Diumenge 30 de durant l'any A.

 

 

EVANGELI. (Mateu 22:34-40)

.

En aquell temps,

quan els fariseus s’assabentaren

que Jesús havia fet callar els saduceus,

es tornaren a reunir,

i un d’ells, mestre de la Llei, per provar-lo,

li va fer aquesta pregunta:

«Mestre, quin és el manament més gran de la Llei?»

Jesús li contestà:

«Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor,

amb tota l’ànima, amb tot el pensament.

Aquest és el manament més gran i el primer de tots.

El segon és molt semblant:

Estima els altres com a tu mateix.

Tots els manaments escrits

en els llibres de la Llei i dels Profetes

vénen d’aquests dos.»

 

El “pròxim”. 

Jesús va ser condemnat per autoritats "religioses".
‒Quin va ser el seu crim?
‒Haver posat en íntima relació l’amor a Déu i l’amor als altres.

Per això, quan els "defensors" dels Drets de Déu van dir-li que recités el primer dels Manaments, ell va respondre amb el primer i el segon.
Això, però, a judici dels “defensors de Déu”, era una “blasfèmia”.

= = = = = = = =

Historieta.

Amb ocasió d’un enterrament, van coincidir dos vells amics. Després de la cerimònia religiosa van tenir una breu conversa, més o menys com aquesta.

Amic A.
La gent necessita "religió".
Quan mor algú, vol veure‒hi un sacerdot, i amb molts ritus, com més "misteriosos" millor.
I és que hi ha moments en què necessitem el “misteri”...
Jo en dic moments límit.

Amic B.
Doncs, sí. I em sembla ben trobada aquesta expressió: “Moments límit”. M’agrada.

Amic A.
Els capellans fan un bon servei... Ajuden a “superar” aquests moments límit. Perquè són moments en què et trobes com entre espasa i paret. Però has de continuar endavant, i necessites una “sortida”...
És la “utilitat” dels ritus.
Els límits no es poden treure, però les cerimònies, les oracions, el llenguatge, els signes, els gestos, les paraules sobre un més enllà... ajuden a crear com una nebulosa que t’envolta esmorteint el “xoc punxant” dels límits.

Amic B.
Potser sí...
També penso que aquesta experiència dels límits deu ser molt diferent per a cadascú, depenent de la seva maduresa, de la seva fe, dels acompanyants,... I també de les cerimònies, és clar.

Amic A.
Sí. Tots som diferents...
Però els límits són “límits” per a tothom.
Cadascú els “esquiva” com pot, però, un moment o altre, sempre t’arriben: la mort d’un company... un diagnòstic dolent, un accident que et deixa invàlid...
O simplement cabòries que se’t fiquen al cap...

Amic B.
Ben cert: els límits hi són. Estan aquí. Són reals.
Però a mi em sembla que no estan pas fora de nosaltres mateixos.
Venen creats per les nostres pròpies limitacions: la nostra ignorància, els nostres complexos, una solitud no assumida, els prejudicis...
Són reals, però dintre nosaltres mateixos.

Per això quan creixem, madurem, experimentem, compartim,... aquests límits es van, com si diguéssim, allunyant, com difuminant-se.

Amic A.
La religió, com una "nebulosa", crea, genera la il·lusió de veure alguna cosa del “més enllà” dels límits. Parla del cel... de Déu, del Pare, del repòs etern... Tot és una simple il·lusió...
Ben cert: una "il·lusió" ben “útil” en aquells moments... Però “il·lusió”.

Més enllà dels límits no hi ha res de res...
La religió és com una aspirina: et treu, més o menys, la sensació de dolor, però no et cura.

Amic B.
No sé... Jo diria que l’aspirina no cura però ajuda l’organisme a curar-se a si mateix...
Jo també penso que més enllà dels “límits” no hi ha res de res...
No estem entre dos mons: el “món d’aquí” i el “món d’allà”, o del “més enllà”.
Hi ha un sol món: aquest. Aquest, que podem anar descobrint, i que a mesura que l’anem “descobrint” també es va eixamplant... 
I els límits es van  allunyant, allunyant... A vegades, fins a desaparèixer del tot...

Una vegada un peix petit va preguntar a un de gran i ja ancià:
‒ On és l’Oceà? Busco l'Oceà...
‒ L’Oceà és aquí on estem, li va respondre, l'ancià.

Però el petit peixet, decebut, li va replicar:
‒ Tu ets un “vell” que no sap res!... Això només és aigua.

I el savi ancià, amablement, li va replicar:
‒ Tens raó, jovenet.
Ara els teus ulls només hi saben veure "aigua"...
Quan et facis gran, hi veuràs moltes més coses. Et falta créixer... 

Amic A.
Què vols que et digui...
Això del peix sembla ben trobat, però la meva experiència és ben diferent. Abans no tenia massa dubtes. Allò que et deien, semblava força clar i segur... Els “límits” han vingut després, i, almenys per a mi, creixen i creixen...

Amic B.
Sí, sí. A mi també em passa.
De petits creiem fàcilment allò que ens diuen. Però anem creixent... I venen les "respostes"... moltes,... i variades,... i contradictòries...

Personalment, he anat descobrint que el camí de la vida es fa per etapes, i, sobretot, “acompanyats”.
Comencem petits, però convivint. Els grans sovint ens donen respostes abans que ens fem les preguntes... I després venen les nostres preguntes, les de debò.
Però continuem convivint. I la convivència se’ns fa problemàtica...
I es fan "problemàtiques" també les “nostres” respostes...

Amic A.
És que no hi ha “respostes”! 
Encara que tothom digués i repetís el mateix, no per això seria "verdadera" cap resposta.

Amic B.
Entesos...
Però la gent està allà...
I aquesta presència ens va portant cap una nova “dimensió”, que ens empeny a canviar les “preguntes”, i també les "respostes"...
Quan et trobes davant per davant d’algú real i concret, la “pregunta” ja no és quin sentit té la vida, sinó com acompanyo i em deixo acompanyar per “aquest algú” que se m'ha fet present.

Davant d’algú que "pateix", la “pregunta” ja no pot ser sobre el perquè del sofriment, sinó què faig per alleujar-lo.
Davant d’algú que "gaudeix", no puc “preguntar-me” què vol dir viure, sinó com connecto ara amb la seva joia, fent-la també meva.

És la presència real dels altres allò que ens “empeny” a passar de les preguntes teòriques (i inútils) a les respostes directes del tu a tu.
Els "altres" hi són des del principi. Hi són sempre. Però només els veiem realment quan hem après a "sentir" la seva "presència".
Davant els altres reals, l’horitzó sempre queda obert...

Amic A.
Algú va dir que “els altres” són l’infern...

Amic B.
Sí. Pot molt ben ser.
Perquè depèn de cadascú que “els altres” et  siguin “cel” o “infern” o “purgatori”...
Això ho decideix cadascú, i a cada moment...

Amic A.
“Els altres” són molta gent... Són molt "indeterminats"...

Amic B.
Potser per això l’Evangeli parla de “el pròxim”...