ L’arcàngel Gabriel parla de Maria.

(David Jou. A L’èxtasi i el càlcul. Pg. 438) 

Diumenge segon d'Advent. Any B

 

Diumenge, 2on. d’Advent. Any B.

 

RELECTURES.

 

Jo us he batejat només amb aigua;

ell us batejarà amb l’Esperit Sant.

 

(Continua el grup de catequesi)

Nen 
Senyoreta: l’altre dia ens va dir una cosa que no entenc: que, quan diem que Jesús neix, volem dir que neix una mica més la Humanitat. Però, la Humanitat és molt més vella que Jesús...

Catequista      
És veritat: això que us vaig dir és una mica difícil d’entendre perquè encara sou massa petits. A veure si us ho sé explicar.
Vosaltres, ara, quants anys teniu?

Nen 
9 anys, més o menys. Anem al mateix curs...

Catequista      
9 anys són força anys... Ja sou persones grans?

Nens       
No! Som encara nens i nenes...

Catequista      
I què vol dir que encara sou nenes i nens?

Nen 
(Després d’un petit silenci) Vol dir que, per viure i créixer, encara necessitem els pares i la gent gran.

Catequista      
Exacte. Molt ben dit! I l’any que ve, ja sereu grans?

Nen 
No. Només serem una mica més grans.

Catequista      
I d’aquí 10 anys?

Nen 
Ja serem grans! I podrem portar cotxe!

Catequista      
Si teniu cotxe, és clar...
Podreu portar cotxe perquè ja sereu capaços de dirigir la vostra vida. També sereu responsables d’allò que fareu o deixareu de fer...
Tot això vol dir que tardem 18 anys a fer-nos grans. Podríem dir que, abans de ser dones i homes de debò, estem 18 anys creixent, o naixent cada dia una mica més.
Doncs, mireu: això que passa a cada un de nosaltres, també ha passat amb la Humanitat. Els primers homes i dones eren poc “crescuts”. Però la Humanitat ha anat creixent durant milers d’anys.

Nen 
Com ha crescut, la Humanitat?

Catequista      
La Humanitat som tots els homes i dones que han existit o existim (i també els que existiran). Hi ha persones, moltes persones, que fan créixer la Humanitat perquè són bones; i també n’hi ha que fan difícil aquest creixement perquè es porten malament.

Nen 
És com al cole. A la nostra classe hi ha dos nens que, quan hi són tots dos, tots perdem el temps i fem el burro. Però, quan en falta un d’ells, el profe diu que treballem molt i que aprenem moltes coses.

Catequista      
Això que passa a la classe, passa també als pobles, als països,... i a tota la Humanitat. Hi ha gent que ajuden a que tots ens respectem i siguem amics. Així la Humanitat “va naixent una mica més”; és a dir: creix. També a vegades provoquem baralles, fem guerres... Fins i tot, a vegades, hi ha gent que mata! Això no deixa créixer la Humanitat. Les guerres ens “deshumanitzen”.

Nen 
Jesús va ajudar a créixer la Humanitat?

Catequista      
I tant! I no només això. Vosaltres, el dia que fareu 18 anys, sereu majors d’edat. Però la Humanitat, ¿quan es va fer major d’edat? (Silenci dels nens)
Les persones que van veure la manera com Jesús vivia fent el bé a tothom, i com moria donant amb amor la seva vida, es van adonar que aquella manera de viure era la manera de ser homes i dones adults. Per això van considerar que, en Jesús, la Humanitat ja havia arribat a ser major d’edat. En Jesús, la Humanitat es va fer gran. Ara només falta que també ens fem “grans” la resta dels humans.

Nen 
Abans de Jesús, ningú no havia estat bona persona?

Catequista      
Hi havia hagut moltes persones bones, i molt bones. Van ser precisament elles, les persones bones, les que van fer créixer la Humanitat perquè hi pogués néixer una persona tan bona com Jesús. Els Evangelis ens parlen de totes aquestes bones persones representant-les sobretot en dos personatges: una dona: Maria, com a mare de Jesús, i un home: Joan Baptista, com a precursor de Jesús. Li diem precursor perquè la seva feina era fer saber a tothom que “l’home adult” ja existia, i que tothom el podia veure, si desitjava ser com ell.
Mireu: abans de Jesús, la gent pensava que, per ser bona persona, era necessari sobretot complir bé les normes de la Religió i totes les altres lleis. En canvi, els que van conèixer Jesús es van adonar que les persones realment bones són aquelles que estimen els altres. Fins i tot les mateixes lleis i la Religió només són bones si ens ajuden a estimar els altres. Només l’amor als altres ens fa ser realment majors d’edat.

Diumenge primer d'Advent. Any B

 

RELECTURES. (Any B.).

 

Introducció.

Juntament amb els Apunts d’homilia corresponents a l’any B del cicle litúrgic, reedito també RELECTURES, amb alguna correcció o posada al dia).

 

RELECTURES es situa en el marc d’un grup de catequesi, de  nens i nenes d’uns 9 anys. Això permet un llenguatge molt directe, familiar i quotidià.

  

1er. diumenge d’Advent. Any B.

 

“Fer néixer Humanitat”.

 

Catequista.
Avui comencem l’Advent. Això vol dir que s’acosta una festa molt grossa. Quina?

Nen
El pont de la Constitució.

Catequista.
No. Més grossa... I no tant aviat.

Nen          
Les vacances de Nadal.

Catequista.     
Exacte. La festa de Nadal. Nadal és una festa grossa. Per això dura força dies. I ara, quatre setmanes abans, ja comencem a preparar-la. I què celebrem per Nadal?

Nena        
El naixement de Jesús.

Catequista.
Molt bé.

Nen          
Senyoreta: com és que Jesús no acaba mai de néixer? Perquè cada any diuen que neix...

Nena        
Sí que neix cada any! Cada any a la parròquia hi posen un nen Jesús, i tothom li fa un petó.

Nen          
Au va! Tu ets tonta! Allò de la parròquia només és un nino.

Nena        
El tonto ets tu. Com que els teus pares no van a missa, això no ho saben i no t’ho expliquen. Els meus pares em porten cada any a la missa del gall, i cantem cançons perquè Jesús ha nascut.

Nen          
Doncs, el meu pare diu que Jesús no ha existit mai, i que això de Nadal és només un negoci.

Nena        
Si no creus en Jesús... per què vens a catequesi?

Nen          
Tu et creus molt sàvia, eh! Doncs mira: els que es creuen més savis són els més burros...

Nena        
Senyoreta: per què no diu res, Vtè? Aquest nen ens està insultant!...

Catequista.
Us escoltava...
I si ara m’escolteu vosaltres a mi, us diré algunes coses que hauríeu de saber. Encara que m’ho heu posat molt difícil!!!
Primer de tot us diré que aquí, la que sap més coses sóc jo, i no perquè sóc la catequista sinó perquè sóc la més gran! Heu d’entendre això: tothom, des del moment que neix, comença a aprendre coses. Així, com més vells, més coses sabem. Però també, tots aprenem coses diferents, perquè vivim en llocs diferents, o perquè ens trobem amb persones diferents, o perquè ens agraden coses diferents... Sempre aprenem, però aprenem coses diferents.
Així, els que venim a missa aprenem unes coses; i els que no hi venen, d’allà on van, n’aprenen unes altres.
 
Fixeu-vos que això està molt bé perquè així, quan parlem, tots podem aprendre els uns dels altres. Encara que jo sé més coses que vosaltres perquè sóc més gran, també aprenc de vosaltres moltes coses perquè la meva vida és diferent de la vostra.
Tots podem aprendre els uns dels altres.
Però, només SI SOM AMICS!
Si no som amics, no aprenem res de res, perquè només veiem les coses des del nostre cantó. Quan discutim, només veiem allò que “ens interessa”. Per a les altres coses som com cecs.

Nen          
Senyoreta: Jo vull demanar perdó a l’Ester, perquè li he dit tonta. No volia insultar-la. Em perdones, Ester?

Ester        
No estic pas gaire enfadada. Potser tenies raó: jo no sóc tonta, però m’he portat com una tonta...
‒Amics, Roger?, li contesta ella tot allargant-li la mà.

Roger       
‒És clar que sí!, donant-li també la mà.

Catequista.
‒Ei!!! Això és meravellós! M’acabeu de posar-me les coses molt fàcils!, va dir-los ella, entusiasmada, agafant també les mans dels dos nens.

Acabeu d’ensenyar-nos a tots què vol dir Nadal.
Neix o no neix, Jesús, per Nadal? Mireu: Jesús, com a persona concreta, ja fa 2000 anys que va néixer; i no torna pas a néixer cada any. Però, quan ara parlem del naixement de Jesús, volem dir tot allò que fa néixer una mica més la Humanitat. És a dir: tot allò que ens ajuda a créixer, a ser més bons; tot allò que ens ajuda a ser més “humans”.
Això que acabeu de fer vosaltres dos, fa que la Humanitat ara sigui una mica més bona que fa dos minuts.
Heu fet néixer una mica més Jesús, perquè heu fet que hi hagi una mica més d’Humanitat entre nosaltres.
 
Celebrem les festes de Nadal una vegada cada any, però és Nadal cada dia que algú fa néixer una mica més d’Humanitat, com vosaltres heu fet ara.

Festa de la Plenitud Humana ("Crist Rei").

 

Últim diumenge de l’Any litúrgic. Any A.

 Festa de Crist Rei.

 

EVANGELI. (Mateu 25:31-46).

En aquell temps, Jesús digué als seus deixebles:

«Quan el Fill de l’home vindrà amb el seu poder, acompanyat de tots els àngels, s’asseurà al seu tron gloriós i es reuniran davant d’ell tots els pobles.

Llavors els separarà entre ells com un pastor separa les ovelles i les cabres, i posarà les ovelles a la dreta, i les cabres a l’esquerra.

Després el Rei dirà als de la seva dreta: Veniu beneïts del meu Pare: preneu possessió del Regne que ell us tenia preparat des de la creació del món.

Vosaltres quan jo tenia fam, em donàreu menjar,

quan tenia set em donàreu beure,

quan era foraster em vau acollir,

quan em veiéreu despullat, em vau vestir,

quan estava malalt em vau visitar,

quan era a la presó, vinguéreu a veure’m.

Els justos li respondran: Senyor, ¿quan us vam veure afamat

i us vam donar menjar, o que passàveu set, i us vam donar beure?

¿Quan us vam veure foraster i us vam acollir, o despullat, i us vam vestir?

¿Quan us vam veure malalt o a la presó, i vinguérem a veure-us?

El Rei els respondrà: Us ho dic amb tota veritat:

Tot allò que fèieu a cadascun d’aquests germans meus, per petit que fos, m’ho fèieu a mi.
 

Després dirà als de la seva esquerra: Lluny de mi, maleïts: aneu-vos-en al foc etern preparat per al diable i els seus àngels.

Vosaltres, quan jo tenia fam, no em donàreu menjar,

quan tenia set, no em donàreu beure,

quan era foraster, no em vau acollir,

quan em veiéreu despullat, no em vau vestir,

quan estava malalt o a la presó, no em vau visitar.

Ells li respondran: Senyor, ¿quan us vam veure afamat

o que passàveu set, foraster, despullat, malalt o a la presó,

i no vam fer res per vós?

Ell els contestarà: Us ho dic amb tota veritat: Tot allò que deixàveu de fer a cadascun d’aquests, per petit que fos, m’ho negàveu a mi.

I aniran als suplicis eterns, mentre que els justos entraran a la vida eterna.»

 

 

“Quan el FILL DE L’HOME vindrà amb el seu poder...”

 

La festa de Crist Rei és molt ambivalent.
D’entrada ens adonem que tots som “ciutadans” de dos regnes:
- un que no ve d’aquest món, anomenat també Regne de Déu, i
- un altre que ve d’aquest món, i pot tenir diferents noms: Regne, Estat, República, País...

Cal fer atenció a aquesta diferència d’origen.
La posa en relleu l’Evangeli de Joan quan, en el Judici contra Jesús (contra l’Home), Pilat pregunta: Així, doncs, tu ets rei?
Jesús accepta que és rei, però aclareix de seguida: el meu regne no ve d’aquest món (Joan 18,37).
 
Val a dir que, a vegades, aquestes paraules s’han entès com si el regnat de Jesús no fos d’aquest món. Però, per als Humans, no hi ha un “altre món”, i és en aquest únic món on podem col·laborar o no en la construcció del regne de Déu.
 
Això ho deixa ben clar el fragment de l’Evangeli de Mateu que hem llegit: El Rei (l’Home) diu a uns: veniu... perquè tenia fam i em donàreu menjar, tenia set i em donàreu,... Després diu a uns altres: lluny de mi... perquè tenia fam i no em donàreu menjar, tenia set i no em donàreu beure,... (Mateu 25,31ss).

 

El Regne de Déu no ve d’aquest món perquè ve de Déu, però és d’aquest món, i té per objectiu construir Humanitat. Per això, segons el relat llegit, el judici final està presidit per l’Home, i cadascú hi és “acollit” o “refusat” segons hagi fet Humanitat o no.

Els altres regnes venen d’aquest món. Directament o indirecta, són obra dels vencedors d’una guerra prèvia. Les eleccions també són una guerra, encara que no violenta i, més o menys, civilitzada.
Els vencedors “regnaran”. I s’hi dóna una situació un xic estranya: els vencedors governaran sobre tot el Poble, tot i que, per un motiu o altre, solen ser majoria els qui no els han votat. Però així és el joc democràtic.

El significat d’unes eleccions pot ser molt variable: és mou entre dos extrems: des de les dictadures (on els dictadors convoquen eleccions per fer-se legitimar pel Poble) fins a les democràcies, més o menys reals (on els elegits esdevenen més o menys servidors de la vida del Poble).
 
Més enllà de democràcies o de dictadures, les persones concretes podem mantenir l’horitzó de la construcció d’Humanitat, propi del Regne de Déu.
 
(Cal saber, però, que també les dictadures sovint diuen que “fan Humanitat”. Però no com a servei sinó com a imposició; com a únics “salvadors”, imposant a tothom els seus propis projectes en substitució del projecte de tots, que roman sempre obert.

Si mirem la nostra Església, veiem, amb sorpresa, que en la seva estructura més visible, també s’hi ha “encastat” un “regne que ve d’aquest món”.
Això comporta, com a mínim, dos mals:
 
- Un primer mal és que aquesta barreja no deixa veure amb claredat el regne de Déu que l’Església hauria d’ajudar a fer visible.
 
- L’altre mal és que, com passa amb la majoria dels regnes d’aquest món, tampoc l’Església no és cap “model” de democràcia real.

És urgent fer el que estigui a la nostra mà per alliberar l’Església de tanta incongruència.

 
I no és tan difícil com podria semblar, ja que l’Església, com a “regne d’aquest món”, avui dia, no té altra “força” que la que cadascú li vulgui donar.
Seria un bon servei a la llibertat de l’Església que cadascú, particularment i/o en grup, sabés prescindir d’aquest “regne mundà” que se li ha encastat” .

L’Església, com a visualització del regne de Déu en aquest món, està “sostinguda” per aquelles paraules de Jesús: On n’hi ha dos o tres reunits en el meu nom, jo estic enmig d’ells.
És a dir: on n’hi ha dos o tres reunits per fer Humanitat, Jesús (l’Home) està enmig d’ells.
Tota la resta fa nosa per a ser Església.

 

Diumenge 33è. de durant l'any A.

EVANGELI. (Mateu 25:14-30).

(En blau allò que correspon a la versió llarga).

 

En aquell temps, Jesús digué als deixebles aquesta paràbola:

«Un home que se n’anava fora del país,

cridà els seus administradors i els confià els seus béns.

A un li donà cinc milions, a l’altre dos i a l’altre un,

segons la capacitat de cadascú, i se n’anà.

 

El qui n’havia rebut cinc anà de seguida a negociar-hi,

i en guanyà cinc més.

També el qui n’havia rebut dos en guanyà dos més.

Però el qui n’havia rebut un guardà en un amagatall els diners del seu amo.

 

Al cap de molt temps l’amo tornà i els demanà comptes.

Es presentà primer el qui havia rebut cinc milions,

portà també els cinc que havia guanyat i digué:

Senyor, m’havíeu confiat cinc milions i n’he guanyat cinc més.

L’amo li va dir: Molt bé.

Ets un administrador bo i de tota confiança.

El que t’havia encomanat ho has administrat fidelment.

Ara t’encomanaré molt més.

Entra a celebrar-ho amb el teu Senyor.

 

Es presentà després el qui n’havia rebut dos i digué:

Senyor, m’havíeu confiat dos milions i n’he guanyat dos més.

L’amo li va dir: Molt bé.

Ets un administrador bo i de tota confiança.

El que t’havia encomanat, ho has administrat fidelment.

Ara t’encomanaré molt més.

Entra a celebrar-ho amb el teu Senyor.

 

Es presentà també el que n’havia rebut un, i digué:

Senyor, sé que sou un home exigent, que voleu collir on no havíeu sembrat i aplegar on no havíeu escampat.

Per això vaig tenir por i vaig amagar els vostres diners.

Aquí teniu allò que és vostre.

L’amo li contestà: Ets un administrador dolent i gandul. ¿Tu sabies que vull collir on no he sembrat i aplegar on no he escampat?

Doncs havies de posar al banc els meus diners, i ara podria recobrar allò que és meu amb els interessos.

Preneu-li aquest milió i doneu-lo al qui en té deu,

perquè als qui tenen, els donaré encara més i en tindran a vessar,

però als qui no en tenen, els prendré fins allò que els queda.

I aquest administrador inútil, traieu-lo fora, a la fosca.

Allà hi haurà els plors i el cruixir de dents.»

 

 

“Entra a celebrar‒ho amb el teu Senyor”.

Literalment: “Entra al goig del teu Senyor”.

 

1. Preparant un tema per una classe de Religió de 1er. de batxillerat, vaig pensar que anirien bé unes diapositives del guernica de P. Picasso. No és que a mi m’agradés especialment aquesta pintura, però creia que ens podria servir. Preparant-ho, una bona companya em va deixar un petit llibret que explicava i comentava precisament aquest famós Quadre. Llegint‒ho, m’anava entusiasmant més i mes, admirant i gaudint d’aquella obra que ara em sembla autènticament meravellosa.
 
Una cosa semblant m’ha passat amb la passió segons st. mateu de J.S. Bach, després que un bon amic vingués a la parròquia a fer‒nos assaborir allò que ara valoro com una autèntica obra mestra de la música.
No tothom gaudeix igualment de l’Art; depèn de la sensibilitat i de la preparació de cadascú.
Penso que normalment no estem massa preparats per gaudir de la VIDA. Depèn del grau de sensibilitat que hem anat adquirint.

 

2. L’evangeli d’avui conté una frase genial: “Entra al goig del teu Senyor”. (Llàstima que la traducció del Missal la privi de la seva profunditat dient: “entra a celebrar-ho”).
Aquestes paraules són dites a dos “administradors” que havien administrat bé els talents rebuts. No es tracta d’un simple premi pel seu bon servei; allò que se’ls concedeix és gaudir del mateix goig del seu Senyor. Els dos administradors, gestionant els talents rebuts, han adquirit la capacitat de gaudir d’allò mateix que és la felicitat del seu Senyor (Déu), i són invitats a entrar‒hi.

 

3. El contrast ve indicat pel mal administrador que ha “amagat” el talent rebut. Amagant el talent que li havia ofert el seu Senyor, no s’ha “sensibilitzat” per a les coses del Senyor, i no pot “entrar” en el seu goig.
Notem que si hi entrés, seria com portar a un concert algú a qui no agrada la Música, o convidar a un museu algú que no li agrada l’Art.
Per a l’administrador infidel, invitar‒lo a entrar en el goig del seu Senyor, hauria estat com invitar‒lo a un infern. Per això el seu lloc és “a fora”.
 
Però, “a fora” no hi ha res de res. És el que es pregunta, amb llenguatge precís, el poeta David Jou: “Què em queda de real, realitat no contemplada?” (Cant Espiritual).
Fora de l’àmbit “creat per la mirada de Déu”, no hi ha res de res.
És la mirada amorosa del Creador que ens fa existir com a creatures estimades; com en un teatre, allò que fa “reals” als actors és que hi hagi algú que se’ls mira i admira.

 

4. La VIDA és el talent més gran i més “prenyat de felicitat” que hem rebut; però només podem gaudir‒ne en la mesura que hem desenvolupat la nostra “sensibilitat vital”.
“Viure” ens ofereix aquesta oportunitat. Aprofitar‒la o no, és decisió de cadascú.

  

Diumenge 32è. de durant l'any A.

 

EVANGELI. (Mateu 25:1-13).

En aquell temps,

Jesús digué als deixebles aquesta paràbola:

“Passarà amb el Regne del cel com en deu noies,

que sortiren amb torxes a rebre l’espòs.

N’hi havia cinc de prudents,

i les altres cinc eren desassenyades.

Les desassenyades no s’emportaren oli per les torxes,

però cadascuna de les prudents

se’n proveí d’una ampolla.

Com que el nuvi trigava, els vingué son,

i totes s’adormiren.

Ja era mitjanit quan se sentí cridar:

L’espòs és aquí. Sortiu a rebre’l.

Aquelles noies es despertaren

i començaren a preparar les seves torxes.

Les que no tenien oli digueren a les altres:

Doneu-nos oli del vostre,

que les nostres torxes no s’encenen.

Però les prudents els respongueren:

Potser no n’hi hauria prou per a totes;

val més que aneu a comprar-ne.

 

Mentre hi eren, arribà el nuvi,

i les que estaven a punt entraren amb ell a la festa.

I la porta quedà tancada.

Finalment arribaren també les altres,

i deien des de fora:

Senyor, Senyor, obriu-nos.

Però ell els respongué:

Us dic amb tota veritat que no us conec.

Vetlleu, doncs,

perquè no sabeu ni el dia ni l’hora.

 

“Cinc de prudents... i cinc de sense seny”. 

La mare de l’Àlvaro ha anat a la parròquia per apuntar el seu fill a la 1ª Comunió. Es coneixen amb la catequista, i han xerrat una bona estona. Ella, la mare, ja havia fet la seva 1ª Comunió a aquella parròquia, i ara lamenta que no hi hagi aquells grups de quan ella era nena.

−Ens ho passàvem molt bé! Per què no ho feu, ara? −va dir amb un to una mica acusador.

−Els temps han canviat −va respondre la catequista−. De totes maneres, si l’Àlvaro vol venir, en podríem fer un. Què et sembla els dissabtes, a les 4?

−Els dissabtes... Saps què passa? Que juga a futbol i, sobretot quan juguen fora, no podria venir.

−I els diumenges, a les 3:30?

−Ui, no! Els diumenges anem a veure els avis; que se’ls estima molt.

−Què et sembla els dijous, a les 12:15 sortint d’escola?

−Vols dir? Però si a les 3 ja han de tornar‒hi a ser!... Aniria molt estressat...

−Doncs a les 5, quan han acabat...

−El que passa és que dos dies va a anglès, i dos més, a reforç de mates... Saps: li costen una mica els estudis...

Entenent el que passava, la catequista li va dir:

−Doncs, mira: aquí tens aquest imprès. “És per a vosaltres, els pares”. És per ajudar‒vos a decidir. És una Historieta de l’Evangeli que parla de 10 noies que, en un casament, esperaven que arribés el nuvi... També hi ha un petit qüestionari. Us en parleu vosaltres, els pares, i després ens tornem a veure per trobar una solució.

−Ah, molt bé –va respondre la mare. Es van fer un petó, i va marxar.

Al cap d’una setmana la mare de l’Àlvaro va telefonar la catequista dient‒li que la “fitxa” que li havia donat era força estranya; fins i tot el seu fill s’havia escandalitzat d’aquelles noies que no volien compartir el seu oli amb les altres que s’havien adormit...

−Però... si us vaig dir que era per a vosaltres, els pares! No era per a l’Àlvaro. Era per ajudar‒vos a vosaltres a parlar‒ne i decidir! Repeteixo: aquesta Historieta és perquè la llegiu vosaltres, els pares; i després us respongueu el Qüestionari que hi ha.

....................

La mare no va tornar amb la catequista, ni l’Àlvaro va anar a la catequesi, ni va fer la comunió (almenys a la seva parròquia)...

....................

Estant ja a la Universitat, el destí va voler que l’Àlvaro fes amistat amb una noia que el va convidar a unes Trobades de joves. És un grup de “reflexió i sentit de la vida”, va dir‑li, i és molt interessant.

−No serà una secta! −va replicar, mig en broma, ell.

−Si vens, tu mateix ho podràs jutjar. A mi no m’ho sembla, va respondre, ella.

És en aquest grup que l’Àlvaro va conèixer la Núria. Després es van casar, i ara ja tenen un noi de 8 anys.

...................

Aquesta historieta la va explicar el mateix Àlvaro en una Trobada de pares de 1ª Comunió. I va afegir: el nostre fill se’ns està fent gran per moments, i la Núria i jo no volem que ens trobi amb les torxes sense oli, com va passar als meus pares amb mi. Per això estem aquí.

  

Diumenge 31è. de durant l'any A.

EVANGELI (Mateu 23,1-12)

En aquell temps,

Jesús digué a la gent i als deixebles:

«Els mestres de la Llei i els fariseus

us parlen des de la càtedra de Moisès:

compliu i observeu tot el que us manen,

però no feu com ells, perquè diuen i no fan.

Preparen farcells pesadíssims

i els carreguen a les espatlles dels altres,

però ells no volen ni moure’ls amb el dit.

En tot obren per fer-se veure de la gent.

Per això es fan ben grosses les filactèries,

i les borles, ben llargues;

els agrada d’ocupar els primers llocs a taula

i els primers seients a les sinagogues,

i que la gent els saludi a les places

i els doni el nom de rabí, o sigui ‘mestre’.

Però vosaltres no us heu de fer dir mestres,

perquè, de mestre, només en teniu un,

i tots vosaltres sou germans;

ni heu de donar a ningú el nom de pare aquí a la terra,

perquè, de pare, només en teniu un, que és el del cel;

ni us heu de fer dir guies,

perquè, de guia, només en teniu un, que és el Crist.

El més important de vosaltres ha de ser servidor vostre.

Tothom qui s’enaltirà serà humiliat,

però tothom qui s’humiliarà serà enaltit.»

 

 

Però vosaltres no us heu de fer dir “mestres”...

Demo‒cràcia.

1. La paraula democràcia, com és evident, ve de la unió de dues paraules gregues: “Demos” (Poble) i “Kratos” (Poder, força, govern).

Com a sistema polític, molts consideren que la Democràcia és una cosa bona. Per contra, també és molt famosa aquella sorprenent afirmació de Winston Churchill que l’any 1947 afirmava amb contundència: “La democràcia és la pitjor forma de govern, excepte totes les altres formes que s’han provat fins el moment”. Aquesta frase sol ser repetida canviant‒la una mica: “La democràcia és la forma de govern menys dolenta”. 

2. Els “problemes” de la democràcia venen de cada una de les dues paraules que la formen. 

A) demos (poble):

Quin poble? La Humanitat no està organitzada per Pobles sinó per Estats. I no cal ser un gran coneixedor de la Història per saber que els Estats no són pas fruit d’un pacte lliure sinó que, directament o indirecta, són fruit de guerres. En pocs casos coincideixen Poble i Estat; en la gran majoria dels casos, els Estats inclouen, de grat o per força, diferents Pobles, sovint fragmentats.

Donat que la paraula “Poble” té bona acollida, els Estats se l’han feta seva per legitimar‑se a si mateixos, i sovint la volen en exclusiva. Quan parlen de “democràcia” o de que “el Poble mana”, sobreentenen que “Poble” ho són només ells. Així, una gran quantitat de Pobles que no són Estat queden subordinats a “majories alienes” formades pels Estats. Això provoca que es donin situacions oficialment “democràtiques”, però realment “antidemocràtiques” i pervertides. És per això que la Democràcia, aplicada als Estats, sol ser una contradicció en si mateixa.

 

B) kratos (poder):

La segona paraula de demo‒cràcia és conflictiva en si mateixa. És suficient un mínim de sensibilitat per adonar‒se que les relacions de Poder sempre deshumanitzen. El Poder deshumanitza a qui l’imposa i a qui li és imposat. 

3. La frase de W. Churchil hauria de ser presa més seriosament. La democràcia, com a sistema polític, no és bona. Ben cert: cal buscar‒la i protegir‒la, perquè és la forma de govern menys dolenta; però amb això no n’hi ha prou: si no és bona, és necessari anar‒la corregint constantment, almenys mentre no se’n trobi una de millor. 

4. Dissortadament, sembla que avui entre nosaltres, i en comparació amb mig segle enrere, creix i es posa de moda una duresa de cor que genera comportaments profundament antidemocràtics (contraris al Poble real), fets en nom de la Democràcia.
Convé protegir‒se d’aquests fluxos antidemocràtics, vehiculats pels uns mitjans de comunicació hàbilment manipulats.

 
Una vegada un company, al mig del carrer, va deixar uns prismàtics a un nen d’uns cinc anys. El nen va mirar... i arrencà a córrer cap a la vorera: és que va veure una moto se li tirava a sobre, tot i que la moto estava a més de 50 metres... Els mitjans de comunicació són com aquells prismàtics, “màquines de multiplicar” que fan grans (i insolubles) problemes normals de la convivència quotidiana.
La diferència entre nosaltres i el nen dels prismàtics és que ell de seguida va recuperar la visió real; en canvi nosaltres, tenim la “ment segrestada” per tanta “informació deformada”.
 
Per corregir la democràcia, o per avançar cap una democràcia menys dolenta, cal començar per dues coses: recuperar la capacitat de veure‒hi clar i superar la duresa de cor que ha anat generant en nosaltres una presentació esbiaixada de la realitat.

 

Diumenge 30 de durant l'any A.

 

 

EVANGELI. (Mateu 22:34-40)

.

En aquell temps,

quan els fariseus s’assabentaren

que Jesús havia fet callar els saduceus,

es tornaren a reunir,

i un d’ells, mestre de la Llei, per provar-lo,

li va fer aquesta pregunta:

«Mestre, quin és el manament més gran de la Llei?»

Jesús li contestà:

«Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor,

amb tota l’ànima, amb tot el pensament.

Aquest és el manament més gran i el primer de tots.

El segon és molt semblant:

Estima els altres com a tu mateix.

Tots els manaments escrits

en els llibres de la Llei i dels Profetes

vénen d’aquests dos.»

 

El “pròxim”.

 

Jesús va ser condemnat per autoritats religioses.
‒Quin va ser el seu crim?
‒Haver posat en íntima relació l’amor a Déu i l’amor als altres.

Per això, quan els “defensors dels Drets de Déu” van dir-li que recités el primer dels Manaments, ell va respondre amb el primer i el segon.
Això, però, a judici dels “defensors de Déu”, era una “blasfèmia”.

= = = = = = = =

Historieta.

Amb ocasió d’un enterrament, van coincidir dos vells amics. Després de la cerimònia religiosa van tenir una breu conversa, més o menys com aquesta.

Amic A.
La gent necessita religió. Quan mor algú, vol veure‒hi un sacerdot i amb molts ritus, com més misteriosos millor.
I és que hi ha moments en què necessitem el “misteri”...
Jo en dic moments límit.

Amic B.
Doncs, sí. I em sembla ben trobada aquesta expressió: “Moments límit”. M’agrada.

Amic A.
Els capellans fan un bon servei... Ajuden a “superar” aquests moments límit. Perquè són moments en què et trobes com entre espasa i paret. Però has de continuar endavant, i necessites una “sortida”...
És la “utilitat” dels ritus.
Els límits no es poden treure, però les cerimònies, les oracions, el llenguatge, els signes, els gestos, les paraules sobre el més enllà... ajuden a crear com una nebulosa que t’envolta esmorteint el “xoc punxant” dels límits.

Amic B.
Potser sí...
També penso que aquesta experiència dels límits deu ser molt diferent per a cadascú, depenent de la seva maduresa, de la seva fe, dels acompanyants,... I també de les cerimònies, és clar.

Amic A.
Sí. Tots som diferents...
Però els límits són “límits” per a tothom.
Cadascú els “esquiva” com pot, però, un moment o altre, sempre t’arriben: la mort d’un company... un diagnòstic dolent, un accident que et deixa invàlid... O simplement cabòries que se’t fiquen al cap...

Amic B.
Ben cert: els límits hi són. Estan aquí. Són reals.
Però a mi em sembla que no estan pas fora de nosaltres mateixos.
Venen creats per les nostres pròpies limitacions: la nostra ignorància, els nostres complexos, una solitud no assumida, els prejudicis...
Són reals, però dintre nosaltres mateixos.
Per això quan creixem, madurem, experimentem, compartim,... aquests límits es van, com si diguéssim, allunyant i, fins i tot, es van difuminant.

Amic A.
La religió, amb la nebulosa que crea, genera la il·lusió de veure alguna cosa del “més enllà” dels límits. Parla del cel... de Déu, del Pare, del repòs etern...
Però és una il·lusió. Una il·lusió “útil” en aquells moments, però “il·lusió”. Més enllà dels límits no hi ha res.
La religió és com una aspirina: et treu, més o menys, la sensació de dolor, però no et cura.

Amic B.
No sé... Jo diria que l’aspirina no cura però ajuda l’organisme a curar-se a si mateix...
Jo també penso que més enllà dels “límits” no hi ha res.
No estem entre dos mons: el “món d’aquí” i el “món d’allà”, o del “més enllà”.
Hi ha un sol món: aquest. Aquest, que podem anar descobrint, i que a mesura que l’anem “descobrint” també es va eixamplant, i els límits es van  allunyant...

Una vegada un peix petit va preguntar a un de gran i vell:
‒ On és l’Oceà?
‒ L’Oceà és aquí on estem, li va respondre.
Però el petit peixet, decebut, va replicar:
‒ Tu ets un “vell” que no sap res!... Això només és aigua.
El savi amablement va replicar:
‒ Tens raó. Ara els teus ulls només hi veuen aigua. Quan et facis gran hi veuràs més coses. Et falta créixer. 

Amic A.
Què vols que digui...
Això del peix sembla ben trobat, però la meva experiència és ben diferent. Abans no tenia massa dubtes. Allò que et deien semblava força clar i segur...
Els “límits” han vingut després, i, almenys per a mi, creixen i creixen...

Amic B.
Sí, sí. A mi també em passa. De petits creiem fàcilment allò que ens diuen. Però anem creixent... I les respostes.. moltes,... i variades,... i contradictòries...
... Personalment, he anat descobrint que el camí de la vida es fa per etapes, però sempre “acompanyats”.
Comencem petits, però convivint. Els grans sovint ens donen respostes ja abans que ens fem preguntes... I després venen les nostres preguntes, les de debò.
Però continuem convivint. I la convivència se’ns fa problemàtica...
I va fent problemàtiques també les “nostres” respostes...

Amic A.
És que no hi ha “respostes”. Encara que tothom digués i repetís el mateix, no per això serien “verdaderes” les respostes...

Amic B.
Entesos.
Però la gent està allà. I aquesta presència ens va portant cap una nova “dimensió”, que ens empeny a canviar les “preguntes”.
Quan et trobes davant per davant d’algú, la “pregunta” ja no és quin sentit té la vida, sinó com acompanyo “aquesta” presència.
Davant d’algú que pateix, la “pregunta” ja no pot ser sobre el perquè del sofriment sinó què faig per alleujar-lo.
Davant d’algú que gaudeix, no puc “preguntar-me” què vol dir viure, sinó com connecto ara amb la seva joia fent-la també meva.
És la presència concreta dels altres allò que ens “empeny” a passar de les preguntes teòriques (i inútils) a les respostes directes, del tu a tu.
Els altres hi són des del principi. Hi són sempre. Però només els veiem realment quan acollim la seva presència. Davant els altres, l’horitzó sempre queda obert...

Amic A.
Algú va dir que “els altres” són l’infern...

Amic B.
Sí. Pot molt ben ser.
Perquè depèn de cadascú que “els altres”, davant teu, et  siguin “cel” o “infern” o “purgatori”...
Ho decideix cadascú, i a cada moment...

Amic A.
“Els altres” són molta gent... Són molt indeterminats...

Amic B.
Potser per això l’Evangeli parla de “el pròxim”...