.jpg)
EVANGELI. (Mateu 15,21-28).
En aquell temps,
Jesús es retirà a la regió de Tir i de
Sidó,
i sortí d’allà una dona cananea cridant: “Senyor, fill de David, compadiu-vos de mi: la meva filla està endimoniada”.
Jesús no li contestà ni una paraula, però
els deixebles li demanaven: “Despatxeu-la d’una vegada: només fa que seguir-nos
i cridar”.
Jesús els respongué: “Únicament he
estat enviat a les ovelles perdudes del poble d’Israel”.
Ella vingué, es prosternà i digué: “Senyor,
ajudeu-me”.
Jesús li respon: “No està bé de prendre
el pa dels fills per tirar-lo als cadells”.
Ella li contestà: “És veritat, Senyor;
però també els cadells mengen les engrunes que cauen de la taula dels amos”.
Llavors Jesús respongué: “Dona, quina
fe que tens! Que sigui com tu vols”.
I a l’instant es posà bona la seva
filla.
“... i sortí d’allà una dona
cananea cridant: “Senyor, fill de David, compadiu‒vos de mi: la meva filla està
endimoniada”.
La Cinta.
La mare de la Cinta està realment
angoixada. La seva filla d’onze anys ja fa un temps que està malalta, i cap
metge no sap dir‒li exactament què té. Viu sola amb ella, després del dissortat
accident del seu marit. La seva intuïció de mare li fa pensar que potser la
malaltia de la Cinta no vingui d’un mal que estigui en ella mateixa sinó d’algun desajust
amb l’ambient en què viu. Per això avui s’ha decidit a anar a parlar amb el
mestre de l’escola.
De seguida de començar l’entrevista,
el mestre s’ha adonat que la mare de la Cinta no expressava amb fluïdesa allò
que li volia dir. Donant per suposat que havia vingut d’un altre país, li ha
preguntat:
−D’on heu vingut, vosaltres?
−No. Nosaltres som d’aquí.
−Vtès. són d’aquí?! –va
repetir el mestre amb sorpresa.
−Sí, senyor. Sempre hem viscut aquí.
El mestre va fer un petit silenci per
deixar aterrar en el seu cervell allò que acabava de sentir. Després,
per trencar l’impàs, va exclamar:
−Aquesta sí que és bona! Com que aquí tots hem vingut de fora,
l’única família que sou d’aquí us hi deveu trobar com uns “forasters”!
−Sí, senyor −va respondre la
dona−. Això és veritat.
Quan es va construir aquesta barriada, la nostra caseta feia nosa i la van
tirar a terra; i ens van donar el pis on estem. El meu marit −al cel sia− es va
enfadar molt, però no va servir de res.
El mestre també era de fora. Va
recordar la seva infantesa a l’estranger. Ara, com un llampec, han passat per
la seva ment un munt de records i vivències...
Després es va mirar amb atenció aquella dona que tenia al davant: la seva cara
expressava una gran bondat, i també molta pena. I també molta inseguretat...
El mestre coneixia aquests sentiments per pròpia experiència. De sobte li va
venir un pensament que ho aclaria tot. Per assegurar‒se’n, va preguntar a la
dona:
−Què
diu el metge sobre la seva filla?
−No li troba res. L’han visitada diversos doctors, i no li troben
res... Jo he observat que, quan sap que no haurà d’anar a l’escola, es
tranquil·litza i es distreu. Per això he vingut... −va afegir temorosa−: Perdoni, senyor: potser a l’escola...
Ara el
mestre va veure ben clara la intuïció que havia tingut: si ser foraster
sempre és dur, ser foraster a casa mateix ha de resultar molt frustrant.
Frustrant i injust.
El mestre es va aixecar de la seva
cadira de darrere la taula i, demanant permís a la dona, anà a asseure’s a
l’altra cadira que hi havia per a les visites. Després va dir:
−Voldria demanar‒li un favor.
−El que Vtè. digui, senyor mestre.
−Sí; és veritat: jo sóc el mestre d’aquí. Però no conec la llengua
de la gent d’aquest país. En canvi Vtè. i la seva filla la saben i la parlen. I
sabeu el nom de les muntanyes del voltant, i el nom de les rieres que es fan
quan plou, i el nom dels insectes que volen per aquí, i el nom de les herbes de
la vora dels camins.
Sabeu el nom i la història de les antigues masies i de la gent que les
habitava. Perquè vosaltres sou d’aquí. En canvi els altres hem vingut de fora.
Hem vingut de fora, però per a viure aquí; per ser d’aquí. ¿Permetria, senyora,
que jo i algú més de l’escola vinguéssim a casa seva un parell d’hores a la
setmana per aprendre la seva llengua?
−La nostra llengua?! Però, si aquí ningú no la parla... si no
l’entén ningú...
−Seria per fer conversa –va insistir el mestre−, perquè aquesta és la millor manera
d’aprendre una llengua. Només per un temps; fins que jo la sàpiga una mica.
−I la meva filla?
−És molt possible que la Cinta no hagi resistit el xoc que
comporta convertir‒se en “forastera” a la pròpia terra. Segurament no té cap malaltia.
El seu mal podria ser una reacció inconscient de la seva pròpia dignitat.
Sé de què li parlo... També sé que podrà sortir‒se’n si tractem el “problema”
correctament.
−Però, com?
−Si ella veu que “el senyor mestre” va a casa seva per aprendre la
llengua amb què pensa i parla a la seva mare, segurament agafarà confiança.
Després, ja veurem com continuem.
.........
Al cap d’un mes la Cinta va tornar a
l’escola. El mestre va explicar a tots que era una sort per a l’escola que hi
hagués algú que els podia ajudar a conèixer aquella barriada, que ara era la seva
barriada. I va dir que, una vegada a la setmana, a l’hora de Llengua
estudiarien i farien uns Exercicis que serien molt interessants i
divertits.
Com activitat extraescolar es va
organitzar un grup de conversa del que la Cinta n’era l’ànima. Primer eren
ser quatre; després, vuit; després, dos grups... Va néixer una amistat
important i forta. Van programar diverses activitats. Fins i tot van acabar
fent una petita Revista per a qui la volgués comprar.
El mestre va ser acusat per alguns de
fer política, i el van traslladar.
En el seu nou destí, per Nadal va
rebre un obsequi amb dues dedicatòries:
“La Cinta està del tot recuperada,
i gaudeix plenament de la vida. Gràcies per la seva comprensió”. Firmat: La
mare de la Cinta.
“Sr. mestre: Vtè. m’ha sigut també
un nou pare. Gràcies per ajudar‒me a néixer de nou. Un petó immens”.
Firmat: La Cinta.
