.jpg)
EVANGELI.
(Mateu 18,21-35).
En aquell temps,
Pere preguntà a Jesús: “Senyor,
¿quantes vegades hauré de perdonar al meu germà el mal que m’haurà fet? ¿Set
vegades?”
Jesús li respon: “No et dic set
vegades, sinó setanta vegades set”.
Per això passa amb el Regne del cel com
amb un rei que va voler demanar comptes als qui ocupaven els llocs de govern.
Tot just començava, ja li van presentar
un dels seus ministres
que li devia deu mil milions.
Com que no tenia res per pagar, el rei
va manar que venguessin tots els seus béns, i a ell mateix, amb la seva dona i
els seus fills,
els venguessin com esclaus, per poder
pagar el deute.
Però ell se li llançà als peus i li
deia: Tingueu paciència i us ho pagaré tot.
Llavors el rei se’n compadí, el deixà
lliure i li perdonà el deute.
Quan sortia, trobà un dels seus
col·legues que li devia uns quants diners. L’agafà i l’escanyava dient-li: Paga’m
tot el que em deus.
L’altre se li llança als peus i li
suplicava: Tingues paciència i ja t’ho pagaré.
Ell no en va fer cas, i el va tancar a
la presó fins que li pagués el deute.
El altres col·legues, en veure-ho, se
n’entristiren molt
i anaren a informar el rei de tot el
que havia passat.
El rei el cridà i li digué: Que n’ets
de mal home!
Quan tu em vas suplicar, et vaig
perdonar tot aquell deute.
¿No t’havies de compadir del teu
col·lega,
com jo m’havia compadit de tu?
Llavors el rei el posà en mans dels
botxins perquè el torturessin fins que pagués tot el deute.
Això farà amb vosaltres el meu Pare
celestial si cadascú no perdona de tot cor el seu germà”.
“...i l’escanyava dient:
Paga’m tot el que em deus!”.
1. L’evangeli que hem llegit és de
tanta actualitat que no sabria fer‒ne cap relectura. Només cal
que el lector posi noms d’avui als
diferents personatges que hi intervenen: el “rei”, que primer perdona
incondicionalment i després, quan el perdonat es mostra indigne, mana
torturar‒lo fins que pagui tot el deute; el qui escanya un company
seu perquè li deu quatre diners; els qui denuncien la maldat del seu company...
2. Però, posar noms actuals al relat
que hem llegit no és fàcil, perquè estem en una situació en què tot és interdependent.
Així com, segons els entesos, un tornado al Carib pot tenir el seu
origen, per l’efecte dominó, en el vol d’una papallona a l’Àfrica, de manera
semblant el comportament terrible d’un escanyapobres pot tenir el seu
origen en un menyspreu rebut durant la infantesa. Si tot està tan lligat,
resulta molt difícil assenyalar els culpables dels mals d’avui.
3. La crisi.
Qui són els culpables de la
crisi actual? Hi ha gent escanyada perquè hi ha gent que escanya;
també hi ha gent perdonada perquè hi ha qui perdona.
Una diferència entre el temps de
Jesús i el nostre, és que avui no hi ha cap “rei” per perdonar o per fer
justícia o a qui reclamar-la. Hem substituït el “rei” per allò que
en diem el Sistema.
El Sistema ho és tot, però és impersonal.
Està arreu, però no t’hi pots enfrontat enlloc. El Sistema és com una
gran màquina que decideix què es pot fer i què no; què val i què no val;
qui és bo i qui és dolent;... Tot està regulat, programat, configurat,...
S’assembla al sistema operatiu dels nostres ordinadors. A vegades
ens ofereix la “il·lusió” de ser lliures, però només dintre uns menús
marcats i unes opcions preestablertes.
4. La crisi actual ens posa en
una situació contradictòria: no podem funcionar sense Sistema,
però usant‒lo el conservem, i conservant‒lo fem possible que continuï devorant més
i més víctimes. És com el Drac de la llegenda, però sense cap Jordi
que el pugui matar, ja que el Drac som nosaltres mateixos com a
conjunt.
El Sistema és com un gran vaixell que ens oprimeix per tots
cantons, però que no podem enfonsar perquè ens enfonsaríem tots. Què fer?
5. Què fer? Potser podríem intentar
capgirar el Sistema; reformar‒lo de cap a peus; transformar‒lo... Però
el Sistema és monstruós i ha generat monstres que el mantenen,
potser sense saber‒ho. El Sistema és cruel, però ha aconseguit fer‒se indispensable.
Un dels crits del Maig del ’68,
a França, era: “La imaginació al Poder!”. Quasi cinquanta anys després podem
comprovar el seu absolut fracàs.
També, temps després, els Indignats clamaven: “Democràcia real, ara!”. Està
bé, però no saben el que demanen, perquè la nostra democràcia també és contradictòria: no disposa d’altre
mitjà per superar les dictadures que amb la dictadura de Majories,
imposades des de dintre mateix o foranes.
6. Però aquests dos crits, degudament
canviats i combinats, ens poden servir. La imaginació no ha de ser pas
per al Poder sinó perquè cadascú, sol o en grup, sàpiga imaginar
maneres intel·ligents i eficaces de “no fer
el joc” al Gran Drac. El Drac també té punts dèbils. No hi
hauria Poderosos sense “seguidors”
que els posin i mantinguin en el Poder.
Podem començar per no ser “seguidors” del Drac o del Poder.
De cap Poder.
7. I també democràcia real, però començant per un mateix. La democràcia,
com a sistema polític, no pot ser real si no és primer viscuda
personalment. La democràcia real només és possible amb ciutadans de cor
demòcrata. Per això s’ha de començar perquè cadascú és pregunti: Sóc realment demòcrata, jo? En les meves
opinions? En les meves decisions? En la meva manera de conviure amb els de
casa, amb els veïns, a la feina? He decidit ser just, fins i tot quan el Sistema
“em permet” no ser‒ho?
Aquesta és la primera feina
per començar, sense descuidar el que pugui venir després...
Potser és veritat que la nostra crisi
és econòmica; però l’Economia també depèn del cor.
¿La nostra crisi, no tindrà el seu origen en una crisi del cor?
Sempre podem començar intentant curar
el nostre cor.
.jpg)
