Diumenge 2on de Quaresma. B

RELECTURES.

Transfiguració?

També aquest diumenge la Marta i en Víctor aniran a dinar a casa la seva filla gran per celebrar l’aniversari de la Sandra, que fa 13 anys. També aquesta vegada en Víctor ha acompanyat la seva dona a missa. Pensant en en Víctor, la Marta s’ha inquietat en veure que, una vegada més, l’evangeli del dia era d’allò més estrany. En sortir de l’església, ella ja s’esperava algun comentari punxegut. Però, no: en Víctor no deia res. Per això ha començat, ella.

Marta    
L’evangeli d’avui tornava a ser força estrany...

Víctor    
Ja saps que a mi m’ho semblen tots, d’estranys. Però avui, jo m’he fet el meu propi sermó.

Marta    
Ah, sí! I és només per a tu aquest sermó?

Víctor    
Això de veure persones transfigurades, també em passa a mi!

Marta    
Caram, quins privilegis! I qui has vist!

Víctor    
Doncs... una dona que es diu Marta... Potser la coneixes?

Marta    
...Vaja! Veig que se t’ha activat el romanticisme, ara...

Víctor    
¿No deia, un d’aquells d’allà dalt, que s’hi volien fer unes cabanes per viure-hi?... És el que hem fet nosaltres, no?
A vegades el meu cervell em diu: la Marta forçosament ha de ser una dona com centenars de milers d’altres dones... Però de sobte et veig transfigurada... i, és clar, aleshores ets única!...

Marta    
...I ara esperes que jo et digui que a mi em passa el mateix, oi? Doncs, mira: encara que sembli molt cursi, et diré que sí. Amb altres amigues sovint comentem que les dones som ben estúpides de casar-nos; només ens hi compliquem la vida!!! El mal està que... veus un vailet “transfigurat”... i patapam!: hi caus de quatre grapes!!!

De sobte van rebre una forta empenta i van sentir que algú s’encastava entre ells! Era la Sandra, la seva neta.

Víctor    
D’on surts, tu, ara?!

Sandra  
Us he vist a missa. No he vingut on éreu perquè anava amb una amiga...

Marta    
Has volgut celebrar el teu aniversari anant a missa?

Sandra  
... Sí... També hi havia un nen...

Víctor    
Vols dir que has anat a missa per veure el nen...

Marta    
Un nen que t’agrada?...

Sandra  
Sí; molt. Aquell que tocava la flauta travessera...
Però, no digueu res a la mare, eh!!!
Vaig a dir-li que ja sou aquí! −va dir, mentre s’avançava corrent.

Van dinar en un bon clima de bona festa. A l’hora de les postres, la mare va dir que apaguessin els llums, i va entrar amb un magnífic pastís coronat amb 13 espelmes enceses. Van cantar el Moltes Felicitats de rigor, i la Sandra va fer la gran bufada... Però la seva mare li havia preparat una petita broma: dotze candeles en rodona, i la tretzena, al mig, d’aquelles que, quan bufes, es tornen a encendre. Quan la Sandra se’n va adonar, va dir tot mirant la mare: “És el pare que està aquí, i ens mira”. La mare va assentir, contenint com va poder la sobtada emoció, i es va mirar els avis, que també van assentir sense dir res. El pare havia mort d’accident feia 6 anys, però sempre havia estat present. El rostre de la nena era radiant. Va ser un moment de gran intensitat emotiva. En Víctor es va acostar discretament a la seva Marta i va dir-li a cau d’orella:

−Veus? Una “transfiguració”!

Durant la tornada a casa seva, en Víctor i la Marta no van trobar cap paraula adequada per dir-se. En Víctor pensava: “Ah, les paraules! Per què no venen quan més les necessites?!”

Arribats a casa, la primera cosa que va fer la Marta va ser agafar el Nou Testament i rellegir el relat de la Transfiguració. Allà va veure que era només una part d’un relat molt més llarg: un relat realment estrany i complicat.

Marta
No hi entenc res. Tot això ha de tenir un sentit molt profund −va dir quan en Víctor va entrar−. Això de la transfiguració és especialitat teva. Té: llegeix-ho: a veure si tu ho entens.

Ell s’ho va llegir. Però també va dir:

Víctor
Res de res. No hi veig cap sentit. De totes maneres em fa gràcia que al començament es parli d’uns deixebles que xerren sense saber què diuen, i que al final s’hi presenti un mut que acaba parlant correctament. Si això vol dir que al nostre món hi ha massa xerrameca; i hi estic d’acord. Quan les paraules queden curtes, tenim el perill de la xerrameca. Però quan pots contemplar la vida en directe, el millor “llenguatge” és el silenci absolut!

Diumenge 1er. de quaresma. Any B.

1er. diumenge de Quaresma. Any B

Relectures.

Jesús i els endimoniats.

La Marta i en Víctor són un matrimoni que ja coneixem dels diumenges anteriors. Avui en Víctor, tot i considerar-se agnòstic, ha acompanyat la seva dona a missa perquè han d’anar al poble on viu la seva filla gran. Des de l’església, ja aniran directament a casa d’ella. La mala (o bona?) sort ha fet que l’evangeli d’avui fos precisament el de les Temptacions. Sortint de missa, a en Víctor li ha faltat temps per dir, amb sorna, a la seva dona:

Víctor    
Em fa l’efecte que surto de Pastorets...

Marta     
Què vols dir?

Víctor    
Feia temps que no sentia parlar de satanàs i de dimonis... Encara parleu d’aquestes coses, a missa?

Marta     
No t’ha agradat el comentari del mossèn?

Víctor    
Quan he sentit de què parlava, he desconnectat. Ja en vaig tenir prou amb els Pastorets de quan era petit!

Marta     
A mi m’ha semblat un comentari ben pensat, i molt actual! No tenia res a veure amb els teus “Pastorets”...

Víctor    
Però, com pots perdre el temps escoltant aquestes bestieses?!

Marta     
Com ho saps que eren bestieses si no has escoltat? A mi m’ha ajudat a veure més clares algunes coses.

Víctor    
Les coses, més clares!? Quines coses?

Marta     
Segur que t’interessa?... Si no l’has escoltat a ell, per què m’hauries d’escoltar a mi...?

Víctor    
Els capellans us estan fent un rentat de cervell...!

Marta     
Doncs, mira: ja que ho dius, potser a tu t’aniria bé un bon rentat d’aquest cervellot teu! Qui és que encara està ancorat en les seves històries infantils!? Tens més de 50 anys, i encara estàs bloquejat per records d’infància!

Víctor    
Però, no t’adones que avui dia parlar de “dimonis” és una autèntica criaturada!

Marta     
Ja t’ho he dit: no té res a veure amb els Pastorets. Els Evangelis, amb un llenguatge de diables i dimonis, ens fan obrir els ulls per veure molt millor la realitat humana.

Víctor    
“Obrir els ulls”?!...

Marta     
Sí; obrir els ulls per veure-hi! No t’has adonat de quantes vegades som cecs, a pesar de tenir els ulls perfectes?

Víctor    
Cecs, veient-hi?

Marta     
Sí: cecs amb ulls perfectes. Recordes aquell polític, avui president de govern, que va dir al Congrés: “En España no hay pueblos sinó ciudadanos”. Va ser una solemne exhibició de ceguesa. I ho va dir precisament responent al representant d’un poble que tenia allà, davant dels nassos.

Víctor    
Això, ha comentat el mossèn...?

Marta     
No. Això ho vas dir tu, quan ho veies per televisió. “Aquest home està totalment cec!”, cridaves i repeties.

Víctor    
Sí; ara ho recordo. Però això, què té a veure amb satanàs o dimonis?!

Marta     
Això sí que ho ha explicat el mossèn, i penso que té tota la raó. Els Evangelis ens presenten Jesús com el contrapunt de les deficiències humanes. Aquestes, a vegades es manifesten en forma passiva: malalties que ens deixen postrats. Però altres vegades prenen forma activa, molt activa i destructiva perquè destrueixen Humanitat. Es tracta de Ideologies que, fent-nos cecs i sords davant la realitat, busquen el Poder per imposar una “realitat somniada”. I això és el que, en els Evangelis, vol dir “estar posseït per un dimoni”. Per això Jesús, en la seva activitat humanitzadora, no solament cura malats sinó que també “treu dimonis”.
¿Què és allò que impedeix tanta gent de veure el món real? Una ideologia que els posseeix. ¿Què és allò que a tu no et va deixar escoltar el mossèn? El teu “estimat” agnosticisme, que a vegades se’t torna ideologia...

Víctor    
L’altre dia em vas dir que t’encantava el meu agnosticisme.

Marta     
Bé... Qui m’encanta ets tu; i com que l’agnosticisme va en el mateix paquet... ho he de prendre tot plegat...

Sense deixar de caminar, en Víctor va envoltar amb el braç la seva dona, se la va acostar, i li va fer un petó. I van continuar sense dir res més. Quan la filla els va veure arribar, va comentar amb complaguda ironia: “Sembla que encara sigueu nòvios”.
−I per què no? −va respondre la seva mare.

Diumenge 6è. B.

RELECTURES.

Jesús i els Malalts (2/3).

(Continua el diàleg de diumenge passat)

Víctor    
O sigui: segons tu, Jesús tenia un poder de convicció tan gran que feia creure a la gent que estava curada sense estar-ho realment.

Marta     
Si ho entens així, és que no m’he explicat bé.
És evident que la fe és una qüestió mental; però això no vol dir que sigui només mental sense ser també real.
Hi ha un punt que sempre m’ha fet pensar: quan Jesús es presenta ressuscitat als deixebles, el primer que fa és ensenyar-los les ferides de la crucifixió. És a dir: el Ressuscitat manté les ferides que li havien provocat la mort. Què es vol dir amb això?
Penso que Jesús no cura sinó que salva. O millor: el seu missatge desperta en nosaltres una fe que salva. La teva fe t’ha salvat. Per què no diu: la teva fe t’ha curat?

Víctor    
Per a un malalt, ser salvat deu ser el mateix que curar-se, que és el que realment necessita...

Marta     
... Acabes de dir la paraula que buscava: “necessita”.
Saps?: ja fa temps que vaig descobrint que Jesús no es dedicava a satisfer les necessitats sinó a superar-les. En realitat no curava sinó que salvava. I només pot salvar-nos si no ens arrapem a les nostres necessitats, com, per exemple, la necessitat d’estar malalts.

Víctor    
Nena!: si no t’expliques millor...

Marta     
Sí, home, sí! Cada cop ho veig més clar: no és una qüestió de poder sinó de sintonia. Jesús no té un poder especial per curar, sinó que provoca sintonia amb la Vida. I quan ens sentim en sintonia amb la Vida, en certa manera els mals deixen de ser mals. De fet la curació és treure un mal que afecta una part de la persona. En canvi la salvació és de la totalitat de l’ésser.

Víctor    
També les malalties afecten la tota la persona. Si tens una pulmonia, tot tu estàs malalt. I no serviria de res que algú et “salvés”, si no et cura d’aquella pulmonia.

Marta     
...Jesús es presenta amb les ferides... Això ha de tenir un significat molt profund...
Saps una cosa?: sempre m’han sorprès aquelles persones (i són moltes) que, després d’un greu accident o d’haver perdut un fill o d’una desgràcia important, tenen més fe que abans. Per què? Per què sovint, quan algú s’està morint, manifesta més fe que els qui l’acompanyen?

Víctor    
Perquè no sap afrontar la mort, i necessita arrapar-se a la seva fe, encara que sigui una il·lusió.

Marta     
Això no és pas el que jo he vist. Quan va morir la teva mare, l’única persona que estava tranquil·la i serena era ella; l’única que no “necessitava” res!

Víctor    
Tots pregàveu perquè es curés, però no es va curar...

Marta     
Tots menys ella. Te’n recordes?: ella només demanava una cosa: “Que, després d’ella, us avinguéssiu”.

Víctor    
La meva mare era una santa.

Marta     
És una altra manera de dir salvada.

Víctor    
Però no es va curar...

Marta     
És el que estic descobrint. Curar i salvar són dues coses diferents. A vegades busquem la curació sense voler la salvació. Quina equivocació! Curar és el que intenten els metges. Salvar-se és entrar en sintonia amb la Vida.

Víctor    
Però, repeteixo: de què serveix aquesta vostra “salvació” si no hi ha curació?!

Marta     
I... de què serveix la curació si no hi ha salvació?
(Continua diumenge vinent...)

Nota.

Relectures van ser escrites l’any 2012, en què hi havia 7 diumenges entre Nadal i Quaresma. Aquest any 2015, només hi ha 6 diumenges, perquè diumenge vinent ja comença la Quaresma.
Per tant, si voleu llegir l’acabament del diàleg entre en Víctor i la Marta, cliqueu on diu “Continua”.

Diumenge 5è de durant l'any B.

RELECTURES.

Jesús i els Malalts (1/3).

En Víctor i la Marta parlen sovint sobre temes de Religió perquè ell, que es confessa agnòstic, no acaba d’entendre la fe de la seva dona. Havia estat educat en un ambient religiós; però va arribar un moment en què les coses “no li quadraven”, i ho ha deixat tot. També cal dir que a en Víctor li agrada punxar. En realitat, busca una “victòria” que li permeti estar més segur de les pròpies conviccions, encara ben poc madurades.
Avui en Víctor porta preparada una pregunta que considera especialment punxant. Aquesta ha estat, més o menys, la conversa amb la seva Marta:

Víctor    
Si Jesús era tan bona persona i podia curar, per què no es dedicava a anar per les cases on hi havia malalts?

Marta     
No ho sé... Potser sabia que molts malalts no es volen curar... T’imagines que vols estar malalt, i vingui algú i et curi?...

Víctor    
No crec que hi hagi cap malalt que no es vulgui guarir!

Marta     
Te’n recordes de la teves filles quan eren nenes? A la petita li agradava anar a l’escola, i no va estar mai malalta durant el curs. En canvi la gran, quantes vegades estava malalta precisament a les vuit del matí?!

Víctor    
Vols dir que ens enganyava?

Marta     
No! Necessitava estar malalta, i ho estava de debò. Era una reacció de la seva mateixa naturalesa. ¿Va estar mai malalta en temps de vacances?

Víctor    
Em sembla una mica cínic això que dius. Insinues que els malalts ho són per gust?
A més: no has respost la pregunta que t’he fet. Per què Jesús curava els malalts que anaven a trobar-lo i, en canvi, no feia res per als que no es podien moure de casa?

Marta     
No ho sé... No sóc Jesús... Però em sorprèn que tu, que dius que no creus en res, ara creguis que Jesús curava malalts; només per poder-lo acusar de que no els curava tots...
Hi ha una cosa que m’intriga: sovint, quan els evangelis expliquen una curació concreta, Jesús acaba dient al malalt: la teva fe t’ha salvat. Jesús no era un curandero sinó que provocava una resposta de fe. Potser “fe” vol dir això: sortir. Sortir de casa, sortir de la pròpia mentalitat, sortir de les pròpies creences... En el fons, sortir d’un mateix.

Víctor    
“Sortir d’un mateix”. I, on estàs quan surts de tu mateix?... Això és només una frase bonica que s’ha posat de moda.

Marta     
Quan surts de tu mateix pots trobar els altres; els altres reals; no com els imaginem, sinó tal com són.

Víctor    
Els altres sovint fan més nosa que servei...

Marta     
Potser sí. Però els altres són l’únic “espai” on podem ser reals. Ells són la “pantalla” de la nostra vida. És com en els ordinadors: només la pantalla fa reals els continguts que tenen dintre. Ningú no pot sortir de si mateix tot sol. Només la realitat dels altres, respectada i assumida, crea un “espai” al qual pot sortir el nostre jo.

Víctor    
Quan jo estic malalt, el que vull és que em deixin sol.

Marta     
Sol, però amb algú que et cuidi i que estigui per tu... Recordo quan jo era petita: A casa tots podíem estar malats; tots, menys la mare. Ella deia: “No tinc temps d’estar malalta”. Ella només podia trobar-se malament. Aleshores descansava una estona, però mai no estava malalta, perquè ens havia de cuidar.

Víctor    
Trobar-se malament és el mateix que estar malalt...

Marta     
Per ella, no. Per ella eren dues coses molt diferents. Estar malalt volia dir entrar en una situació de passivitat. ¿Recordes quan estava malalta, la gran? Ho deia clarament: ”M’encanta estar malalta perquè em cuideu i esteu per mi”. En canvi, trobar-se malament només permet ser menys actiu. És una qüestió sobretot mental.

Víctor    
Una qüestió mental?

Marta     
Sí. Estar malalt és com tenir permís per evadir-se de la vida durant un temps. A vegades la vida es torna feixuga, estressant, difícil, i ens cansa. Aleshores estar malat és com un mecanisme, activat per la mateixa naturalesa, que ens permet descansar.

Víctor    
I la religió, què hi pinta en tot això?

Marta     
No, no; no hi pinta res. Jesús no era psicòleg ni psiquiatra. Però el seu missatge porta a estimar la vida. Aleshores, la vida no et cansa, perquè no l’has pas de suportar sinó donar. Ja no necessites descansar de la vida sinó que busques viure-la, sentir-la, donar-la, gustar-la... Només amb això ja ens alliberem de molts mals; i els que queden són viscuts diferentment: se superen no pas traient-los sinó assumint-los com a part inherent de la mateixa vida.

Víctor    
Si estar malalt és una qüestió mental, les curacions de Jesús també deurien ser només una qüestió mental...

Marta     
Em sembla un punt molt important, aquest que dius. M’agradaria parlar-ne amb més calma. (→ Diumenge vinent).

4rt. Diumenge. B.

“Per què et fiques amb nosaltres...?”

La Granja.

En una vall on la caça començava a escassejar, un banda de llops va solucionar el seu problema organitzant-hi una gran Granja de mamífers, sobretot ovelles. La Granja estava prou ben organitzada com perquè la majoria d’animals poguessin sobreviure i reproduir-se segons un pla ben establert. D’aquesta manera, mai no faltava aliment per als llops. Aquests també formaven part de la Granja: n’eren els dirigents, els educadors i els vigilants. Tot funcionava molt bé, i els diferents animals, segons les notícies donades pels mateixos llops, estaven contents de formar part d’aquella granja moderna i eficaç.

És cert que, alguna vegada, algun es rebel·lava. Però el sistema era prou eficaç per contrarestar aquests intents, i normalment eren els mateixos interns els qui condemnaven aquells descontents inoportuns.

Però una vegada va haver-hi un xai que havia estat molt atent a tot el que passava. S’adonava que la majoria d’aquells animals no podien somniar ni donar sentit a la seva vida. Va veure que en aquell lloc hi havia molt d’ordre però poca felicitat. I va decidir dedicar-se a canviar aquella situació frustrant. Ho va estar rumiant força temps, parlant-ne discretament amb altres companys, intentant fer entendre que allà els animals eren només peces d’una maquinària, sense cap possibilitat de viure les capacitats de la pròpia Vida. Aviat va comprovar que el problema estava sobretot en la peresa dels mateixos animals: peresa per pensar, per examinar la realitat, per adonar-se de com havia quedat la seva vida, de com havien renunciat a viure per conformar-se a sobreviure. Va veure clarament que per despertar els companys era indispensable que ells mateixos prenguessin consciència de la seva dignitat i desitgessin una Vida més plena.

És per això que un dia, estant a l’escola on s’ensenyava a assimilar i a complir fidelment la Llei de la Granja, va decidir intervenir. Arribat el moment oportú, es va aixecar per parlar. “Ha arribat l’hora d’aixecar el vol”, va començar dient.
Les seves paraules van sorprendre tothom perquè no els parlava sobre tot allò necessari per al bon “funcionament” de la Granja sinó sobre els anhels més profunds dels seus cors, i sobre com podien satisfer-los. Tots els presents l’escoltaven entusiasmats.

Els mestres de l’escola van veure de seguida que, si no intervenien, podrien perdre el control de la situació. Així doncs, se li van enfrontar directament. “Per què et fiques amb nosaltres? Tu ets un infiltrat. Ets un venut als enemics de la Granja, i ara pretens destruir-nos”. I el van expulsar de l’aula, declarant-lo perillós, i indigne de conviure amb ells.

Però allò que havia dit aquell xai va arribar al més profund del cor de molts i va despertar sentiments que havien restat adormits. Alguns van començar a pensar si no tindria raó. Potser sí que les seves vides podien tenir un horitzó que la Granja els amagava. Les paraules d’aquell xai conscient van començar a transformar els seus cors, com el llevat transforma la pasta de farina. Alguns van començar a sentir el gust de la llibertat. I és clar: quan s’ha tastat la llibertat, ja no és possible tornar enrere...

3er. Diumenge. Any B

“Després d’haver estat empresonat Joan...”.

1. Els quatre evangelis són coincidents en un missatge que repeteixen de diferents maneres perquè quedi clar a tothom: ha arribat l’hora de passar de Joan Baptista  a  Jesús. En un llenguatge actual, es podria dir: també en l’experiència religiosa, a cada persona i a cada comunitat li arriba l’hora de passar de la minoria d’edat a l’edat adulta.

2. Això no deu ser fàcil en cap camp. Conec força joves per als quals arribar als 18 anys no ha comportat cap canvi real ni cap il·lusió especial. És tan còmode ser menor d’edat!!!

3. Aquest gust per mantenir-se “petit” es manifesta també en l’Església. Una prova d’això podria ser la facilitat amb què es va introduir el baptisme d’infants. En si mateix, el baptisme significa la incorporació a Jesucrist, que personifica la situació adulta en la història de cadascú. Que s’administri el sagrament de l’adultesa als infants, deu voler dir que no ens ho prenem gaire seriosament això de passar de Joan a Jesús.

4. També en la societat civil podem detectar aquest gust per la minoria d’edat permanent. Això explica que, pràcticament en tots els països anomenats “democràtics”, la democràcia serveixi només per legitimar el poder dels governants, i no pas per sentir-se ciutadà lliure, actiu i creatiu d’un poble. Així pot passar que certs governants decideixin, “en nom del poble”, que determinats pobles no existeixen; i que ningú no es queixi!

5. Passar de menor a major d’edat comporta un procés que, sovint, ens fa mandra i por. “Por a la llibertat” és una expressió que ja s’ha fet clàssica.

6. Potser algú pregunti: I, per què hem de ser majors d’edat? Per què voler ser lliures? Per què anar més enllà del compliment de les normes i obrir-se al gaudi de la filiació? Per què buscar la plenitud quan la mediocritat és tan còmoda?

7. No sé pas què respondre a qui faci aquestes preguntes. Potser per això l’evangeli d’avui comença amb unes paraules sorprenents: “Després d’haver estat empresonat Joan, Jesús es presentà...”.
Jesús no actua fins que “Joan” no ha estat empresonat. És una situació que conec per pròpia experiència. He hagut de decidir empresonar la meva minoria d’edat, per ser una mica adult; he hagut d’engrillonar la meva por a la llibertat, per ser una mica lliure. I tot això, per què? Per dues raons que acaben essent una de sola:
- per poder experimentar aquell mínim de dignitat que em permeti sentir la pròpia vida com una cosa valuosa per a mi i per als altres.
- perquè la filiació és un do rebut del Pare, i menysprear-lo posaria de manifest una ingratitud indigna.

8. Sense aquest sentiment de dignitat, la nostra vida seria
“una estranya opacitat,
objecte sense dret ni fonament;...
devastadorament mortal,
naturalesa pura,
química només els meus fervors, els meus desdenys,
atzar els meus orígens,
i els meus dolors, ferrenys,
no són sinó un defecte en una fràgil estructura”. (Cant espiritual, de David Jou).

9. En la nostra societat es parla molt de drets. Però, sense aquest sentiment de dignitat, els “drets” es busquen només pel goig de la confrontació; pel plaer de reclamar-los a algú; per l’orgull d’afirmar-se per oposició.

Passar de Joan a Jesús significa afirmar-se per comunió; passar del jo al nosaltres.

2on. Diumenge. Any B

De Joan Baptista       →    a Jesús.

Del desert           →    a la Terra Promesa.

De menors d’edat      →    a adults.

A Sant Feliu de Guíxols, a més de la parròquia mare, hi ha actualment dues altres parròquies. Quan, ja fa temps, el mossèn de la parròquia mare, Mn. Pere, va entrar en situació de llarga malaltia (2004), va venir un grup de persones a demanar-me si els podia dir la missa de 12, dels diumenges. La meva resposta va ser: “No m’hi dedico a dir misses. A més, en aquest cas, seria com una ofensa per a tots vosaltres”.

El grup de persones amb qui parlava tenien, més o menys, la meva edat. Això significa que havien estat més de 40, 50 ó 60 anys anant a missa cada diumenge. ¿I, ara que el seu mossèn estava malalt, necessitaven que algú de fora els fes la missa?! ¿Amb tants anys, encara no n’havien après?! ¿Eren tan petits que necessitaven un mossèn que els dirigís les seves celebracions?!

Però el cas és que jo coneixia bé aquelles persones, i sabia amb tota seguretat que eren cristianament madures, adultes, preparades, i amb una fidelitat a la parròquia a prova de bombes. ¿No hauria estat una humiliació considerar-los incapaços de preparar i fer ells mateixos aquelles celebracions que de sempre havien fet?

Així, doncs, vaig dir-los que no; que no aniria a fer una cosa per a la qual ells estaven perfectament capacitats. I també vaig dir-los que, si ells es feien la missa, jo els podria acompanyar com a signe de comunió interparroquial. Sempre hi ha hagut comunió entre les diferents parròquies, però ara les circumstàncies aconsellaven de fer-la més explícita. El resultat va ser que, durant quasi dos anys, ells es van fer la missa, homilia inclosa; i jo els acompanyava, si bé revestit amb alba en atenció a alguns germans menors que encara necessitaven veure-hi un capellà.

Dissortadament, quan va morir el mossèn, es va posar de seguida en marxa la maquinària clerical del bisbat. Ja en la mateixa missa exequial, els companys vinguts del Bisbat van atribuir-se tota la iniciativa de la celebració. Així van provocar que la comunitat parroquial retornés a la minoria d’edat permanent. O, potser, no? Potser força d’aquells companys eren ja prou adults per viure amb maduresa i comprensió la incapacitat dels representants del Bisbat per adonar-se que “Jesús passava”. Perquè la maduresa del seguiment de Jesús pot viure’s, fins i tot, en situacions externes no favorables. Però això no dóna dret a ningú de crear o mantenir aquestes situacions desfavorables.
Els responsables del Bisbat farien bé d’estar atents a aquest punt. Potser la seva feina no consisteixi tant en fer plans i programes diocesans com, i sobretot, en estar atents per veure quan Jesús passa per una comunitat, i poder dir-li: “Mireu l’anyell de Déu”. I invitar a “passar” de Joan a Jesús; de la minoria d’edat a l’edat adulta. Potser mai, en la història de l’Església, les comunitats cristianes no havien sigut tan adultes com avui. Deixarem perdre aquesta gran oportunitat?

El programa diocesà d’aquest any (2012) inclou donar missió pastoral a alguns seglars de parròquies on no hi ha capellà. Sigui benvinguda la mesura! Allò que no es va fer per fidelitat a la vida de les comunitats ara s’ha de fer per falta de capellans. Benvinguda mancança de capellans! Ara només falta que això es faci sense cap discriminació de les dones, amb el respecte degut a la vida real de cada comunitat, i sense convertir els o les seglars amb missió pastoral en “capellans de segona categoria”. Perquè, en el fons, què som els capellans sinó seglars amb missió pastoral?