Diumenge 30 de durant l'any A.

 

 

EVANGELI. (Mateu 22:34-40)

.

En aquell temps,

quan els fariseus s’assabentaren

que Jesús havia fet callar els saduceus,

es tornaren a reunir,

i un d’ells, mestre de la Llei, per provar-lo,

li va fer aquesta pregunta:

«Mestre, quin és el manament més gran de la Llei?»

Jesús li contestà:

«Estima el Senyor, el teu Déu, amb tot el cor,

amb tota l’ànima, amb tot el pensament.

Aquest és el manament més gran i el primer de tots.

El segon és molt semblant:

Estima els altres com a tu mateix.

Tots els manaments escrits

en els llibres de la Llei i dels Profetes

vénen d’aquests dos.»

 

El “pròxim”.

 

Jesús va ser condemnat per autoritats religioses.
‒Quin va ser el seu crim?
‒Haver posat en íntima relació l’amor a Déu i l’amor als altres.

Per això, quan els “defensors dels Drets de Déu” van dir-li que recités el primer dels Manaments, ell va respondre amb el primer i el segon.
Això, però, a judici dels “defensors de Déu”, era una “blasfèmia”.

= = = = = = = =

Historieta.

Amb ocasió d’un enterrament, van coincidir dos vells amics. Després de la cerimònia religiosa van tenir una breu conversa, més o menys com aquesta.

Amic A.
La gent necessita religió. Quan mor algú, vol veure‒hi un sacerdot i amb molts ritus, com més misteriosos millor.
I és que hi ha moments en què necessitem el “misteri”...
Jo en dic moments límit.

Amic B.
Doncs, sí. I em sembla ben trobada aquesta expressió: “Moments límit”. M’agrada.

Amic A.
Els capellans fan un bon servei... Ajuden a “superar” aquests moments límit. Perquè són moments en què et trobes com entre espasa i paret. Però has de continuar endavant, i necessites una “sortida”...
És la “utilitat” dels ritus.
Els límits no es poden treure, però les cerimònies, les oracions, el llenguatge, els signes, els gestos, les paraules sobre el més enllà... ajuden a crear com una nebulosa que t’envolta esmorteint el “xoc punxant” dels límits.

Amic B.
Potser sí...
També penso que aquesta experiència dels límits deu ser molt diferent per a cadascú, depenent de la seva maduresa, de la seva fe, dels acompanyants,... I també de les cerimònies, és clar.

Amic A.
Sí. Tots som diferents...
Però els límits són “límits” per a tothom.
Cadascú els “esquiva” com pot, però, un moment o altre, sempre t’arriben: la mort d’un company... un diagnòstic dolent, un accident que et deixa invàlid... O simplement cabòries que se’t fiquen al cap...

Amic B.
Ben cert: els límits hi són. Estan aquí. Són reals.
Però a mi em sembla que no estan pas fora de nosaltres mateixos.
Venen creats per les nostres pròpies limitacions: la nostra ignorància, els nostres complexos, una solitud no assumida, els prejudicis...
Són reals, però dintre nosaltres mateixos.
Per això quan creixem, madurem, experimentem, compartim,... aquests límits es van, com si diguéssim, allunyant i, fins i tot, es van difuminant.

Amic A.
La religió, amb la nebulosa que crea, genera la il·lusió de veure alguna cosa del “més enllà” dels límits. Parla del cel... de Déu, del Pare, del repòs etern...
Però és una il·lusió. Una il·lusió “útil” en aquells moments, però “il·lusió”. Més enllà dels límits no hi ha res.
La religió és com una aspirina: et treu, més o menys, la sensació de dolor, però no et cura.

Amic B.
No sé... Jo diria que l’aspirina no cura però ajuda l’organisme a curar-se a si mateix...
Jo també penso que més enllà dels “límits” no hi ha res.
No estem entre dos mons: el “món d’aquí” i el “món d’allà”, o del “més enllà”.
Hi ha un sol món: aquest. Aquest, que podem anar descobrint, i que a mesura que l’anem “descobrint” també es va eixamplant, i els límits es van  allunyant...

Una vegada un peix petit va preguntar a un de gran i vell:
‒ On és l’Oceà?
‒ L’Oceà és aquí on estem, li va respondre.
Però el petit peixet, decebut, va replicar:
‒ Tu ets un “vell” que no sap res!... Això només és aigua.
El savi amablement va replicar:
‒ Tens raó. Ara els teus ulls només hi veuen aigua. Quan et facis gran hi veuràs més coses. Et falta créixer. 

Amic A.
Què vols que digui...
Això del peix sembla ben trobat, però la meva experiència és ben diferent. Abans no tenia massa dubtes. Allò que et deien semblava força clar i segur...
Els “límits” han vingut després, i, almenys per a mi, creixen i creixen...

Amic B.
Sí, sí. A mi també em passa. De petits creiem fàcilment allò que ens diuen. Però anem creixent... I les respostes.. moltes,... i variades,... i contradictòries...
... Personalment, he anat descobrint que el camí de la vida es fa per etapes, però sempre “acompanyats”.
Comencem petits, però convivint. Els grans sovint ens donen respostes ja abans que ens fem preguntes... I després venen les nostres preguntes, les de debò.
Però continuem convivint. I la convivència se’ns fa problemàtica...
I va fent problemàtiques també les “nostres” respostes...

Amic A.
És que no hi ha “respostes”. Encara que tothom digués i repetís el mateix, no per això serien “verdaderes” les respostes...

Amic B.
Entesos.
Però la gent està allà. I aquesta presència ens va portant cap una nova “dimensió”, que ens empeny a canviar les “preguntes”.
Quan et trobes davant per davant d’algú, la “pregunta” ja no és quin sentit té la vida, sinó com acompanyo “aquesta” presència.
Davant d’algú que pateix, la “pregunta” ja no pot ser sobre el perquè del sofriment sinó què faig per alleujar-lo.
Davant d’algú que gaudeix, no puc “preguntar-me” què vol dir viure, sinó com connecto ara amb la seva joia fent-la també meva.
És la presència concreta dels altres allò que ens “empeny” a passar de les preguntes teòriques (i inútils) a les respostes directes, del tu a tu.
Els altres hi són des del principi. Hi són sempre. Però només els veiem realment quan acollim la seva presència. Davant els altres, l’horitzó sempre queda obert...

Amic A.
Algú va dir que “els altres” són l’infern...

Amic B.
Sí. Pot molt ben ser.
Perquè depèn de cadascú que “els altres”, davant teu, et  siguin “cel” o “infern” o “purgatori”...
Ho decideix cadascú, i a cada moment...

Amic A.
“Els altres” són molta gent... Són molt indeterminats...

Amic B.
Potser per això l’Evangeli parla de “el pròxim”...