Quaresma, 1er. diumenge. Any B.

Jesús i els endimoniats.

La Marta i en Víctor són un matrimoni que ja coneixem dels diumenges anteriors. Avui en Víctor, tot i considerar-se agnòstic, ha acompanyat la seva dona a missa perquè han d’anar al poble on viu la seva filla gran. Des de l’església, ja aniran directament a casa d’ella. La mala (o bona?) sort ha fet que l’evangeli d’avui fos precisament el de les Temptacions. Sortint de missa, a en Víctor li ha faltat temps per dir, amb sorna, a la seva dona:

Víctor     
Em fa l’efecte que surto de Pastorets...

Marta      
Què vols dir?

Víctor     
Feia temps que no sentia parlar de satanàs i de dimonis... Encara parleu d’aquestes coses, a missa?

Marta      
No t’ha agradat el comentari del mossèn?

Víctor     
Quan he sentit de què parlava, he desconnectat. Ja en vaig tenir prou amb els Pastorets de quan era petit!

Marta      
A mi m’ha semblat un comentari ben pensat, i molt actual! No tenia res a veure amb els teus “Pastorets”...

Víctor     
Però, com pots perdre el temps escoltant aquestes bestieses?!

Marta      
Com ho saps que eren bestieses si no has escoltat? A mi m’ha ajudat a veure més clares algunes coses.

Víctor     
Les coses, més clares!? Quines coses?

Marta      
Segur que t’interessa?... Si no l’has escoltat a ell, per què m’hauries d’escoltar a mi...?

Víctor     
Els capellans us estan fent un rentat de cervell...!

Marta      
Doncs, mira: ja que ho dius, potser a tu t’aniria bé un bon rentat d’aquest cervellot teu! Qui és que encara està ancorat en les seves històries infantils!? Tens més de 50 anys, i encara estàs bloquejat per records d’infància! Però ha plogut molt des dels teus “Pastorets”...

Víctor     
Però, no t’adones que avui dia parlar de “dimonis” és una autèntica criaturada!

Marta      
Ja t’ho he dit: no té res a veure amb els Pastorets. Els Evangelis, amb un llenguatge de diables i dimonis, ens fan obrir els ulls per veure molt millor la realitat humana.

Víctor     
“Obrir els ulls”?!...

Marta      
Sí; obrir els ulls per veure-hi! No t’has adonat de quantes vegades som cecs, a pesar de tenir els ulls perfectes?

Víctor     
Cecs, veient-hi?

Marta      
Sí: cecs amb ulls perfectes. Recordes aquell polític, avui president de govern, que va dir al Congrés: “En España no hay pueblos sinó ciudadanos”. Va ser una solemne exhibició de ceguesa. I ho va dir precisament responent al representant d’un poble que tenia allà, davant dels nassos.

Víctor     
Això, ha comentat el mossèn...?

Marta      
No. Això ho vas dir tu, ja fa temps, quan ho veies per televisió. “Aquest home està totalment cec!”, cridaves i repeties.

Víctor     
Sí; ara ho recordo. Però això, què té a veure amb satanàs o dimonis?!

Marta      
Això sí que ho ha explicat el mossèn, i penso que té tota la raó. Els Evangelis ens presenten Jesús com el contrapunt de les deficiències humanes. Aquestes, a vegades es manifesten en forma passiva: malalties que ens deixen postrats. Però altres vegades prenen forma activa, molt activa i destructiva perquè destrueixen Humanitat. Es tracta de Ideologies que, fent-nos cecs i sords davant la realitat, busquen el Poder per imposar una “realitat somniada”. I això és el que, en els Evangelis, vol dir “estar posseït per un dimoni”. Per això Jesús, en la seva activitat humanitzadora, no solament cura malats sinó que també “treu dimonis”.
¿Què és allò que impedeix tanta gent de veure el món real? Una ideologia que els posseeix. ¿Què és allò que a tu no et va deixar escoltar el mossèn? El teu “estimat” agnosticisme, que a vegades se’t torna ideologia...

Víctor     
L’altre dia em vas dir que t’encantava el meu agnosticisme.

Marta      
Bé... Qui m’encanta ets tu; i com que l’agnosticisme va en el mateix paquet... ho he de prendre tot plegat...

Sense deixar de caminar, en Víctor va envoltar amb el braç la seva dona, se la va acostar, i li va fer un petó. I van continuar sense dir res més. Quan la filla els va veure arribar, va comentar amb complaguda ironia: “Sembla que encara sigueu nòvios”.
−I per què no? −va respondre la seva mare.

(7è. diumenge de durant l'any) (Quan hi és)

(Alguns anys la Quaresma arriba abans, i no queda lloc per a aquest diumenge).

 

Jesús i els Malalts ( 3/3).

(Continua el diàleg de diumenge passat)

Jesús i els Malalts ( 3/3).
(Continua el diàleg de diumenge passat).

Marta      
Te’n recordes d’aquell evangeli del Paralític, que per presentar-lo a Jesús van desmuntar el sostre de la casa...?

Víctor     
I tant que me’n recordo!
És la bestiesa més absurda i extravagant que he sentit mai.

Marta      
Tens raó. Tot és extravagant en aquell relat. I ho és també el final: “Carrega’t la llitera i ves-te’n a casa”.
Per a què la volia aquella llitera si ja no li servia de res?! I no obstant el relat insisteix: “Ell es carregà la llitera i se n’anà”.
Jesús no li treu la llitera. No el cura, però el salva. No és el mateix estar estirat i invàlid sobre una llitera que carregar-se-la i anar-se’n a casa.
Jesús ressuscitat manté les ferides mortals; el paralític manté la llitera; la teva mare no va curar-se... No hi ha “miracles”; però hi ha salvació.

Víctor     
Insisteixo: de què serviria aquesta vostra estranya “salvació”?

Marta      
De res. La salvació no serveix absolutament de res. És el terme. És la plenitud. La plena sintonia amb la Vida. És vàlida per si mateixa!
A Jesús no li fan cap nosa les seves ferides; encara que a nosaltres ens ajuden a entendre la resurrecció.
Al paralític no li fa cap nosa la llitera; encara que a nosaltres ens ajuda a entendre la salvació.

Víctor     
I a mi, qui em torna la mare?

Marta      
No és ella qui ha de tornar; ets tu que pots anar cap a ella. La Vida no va enrere. “Baixa de la creu, i creurem en tu”, li deien els fariseus a Jesús. No havien entès res de res. En canvi, un dels condemnats digué: “Recordeu-vos de mi quan estigueu al vostre Regne”. I va sentir la resposta:  “Avui estaràs amb mi al paradís”.
Que en som de cecs! Ens quedem buscant una simple curació quan allò que se’ns ofereix és la salvació.

Víctor     
Suposo que entendràs que un agnòstic com jo no pot pas acceptar això que dius...

Marta      
No cal. El teu agnosticisme m’encanta −va respondre la Marta, tot fent-li un petó−. No ha pas “contaminat” la nostra relació...

En Víctor, acostumat a dir sempre l’última paraula, va replicar com qui no vol la cosa: “Ah, les dones! Tot ho arregleu amb un petó!”. Però, en el seu secret, ara admirava una mica més la seva Marta, i començava a entendre que, si ell s’havia posat l’etiqueta d’agnòstic, el mínim que hauria de fer era ser-ho amb maduresa, com madura era la fe de la seva dona.