.jpg)
EVANGELI. (Mateu
11,25-30).
En aquell temps Jesús digué:
“Us enalteixo, Pare, senyor del cel i
de la terra,
perquè heu revelat als senzills
tot això que heu amagat als savis i
entesos.
Sí, Pare: així us ha plagut a vós.
El Pare ho ha posat tot a les meves
mans:
fora del Pare,
ningú no coneix veritablement el Fill;
igualment,
ningú no coneix veritablement el Pare
fora del Fill,
i d’aquells a qui el Fill el vol
revelar.
Veniu a mi tots els qui esteu cansats i
afeixugats;
jo us faré reposar.
Accepteu el meu jou,
feu-vos deixebles meus,
que jo sóc benèvol i humil de cor,
i trobareu el repòs que tant desitjàveu,
perquè el meu jou és suau,
i la meva càrrega, lleugera.
“...heu revelat als senzills tot això que heu amagat als savis i
entesos”.
La Trini
va ser una dona com tantes altres dones del segle XX: un segle marcat per dues Guerres
Mundials i, entre nosaltres, per la Guerra Civil, tan incívica.
Un segle de dolors abundants per a molta gent.
També la
Trini va estar marcada pel dolor; sobretot pel dolor més estúpid de tots:
aquell que ens provoquem els uns als altres. No va gaudir gaire de l’amor, excepte
del que ella va donar, que va ser moltíssim.
No obstant
això, una peculiaritat seva, sobretot en els seus anys de plenitud, era l’alegria.
No l’alegria esclatant de la rialla sinó l’alegria encomanadissa del somriure,
de la cara afable, dels ulls de bondat.
Una vegada
algú li va preguntar quin era el secret de la seva alegria permanent...
La Trini
era una persona profundament religiosa. No era especialment il·lustrada.
Com la majoria de dones del seu temps, havia après a escriure amb lletres els
sons de les paraules, i sabia llegir i entendre allò que llegia, si eren escrits
de devoció.
La seva devoció
era expressió de la seva fe. Experimentava Déu com a suport, i sabia amb
tota seguretat que ella no hauria pogut aguantar la seva pròpia vida
sense aquest suport. En ella, això no era cap deducció sinó una vivència.
Allò que
més l’horroritzava era que algun familiar o persona estimada, a causa d’algun
mal sobrevingut o desgràcia, blasfemés contra Déu. Això la va
portar a fer un oferiment sorprenent: al voltant dels 50 anys, d’una
manera explícita i formulada, es va oferir a Déu per patir ella allò que, si ho
patia algú altre del seu costat, el podria portar a blasfemar o renegar.
I va
resultar que aquest “oferiment per patir” es va convertir en el secret
de la seva alegria. Ella ho va explicar així: Si pateixo, penso
que Déu ha acceptat el meu oferiment, i això em fa contenta; i si no pateixo,
també estic contenta perquè res no em fa mal.
La majoria
de savis i entesos del segle XX i actuals, si analitzessin la religiositat
de la Trini i el seu sorprenent oferiment, hi trobarien sens dubte
multitud d’explicacions: mecanismes de defensa, desigs reprimits,
il·lusions frustrades, pors dissimulades, interessos inconfessables, pulsions
de mort, impulsos de vida, mecanismes de compensació... I és que avui coneixem
tan bé la vida humana que, com fan
els físics amb la matèria, la
podem seccionar fins a descobrir‒ne els seus més íntims
components. Avui, amb l’Antropologia, la Psicologia profunda, la Psicoanàlisi,
el Conductisme,... podem destriar de tal manera cada acció i cada
comportament humà, que tot quedi científicament explicat.
Hem creat
la “Civilització del Coneixement”, i ja no queda cap sentiment o actitud
humana sense la corresponent explicació. Sobre l’ésser humà ho saben (quasi) tot, i ho podem explicar (quasi)
tot.
(Quasi) tot, menys
una cosa: l’alegria d’algunes persones que pateixen; la valentia
d’algunes persones dèbils; la pau d’alguns dels cors humiliats;
la generositat d’alguns pobres... Potser tampoc sapiguem explicar
l’esperança d’alguns indignats.
