Festa de l'Ascensió. B.

(Continuació)

Ascensió.

En un grup de catequesi... (6/6).

Quan la catequista va arribar, ja hi havia tres dels set nois i noies del grup. Ja havien encès el llantió que els havia acompanyat durant força dies, i tenien els ulls enganxats a la seva flama. Ni tan sols van mirar la senyoreta per saludar-la. Només un li va preguntar:

Nen/a     
Senyoreta: si la flama no s’apaga mentre estem aquí, ens podrem quedar una estona més?

La catequista va entendre de seguida la situació, i va comprovar que, efectivament, la flama estava a punt de cremar tota la cera del llantió. També va veure que seria impossible parlar de qualsevol dels temes de la catequesi. Els tres nois, i els que van arribar després, estaven només pendents de l’evolució d’aquella flama que s’apagaria d’un moment a l’altre. En un silenci total, quasi sense respirar per no provocar cap moviment de l’aire, miraven aquella flama amiga que s’anava extingint. De sobte, com qui ha trobat una gran solució a un gran problema, un d’ells va dir:

Nen/a     
Senyoreta: podríem encendre en aquesta flama els llantions que ens va portar l’altre dia!

Catequista      
Bona idea!

Un dels nens va prendre de seguida un d’aquells llantions, i va preguntar:

Nen/a     
Puc posar-hi el meu nom?

I sense esperar resposta, va escriure el seu nom a la part de sota del llantió.

Nen/a     
Per què escrius el nom aquí sota? Aquí no es pot llegir!

Nen/a     
És igual. Així cremarà tota la cera abans que es cremi el meu nom.

Totes les noies i nois del grup van escriure el seu nom a la part de sota del seu llantió. Després, un va intentar encendre’l en la flama del llantió. Oh! Impossible! Aquella flama era ja massa petita, i estava al fons del vas de vidre que formava el llantió, i els altres llantions eren massa grossos per arribar a la dèbil flama. Els nens va experimentar una profunda decepció. Què podien fer? I quedava tan poc temps!
Però aviat un d’ells va tenir una idea genial: va agafar un tros de paper, el va cargolar, i el va encendre en la petita flama. Va haver-hi un esclat d’alegria mentre ell mostrava, com un trofeu, el paper encès. Amb el paper encès va poder encendre el llantió de la senyoreta i dos més.

Nen/a     
Fem un altre paper per encendre els altres llantions.

Nen/a     
Per què? Ara ja els podem encendre amb el llantió de la senyoreta. És la mateixa flama!

Catequista      
Com vulgueu. Podem fer un altre paper o encendre els altres llantions amb els que ja són encesos.

Nen/a     
Senyoreta: a mi m’agradaria més encendre el meu llantió en el seu.

Tots van encendre el seu llantió en el de la catequista. Aquesta va adonar-se perfectament del que significava aquest gest tan senzill però tan eloqüent; i no va poder evitar que unes llàgrimes li brillessin als ulls. Quasi al mateix moment la flama amiga del llantió de vidre es va apagar, i aquells nois i noies, com impulsats per un ressort automàtic, van deixar els seus llantions a la taula i es van posar a aplaudir.

Catequista      
Hem aplaudit de joia o de pena?

Nens
Les dues coses, senyoreta. De pena, perquè s’ha apagat. I d’alegria, perquè tota la cera s’ha convertit en llum. I ara hi ha vuit flames per comptes d’una.

Catequista      
Ben cert: una vida així, que es dóna del tot, mereix ser aplaudida.

Després, acabant la trobada de catequesi, cadascú va endur-se a casa el llantió que portava el seu nom. I van fer un pacte entre ells: no deixarien apagar aquelles flames, que simbolitzaven les seves vides.

======================

Final de la secció RELECTURES que van ser escrites per primera vegada des de la Pentecosta del 2014 a l'Ascensió del 2015, reeditades aquest curs 2017-2018 amb lleugeríssimes correccions.

Pere Torras. 

6è. de Pasqua. B.

RELECTURES.

(Continuació)

En un grup de catequesi... (5/6).

Avui la catequista ha preparat un “número especial” per a la trobada de catequesi. El llantió que havia encès dies enrere per explicar la resurrecció s’havia convertit en un element central en el grup de catequesi. Per això avui la catequista s’ha presentat amb vuit llantions nous: un per a cada un dels nois i noies, més un per a ella. Són llantions un xic grossos, blancs, rodons, i no necessiten cap vas de vidre. També ha portat uns retoladors especials per escriure sobre cera. Els nens s’han adonat de seguida que aquells llantions eren per a ells i, en veure els retoladors, un d’ells ha preguntat de seguida:

Nen/a     
Senyoreta: hi puc fer un dibuix?

Catequista      
Jo els havia portat per fer una altra cosa. Què us vaig demanar, l’últim dia?

Nen/a     
Que féssim una llista de persones bones.

Catequista      
Més exactament us vaig dir una llista de persones que ens ajuden a gaudir de la vida. Si us sembla, la podríem fer avui, i escriure el seus noms aquí, al llantió de cadascú. Però, perquè quedi ben bonic, us aconsello d’escriure-ho primer en un foli, ordenar-los, veure quants n’hi ha, i després copiar-los al llantió. Què us sembla?

Nen/a     
Senyoreta: podem copiar-nos?

Catequista      
És clar que sí. Això no és cap examen! Ajudem-nos a veure les persones que ens ajuden a gaudir de la vida.

Nen/a     
Què vol dir “gaudir de la vida”, senyoreta?

Nen/a     
Vol dir allò que ens diverteix.

Catequista      
En certa manera, sí. Però ara pensem només en les persones.

Nen/a     
A mi em diverteix jugar a futbol.

Catequista      
Hi jugues sol?

Nen/a     
Amb els amics...

Catequista      
Doncs així, no hi posis “futbol” sinó els noms dels amics amb qui jugues.

Nen/a     
Ah! Només persones! Les persones que ens ajuden...?

Catequista      
Exacte. Només persones. Si hi ha coses que us agraden, penseu en les persones que les fan, o que les venen, o que us les donen...

Nen/a     
Ui, senyoreta!!! Així serà una llista molt llarga!

Catequista      
Per això us he dit de fer-la primer en un paper...

Els nens van començar a escriure. Després d’escriure alguns noms, miraven què havien escrit els altres i si s’havien descuidat d’algú. Aquella llista va resultar sorprenent. Alguns van demanar més paper. Les llistes s’anaven fent llargues, i més llargues: des dels pares als companys d’escola, passant pels qui ens fan possible tenir aigua a casa, electricitat, internet... Escombriaires, botiguers, guardes urbans, infermeres, metges, mestres...
Un nen va adonar-se que a la llista de la senyoreta hi havia els seus noms.

Nen/a     
Senyoreta: nosaltres l’ajudem a disfrutar de la vida?

Catequista      
Molt més del que us pugueu imaginar!

Aquelles noies i nois van descobrir coses importants: que no acabava mai la llista de persones que els ajudaven a gaudir de la vida; que vivim en un mar de vida donada i vida rebuda; que la nostra vida ens ve d’una multitud de persones que ni ens coneixen ni coneixem, però que sense elles no podríem viure bé. Van adonar-se que qualsevol llista tancada seria injusta, perquè el do de la vida ens arriba des de moltíssimes persones desconegudes, llunyanes, àdhuc desaparegudes...
La flama de la nostra vida neix d’una cera que l’univers enter ha anat convertint en el llantió que ara som o podem ser nosaltres. I la nostra llum donada, com la d’aquests llantions, continuarà per sempre en l’oceà de vida que creix permanentment.

(Continuarà)

Diumenge 5 de Pasqua. B.

RELECTURES.

(Continuació)

En un grup de nens de catequesi... (4/6).

Sense preguntar res, els nens, quan s’han trobat al lloc de la catequesi, ja han encès el llantió que els ha acompanyat aquests últims dies. Recordant allò que els havia dit la catequista en l’última trobada, un dels nens ha preguntat:

Nen/a     
Senyoreta: si Jesús va donar del tot la seva vida (és a dir: que va morir), com podia fer de pastor de la gent?

Catequista      
Això que dius és molt important, però no sé si us ho sabré explicar bé. Fixeu-vos en aquest llantió: la cera s’està convertint en llum. Però, quan tota la cera s’hagi cremat, hi hauria alguna manera que continués aquesta llum?

Nen/a     
Posant-hi més cera.

Catequista      
Sí! Molt bé! De fet hi ha llantions de cera líquida, per poder fer això que dius. Però fixeu-vos en el que faré ara. (La catequista va agafar un altre llantió i, acostant-lo a la flama, el va encendre). Què ha passat?

Nen/a     
Que hi ha dues flames.

Catequista      
Ben cert. Hi ha dues flames, però aquesta segona és una extensió o una continuació de la primera. Aquesta segona és la mateixa primera que s’ha escampat. Les flames són així: escampen la seva llum quan les toca alguna cosa que pot cremar. Podríem encendre amb aquesta flama milers i milions d’altres flames sense que aquesta primera perdés res de la seva llum.
Amb la vida donada passa una cosa semblant. La vida no es gasta quan es dóna. Només és necessari que la “toqui” algú que també estigui disposat a donar la seva vida. Tu preguntaves com pot fer de pastor, Jesús, si ha donat la seva vida. Doncs mira: com aquesta flama. Podríem dir que aquest primer llantió és el “bon pastor” de tots els llantions que hi encenguem. I quan s’acabi la seva cera, la seva flama continuarà viva i lluminosa en totes les altres flames que hi hàgim encès.

Nen/a     
Que xulo! I com va néixer la primera vida donada? Va ser la de Jesús?

Catequista      
Jesús parlava molt sovint del seu Pare. Però quan Jesús parlava del seu Pare no es referia a St. Josep sinó a Déu. A Déu no el podem veure, però quan ens fem preguntes com aquesta que has fet tu, és perquè ens adonem que hi ha d’haver una “font de la vida que es dóna”. Podem donar diferents noms a aquesta font. Jesús li deia Pare.

Nen/a     
No ho entenc. Jesús tenia dos pares?

Catequista      
En certa manera, sí. Com tots nosaltres. Tots tenim uns pares que ens han donat aquest cos que ara tenim. Aquest cos té vida: una vida que ens permet créixer i fer-nos lliures.
Però amb la llibertat passa una cosa molt interessant: ens permet decidir una d’aquestes dues coses: voler la nostra vida només per a nosaltres, o, com aquest segon llantió, acostar-nos a la gent perquè s’encengui en nosaltres la seva “flama”. Aleshores, també la nostra vida es va convertint en vida que es dóna. Quan ens fem vida que es dóna, connectem amb la font de la vida, que és com un “segon Pare”.

       ...

Nen/a     
Senyoreta: jo quan sigui gran vull tenir molts fills.

Catequista      
Per què?

Nen/a     
Perquè m’agrada la vida. És una cosa molt xula!

Catequista      
La vida és la cosa més meravellosa i bonica que existeix. Però també has de saber dues altres coses:
Primera: abans d’arribar a ser vida donada, necessitem moltes coses. Això ho hem de tenir en compte pensant en els altres. La nostra vida forma part de la Vida que hi ha a tota la Terra, i hem d’ajudar a que sigui equilibrada.
Segona: tenim moltíssimes maneres de fer-nos vida donada. Tenir fills és una manera molt bonica, però n’hi moltes d’altres. Podem donar o dedicar la nostra vida per a millorar la vida dels altres o la vida de tota la Terra. Hi ha molta gent que pateix; hi ha molta gent que no sap estimar; molta gent que no se sent estimada; gent que no gaudeix de la vida per culpa de les injustícies o del mal que els fan altres éssers humans. Fixeu-vos en Jesús: no va tenir fills, però va donar la seva vida per ajudar tothom a gaudir de la vida.

Nen/a     
Això és també el que fa Vtè. eh! Senyoreta?

Catequista      
Ets molt amable. Us proposo una cosa: fer una llista de totes les persones que, a cada un de nosaltres, ens ajuden a gaudir de la vida. A veure quantes en trobem! Ho podríem fer el pròxim dia.

(Continuarà).

Diumenge 4rt. de pasqua. B.

RELECTURES.

(Continuació)

En un grup de catequesi... (3/6).

El llantió que havien encès els dies anteriors continuava tenint cera. Per això el van tornar a encendre. Els agradava de fer catequesi al voltant d’una flama viva. Recordant les paraules que havia dit la catequista en la trobada anterior, van continuar les preguntes per entendre una mica més la resurrecció.

Nen/a     
Això dels “ulls del cor” no ho entenc. Quins són els ulls del cor?

Catequista      
És una manera de dir que, quan estimem, la nostra vida va prenent la forma de vida donada o vida ressuscitada. I en la mesura que ens anem fent vida donada també podem “veure” la vida donada de les persones que han estimat o ressuscitat.

Nen/a     
Continuo sense entendre-ho. Què podem veure amb els ulls del cor?

Catequista      
Us ho explicaré amb un exemple molt clar: si aneu a veure un partit de futbol notareu que els aficionats veuen els jugadors de manera molt diferent. ¿Com pot ser això? És que, a més dels ulls de la cara, cada aficionat es mira el partit també amb els ulls del cor. Cada aficionat estima el seu equip, i això li fa veure sobretot les seves coses bones i passar per alt les dolentes. I, com que l’equip que ell estima està lluitant contra un rival, els ulls del cor també el porten a veure sobretot les coses dolentes del rival i a no valorar les bones.

Nen/a     
Això sí que ho entenc. El Barça és el millor.

Catequista      
És el millor per tu, perquè l’estimes.
Si decidim estimar tothom, de seguida ens adonarem que hi ha una gran quantitat de persones bones, i que són precisament les que fan viure el món. Veurem (amb els ulls del cor) que aquells que han gastat del tot la seva vida per a construir un món millor no han perdut la seva vida sinó que, en forma de vida donada, continuen “vivint” en el món que ells han ajudat a construir.

Nen/a     
Si han gastat del tot la seva vida, encara que sigui per construir el món, s’hauran quedat sense vida. Com poden continuar vivint?

Catequista      
És un xic difícil d’explicar això. I també és difícil d’entendre...

Nen/a     
Jo l’he entesa molt bé, senyoreta. És com allò que passa amb els meus pares.

Catequista      
I què passa amb els teus pares?

Nen/a     
Com que treballen molt i es cansen molt, i a vegades pateixen, jo un dia els vaig preguntar per què ho feien. I el pare em digué que ho feien per mi, perquè jo fos molt feliç. Jo els vaig dir que no ho fessin; que busquessin de ser feliços ells. I sap, senyoreta, què em van respondre?...

Catequista      
“Que allò que els feia més feliços a ells era precisament que tu fossis feliç”.

Nen/a     
I com ho sap que em van dir això?!

Catequista      
Això ho sabem totes les mares i pares...
I ara m’agradaria que ens expliquessis per què s’assemblen aquesta resposta dels teus pares i el que jo us estava explicant.

Nen/a     
És el mateix. Els meus pares, encara que a vegades pateixin, són feliços si jo sóc feliç. I, és clar: Jo sempre sóc feliç perquè ells en saben molt de fer-me feliç. Per això m’agradaria viure molt de temps... per a ells.
Passa el mateix amb els que estimen el món. Com que el món durarà sempre...
¿Eh, que és això el que ens volia dir, senyoreta?

Catequista      
Doncs, sí. I no saps com em fa feliç que ho hagis entès tan bé!

Nen/a     
Senyoreta: Els polítics estimen el món? El meu pare diu moltes vegades que hi ha polítics que ens fan mal...

Catequista      
La Política és l’art de saber conviure. Com que tots convivim, tots som, d’alguna manera, polítics. Som bons polítics si ajudem a conviure; som mals polítics si dificultem la convivència. També escollim algunes persones perquè es dediquin directament a solucionar els problemes de convivència. Són polítics professionals. Són bons, si busquen el bé dels pobles, sense aprofitar-se ni abusar de la confiança que se’ls ha donat; si no, són dolents.

Nen/a     
Jesús era polític?

Catequista      
Al país on vivia Jesús, dels polítics sovint en deien pastors del poble. Jesús va fer notar que hi havia pastors que s’aprofiten del poble per viure millor ells. D’aquests va dir que eren lladres i bandolers. També hi ha pastors que dediquen tota la seva vida a servir el poble, i donen la vida per al poble. És el que va fer Jesús. Per això, com que havia donat plenament la seva vida, molta gent va començar a anomenar-lo el Bon Pastor.

(Continuarà)

Diumenge 3er. de Pasqua. B

Diumenge 3 de Pasqua. B.

RELECTURES.

(Continuació).

En un grup de nens de catequesi... (2/6).

Nen/a     
Senyoreta: podem tornar a encendre el llantió de l’altre dia? Va ser molt guai!

Catequista      
I tant!... Ens farà companyia.

Nen/a     
Senyoreta: Si després d’encendre aquest llantió, nosaltres marxéssim, ningú no veuria que aquesta cera es torna llum. Cremaria per res... Seria com si es perdés.

Catequista      
Això que dius és molt i molt important. La vida humana (la nostra vida) es pot convertir en amor. Però per poder estimar, hi ha d’haver algú que es deixi estimar. Sense els altres, no podríem convertir la nostra vida en amor. Per això el vertader amor té dues cares: estimar i deixar-se estimar. No estimem realment una persona si no ens deixem estimar per ella.

Nen/a     
Això no ho entenc. A la nostra classe hi ha un nen que no vol ser amic de ningú. Però els altres no li hem fet res, i volem ser amics seus.

Catequista      
M’agrada que em feu preguntes; però amb les vostres preguntes m’obligueu a dir coses molt difícils per vosaltres, perquè encara sou massa petits. Heu de saber una cosa: sovint diem que estimem, però no estimem de veritat. A vegades hi ha persones que diuen que estimen una altra, però en realitat només intenten dominar-la. Per això hi ha persones que tenen por de ser estimades, perquè han tingut la mala experiència de ser dominades per altres persones que deien que les estimaven.
Ho heu de saber: la paraula “estimar” és molt bonica, però per estimar de debò, primer cal fer-ne un llarg i difícil aprenentatge. I Com que la paraula és tan bonica, a vegades la fem servir per amagar altres coses no gaire bones.

Nen/a     
Els 12 deixebles de Jesús no l’estimaven gaire, eh senyoreta? El van abandonar quan més els necessitava!

Catequista      
Ells es pensaven que l’estimaven molt, perquè ho havien deixat tot per ell. La veritat és que ells necessitaven un líder, i pensaven que Jesús ho podia ser. L’estimaven com a líder, però encara no havien aprés a estimar-lo com a persona. En realitat, volien utilitzar-lo. Quan van veure que Jesús no volia ser cap líder, el van abandonar.

Nen/a     
I per què no ho volia ser?

Catequista      
Els Deixebles eren bones persones: estimaven el seu poble. El seu poble era esclavitzat per soldats romans i per altres persones poderoses. Per això buscaven un líder que lluités contra els soldats romans i contra els poderosos que els dominaven.

Nen/a     
És molt normal. Jo també ho faria.

Catequista      
Sí: estimar el nostre poble està molt bé. Però també els Romans estimaven el seu poble i per això el van voler convertir en un Imperi que dominés els altres pobles. Veieu? L’amor al seu poble no era vertader amor, perquè feia mal als altres pobles. L’amor només és vertader si arriba a tothom: a totes les persones i a tots els pobles. Jesús estimava tothom, fins i tot aquelles persones que molts tenien per dolentes. No volia ser un líder per fer guerra sinó que buscava la Pau. Per això us he dit que, per estimar de debò, cal temps per aprendre’n. Els 12 deixebles no en van aprendre fins al final, i encara no tots.

       ...

Nen/a     
A la missa, el mossèn ha llegit en un llibre que Jesús, quan ja havia ressuscitat, es va presentar als deixebles, i tenia carn i ossos com nosaltres, i que el podien tocar perquè no era cap fantasma...

Catequista      
I això sembla el contrari del que us he explicat jo, eh? Però no ho és pas. Allò que està escrit als Evangelis és una manera de dir que Jesús ressuscitat és el mateix Jesús que ells havien conegut abans. Com la majoria de gent, també els deixebles pensaven que, amb la mort, la vida desapareix. Fixeu-vos en la cera d’aquell llantió: mentre crema, va desapareixent. Però nosaltres veiem que no desapareix sinó que es converteix en llum: una llum que il·lumina les nostres cares i ens entra pels ulls. La vida ressuscitada és real com ho és la llum d’aquest llantió. L’evangeli diu que Jesús els va ensenyar les mans i els peus perquè a les mans i als peus hi havia les ferides que li havien causat la mort. Ells, els deixebles, pensaven que per aquelles ferides Jesús havia perdut la seva vida; en canvi Jesús els vol fer entendre que per aquelles ferides els havia donat la seva vida.

Nen/a     
Però aquells deixebles ¿van veure o no Jesús?

Catequista      
És clar que el van veure! Però no com quan tenia vida sinó en la forma de vida donada. La vida donada no es pot veure amb aquests ulls! Aquests ulls només poden veure les coses corporals. Veuen el cos. Si un cos es mou, diem: aquest cos té vida. Però la vida no la podem veure. Com tampoc no podem veure la llum.

Nen/a     
Tots veiem aquesta flama!...

Catequista      
Però la flama no és la llum. Els nostres ulls no poden veure directament la llum. Només veiem les coses quan la llum les toca. Veiem les coses gràcies a la llum, però no veiem la llum. Una cosa semblant passa amb la vida donada, o amb l’amor. No veiem directament l’amor; només el podem “veure” en les persones estimades. Per exemple: jo no veig l’amor que us tenen el vostres pares; però, és clar: si els vostres pares no us estimessin, ara vosaltres no seríeu aquí, i ni tan sols existiríeu. Per això podríem dir que la vida donada, o l’amor, només els podem “veure” amb els ulls del cor.

(Continuarà)

2on diumenge de Pasqua. B.

RELECTURES.

En un grup de nens de catequesi... (1/6).

Nen/a     
Senyoreta: Jesús, després de ressuscitar, a quin país va anar a viure?

Nen/a
Apa! Què dius?! No viu en cap país. Jesús va pujar al cel!

Nen/a
Però també viu aquí a la Terra. Es va aparèixer als 12 deixebles. ¿Viu allà on hi té deixebles, senyoreta?

Nen/a
Senyoreta: quan Jesús es va aparèixer als deixebles, com anava vestit?

Nen/a
Quines preguntes més burres que fas! Els ressuscitats no van vestits!

Nen/a
Què vols dir? Que Jesús anava despullat?...

Nen/a     
Home!, despullat... potser no. Potser portava un llençol.

Nen/a
Com els fantasmes? Que díver!

Nen/a     
Si, home!! Jesús no és cap fantasma! I d’on vols que el tragués el llençol!

Nen/a
Quan el van posar al sepulcre, el van embolicat amb un llençol...

Nen/a
Ah!... Potser sí... Però Jesús no és cap fantasma. Els fantasmes són per fer por...

Nen/a
Segurament, quan va ressuscitar, va anar a veure la seva mare... Potser ella li va donar roba...

Nen/a
Però un ressuscitat no pot portar roba. A més: jo penso que els ressuscitats són invisibles. Jesús, perquè el veiessin, es va disfressar. Però així no el coneixien... ¿Eh, senyoreta, que una vegada anava amb dos deixebles, i ells no sabien que era ell?

Nen/a
Per què no ens ho explica tot això, senyoreta?

Catequista
Estava pensant com fer-ho...
Les coses que heu dit són molt interessants; però també veig que em serà molt difícil explicar-vos això de la resurrecció. A veure si me’n surto:

La catequista es va aixecar. Va agafar un llantió, el va encendre i va posar-lo sobre la taula. Després va demanar a tots que es posessin al voltant de la taula, i que algú abaixés les persianes per fer fosc.

Nen/a     
Farem espiritisme, senyoreta?

Catequista      
No. Farem una cosa molt més interessant. Fixeu-vos bé en aquest llantió. Què està passant?

Nen/a     
Que fa llum.

Catequista      
És veritat. Tots ho veiem. I d’on surt, aquesta llum?

Nen/a     
D’aquest vas.

Catequista      
Els vasos fan llum?

Nen/a     
És la cera. La cera s’està convertint en llum.

Catequista      
Molt bé! I, a on estarà aquesta cera quan s’hagi cremat tota?

Nen/a     
On estarà?! No estarà enlloc. S’haurà convertit en llum.

Catequista      
Perfecte! Fixeu-vos: ara, abans de convertir-se en llum, puc agafar aquesta cera, posar-la aquí, o aquí; pujar-la, baixar-la... També és necessari el vas de vidre perquè aguanti la cera fosa. Però, quan tota la cera s’hagi convertit en llum, podré agafar la llum? Es podria agafar tota la llum que ha sortit d’aquest vas i tornar-la a convertir en cera i ficar-la en aquest vas?

Nen/a     
Això és impossible.

Catequista      
Tens tota la raó: això és impossible. Aquesta llàntia va ser feta per convertir-se en llum, però no al revés.
Doncs, escolteu-me bé: amb la vida humana (la vida de cada un de nosaltres) passa una cosa semblant: pot convertir-se en “llum”. És a dir: pot convertir-se en amor, bondat, calor per als altres... Això és la “resurrecció”.

Nen/a     
No ho entenc. Ressuscitar, no vol dir tornar a tenir vida després de morir-se?

Catequista      
“Tornar a tenir vida”? Morir no vol pas dir necessàriament perdre la vida. En el cas de Jesús, i de la majoria de gent, la mort no significa pas perdre la vida sinó donar-la; donar-la del tot. Una vida donada no és mai una vida perduda. Fixeu-vos en aquest llantió: només es perdrà la cera que no cremi. Tota la que cremi continuarà en forma de llum.  

Nen/a     
Quan jo dono una cosa, ja no la tinc...

Catequista      
Però això no vol pas dir que l’hagis perduda. És com si un de vosaltres té 100€ per comprar-se coses. Imagineu que algú us els roba o no sabeu on els teniu. Per vosaltres, serien perduts. Però imagineu que us heu trobat amb un amic que els necessita més que vosaltres, i els hi doneu. Diríeu que els heu perdut? No pensaríeu més aviat que els heu guanyat fent un favor a aquell amic? Aquells euros s’han convertit en amor per al vostre amic. Podríem dir que aquells euros vostres continuen “vivint” en el vostre amic.
Amb la nostra vida passa el mateix: només la vida que no donem acaba essent vida que es perd.

(Continuarà).

Pasqua. B.

PASQUA de RESURRECCIÓ.

RELECTURES.

Vacances? (3/3).

Els quatre dies de Colònies estan a punt d’acabar. Aquest matí la Monitora en Cap ha demanat a en Víctor i la Marta que ho tinguessin tot a punt perquè, després de dinar (avui dinaran a la casa), podessin participar en la revisió, que faran tots junts.
“Revisió”? La Marta i en Víctor s’han mirat l’un a l’altra...

−És que alguna cosa no ha anat bé?... −es pregunta la Marta.

−I per què hi hem de ser, nosaltres? −afegeix en Víctor.

−Deuen tenir alguna queixa... Però, ¿no et sembla que tot ha anat molt bé?

−A mi em sembla que sí. Què volen revisar?

La Marta i en Víctor estan neguitosos. Un moment que passava per allà la seva néta, li han preguntat que què era allò de la “revisió”. Però ella, evasivament, només ha respost: “Ah, jo no sé res!”

Després de dinar, els monitors han fet ajuntar totes les taules al centre, i els bancs tot al voltant. En un lloc, a la vora de la porta de la cuina, han posat dos seients especials, i han cridat els avis-cuiners perquè els ocupessin. Dissimuladament en Víctor ha comentat amb la seva dona: “El banc dels acusats”. A l’ambient hi havia un cert clima de nerviosisme.

La Monitora en cap ha obert la revisió:

Monitora 
Hem arribat al final. Com sempre, abans d’acabar, hem de fer una mica de revisió de com ha funcionat tot. Jo proposo que vosaltres (dirigint-se als cuiners) sigueu els primers de dir com us ha semblat la colònia, quines impressions heu tingut, què caldria corregir, si us hi heu trobat bé,...

Marta      
Bé... Nosaltres no sabem pas si ho hem fet bé... És la primera vegada d’una cosa així... Perdoneu si alguna cosa no l’hem feta com volíeu, encara que a nosaltres... a mi, m’ha semblat que tot ha anat molt bé. Nosaltres estem molt contents. I em sembla que cap de vosaltres s’ha aprimat gaire!... −va afegir amb ironia.

Víctor     
Jo dic el mateix que la “iaia”. Mireu: no sé pas si ho hem fet tot bé, però nosaltres ens hem sentit feliços des del començament. Això que a mi em diguéssiu avi, i a ella li diguéssiu iaia, que és com ens diu sempre la nostra Sandra... ens ha fet sentir com si tots fóssiu realment néts nostres. Per a nosaltres ha estat meravellós. No sabeu pas com us agraïm que ens hàgiu “llogat”!

Un fort aplaudiment va tallar les seves paraules que ja no li sortien per l’emoció. Automàticament, com si fossin un sol home, entre tots van retirar les taules i es van posar al voltant d’ells, com si ells fossin els avis d’una multitud de néts. Va venir una monitora i va fer una foto de família, que aquella mateixa tarda van rebre, ampliada i emmarcada especialment per a ells dos.
Ells, aviat es van adonar que aquella “revisió” era en realitat una bonica, senzilla i entranyable festa per a ells, que havien preparat com una sorpresa i com a mostra d’afecte i d’agraïment. Feta la foto, la Sandra, la seva néta, va donar-los un Quadern molt ben fet “perquè el llegissin quan estiguessin sols”. El quadern tenia trenta fulls, escrits per cada un dels trenta components de la colònia, amb la foto corresponent. A la coberta de cartró hi havia el títol:

 
    PERQUÈ ENS RECORDEU.
NOSALTRES HO FAREM SEMPRE.

I els van demanar que, ja allà mateix, llegissin un dels escrits, el que volguessin. Ho va intentar en Víctor, i va començar a llegir:

Estimats avis:
Els meus altres avis estan al país dels meus pares i encara no els conec. Us estimo molt, i ara sé com són els avis, i us estimo a tots. La sopa del sopar era boníssima; però vosaltres encara ho sou més. M’agradaria que tot...hom... fos...

En Víctor no va poder continuar, “trencat” per l’emoció; ni tampoc la seva dona.
Després de rebre l’abraçada de tots i cada un d’ells, vam sortir al pati de la casa, i van cantar tots junts “És l’hora dels adéus”. Després, la Marta només anava cridant, mentre ensenyava el Quadern: És el millor regal que ens podíeu fer. Gràcies! Gràcies!...

...  ...

Al vespre, ja sols a casa, anaven llegint i gustant aquell quadern entranyable. Era el Dimarts sant. I la Marta va comentar al seu Víctor:

−Hem capgirat les coses: la setmana santa comença amb el Diumenge de Passió; en canvi nosaltres hem començat per la Resurrecció.

−Si la resurrecció és això, m’hi apunto! Ha estat realment un bany de VIDA nova.

I es van capbussar de nou en aquell quadern, aquell mar de vida expressament creat per a ells.

Setmana Santa

Setmana Santa.

RELECTURES.

Vacances? (2/3).

A la Marta i en Víctor els ha sortit un imprevist: passaran les “vacances” fent de cuiners a les colònies de la seva néta. Resulta que la Sandra, amb altres companys, s’ha apuntat a unes colònies, que en realitat seran un camp de treball per netejar un bosc de les moltes deixalles que hi abandona gent incívica. Seran també uns dies de convivència entre nois i noies de diferents escoles, llengües i cultures. Però la cuinera habitual de la casa s’ha trencat una cama, i no se’n podrà fer càrrec. Els avis de la Sandra han sigut la solució, després que ella insistís una i una altra vegada per no haver de suspendre la trobada. Al final, hi van accedir... i van començar els dubtes i els neguits.

Víctor     
Ens hem ben embolicat!!! I si no ens en sortim?

Marta      
Em preocupa això de cuinar per trenta boques! I tan diferents! Hi ha magrebins, gambians, una de l’Equador, dos nois romanesos... Això és el que em fa més por. I si no s’avenen?

Víctor     
I si ens fan una denúncia? No tenim títol de manipuladors d’aliments...

Marta      
Ei!: d’això, res. Va quedar ben clar que nosaltres només complirem ordres d’una monitora que sí que té títol.

Víctor     
Però si estaran tot el dia fora!...

Marta      
No hi fa res. El menú el faran ells, i ho controlaran tot. Nosaltres, només la feina; la responsabilitat és d’ells.

Víctor     
Són molta gent...

Marta      
Suposo que aquestes cases estan preparades... Però... em neguiteja això de que cada dia hàgim de preparar entrepans per dinar fora. Pa per esmorzar; pa per dinar... I al vespre, què els farem?.

Víctor     
No ho sé... És cosa d’ells...

Marta      
Però si no va bé es queixaran de nosaltres... A més: potser no ho han preparat prou bé; aquella monitora era molt jove. No pot tenir gaire experiència... I si algú es posa malalt?

Víctor     
Bé: no ens hi encaparrem tant! Ara ja ens hi hem compromès. Oi que serà setmana santa?... No dieu que és temps de dejuni... i de penitència...

Marta      
Ai, pobres!... Si tots plegats són uns nens!  ...Però a la nostra Sandra li fa tanta il·lusió...

Víctor     
Tampoc estarem en un desert... Si passa res, estem a mitja hora del poble. A més: ja vas sentir el que deien els pares: tots hi seran si passava res...   

Marta      
En fi: ja no ens podem fer enrere... Del dissabte al dimarts. Total quatre dies... Però no em pensava que m’hi posés tan nerviosa...

Víctor     
Au vinga! No ho converteixis en un calvari! Encara em poses més nerviós, tu! Després de tot, ens hi ha obligat la Sandra! Si no va bé, que s’aguantin...