Diumenge 3er. de Pasqua. B

RELECTURES.

En un grup de nens de catequesi... (2/6).

Nen/a    
Senyoreta: podem tornar a encendre el llantió de l’altre dia? Va ser molt guai!

Catequista     
I tant!... Ens farà companyia.

Nen/a    
Senyoreta: Si després d’encendre aquest llantió, nosaltres marxéssim, ningú no veuria que aquesta cera es torna llum. Cremaria per res... Seria com si es perdés.

Catequista     
Això que dius és molt i molt important. La vida humana (la nostra vida) es pot convertir en amor. Però per poder estimar, hi ha d’haver algú que es deixi estimar. Sense els altres, no podríem convertir la nostra vida en amor. Per això el vertader amor té dues cares: estimar i deixar-se estimar. No estimem realment una persona si no ens deixem estimar per ella.

Nen/a    
Això no ho entenc. A la nostra classe hi ha un nen que no vol ser amic de ningú. Però els altres no li hem fet res, i volem ser amics seus.

Catequista     
M’agrada que em feu preguntes; però amb les vostres preguntes m’obligueu a dir coses molt difícils per vosaltres, perquè encara sou massa petits. Heu de saber una cosa: sovint diem que estimem, però no estimem de veritat. A vegades hi ha persones que diuen que estimen una altra, però en realitat només intenten dominar-la. Per això hi ha persones que tenen por de ser estimades, perquè han tingut la mala experiència de ser dominades per altres persones que deien que les estimaven.
Ho heu de saber: la paraula “estimar” és molt bonica, però per estimar de debò, primer cal fer-ne un llarg i difícil aprenentatge. I com que la paraula és tan bonica, a vegades la fem servir per amagar altres coses no gaire bones.

Nen/a    
Els 12 deixebles de Jesús no l’estimaven gaire, eh senyoreta? El van abandonar quan més els necessitava!

Catequista     
Ells es pensaven que l’estimaven molt, perquè ho havien deixat tot per ell. La veritat és que ells necessitaven un líder, i pensaven que Jesús ho podia ser. L’estimaven com a líder, però encara no havien aprés a estimar-lo com a persona. En realitat, volien utilitzar-lo. Quan van veure que Jesús no volia ser cap líder, el van abandonar.

Nen/a    
I per què no ho volia ser?

Catequista     
Els Deixebles eren bones persones: estimaven el seu poble. El seu poble era esclavitzat per soldats romans i per altres persones poderoses. Per això buscaven un líder que lluités contra els soldats romans i contra els poderosos que els dominaven.

Nen/a    
És molt normal. Jo també ho faria.

Catequista     
Sí: estimar el nostre poble està molt bé. Però també els Romans estimaven el seu poble i per això el van voler convertir en un Imperi que dominés els altres pobles. Veieu? L’amor al seu poble no era vertader amor, perquè feia mal als altres pobles. L’amor només és vertader si arriba a tothom: a totes les persones i a tots els pobles. Jesús estimava tothom, fins i tot aquelles persones que molts tenien per dolentes. No volia ser un líder per fer guerra sinó que buscava la Pau. Per això us he dit que, per estimar de debò, cal temps per aprendre’n. Els 12 deixebles no en van aprendre fins al final, i encara no tots.

       ...

Nen/a    
A la missa, el mossèn ha llegit en un llibre que Jesús, quan ja havia ressuscitat, es va presentar als deixebles, i tenia carn i ossos com nosaltres, i que el podien tocar perquè no era cap fantasma...

Catequista     
I això sembla el contrari del que us he explicat jo, eh? Però no ho és pas. Allò que està escrit als Evangelis és una manera de dir que Jesús ressuscitat és el mateix Jesús que ells havien conegut abans. Com la majoria de gent, també els deixebles pensaven que, amb la mort, la vida desapareix. Fixeu-vos en la cera d’aquell llantió: mentre crema, va desapareixent. Però nosaltres veiem que no desapareix sinó que es converteix en llum: una llum que il·lumina les nostres cares i ens entra pels ulls. La vida ressuscitada és real com ho és la llum d’aquest llantió. L’evangeli diu que Jesús els va ensenyar les mans i els peus perquè a les mans i als peus hi havia les ferides que li havien causat la mort. Ells, els deixebles, pensaven que per aquelles ferides Jesús havia perdut la seva vida; en canvi Jesús els vol fer entendre que per aquelles ferides els havia donat la seva vida.

Nen/a    
Però aquells deixebles ¿van veure o no Jesús?

Catequista     
És clar que el van veure! Però no com quan tenia vida sinó en la forma de vida donada. La vida donada no es pot veure amb aquests ulls! Aquests ulls només poden veure les coses corporals. Veuen el cos. Si un cos es mou, diem: aquest cos té vida. Però la vida no la podem veure. Com tampoc no podem veure la llum.

Nen/a    
Tots veiem aquesta flama!...

Catequista     
Però la flama no és la llum. Els nostres ulls no poden veure directament la llum. Només veiem les coses quan la llum les toca. Veiem les coses gràcies a la llum, però no veiem la llum. Una cosa semblant passa amb la vida donada, o amb l’amor. No veiem directament l’amor; només el podem “veure” en les persones estimades. Per exemple: jo no veig l’amor que us tenen el vostres pares; però, és clar: si els vostres pares no us estimessin, ara vosaltres no seríeu aquí, i ni tan sols existiríeu. Per això podríem dir que la vida donada, o l’amor, només els podem “veure” amb els ulls del cor.

(Continuarà)

2on. de Pasqua. B.

Diumenge 2 de Pasqua. B.

RELECTURES.

En un grup de nens de catequesi... (1/6).

Nen/a    
Senyoreta: Jesús, després de ressuscitar, a quin país va anar a viure?

Nen/a
Apa! Què dius?! No viu en cap país. Jesús va pujar al cel!

Nen/a
Però també viu aquí a la Terra. Es va aparèixer als 12 deixebles. ¿Viu allà on hi té deixebles, senyoreta?

Nen/a
Senyoreta: quan Jesús es va aparèixer als deixebles, com anava vestit?

Nen/a
Quines preguntes més burres que fas! Els ressuscitats no van vestits!

Nen/a
Què vols dir? Que Jesús anava despullat?...

Nen/a    
Home!, despullat... potser no. Potser portava un llençol.

Nen/a
Com els fantasmes? Que díver!

Nen/a    
Si, home!! Jesús no és cap fantasma! I d’on vols que el tragués el llençol!

Nen/a
Quan el van posar al sepulcre, el van embolicat amb un llençol...

Nen/a
Ah!... Potser sí... Però Jesús no és cap fantasma. Els fantasmes són per fer por...

Nen/a
Segurament, quan va ressuscitar, va anar a veure la seva mare... Potser ella li va donar roba...

Nen/a
Però un ressuscitat no pot portar roba. A més: jo penso que els ressuscitats són invisibles. Jesús, perquè el veiessin, es va disfressar. Però així no el coneixien... ¿Eh, senyoreta, que una vegada anava amb dos deixebles, i ells no sabien que era ell?

Nen/a
Per què no ens ho explica tot això, senyoreta?

Catequista
Estava pensant com fer-ho...
Les coses que heu dit són molt interessants; però també veig que em serà molt difícil explicar-vos això de la resurrecció. A veure si me’n surto:

La catequista es va aixecar. Va agafar un llantió, el va encendre i va posar-lo sobre la taula. Després va demanar a tots que es posessin al voltant de la taula, i que algú abaixés les persianes per fer fosc.

Nen/a    
Farem espiritisme, senyoreta?

Catequista     
No. Farem una cosa molt més interessant. Fixeu-vos bé en aquest llantió. Què està passant?

Nen/a    
Que fa llum.

Catequista     
És veritat. Tots ho veiem. I d’on surt, aquesta llum?

Nen/a    
D’aquest vas.

Catequista     
Els vasos fan llum?

Nen/a    
És la cera. La cera s’està convertint en llum.

Catequista     
Molt bé! I, a on estarà aquesta cera quan s’hagi cremat tota?

Nen/a    
On estarà?! No estarà enlloc. S’haurà convertit en llum.

Catequista     
Perfecte! Fixeu-vos: ara, abans de convertir-se en llum, puc agafar aquesta cera, posar-la aquí, o aquí; pujar-la, baixar-la... També és necessari el vas de vidre perquè aguanti la cera fosa. Però, quan tota la cera s’hagi convertit en llum, podré agafar la llum? Es podria agafar tota la llum que ha sortit d’aquest vas i tornar-la a convertir en cera i ficar-la en aquest vas?

Nen/a    
Això és impossible.

Catequista     
Tens tota la raó: això és impossible. Aquesta llàntia va ser feta per convertir-se en llum, però no al revés.
Doncs, escolteu-me bé: amb la vida humana (la vida de cada un de nosaltres) passa una cosa semblant: pot convertir-se en “llum”. És a dir: pot convertir-se en amor, bondat, calor per als altres... Això és la “resurrecció”.

Nen/a    
No ho entenc. Ressuscitar, no vol dir tornar a tenir vida després de morir-se?

Catequista     
“Tornar a tenir vida”? Morir no vol pas dir necessàriament perdre la vida. En el cas de Jesús, i de la majoria de gent, la mort no significa pas perdre la vida sinó donar-la; donar-la del tot. Una vida donada no és mai una vida perduda. Fixeu-vos en aquest llantió: només es perdrà la cera que no cremi. Tota la que cremi continuarà en forma de llum.  

Nen/a    
Quan jo dono una cosa, ja no la tinc...

Catequista     
Però això no vol pas dir que l’hagis perduda. És com si un de vosaltres té 100€ per comprar-se coses. Imagineu que algú us els roba o no sabeu on els teniu. Per vosaltres, serien perduts. Però imagineu que us heu trobat amb un amic que els necessita més que vosaltres, i els hi doneu. Diríeu que els heu perdut? No pensaríeu més aviat que els heu guanyat fent un favor a aquell amic? Aquells euros s’han convertit en amor per al vostre amic. Podríem dir que aquells euros vostres continuen “vivint” en el vostre amic.
Amb la nostra vida passa el mateix: només la vida que no donem acaba essent vida que es perd.

(Continuarà).

Pasqua de Resurrecció

PASQUA de RESURRECCIÓ.     

RELECTURES.

Vacances? (3/3).

Els quatre dies de Colònies estan a punt d’acabar. Aquest matí la Monitora en Cap ha demanat a en Víctor i la Marta que ho tinguessin tot a punt perquè, després de dinar (avui dinaran a la casa), podessin participar en la revisió, que faran tots junts.
“Revisió”? La Marta i en Víctor s’han mirat l’un a l’altra...

−És que alguna cosa no ha anat bé?... −es pregunta la Marta.

−I per què hi hem de ser, nosaltres? −afegeix en Víctor.

−Deuen tenir alguna queixa... Però, ¿no et sembla que tot ha anat molt bé?

−A mi em sembla que sí. Què volen revisar?

La Marta i en Víctor estan neguitosos. Un moment que passava per allà la seva néta, li han preguntat que què era allò de la “revisió”. Però ella, evasivament, només ha respost: “Ah, jo no sé res!”

Després de dinar, els monitors han fet ajuntar totes les taules al centre, i els bancs tot al voltant. En un lloc, a la vora de la porta de la cuina, han posat dos seients especials, i han cridat els avis-cuiners perquè els ocupessin. Dissimuladament en Víctor ha comentat amb la seva dona: “El banc dels acusats”. A l’ambient hi havia un cert clima de nerviosisme.

La Monitora en cap ha obert la revisió:

Monitora
Hem arribat al final. Com sempre, abans d’acabar, hem de fer una mica de revisió de com ha funcionat tot. Jo proposo que vosaltres (dirigint-se als cuiners) sigueu els primers de dir com us ha semblat la colònia, quines impressions heu tingut, què caldria corregir, si us hi heu trobat bé,...

Marta     
Bé... Nosaltres no sabem pas si ho hem fet bé... És la primera vegada d’una cosa així... Perdoneu si alguna cosa no l’hem feta com volíeu, encara que a nosaltres... a mi, m’ha semblat que tot ha anat molt bé. Nosaltres estem molt contents. I em sembla que cap de vosaltres s’ha aprimat gaire!... −va afegir amb ironia.

Víctor    
Jo dic el mateix que la “iaia”. Mireu: no sé pas si ho hem fet tot bé, però nosaltres ens hem sentit feliços des del començament. Això que a mi em diguéssiu avi, i a ella li diguéssiu iaia, que és com ens diu sempre la nostra néta Sandra... ens ha fet sentir com si tots fóssiu realment néts nostres. Per a nosaltres ha estat meravellós. No sabeu pas com us agraïm que ens hàgiu “llogat”!

Un fort aplaudiment va tallar les seves paraules que ja no li sortien per l’emoció. Automàticament, com si fossin un sol home, entre tots van retirar les taules i es van posar al voltant d’ells, com si ells fossin els avis d’una multitud de néts. Va venir una monitora i va fer una foto de família, que aquella mateixa tarda van rebre, ampliada i emmarcada especialment per a ells dos.
Ells, aviat es van adonar que aquella “revisió” era en realitat una bonica, senzilla i entranyable festa per a ells, que havien preparat com una sorpresa i com a mostra d’afecte i d’agraïment. Feta la foto, la Sandra, la seva néta, va donar-los un Quadern molt ben fet “perquè el llegissin quan estiguessin sols”. El quadern tenia trenta fulls, escrits per cada un dels trenta components de la colònia, amb la foto corresponent. A la coberta de cartró hi havia el títol:

 
    PERQUÈ ENS RECORDEU.
NOSALTRES HO FAREM SEMPRE.

I els van demanar que, ja allà mateix, llegissin un dels escrits, el que volguessin. Ho va intentar en Víctor, i va començar a llegir:

Estimats avis:
Els meus altres avis estan al país dels meus pares i encara no els conec. Us estimo molt, i ara sé com són els avis, i us estimo a tots. La sopa del sopar era boníssima; però vosaltres encara ho sou més. M’agradaria que tot...hom... fos...

En Víctor no va poder continuar, “trencat” per l’emoció; ni tampoc la seva dona.
Després de rebre l’abraçada de tots i cada un d’ells, vam sortir al pati de la casa, i van cantar tots junts “És l’hora dels adéus”. Després, la Marta només anava cridant, mentre ensenyava el Quadern: És el millor regal que ens podíeu fer. Gràcies! Gràcies!...

...  ...

Al vespre, ja sols a casa, anaven llegint i gustant aquell quadern entranyable. Era el Dimarts sant. I la Marta va comentar al seu Víctor:

−Hem capgirat les coses: la setmana santa comença amb el Diumenge de Passió; en canvi nosaltres hem començat per la Resurrecció.

−Si la resurrecció és això, m’hi apunto! Ha estat realment un bany de VIDA nova.

I es van capbussar de nou en aquell quadern, aquell mar de vida expressament creat per a ells.

Setmana Santa. B.

Setmana Santa.

RELECTURES.

Vacances? (2/3).

A la Marta i en Víctor els ha sortit un imprevist: passaran les “vacances” fent de cuiners a les colònies de la seva néta. Resulta que la Sandra, amb altres companys, s’ha apuntat a unes colònies, que en realitat seran un camp de treball per netejar un bosc de les moltes deixalles que hi abandona gent incívica. Seran també uns dies de convivència entre nois i noies de diferents escoles, llengües i cultures. Però la cuinera habitual de la casa s’ha trencat una cama, i no se’n podrà fer càrrec. Els avis de la Sandra han sigut la solució, després que ella insistís una i una altra vegada per no haver de suspendre la trobada. Al final, hi van accedir... i van començar els dubtes i els neguits.

Víctor    
Ens hem ben embolicat!!! I si no ens en sortim?

Marta     
Em preocupa això de cuinar per trenta boques! I tan diferents! Hi ha magrebins, gambians, una de l’Equador, dos nois romanesos... Això és el que em fa més por. I si no s’avenen?

Víctor    
I si ens fan una denúncia? No tenim títol de manipuladors d’aliments...

Marta     
Ei!: d’això, res. Va quedar ben clar que nosaltres només complirem ordres d’una monitora que sí que té títol.

Víctor    
Però si estaran tot el dia fora!...

Marta     
No hi fa res. El menú el faran ells, i ho controlaran tot. Nosaltres, només la feina; la responsabilitat és d’ells.

Víctor    
Són molta gent...

Marta     
Suposo que aquestes cases estan preparades... Però... em neguiteja això de que cada dia hàgim de preparar entrepans per dinar fora. Pa per esmorzar; pa per dinar... I al vespre, què els farem?.

Víctor    
No ho sé... És cosa d’ells...

Marta     
Però si no va bé es queixaran de nosaltres... A més: potser no ho han preparat prou bé; aquella monitora era molt jove. No pot tenir gaire experiència... I si algú es posa malalt?

Víctor    
Bé: no ens hi encaparrem tant! Ara ja ens hi hem compromès. Oi que serà setmana santa?... No dieu que és temps de dejuni... i de penitència...

Marta     
Ai, pobres!... Si tots plegats són uns nens!  ...Però a la nostra Sandra li fa tanta il·lusió...

Víctor    
Tampoc estarem en un desert... Si passa res, estem a mitja hora del poble. A més: ja vas sentir el que deien els pares: tots hi seran si passava res...   

Marta     
En fi: ja no ens podem fer enrere... Del dissabte al dimarts. Total quatre dies... Però no em pensava que m’hi posés tan nerviosa...

Víctor    
Au vinga! No ho converteixis en un calvari! Encara em poses més nerviós, tu! Després de tot, ens hi ha obligat la Sandra! Si no va bé, que s’aguantin...

Diumenge. El Ram. B

RELECTURES.

Vacances? (1/3).

Ja coneixem en Víctor i la Marta. Ella, creient i col·laboradora de la parròquia; ell, agnòstic per decisió pròpia. Avui s’han discutit d’una manera poc habitual en ells a rel de les vacances de Setmana Santa: ell vol sortir de viatge; ella no vol deixar penjada la parròquia.

Marta     
Però, què et costa deixar per a més tard aquest ditxós viatge?! Aquests dies, a la parròquia hi queden només quatre gats. Ser-hi, és una manera de col·laborar. A més: anar de viatge uns dies com aquests... no ho havíem fet mai!

Víctor    
Doncs, precisament perquè no ho havíem fet mai. Sempre he cedit jo! Per què no pots cedir tu, aquesta vegada! Sembla que estiguis més casada amb la parròquia que amb mi!

Marta     
Això és fer-me xantatge. No tens cap dret a parlar així.

Víctor    
Jo parlo com vull! Vols que t’ho digui clarament el que passa? Doncs, escolta’m bé!: No aguanto això que en dieu setmana santa. Tot és comèdia! De petit vaig ser escolà. Sí: era divertit: jugàvem a estar tristos i a estar contents. Ara tocava cantar; ara tocava plorar; ara tocar campanes d’alegria; ara matraques per matar jueus. Tota la setmana era una comèdia! Jesús, ara és el rei del món, i després un condemnat mort; ara fa un sopar d’amics, i després és abandonat per tots; ara l’enterren, i després ressuscita. Per què tanta tristesa si tots sabeu que ressuscitarà! Tot és comèdia: ara toca riure; ara toca plorar.
L’autèntica setmana santa no està ni a les esglésies ni a les processons. Està al carrer, amb la gent que pateix. Hi ha molta gent que pateix, maltractada, crucificada, abandonada, anul·lada... Les presons del país estan plenes! Em repugnen aquests santcristos d’exhibició! Les doloroses de fusta maquillada, i gent plorant darrere seu. Que mirin el món real, i trobaran els crucificats de debò! Però a aquests, ningú no els veu; ningú no els plora...

La Marta es mirava fixament el seu marit excitat. El contemplava mentre ell anava buidant la seva bilis amarga, acumulada durant molt de temps. I va entendre que no havia d’interrompre’l, perquè la seva catarsi fos completa. Progressivament anava creixent en ella una immensa tendresa envers aquell home que ara mostrava tota la seva rebel·lia contra tanta incongruència del nostre món, contra tanta mentida, contra tanta comèdia.
En Víctor va interpretar malament aquella mirada de tendresa, i va continuar:

       −I no em miris així, com si fos un perdut! Ara ja saps per què no vull participar en aquestes cerimònies i processons. Em repugnen! No les aguanto!   

La Marta va haver de fer un gran esforç per no córrer a abraçar-lo fortament i mostrar-li la seva admiració per aquella vomitada de rebel·lia. Però sabia que el seu gest hauria estat mal interpretat, com havia estat mal interpretada la seva mirada de tendresa. Per això simplement es va aixecar i va anar cap a la finestra. Mirava lluny, vers l’horitzó. Va deixar que allò que havia escoltat atentament anés trobant lloc adequat dintre seu. Després, sense girar-se, va dir serenament:

Marta     
Mai no havia escoltat un sermó de Setmana Santa millor.

Víctor    
T’has enfadat? Ho havia de dir...!

Marta     
(Girant-se cap en Víctor) Com vols que m’enfadi si el que acabes de dir “amb tanta ràbia” són les paraules més cristianes que he escoltat mai?! T’ho dic de debò: el millor sermó.

Víctor    
Sermó?... Només m’he desfogat. I força malament, per cert. Perdona.

Marta     
No. Per a mi ha estat un sermó; i dels bons. Dels que converteixen. Dels que ens fan més humans.
...
... A on anem de viatge?

Víctor    
“De viatge?” Ah, no! Ara no em facis sentir “vencedor”. Això no era cap guerra!

Marta     
Ben cert: no ha estat cap guerra; ni jo em sento “derrotada”. Em sento “convertida”.
Et proposo una cosa: sortir de viatge, però no de vacances, sinó per trobar-nos amb crucificats reals, d’aquests de qui tu parlaves.

Víctor    
Un viatge solidari?

Marta     
Digues-ne solidari, o solitari, o compartit, o aprofitat... Tant se val el nom! Una cosa que no sigui comèdia, ni tampoc una fugida...

Quaresma. 5è Diumenge. B.

RELECTURES.

“...l’Home ha de ser enlairat...” (2/2)

Ni en Jordi ni en Jofre van quedat satisfets amb la discussió que van tenir (Diumenge passat). Per això esperen una ocasió per continuar d’alguna manera la conversa. Aquesta vegada ha començat en Jordi, com qui no vol la cosa:

Jordi      
Què en penses de la famosa frase de Churchill: “La Democràcia és la pitjor forma de govern, excepte totes les altres formes que s’han provat fins el moment”? Jo hi estic d’acord.

Jofre      
Potser també hi estaria d’acord... Ho ensenya l’experiència: sigui quina sigui la font de l’autoritat, aquesta sempre acaba tornant-se opressiva.

Jordi      
I, si no s’hi torna per ella mateixa, sempre surten els aprofitats de torn que l’obliguen a tornar-s’hi. Hi estic d’acord: els problemes no venen tant de la font de l’autoritat com de l’autoritat mateixa.

Jofre      
La societat humana és contradictòria: no pot existir sense algú que mani, però els que manen sempre acaben deshumanitzant-la.

Jordi      
Potser és la mateixa vida humana que és contradictòria. Ja vas veure que, l’altre dia, vaig fer referència a Jesús de Natzaret. A tu no et va agradar, i em vas dir blasfem... Després hi he pensat més: també el que deia Jesús és contradictori: “Qui busca la seva vida, la perd; però qui la perd, la troba”. Més contradictori que això...

Jofre      
Em sembla que el mateix Jesús ho explicava amb allò del blat: Si el gra de blat mor, viu; però si no mor, s’asseca. No diu una cosa així, més o menys?

Jordi      
Crec que sí. No obstant, en el cas del blat hi ha la terra que acull la llavor. Sense la terra, el blat no podria morir per renéixer. Però en el cas de la vida humana...?

Jofre      
N’hi ha que parlen de “Déu” com si fos la “terra” de la llavor humana...

Jordi      
El problema és que a Déu no l’ha vist mai ningú...

Jofre      
...Home! Ben mirat, davant d’un camp de blat, tampoc no veus la terra... Però, és clar: si hi ha blat, és que hi ha terra a sota...

Jordi      
...Síii!... És clar!...
Saps?... Em sembla que començo a lligar caps... Això que has dit em fa pensar que, potser, allò que ens permet “creure en Déu” són precisament els qui han estat fets llavor de vida com grans de blat... Jesús va dir: “Un cop enlairat, atrauré tothom cap a mi”. I es referia a la seva mort. No s’hi veu Déu en els condemnats... però ells són les llavors brotades, el camp de blat que amaga la terra.   

Jofre      
No sé. Jo no sóc gaire entès en tot això. Només recordo alguna cosa de quan era petit. Jesús sempre m’ha resultat molt misteriós. Ni tan sols sé si crec o no crec.

Jordi      
Jo em considero cristià, encara que hi ha moltes coses que no entenc. Però això del camp de blat en què no s’hi veu la terra, em resulta molt suggerent. Suggerent i terrible: tant de temple! Tanta religió! Tants dogmes! Tantes cerimònies!... I resulta que la clau de tot està en els crucificats que formen un camp que amaga la terra! Saps una cosa? L’evangeli diu que el centurió que havia dirigit la crucifixió, quan va veure la manera com moria Jesús, va exclamar: “Realment aquest home era fill de Déu!” (Marc 15,39). Precisament, veient la manera com moria...

Jofre      
I dels altres dos crucificats no en va dir res, el centurió?

Jordi      
Em sembla que no; encara que, ves a saber! També ha de significar alguna cosa especial quan diu que el cos de Jesús va ser enterrat precisament en un hort! (Joan 19,41).

Jofre      
Enterrat com s’enterra el planter... Sí: ha de voler dir alguna cosa...

4rt. diumenge de Quaresma. B.

RELECTURES.

“...l’Home ha de ser enlairat...” (1/2)

En Jordi i en Jofre treballen junts. No parlen mai de política perquè les seves idees són oposades. Amb tot, es comporten civilitzadament. Però a rel del resultat d’unes eleccions que valoren de forma contradictòria, no han pogut evitar de discutir.

Jofre
Aquesta vegada el resultat de les eleccions és ben clar... Si realment ets demòcrata, hauràs de reconèixer que el poble s’ha manifestat clarament.

Jordi
Quin, poble? Aquest és el punt que ens enfronta. Tu, quan dius “poble” parles només de l’Estat. Jo, en canvi, reconec com a pobles tots aquells que ho volem ser, encara que no ens deixin.

Jofre
Els pobles són els que són, i no podem canviar la Història.

Jordi      
Si la democràcia no serveix per canviar la Història, no serveix per res de bo. Jo defenso la democràcia perquè permet corregir els mals i les injustícies creades en situacions de dictadura o d’autarquia.

Jofre      
D’acord que s’han de poder fer canvis, però seguint el que vulgui la majoria.

Jordi      
Repeteixo: quina majoria? Quan no la teníeu, no en parlàveu mai. Jo també accepto la majoria, però cada majoria al seu lloc. La qüestió està en quina és la font de la sobirania.

Jofre      
La sobirania està en l’Estat, aquell que ha votat la majoria.

Jordi      
La sobirania només pot està en la persona. Són les persones concretes i individuals que són sobiranes, lliures, i responsables de les pròpies decisions. I, a través de pactes explícits o implícits, s’organitzen en pobles, comunitats, països... fins i tot en estats. Però els estats que ara tenim, de fet, quasi tots han nascut d’una guerra. Són fruit de la decisió d’uns vencedors, i no pas de cap pacte lliure. En bona democràcia l’autoritat va dels individus lliures a les institucions, i no al revés.

Jofre      
Això que proposes és impossible! A més: el resultat seria una olla de grills. Com pots pensar que la sobirania resideix en les persones individuals!

Jordi      
Perquè són l’única cosa que existeix per si mateixa. Tota la resta, o és “construcció” de les persones, o és imposició. Tot el que no vingui del pacte entre la gent, és conseqüència d’alguna forma de dictadura.

Jofre      
Insisteixo: això que dius ens portaria a una olla de grills.

Jordi      
Potser sí. En tot cas, una bona democràcia faria que aquests “grills de l’olla” es convertissin, si ho volien, en orquestra; potser, en una magnífica orquestra. La vertadera democràcia és, abans que tot, una virtut: la virtut de creure en la gent i en la seva capacitat d’organitzar-se.

Jofre      
I si la gent no respon correctament?

Jordi      
¿I qui ho “jutja”, això? Això és el que no puc acceptar: que algú, sovint des de fora, s’arrogui el dret a dictaminar què pot i què no pot decidir un poble sobre si mateix. O creiem en la gent, o crearem dictadures. Les dictadures mai no respecten la voluntat de les persones. És veritat: cap dictador no ho ha dit mai que ell mani perquè és el més guapo. Tots diuen que “han de salvar el poble”, o que manen en nom de Déu, o en nom del Progrés, o de la Pàtria, o de la Llibertat, o de la Democràcia... però el que volen és imposar a tots la seva manera de veure les coses.

Jofre      
Segons tu, tot et resumeix en creure en les persones...

Jordi      
Sí: tot comença per creure en les persones.

Jofre      
Ets un il·lús!

Jordi      
És veritat. N’hi va haver un altre abans que jo... i el van clavar a la creu.

Jofre      
El que acabes de dir, comparant-te amb Jesús, és una blasfèmia!!!

Jordi      
Doncs, mira: tampoc seria el primer... A Ell també van declarar-lo blasfem.