.jpg)
EVANGELI.
(Mateu 13,44-52).
(En blau allò que correspon a la versió llarga)
En aquell temps, Jesús digué a la gent:
“Amb el Regne del cel passa com amb un
tresor amagat en un camp. L’home que el troba, el deixa amagat i, content de la
troballa, se’n va a vendre tot el que té i compra aquell camp.
També passa amb el Regne del cel com
amb un comerciant que buscava perles fines. El dia que en trobà una de molt
preu,
anà a vendre tot el que tenia i la
comprà.
També passa amb el Regne del cel com amb
aquelles grans xarxes que, tirades a l’aigua, arrepleguen de tot.
Quan són plenes, les treuen a la platja,
s’asseuen i recullen en coves tot allò que és bo, i llencen allò que és dolent.
Igualment passarà a la fi del món:
sortiran els àngels,
destriaran els dolents d’entre els
justos i els llençaran al forn encès: allà hi haurà els plors i el cruixir de
dents.
¿Ho heu entès tot això?
Li responen: sí que ho hem entès.
Ell els digué: Mireu, doncs: els mestres
de la Llei que es fan deixebles del Regne del cel són com aquells caps de casa
que treuen del seu cofre joies modernes i antigues.
Els mestres de la Llei que es fan deixebles del Regne del cel són com aquells caps de casa que treuen del seu cofre joies modernes i antigues.
És a dir: la persona sàvia va construint el
futur sentint‒se continuador del passat.
L’Ester, ara que té vacances, passarà la tarda a
ca l’àvia, que està una mica malalta, i és molt gran.
Quan hi ha arribat, la seva àvia ja l’esperava.
Quan l’ha vista aixecada, ha dit:
−Però, no estaves malalta?
−Diguem que no estic gaire bona
−li ha respost l’àvia−, i el llit menja molt...
I s’han fet un petó.
A ca l’àvia, l’Ester hi té una petita habitació
amb un sofà i una tauleta amb un ordinador. Tenia quatre hores per davant, fins
quan vingués la seva mare de treballar. L’Ester ha anat a la seva habitació, i
l’àvia s’ha quedat al menjador fent mitja.
Després de més de dues hores d’ordinador, l’Ester
ha anat al menjador amb la seva àvia.
−Ja has acabat el
que volies fer? −li pregunta l’àvia.
−No
–respon ella‒. Però em fan mal els ulls, i m’ha vingut mal de cap.
−T’aniria
bé refrescar‒te la cara i estirar‒te sobre el meu llit amb un mocador remullat
sobre els ulls –li diu l’àvia.
L’Ester pensa que això
són ximpleries de la gent d’abans, i, a més, li fa cosa estirar‒se al mateix
llit de l’àvia. Per això respon:
−No. És igual. Ja
hi estic acostumada. A casa em poso unes gotes, però no les he portades.
−Com
vulguis –li respon l’àvia−, però, per provar‒ho, no hi
perdries res...
−Saps
què –diu l’Ester−: m’estiraré aquí, sobre aquesta
catifa, com quan fem gimnàstica al cole.
−El
terra és molt dur –va replicar l’àvia−, però si t’agrada
així...
I es va aixecar, va
remullar amb aigua fresca un mocador nou, va doblegar‒lo tres vegades, es va
ajupir, i ella mateixa va posar‒lo sobre la cara de l’Ester de manera que li
cobrís els ulls i el front. I li va dir:
−Ara
no pensis res. Si els ulls et fan mal, pensa en els peus, o en les mans... Els
mals, si no estem per ells, s’avorreixen i marxen.
Després es va
incorporar, va ajustar els finestrons per fer una mica fosc, i es va asseure al
seu balancí.
......
El mal d’esquena va
despertar l’Ester. Incorporant‒se, va cridar amb sorpresa, dirigint‒se a la
seva àvia:
−M’he adormit! Ha
funcionat! On l’has après aquest remei?
−Ai,
minyona! –va respondre ella−: hi ha coses que te les
ensenya la vida... Jo no he estudiat tant com tu, però tinc més de setanta
anys...
==========
De tot això ja fa un temps. Ara, l’Ester ha fet
divuit anys i ho han celebrat: petons, abraçades, felicitacions, regals, pastís,
cançons...
A la nit, l’Ester està realment cansada. En
arribar a l’habitació ha agafat aquell mateix mocador de l’àvia, l’ha remullat
amb aigua fresca, l’ha doblegat tres vegades, s’ha estirat al llit, i se l’ha
posat sobre el front i els ulls, però de manera que no li impedís de veure el
quadre que té davant, a la paret, amb la foto de la àvia. Per l’Ester, aquest quadre
és com una petita finestra que l’ajuda a mirar el món amb simpatia.
L’àvia, va morir fa dos anys. L’Ester la troba a faltar, però no gaire, perquè
parla amb ella cada dia amb el llenguatge de les mirades.
