Diumenge 33è. de durant l'any A.

EVANGELI. (Mateu 25:14-30).

(En blau allò que correspon a la versió llarga).

 

En aquell temps, Jesús digué als deixebles aquesta paràbola:

«Un home que se n’anava fora del país,

cridà els seus administradors i els confià els seus béns.

A un li donà cinc milions, a l’altre dos i a l’altre un,

segons la capacitat de cadascú, i se n’anà.

 

El qui n’havia rebut cinc anà de seguida a negociar-hi,

i en guanyà cinc més.

També el qui n’havia rebut dos en guanyà dos més.

Però el qui n’havia rebut un guardà en un amagatall els diners del seu amo.

 

Al cap de molt temps l’amo tornà i els demanà comptes.

Es presentà primer el qui havia rebut cinc milions,

portà també els cinc que havia guanyat i digué:

Senyor, m’havíeu confiat cinc milions i n’he guanyat cinc més.

L’amo li va dir: Molt bé.

Ets un administrador bo i de tota confiança.

El que t’havia encomanat ho has administrat fidelment.

Ara t’encomanaré molt més.

Entra a celebrar-ho amb el teu Senyor.

 

Es presentà després el qui n’havia rebut dos i digué:

Senyor, m’havíeu confiat dos milions i n’he guanyat dos més.

L’amo li va dir: Molt bé.

Ets un administrador bo i de tota confiança.

El que t’havia encomanat, ho has administrat fidelment.

Ara t’encomanaré molt més.

Entra a celebrar-ho amb el teu Senyor.

 

Es presentà també el que n’havia rebut un, i digué:

Senyor, sé que sou un home exigent, que voleu collir on no havíeu sembrat i aplegar on no havíeu escampat.

Per això vaig tenir por i vaig amagar els vostres diners.

Aquí teniu allò que és vostre.

L’amo li contestà: Ets un administrador dolent i gandul. ¿Tu sabies que vull collir on no he sembrat i aplegar on no he escampat?

Doncs havies de posar al banc els meus diners, i ara podria recobrar allò que és meu amb els interessos.

Preneu-li aquest milió i doneu-lo al qui en té deu,

perquè als qui tenen, els donaré encara més i en tindran a vessar,

però als qui no en tenen, els prendré fins allò que els queda.

I aquest administrador inútil, traieu-lo fora, a la fosca.

Allà hi haurà els plors i el cruixir de dents.»

 

 

“Entra a celebrar‒ho amb el teu Senyor”.

Literalment: “Entra al goig del teu Senyor”.

 

1. Preparant un tema per una classe de Religió de 1er. de batxillerat, vaig pensar que anirien bé unes diapositives del guernica de P. Picasso. No és que a mi m’agradés especialment aquesta pintura, però creia que ens podria servir. Preparant-ho, una bona companya em va deixar un petit llibret que explicava i comentava precisament aquest famós Quadre. Llegint‒ho, m’anava entusiasmant més i mes, admirant i gaudint d’aquella obra que ara em sembla autènticament meravellosa.
 
Una cosa semblant m’ha passat amb la passió segons st. mateu de J.S. Bach, després que un bon amic vingués a la parròquia a fer‒nos assaborir allò que ara valoro com una autèntica obra mestra de la música.
No tothom gaudeix igualment de l’Art; depèn de la sensibilitat i de la preparació de cadascú.
Penso que normalment no estem massa preparats per gaudir de la VIDA. Depèn del grau de sensibilitat que hem anat adquirint.

 

2. L’evangeli d’avui conté una frase genial: “Entra al goig del teu Senyor”. (Llàstima que la traducció del Missal la privi de la seva profunditat dient: “entra a celebrar-ho”).
Aquestes paraules són dites a dos “administradors” que havien administrat bé els talents rebuts. No es tracta d’un simple premi pel seu bon servei; allò que se’ls concedeix és gaudir del mateix goig del seu Senyor. Els dos administradors, gestionant els talents rebuts, han adquirit la capacitat de gaudir d’allò mateix que és la felicitat del seu Senyor (Déu), i són invitats a entrar‒hi.

 

3. El contrast ve indicat pel mal administrador que ha “amagat” el talent rebut. Amagant el talent que li havia ofert el seu Senyor, no s’ha “sensibilitzat” per a les coses del Senyor, i no pot “entrar” en el seu goig.
Notem que si hi entrés, seria com portar a un concert algú a qui no agrada la Música, o convidar a un museu algú que no li agrada l’Art.
Per a l’administrador infidel, invitar‒lo a entrar en el goig del seu Senyor, hauria estat com invitar‒lo a un infern. Per això el seu lloc és “a fora”.
 
Però, “a fora” no hi ha res de res. És el que es pregunta, amb llenguatge precís, el poeta David Jou: “Què em queda de real, realitat no contemplada?” (Cant Espiritual).
Fora de l’àmbit “creat per la mirada de Déu”, no hi ha res de res.
És la mirada amorosa del Creador que ens fa existir com a creatures estimades; com en un teatre, allò que fa “reals” als actors és que hi hagi algú que se’ls mira i admira.

 

4. La VIDA és el talent més gran i més “prenyat de felicitat” que hem rebut; però només podem gaudir‒ne en la mesura que hem desenvolupat la nostra “sensibilitat vital”.
“Viure” ens ofereix aquesta oportunitat. Aprofitar‒la o no, és decisió de cadascú.

  

Diumenge 32è. de durant l'any A.

 

EVANGELI. (Mateu 25:1-13).

En aquell temps,

Jesús digué als deixebles aquesta paràbola:

“Passarà amb el Regne del cel com en deu noies,

que sortiren amb torxes a rebre l’espòs.

N’hi havia cinc de prudents,

i les altres cinc eren desassenyades.

Les desassenyades no s’emportaren oli per les torxes,

però cadascuna de les prudents

se’n proveí d’una ampolla.

Com que el nuvi trigava, els vingué son,

i totes s’adormiren.

Ja era mitjanit quan se sentí cridar:

L’espòs és aquí. Sortiu a rebre’l.

Aquelles noies es despertaren

i començaren a preparar les seves torxes.

Les que no tenien oli digueren a les altres:

Doneu-nos oli del vostre,

que les nostres torxes no s’encenen.

Però les prudents els respongueren:

Potser no n’hi hauria prou per a totes;

val més que aneu a comprar-ne.

 

Mentre hi eren, arribà el nuvi,

i les que estaven a punt entraren amb ell a la festa.

I la porta quedà tancada.

Finalment arribaren també les altres,

i deien des de fora:

Senyor, Senyor, obriu-nos.

Però ell els respongué:

Us dic amb tota veritat que no us conec.

Vetlleu, doncs,

perquè no sabeu ni el dia ni l’hora.

 

“Cinc de prudents... i cinc de sense seny”. 

La mare de l’Àlvaro ha anat a la parròquia per apuntar el seu fill a la 1ª Comunió. Es coneixen amb la catequista, i han xerrat una bona estona. Ella, la mare, ja havia fet la seva 1ª Comunió a aquella parròquia, i ara lamenta que no hi hagi aquells grups de quan ella era nena.

−Ens ho passàvem molt bé! Per què no ho feu, ara? −va dir amb un to una mica acusador.

−Els temps han canviat −va respondre la catequista−. De totes maneres, si l’Àlvaro vol venir, en podríem fer un. Què et sembla els dissabtes, a les 4?

−Els dissabtes... Saps què passa? Que juga a futbol i, sobretot quan juguen fora, no podria venir.

−I els diumenges, a les 3:30?

−Ui, no! Els diumenges anem a veure els avis; que se’ls estima molt.

−Què et sembla els dijous, a les 12:15 sortint d’escola?

−Vols dir? Però si a les 3 ja han de tornar‒hi a ser!... Aniria molt estressat...

−Doncs a les 5, quan han acabat...

−El que passa és que dos dies va a anglès, i dos més, a reforç de mates... Saps: li costen una mica els estudis...

Entenent el que passava, la catequista li va dir:

−Doncs, mira: aquí tens aquest imprès. “És per a vosaltres, els pares”. És per ajudar‒vos a decidir. És una Historieta de l’Evangeli que parla de 10 noies que, en un casament, esperaven que arribés el nuvi... També hi ha un petit qüestionari. Us en parleu vosaltres, els pares, i després ens tornem a veure per trobar una solució.

−Ah, molt bé –va respondre la mare. Es van fer un petó, i va marxar.

Al cap d’una setmana la mare de l’Àlvaro va telefonar la catequista dient‒li que la “fitxa” que li havia donat era força estranya; fins i tot el seu fill s’havia escandalitzat d’aquelles noies que no volien compartir el seu oli amb les altres que s’havien adormit...

−Però... si us vaig dir que era per a vosaltres, els pares! No era per a l’Àlvaro. Era per ajudar‒vos a vosaltres a parlar‒ne i decidir! Repeteixo: aquesta Historieta és perquè la llegiu vosaltres, els pares; i després us respongueu el Qüestionari que hi ha.

....................

La mare no va tornar amb la catequista, ni l’Àlvaro va anar a la catequesi, ni va fer la comunió (almenys a la seva parròquia)...

....................

Estant ja a la Universitat, el destí va voler que l’Àlvaro fes amistat amb una noia que el va convidar a unes Trobades de joves. És un grup de “reflexió i sentit de la vida”, va dir‑li, i és molt interessant.

−No serà una secta! −va replicar, mig en broma, ell.

−Si vens, tu mateix ho podràs jutjar. A mi no m’ho sembla, va respondre, ella.

És en aquest grup que l’Àlvaro va conèixer la Núria. Després es van casar, i ara ja tenen un noi de 8 anys.

...................

Aquesta historieta la va explicar el mateix Àlvaro en una Trobada de pares de 1ª Comunió. I va afegir: el nostre fill se’ns està fent gran per moments, i la Núria i jo no volem que ens trobi amb les torxes sense oli, com va passar als meus pares amb mi. Per això estem aquí.

  

Diumenge 31è. de durant l'any A.

EVANGELI (Mateu 23,1-12)

En aquell temps,

Jesús digué a la gent i als deixebles:

«Els mestres de la Llei i els fariseus

us parlen des de la càtedra de Moisès:

compliu i observeu tot el que us manen,

però no feu com ells, perquè diuen i no fan.

Preparen farcells pesadíssims

i els carreguen a les espatlles dels altres,

però ells no volen ni moure’ls amb el dit.

En tot obren per fer-se veure de la gent.

Per això es fan ben grosses les filactèries,

i les borles, ben llargues;

els agrada d’ocupar els primers llocs a taula

i els primers seients a les sinagogues,

i que la gent els saludi a les places

i els doni el nom de rabí, o sigui ‘mestre’.

Però vosaltres no us heu de fer dir mestres,

perquè, de mestre, només en teniu un,

i tots vosaltres sou germans;

ni heu de donar a ningú el nom de pare aquí a la terra,

perquè, de pare, només en teniu un, que és el del cel;

ni us heu de fer dir guies,

perquè, de guia, només en teniu un, que és el Crist.

El més important de vosaltres ha de ser servidor vostre.

Tothom qui s’enaltirà serà humiliat,

però tothom qui s’humiliarà serà enaltit.»

 

 

Però vosaltres no us heu de fer dir “mestres”...

Demo‒cràcia.

1. La paraula democràcia, com és evident, ve de la unió de dues paraules gregues: “Demos” (Poble) i “Kratos” (Poder, força, govern).

Com a sistema polític, molts consideren que la Democràcia és una cosa bona. Per contra, també és molt famosa aquella sorprenent afirmació de Winston Churchill que l’any 1947 afirmava amb contundència: “La democràcia és la pitjor forma de govern, excepte totes les altres formes que s’han provat fins el moment”. Aquesta frase sol ser repetida canviant‒la una mica: “La democràcia és la forma de govern menys dolenta”. 

2. Els “problemes” de la democràcia venen de cada una de les dues paraules que la formen. 

A) demos (poble):

Quin poble? La Humanitat no està organitzada per Pobles sinó per Estats. I no cal ser un gran coneixedor de la Història per saber que els Estats no són pas fruit d’un pacte lliure sinó que, directament o indirecta, són fruit de guerres. En pocs casos coincideixen Poble i Estat; en la gran majoria dels casos, els Estats inclouen, de grat o per força, diferents Pobles, sovint fragmentats.

Donat que la paraula “Poble” té bona acollida, els Estats se l’han feta seva per legitimar‑se a si mateixos, i sovint la volen en exclusiva. Quan parlen de “democràcia” o de que “el Poble mana”, sobreentenen que “Poble” ho són només ells. Així, una gran quantitat de Pobles que no són Estat queden subordinats a “majories alienes” formades pels Estats. Això provoca que es donin situacions oficialment “democràtiques”, però realment “antidemocràtiques” i pervertides. És per això que la Democràcia, aplicada als Estats, sol ser una contradicció en si mateixa.

 

B) kratos (poder):

La segona paraula de demo‒cràcia és conflictiva en si mateixa. És suficient un mínim de sensibilitat per adonar‒se que les relacions de Poder sempre deshumanitzen. El Poder deshumanitza a qui l’imposa i a qui li és imposat. 

3. La frase de W. Churchil hauria de ser presa més seriosament. La democràcia, com a sistema polític, no és bona. Ben cert: cal buscar‒la i protegir‒la, perquè és la forma de govern menys dolenta; però amb això no n’hi ha prou: si no és bona, és necessari anar‒la corregint constantment, almenys mentre no se’n trobi una de millor. 

4. Dissortadament, sembla que avui entre nosaltres, i en comparació amb mig segle enrere, creix i es posa de moda una duresa de cor que genera comportaments profundament antidemocràtics (contraris al Poble real), fets en nom de la Democràcia.
Convé protegir‒se d’aquests fluxos antidemocràtics, vehiculats pels uns mitjans de comunicació hàbilment manipulats.

 
Una vegada un company, al mig del carrer, va deixar uns prismàtics a un nen d’uns cinc anys. El nen va mirar... i arrencà a córrer cap a la vorera: és que va veure una moto se li tirava a sobre, tot i que la moto estava a més de 50 metres... Els mitjans de comunicació són com aquells prismàtics, “màquines de multiplicar” que fan grans (i insolubles) problemes normals de la convivència quotidiana.
La diferència entre nosaltres i el nen dels prismàtics és que ell de seguida va recuperar la visió real; en canvi nosaltres, tenim la “ment segrestada” per tanta “informació deformada”.
 
Per corregir la democràcia, o per avançar cap una democràcia menys dolenta, cal començar per dues coses: recuperar la capacitat de veure‒hi clar i superar la duresa de cor que ha anat generant en nosaltres una presentació esbiaixada de la realitat.