Assumpció de Sta. Maria. 15 d’agost.

 

EVANGELI. (Lluc 1,39-56).

 

Per aquells dies, Maria se n’anà decididament a la Muntanya,

a la província de Judà. Entrà a casa de Zacaries i saludà Elisabet.

Tan bon punt Elisabet va sentir la salutació de Maria,

el nen saltà dins les seves entranyes,

i Elisabet, plena de l’Esperit Sant, cridà amb totes les seves forces:

«Ets beneïda entre totes les dones i és beneït el fruit de les teves entranyes.

Qui sóc jo perquè la mare del meu Senyor vingui a visitar-me?

Mira: tan bon punt he sentit la teva salutació,

el nen ha saltat d’entusiasme dins les meves entranyes.

Feliç tu que has cregut! Allò que el Senyor t’ha fet saber, es complirà.»

 

Maria digué: «La meva ànima magnifica el Senyor,

el meu esperit celebra Déu que em salva,

perquè ha mirat la petitesa de la seva serventa.

Des d’ara totes les generacions em diran benaurada,

perquè el Totpoderós obra en mi meravelles.

 

El seu nom és sant,

i l’amor que té als qui creuen en ell s’estén de generació en generació.

Les obres del seu braç són potents: dispersa els homes de cor altiu,

derroca els poderosos del soli i exalça els humils.

Omple de béns els pobres, i els rics se’n tornen sense res.

 

Ha protegit Israel, el seu servent, com ho havia promès als nostres pares;

s’ha recordat del seu amor a Abraham i a la seva descendència per sempre.»

 

Maria es quedà tres mesos amb ella, i després se’n tornà a casa seva.

 

“El Senyor ... ha mirat la petitesa de la seva serventa”.

 

1. Mirant les coses des del nostre punt de vista, l’obra de Déu és la HUMANITAT. I per anar creant la Humanitat, Déu escull els “petits” d’aquesta mateixa Humanitat. És una constant en la forma com la Bíblia ens presenta l’acció de Déu en la Història humana. I és precisament gràcies a aquesta manera de fer, que els Humans podem descobrir que Déu està present (Jahvé = Jo soc el que hi sóc) o està amb nosaltres (Emmanuel = Déu amb nosaltres).

 

2. D’aquí podem deduir que, segons la Bíblia, la FE no és creure en l’existència de Déu sinó en la seva presència. Però, compte!, perquè es tracta d’una presència molt especial: Déu no se’ns fa present com a Déu, poderós, espectacular, sobrenatural, avassallador... Déu no se’ns fa present com un Poder més fort que els Poderosos, sinó mostrant la mentida de tota forma de domini sobre els altres.

Tots som germans; per això, quan algú s’arroga o li donen Poder sobre els altres, es genera una mentida, perquè no hi ha “grans” i “petits”. Però, donat que ens empenyem a generar aquestes diferències, Déu invalida en els petits l’acció dels grans.

En el nostre món d’Opressors i Oprimits, Déu es fa present en la capacitat dels oprimits de no “enamorar‒se” del Poder dels opressors. La presència de Déu invalida en els condemnats la sentència dels jutges; sosté la vida dels ajusticiats; justifica els declarats culpables. Si mantenim la diferència entre “grans” i “petits”, Déu es fa present en els petits, i fa inclinar la balança. “Si Déu està en nosaltres, qui estarà en contra?” (Romans 8,31).

 

3. En la nostra Església, és en l’àmbit de les comunitats petites i senzilles on s’està redescobrint aquest missatge de la Bíblia. Són les comunitats minúscules i petites les que fan l’experiència que Déu mira la seva petitesa.

 

4. Per contra, a nivell de la “gran” Església (la “Cristiandat”), sembla que s’hi continua enyorant l’antiga grandesa social (tan poc cristiana!). Sembla que els grans sacerdots i els ministres de grandesa no acaben de superar la mentida del seu Poder, i, amb grans concentracions i solemnes espectacles, volen mostrar a tothom que som realment “importants”.

 

5. Estem generant una Nova Humanitat, i tot fa pensar que en aquesta Nova Humanitat encara no s’hi superarà la mentida del Poder; la mentida de separar “grans” i “petits”.
Si és així, l’aportació dels deixebles de Jesús a aquesta Nova Humanitat haurà de ser des de la petitesa, i ajudant a dessacralitzar tota forma de Poder.

A més, la fidelitat als “petits” exigeix excloure fins i tot els “signes” de grandesa, tant si es tracta de grans catedrals com de grans celebracions. I no serveix d’excusa dir que són una “herència valuosa” del passat que l’Església té la “obligació” de mantenir.

 

En el passat, per bé i per mal, l’Església s’identificava amb la “societat”. Per tant, no seria erroni considerar la Societat com a legítima hereva d’aquestes antigues i valuoses “grandeses”.
En tot cas avui dia aquestes grandeses poden tenir més fàcilment una destinació social si són propietat de la Societat que si són propietat privada de l’Església.
Això permetria a l’Església ser fidel al missatge de Jesús, i sincera. La petitesa no pot ser una “estratègia”. La petitesa és el primer pas de la vertadera germanor. Després, la vivència de la germanor ja indicarà com pot ser el servei de cadascú.