Diumenge. El Ram. B

RELECTURES.

Vacances? (1/3).

Ja coneixem en Víctor i la Marta. Ella, creient i col·laboradora de la parròquia; ell, agnòstic per decisió pròpia. Avui s’han discutit d’una manera poc habitual en ells a rel de les vacances de Setmana Santa: ell vol sortir de viatge; ella no vol deixar penjada la parròquia.

Marta     
Però, què et costa deixar per a més tard aquest ditxós viatge?! Aquests dies, a la parròquia hi queden només quatre gats. Ser-hi, és una manera de col·laborar. A més: anar de viatge uns dies com aquests... no ho havíem fet mai!

Víctor    
Doncs, precisament perquè no ho havíem fet mai. Sempre he cedit jo! Per què no pots cedir tu, aquesta vegada! Sembla que estiguis més casada amb la parròquia que amb mi!

Marta     
Això és fer-me xantatge. No tens cap dret a parlar així.

Víctor    
Jo parlo com vull! Vols que t’ho digui clarament el que passa? Doncs, escolta’m bé!: No aguanto això que en dieu setmana santa. Tot és comèdia! De petit vaig ser escolà. Sí: era divertit: jugàvem a estar tristos i a estar contents. Ara tocava cantar; ara tocava plorar; ara tocar campanes d’alegria; ara matraques per matar jueus. Tota la setmana era una comèdia! Jesús, ara és el rei del món, i després un condemnat mort; ara fa un sopar d’amics, i després és abandonat per tots; ara l’enterren, i després ressuscita. Per què tanta tristesa si tots sabeu que ressuscitarà! Tot és comèdia: ara toca riure; ara toca plorar.
L’autèntica setmana santa no està ni a les esglésies ni a les processons. Està al carrer, amb la gent que pateix. Hi ha molta gent que pateix, maltractada, crucificada, abandonada, anul·lada... Les presons del país estan plenes! Em repugnen aquests santcristos d’exhibició! Les doloroses de fusta maquillada, i gent plorant darrere seu. Que mirin el món real, i trobaran els crucificats de debò! Però a aquests, ningú no els veu; ningú no els plora...

La Marta es mirava fixament el seu marit excitat. El contemplava mentre ell anava buidant la seva bilis amarga, acumulada durant molt de temps. I va entendre que no havia d’interrompre’l, perquè la seva catarsi fos completa. Progressivament anava creixent en ella una immensa tendresa envers aquell home que ara mostrava tota la seva rebel·lia contra tanta incongruència del nostre món, contra tanta mentida, contra tanta comèdia.
En Víctor va interpretar malament aquella mirada de tendresa, i va continuar:

       −I no em miris així, com si fos un perdut! Ara ja saps per què no vull participar en aquestes cerimònies i processons. Em repugnen! No les aguanto!   

La Marta va haver de fer un gran esforç per no córrer a abraçar-lo fortament i mostrar-li la seva admiració per aquella vomitada de rebel·lia. Però sabia que el seu gest hauria estat mal interpretat, com havia estat mal interpretada la seva mirada de tendresa. Per això simplement es va aixecar i va anar cap a la finestra. Mirava lluny, vers l’horitzó. Va deixar que allò que havia escoltat atentament anés trobant lloc adequat dintre seu. Després, sense girar-se, va dir serenament:

Marta     
Mai no havia escoltat un sermó de Setmana Santa millor.

Víctor    
T’has enfadat? Ho havia de dir...!

Marta     
(Girant-se cap en Víctor) Com vols que m’enfadi si el que acabes de dir “amb tanta ràbia” són les paraules més cristianes que he escoltat mai?! T’ho dic de debò: el millor sermó.

Víctor    
Sermó?... Només m’he desfogat. I força malament, per cert. Perdona.

Marta     
No. Per a mi ha estat un sermó; i dels bons. Dels que converteixen. Dels que ens fan més humans.
...
... A on anem de viatge?

Víctor    
“De viatge?” Ah, no! Ara no em facis sentir “vencedor”. Això no era cap guerra!

Marta     
Ben cert: no ha estat cap guerra; ni jo em sento “derrotada”. Em sento “convertida”.
Et proposo una cosa: sortir de viatge, però no de vacances, sinó per trobar-nos amb crucificats reals, d’aquests de qui tu parlaves.

Víctor    
Un viatge solidari?

Marta     
Digues-ne solidari, o solitari, o compartit, o aprofitat... Tant se val el nom! Una cosa que no sigui comèdia, ni tampoc una fugida...

Quaresma. 5è Diumenge. B.

RELECTURES.

“...l’Home ha de ser enlairat...” (2/2)

Ni en Jordi ni en Jofre van quedat satisfets amb la discussió que van tenir (Diumenge passat). Per això esperen una ocasió per continuar d’alguna manera la conversa. Aquesta vegada ha començat en Jordi, com qui no vol la cosa:

Jordi      
Què en penses de la famosa frase de Churchill: “La Democràcia és la pitjor forma de govern, excepte totes les altres formes que s’han provat fins el moment”? Jo hi estic d’acord.

Jofre      
Potser també hi estaria d’acord... Ho ensenya l’experiència: sigui quina sigui la font de l’autoritat, aquesta sempre acaba tornant-se opressiva.

Jordi      
I, si no s’hi torna per ella mateixa, sempre surten els aprofitats de torn que l’obliguen a tornar-s’hi. Hi estic d’acord: els problemes no venen tant de la font de l’autoritat com de l’autoritat mateixa.

Jofre      
La societat humana és contradictòria: no pot existir sense algú que mani, però els que manen sempre acaben deshumanitzant-la.

Jordi      
Potser és la mateixa vida humana que és contradictòria. Ja vas veure que, l’altre dia, vaig fer referència a Jesús de Natzaret. A tu no et va agradar, i em vas dir blasfem... Després hi he pensat més: també el que deia Jesús és contradictori: “Qui busca la seva vida, la perd; però qui la perd, la troba”. Més contradictori que això...

Jofre      
Em sembla que el mateix Jesús ho explicava amb allò del blat: Si el gra de blat mor, viu; però si no mor, s’asseca. No diu una cosa així, més o menys?

Jordi      
Crec que sí. No obstant, en el cas del blat hi ha la terra que acull la llavor. Sense la terra, el blat no podria morir per renéixer. Però en el cas de la vida humana...?

Jofre      
N’hi ha que parlen de “Déu” com si fos la “terra” de la llavor humana...

Jordi      
El problema és que a Déu no l’ha vist mai ningú...

Jofre      
...Home! Ben mirat, davant d’un camp de blat, tampoc no veus la terra... Però, és clar: si hi ha blat, és que hi ha terra a sota...

Jordi      
...Síii!... És clar!...
Saps?... Em sembla que començo a lligar caps... Això que has dit em fa pensar que, potser, allò que ens permet “creure en Déu” són precisament els qui han estat fets llavor de vida com grans de blat... Jesús va dir: “Un cop enlairat, atrauré tothom cap a mi”. I es referia a la seva mort. No s’hi veu Déu en els condemnats... però ells són les llavors brotades, el camp de blat que amaga la terra.   

Jofre      
No sé. Jo no sóc gaire entès en tot això. Només recordo alguna cosa de quan era petit. Jesús sempre m’ha resultat molt misteriós. Ni tan sols sé si crec o no crec.

Jordi      
Jo em considero cristià, encara que hi ha moltes coses que no entenc. Però això del camp de blat en què no s’hi veu la terra, em resulta molt suggerent. Suggerent i terrible: tant de temple! Tanta religió! Tants dogmes! Tantes cerimònies!... I resulta que la clau de tot està en els crucificats que formen un camp que amaga la terra! Saps una cosa? L’evangeli diu que el centurió que havia dirigit la crucifixió, quan va veure la manera com moria Jesús, va exclamar: “Realment aquest home era fill de Déu!” (Marc 15,39). Precisament, veient la manera com moria...

Jofre      
I dels altres dos crucificats no en va dir res, el centurió?

Jordi      
Em sembla que no; encara que, ves a saber! També ha de significar alguna cosa especial quan diu que el cos de Jesús va ser enterrat precisament en un hort! (Joan 19,41).

Jofre      
Enterrat com s’enterra el planter... Sí: ha de voler dir alguna cosa...

4rt. diumenge de Quaresma. B.

RELECTURES.

“...l’Home ha de ser enlairat...” (1/2)

En Jordi i en Jofre treballen junts. No parlen mai de política perquè les seves idees són oposades. Amb tot, es comporten civilitzadament. Però a rel del resultat d’unes eleccions que valoren de forma contradictòria, no han pogut evitar de discutir.

Jofre
Aquesta vegada el resultat de les eleccions és ben clar... Si realment ets demòcrata, hauràs de reconèixer que el poble s’ha manifestat clarament.

Jordi
Quin, poble? Aquest és el punt que ens enfronta. Tu, quan dius “poble” parles només de l’Estat. Jo, en canvi, reconec com a pobles tots aquells que ho volem ser, encara que no ens deixin.

Jofre
Els pobles són els que són, i no podem canviar la Història.

Jordi      
Si la democràcia no serveix per canviar la Història, no serveix per res de bo. Jo defenso la democràcia perquè permet corregir els mals i les injustícies creades en situacions de dictadura o d’autarquia.

Jofre      
D’acord que s’han de poder fer canvis, però seguint el que vulgui la majoria.

Jordi      
Repeteixo: quina majoria? Quan no la teníeu, no en parlàveu mai. Jo també accepto la majoria, però cada majoria al seu lloc. La qüestió està en quina és la font de la sobirania.

Jofre      
La sobirania està en l’Estat, aquell que ha votat la majoria.

Jordi      
La sobirania només pot està en la persona. Són les persones concretes i individuals que són sobiranes, lliures, i responsables de les pròpies decisions. I, a través de pactes explícits o implícits, s’organitzen en pobles, comunitats, països... fins i tot en estats. Però els estats que ara tenim, de fet, quasi tots han nascut d’una guerra. Són fruit de la decisió d’uns vencedors, i no pas de cap pacte lliure. En bona democràcia l’autoritat va dels individus lliures a les institucions, i no al revés.

Jofre      
Això que proposes és impossible! A més: el resultat seria una olla de grills. Com pots pensar que la sobirania resideix en les persones individuals!

Jordi      
Perquè són l’única cosa que existeix per si mateixa. Tota la resta, o és “construcció” de les persones, o és imposició. Tot el que no vingui del pacte entre la gent, és conseqüència d’alguna forma de dictadura.

Jofre      
Insisteixo: això que dius ens portaria a una olla de grills.

Jordi      
Potser sí. En tot cas, una bona democràcia faria que aquests “grills de l’olla” es convertissin, si ho volien, en orquestra; potser, en una magnífica orquestra. La vertadera democràcia és, abans que tot, una virtut: la virtut de creure en la gent i en la seva capacitat d’organitzar-se.

Jofre      
I si la gent no respon correctament?

Jordi      
¿I qui ho “jutja”, això? Això és el que no puc acceptar: que algú, sovint des de fora, s’arrogui el dret a dictaminar què pot i què no pot decidir un poble sobre si mateix. O creiem en la gent, o crearem dictadures. Les dictadures mai no respecten la voluntat de les persones. És veritat: cap dictador no ho ha dit mai que ell mani perquè és el més guapo. Tots diuen que “han de salvar el poble”, o que manen en nom de Déu, o en nom del Progrés, o de la Pàtria, o de la Llibertat, o de la Democràcia... però el que volen és imposar a tots la seva manera de veure les coses.

Jofre      
Segons tu, tot et resumeix en creure en les persones...

Jordi      
Sí: tot comença per creure en les persones.

Jofre      
Ets un il·lús!

Jordi      
És veritat. N’hi va haver un altre abans que jo... i el van clavar a la creu.

Jofre      
El que acabes de dir, comparant-te amb Jesús, és una blasfèmia!!!

Jordi      
Doncs, mira: tampoc seria el primer... A Ell també van declarar-lo blasfem.

Diumenge 3er. de Quaresma. Any B.

RELECTURES.

“Sense papers”.

1. Una vegada em van explicar el cas d’un senyor que, per error, constava com a difunt. Els seus esforços per demostrar que era viu eren en va. La burocràcia no tenia previst que un difunt pogués demostrar res, ni, per suposat, que estigués viu. Al final volia deixar-ho córrer, però tampoc li era possible, perquè, legalment, no ho podia fer: se’l podia acusar de falsificació de documents...
D’això fa més de 40 anys, i no sé com va acabar la història.

2. En aquest punt hem anat de mal en pitjor. Avui la burocràcia ha envaït la totalitat de la nostra vida, fins i tot la més personal. Sense papers, no existim, i, a sobre, som delinqüents, perquè és obligatori tenir papers. Només els papers ens donen identitat. Només els papers ens poden dir qui som, què podem, què no podem, i què hem de fer. I ara que s’hi han introduït els ordinadors utilitzats per persones que no saben com funcionen, els embolics poden ser de pronòstic reservat!!! Això sí: els problemes sempre són per al sofert ciutadà al “servei” del qual tot es fa.

3. Jesús, com tota persona realment humana, tenia una missió a complir: fer Humanitat. Però no tenia papers per poder-ho fer. “Quin senyal (“Quins papers”) ens dónes que t’autoritzi a fer això?”. Jesús no té els papers, i sap que això li costarà la vida si vol ser fidel a la missió rebuda. “Destruïu aquest santuari i jo el reconstruiré en tres dies... Es referia al santuari del seu cos”. Jesús converteix en senyal, la inevitable destrucció provocada per la burocràcia. “Quan Jesús ressuscità d’entre els morts, els deixebles recordaren que ell deia això”.

4. La primera pretensió de tot Poder és fer-se indispensable. Tant se val la classe de Poder: civil, religiós, econòmic, militar, cultural,... Qui té poder, de seguida ordena les coses de manera que res no pugui funcionar fora del seu control. Per això l’experiència ens diu que és preferible un mal Estat a la carència de Estat, a pesar de que els Estats d’avui són andròmines monstruoses que ens costen moltíssim més del que donen. Però s’han fet indispensables.

5. La manera més eficaç de fer-se indispensable és la burocràcia. La burocràcia està convertint la nostra precària democràcia en la dictadura més subtil i invulnerable que hagi existit mai. No ens deixa ni la dignitat de rebel·lar-nos, perquè és impersonal, maquinal, cega. Tot és “cosa dels papers”: necessita un permís... torni demà... falta un certificat... ho ha de convalidar... falta una firma... hi ha un defecte de forma... el senyor està reunit... l’encarregat ha sortit... Tot perquè un funcionari et pugui fer uns papers que un altre funcionari li exigeix que us exigeixi!

6. A l’Església tampoc no ens hem alliberat encara dels perniciosos comportaments burocràtics: senyal inequívoca de què encara mantenim, per buides que siguin, estructures de Poder, sempre antihumanes.

7. Quaresma: temps de conversió. Aprofitem-ho! Els de dalt, i els de baix.

Diumenge 2on de Quaresma. B

RELECTURES.

Transfiguració?

També aquest diumenge la Marta i en Víctor aniran a dinar a casa la seva filla gran per celebrar l’aniversari de la Sandra, que fa 13 anys. També aquesta vegada en Víctor ha acompanyat la seva dona a missa. Pensant en en Víctor, la Marta s’ha inquietat en veure que, una vegada més, l’evangeli del dia era d’allò més estrany. En sortir de l’església, ella ja s’esperava algun comentari punxegut. Però, no: en Víctor no deia res. Per això ha començat, ella.

Marta    
L’evangeli d’avui tornava a ser força estrany...

Víctor    
Ja saps que a mi m’ho semblen tots, d’estranys. Però avui, jo m’he fet el meu propi sermó.

Marta    
Ah, sí! I és només per a tu aquest sermó?

Víctor    
Això de veure persones transfigurades, també em passa a mi!

Marta    
Caram, quins privilegis! I qui has vist!

Víctor    
Doncs... una dona que es diu Marta... Potser la coneixes?

Marta    
...Vaja! Veig que se t’ha activat el romanticisme, ara...

Víctor    
¿No deia, un d’aquells d’allà dalt, que s’hi volien fer unes cabanes per viure-hi?... És el que hem fet nosaltres, no?
A vegades el meu cervell em diu: la Marta forçosament ha de ser una dona com centenars de milers d’altres dones... Però de sobte et veig transfigurada... i, és clar, aleshores ets única!...

Marta    
...I ara esperes que jo et digui que a mi em passa el mateix, oi? Doncs, mira: encara que sembli molt cursi, et diré que sí. Amb altres amigues sovint comentem que les dones som ben estúpides de casar-nos; només ens hi compliquem la vida!!! El mal està que... veus un vailet “transfigurat”... i patapam!: hi caus de quatre grapes!!!

De sobte van rebre una forta empenta i van sentir que algú s’encastava entre ells! Era la Sandra, la seva neta.

Víctor    
D’on surts, tu, ara?!

Sandra  
Us he vist a missa. No he vingut on éreu perquè anava amb una amiga...

Marta    
Has volgut celebrar el teu aniversari anant a missa?

Sandra  
... Sí... També hi havia un nen...

Víctor    
Vols dir que has anat a missa per veure el nen...

Marta    
Un nen que t’agrada?...

Sandra  
Sí; molt. Aquell que tocava la flauta travessera...
Però, no digueu res a la mare, eh!!!
Vaig a dir-li que ja sou aquí! −va dir, mentre s’avançava corrent.

Van dinar en un bon clima de bona festa. A l’hora de les postres, la mare va dir que apaguessin els llums, i va entrar amb un magnífic pastís coronat amb 13 espelmes enceses. Van cantar el Moltes Felicitats de rigor, i la Sandra va fer la gran bufada... Però la seva mare li havia preparat una petita broma: dotze candeles en rodona, i la tretzena, al mig, d’aquelles que, quan bufes, es tornen a encendre. Quan la Sandra se’n va adonar, va dir tot mirant la mare: “És el pare que està aquí, i ens mira”. La mare va assentir, contenint com va poder la sobtada emoció, i es va mirar els avis, que també van assentir sense dir res. El pare havia mort d’accident feia 6 anys, però sempre havia estat present. El rostre de la nena era radiant. Va ser un moment de gran intensitat emotiva. En Víctor es va acostar discretament a la seva Marta i va dir-li a cau d’orella:

−Veus? Una “transfiguració”!

Durant la tornada a casa seva, en Víctor i la Marta no van trobar cap paraula adequada per dir-se. En Víctor pensava: “Ah, les paraules! Per què no venen quan més les necessites?!”

Arribats a casa, la primera cosa que va fer la Marta va ser agafar el Nou Testament i rellegir el relat de la Transfiguració. Allà va veure que era només una part d’un relat molt més llarg: un relat realment estrany i complicat.

Marta
No hi entenc res. Tot això ha de tenir un sentit molt profund −va dir quan en Víctor va entrar−. Això de la transfiguració és especialitat teva. Té: llegeix-ho: a veure si tu ho entens.

Ell s’ho va llegir. Però també va dir:

Víctor
Res de res. No hi veig cap sentit. De totes maneres em fa gràcia que al començament es parli d’uns deixebles que xerren sense saber què diuen, i que al final s’hi presenti un mut que acaba parlant correctament. Si això vol dir que al nostre món hi ha massa xerrameca; i hi estic d’acord. Quan les paraules queden curtes, tenim el perill de la xerrameca. Però quan pots contemplar la vida en directe, el millor “llenguatge” és el silenci absolut!

Diumenge 1er. de quaresma. Any B.

1er. diumenge de Quaresma. Any B

Relectures.

Jesús i els endimoniats.

La Marta i en Víctor són un matrimoni que ja coneixem dels diumenges anteriors. Avui en Víctor, tot i considerar-se agnòstic, ha acompanyat la seva dona a missa perquè han d’anar al poble on viu la seva filla gran. Des de l’església, ja aniran directament a casa d’ella. La mala (o bona?) sort ha fet que l’evangeli d’avui fos precisament el de les Temptacions. Sortint de missa, a en Víctor li ha faltat temps per dir, amb sorna, a la seva dona:

Víctor    
Em fa l’efecte que surto de Pastorets...

Marta     
Què vols dir?

Víctor    
Feia temps que no sentia parlar de satanàs i de dimonis... Encara parleu d’aquestes coses, a missa?

Marta     
No t’ha agradat el comentari del mossèn?

Víctor    
Quan he sentit de què parlava, he desconnectat. Ja en vaig tenir prou amb els Pastorets de quan era petit!

Marta     
A mi m’ha semblat un comentari ben pensat, i molt actual! No tenia res a veure amb els teus “Pastorets”...

Víctor    
Però, com pots perdre el temps escoltant aquestes bestieses?!

Marta     
Com ho saps que eren bestieses si no has escoltat? A mi m’ha ajudat a veure més clares algunes coses.

Víctor    
Les coses, més clares!? Quines coses?

Marta     
Segur que t’interessa?... Si no l’has escoltat a ell, per què m’hauries d’escoltar a mi...?

Víctor    
Els capellans us estan fent un rentat de cervell...!

Marta     
Doncs, mira: ja que ho dius, potser a tu t’aniria bé un bon rentat d’aquest cervellot teu! Qui és que encara està ancorat en les seves històries infantils!? Tens més de 50 anys, i encara estàs bloquejat per records d’infància!

Víctor    
Però, no t’adones que avui dia parlar de “dimonis” és una autèntica criaturada!

Marta     
Ja t’ho he dit: no té res a veure amb els Pastorets. Els Evangelis, amb un llenguatge de diables i dimonis, ens fan obrir els ulls per veure molt millor la realitat humana.

Víctor    
“Obrir els ulls”?!...

Marta     
Sí; obrir els ulls per veure-hi! No t’has adonat de quantes vegades som cecs, a pesar de tenir els ulls perfectes?

Víctor    
Cecs, veient-hi?

Marta     
Sí: cecs amb ulls perfectes. Recordes aquell polític, avui president de govern, que va dir al Congrés: “En España no hay pueblos sinó ciudadanos”. Va ser una solemne exhibició de ceguesa. I ho va dir precisament responent al representant d’un poble que tenia allà, davant dels nassos.

Víctor    
Això, ha comentat el mossèn...?

Marta     
No. Això ho vas dir tu, quan ho veies per televisió. “Aquest home està totalment cec!”, cridaves i repeties.

Víctor    
Sí; ara ho recordo. Però això, què té a veure amb satanàs o dimonis?!

Marta     
Això sí que ho ha explicat el mossèn, i penso que té tota la raó. Els Evangelis ens presenten Jesús com el contrapunt de les deficiències humanes. Aquestes, a vegades es manifesten en forma passiva: malalties que ens deixen postrats. Però altres vegades prenen forma activa, molt activa i destructiva perquè destrueixen Humanitat. Es tracta de Ideologies que, fent-nos cecs i sords davant la realitat, busquen el Poder per imposar una “realitat somniada”. I això és el que, en els Evangelis, vol dir “estar posseït per un dimoni”. Per això Jesús, en la seva activitat humanitzadora, no solament cura malats sinó que també “treu dimonis”.
¿Què és allò que impedeix tanta gent de veure el món real? Una ideologia que els posseeix. ¿Què és allò que a tu no et va deixar escoltar el mossèn? El teu “estimat” agnosticisme, que a vegades se’t torna ideologia...

Víctor    
L’altre dia em vas dir que t’encantava el meu agnosticisme.

Marta     
Bé... Qui m’encanta ets tu; i com que l’agnosticisme va en el mateix paquet... ho he de prendre tot plegat...

Sense deixar de caminar, en Víctor va envoltar amb el braç la seva dona, se la va acostar, i li va fer un petó. I van continuar sense dir res més. Quan la filla els va veure arribar, va comentar amb complaguda ironia: “Sembla que encara sigueu nòvios”.
−I per què no? −va respondre la seva mare.

Diumenge 6è. B.

RELECTURES.

Jesús i els Malalts (2/3).

(Continua el diàleg de diumenge passat)

Víctor    
O sigui: segons tu, Jesús tenia un poder de convicció tan gran que feia creure a la gent que estava curada sense estar-ho realment.

Marta     
Si ho entens així, és que no m’he explicat bé.
És evident que la fe és una qüestió mental; però això no vol dir que sigui només mental sense ser també real.
Hi ha un punt que sempre m’ha fet pensar: quan Jesús es presenta ressuscitat als deixebles, el primer que fa és ensenyar-los les ferides de la crucifixió. És a dir: el Ressuscitat manté les ferides que li havien provocat la mort. Què es vol dir amb això?
Penso que Jesús no cura sinó que salva. O millor: el seu missatge desperta en nosaltres una fe que salva. La teva fe t’ha salvat. Per què no diu: la teva fe t’ha curat?

Víctor    
Per a un malalt, ser salvat deu ser el mateix que curar-se, que és el que realment necessita...

Marta     
... Acabes de dir la paraula que buscava: “necessita”.
Saps?: ja fa temps que vaig descobrint que Jesús no es dedicava a satisfer les necessitats sinó a superar-les. En realitat no curava sinó que salvava. I només pot salvar-nos si no ens arrapem a les nostres necessitats, com, per exemple, la necessitat d’estar malalts.

Víctor    
Nena!: si no t’expliques millor...

Marta     
Sí, home, sí! Cada cop ho veig més clar: no és una qüestió de poder sinó de sintonia. Jesús no té un poder especial per curar, sinó que provoca sintonia amb la Vida. I quan ens sentim en sintonia amb la Vida, en certa manera els mals deixen de ser mals. De fet la curació és treure un mal que afecta una part de la persona. En canvi la salvació és de la totalitat de l’ésser.

Víctor    
També les malalties afecten la tota la persona. Si tens una pulmonia, tot tu estàs malalt. I no serviria de res que algú et “salvés”, si no et cura d’aquella pulmonia.

Marta     
...Jesús es presenta amb les ferides... Això ha de tenir un significat molt profund...
Saps una cosa?: sempre m’han sorprès aquelles persones (i són moltes) que, després d’un greu accident o d’haver perdut un fill o d’una desgràcia important, tenen més fe que abans. Per què? Per què sovint, quan algú s’està morint, manifesta més fe que els qui l’acompanyen?

Víctor    
Perquè no sap afrontar la mort, i necessita arrapar-se a la seva fe, encara que sigui una il·lusió.

Marta     
Això no és pas el que jo he vist. Quan va morir la teva mare, l’única persona que estava tranquil·la i serena era ella; l’única que no “necessitava” res!

Víctor    
Tots pregàveu perquè es curés, però no es va curar...

Marta     
Tots menys ella. Te’n recordes?: ella només demanava una cosa: “Que, després d’ella, us avinguéssiu”.

Víctor    
La meva mare era una santa.

Marta     
És una altra manera de dir salvada.

Víctor    
Però no es va curar...

Marta     
És el que estic descobrint. Curar i salvar són dues coses diferents. A vegades busquem la curació sense voler la salvació. Quina equivocació! Curar és el que intenten els metges. Salvar-se és entrar en sintonia amb la Vida.

Víctor    
Però, repeteixo: de què serveix aquesta vostra “salvació” si no hi ha curació?!

Marta     
I... de què serveix la curació si no hi ha salvació?
(Continua diumenge vinent...)

Nota.

Relectures van ser escrites l’any 2012, en què hi havia 7 diumenges entre Nadal i Quaresma. Aquest any 2015, només hi ha 6 diumenges, perquè diumenge vinent ja comença la Quaresma.
Per tant, si voleu llegir l’acabament del diàleg entre en Víctor i la Marta, cliqueu on diu “Continua”.