La Puríssima. (2017)

Relectures. Any B.

No hi ha cap RELECTURA per a la festa d’avui. Però us proposo de llegir el breu poema de David Jou L’arcàngel Gabriel parla de Maria”.
El poeta-científic, amb un punt d’ironia, imagina el nostre arcàngel molt atabalat per la difícil missió de parlar el pobre llenguatge dels humans, i de com poder velar la seva esplendor a fi de no enlluernar uns ulls tan febles sense deixar-los cecs. Però es troba amb la sorpresa: quan s’acosta a Maria, aquesta no s’esglaia. Els seus ulls el miren serens, torbats i juganers, sorpresos i impacients... El bon arcàngel ha descobert què vol dir allò de “plena de gràcia”. I el poeta, amb una sola frase, expressa de forma genial i moderna, tot el misteri de Maria. I ho fa no parlant de Maria sinó del món: “I el món inhàbil dels humans, per un instant, em semblà ple de meravella”.

L’arcàngel Gabriel parla de Maria.
(David Jou.  l’èxtasi i el càlcul. Pg. 438).
 

Quina fatiga aprendre els llenguatge dels humans,
“Déu vos salve, Maria”,
quina fatiga!
Com si la llum volgués alentir-se
i, en lloc de ser simultània, s’hagués d’aturar,
i l’univers s’esberlés en racons inconnexos i foscos!
Quina fatiga!

Quants segles d’esforç
per aprendre a frenar el pensament al seu ritme,
a velar l’esplendor
fins a fer-la prou suportable als seus ulls,
a esmicolar la paraula en bocins
que els poguessin semblar comprensibles,
“Déu vos salve, Maria”.

Pitjor:
a mesura que anava atansant-m’hi,
quant dolor m’anava envaint per sorpresa:
aquells mots limitats,
aquella claror velada,
aquell pensament lentíssim,
quin món configuraven,
tant esquerp i al·lucinant!

“Plena sou de gràcia!”:
ah, que difícil omplir de gràcia un humà!:
sembla esglaiar-se’n,
com si es veiés de cop i volta
amb les mans plenes de brases
i les hagués de deixar ràpidament,
per no cremar-se,
i hagués d’ofegar amb l’aigua
fins i tot el seu record de roentor.

Quina fatiga,
ser portador de tant d’esglai
amb un pur balbuceig,
i quin temor de ser foragitat i malentès!

“Deu vos salve, Maria”.
Quins ulls em van mirar!:
semblava que tinguessin
una inexhaurible reserva de frescor;
hi vaig començar a abocar tot el meu foc
i no s’esglaiaven;
semblaven alhora atònits i còmplices,
torbats i juganers,
sorpresos i impacients;
acceptaven la meva realitat misteriosa
en lloc de refusar-la
com a simple al·lucinació fantasmagòrica.

Oh, sí: “plena de gràcia!”

I el món inhàbil dels humans,
per un instant,
em semblà ple de meravella.

1er. diumenge d'advent. Any B.

1er. diumenge d’Advent. Any B.

Juntament amb els Apunts d’homilia corresponents a l’any B del cicle litúrgic, reedito també RELECTURES.

 Amb RELECTURES vaig intentar expressar, ja fa uns anys (2011) i amb un llenguatge diferent, alguna de les idees del relat evangèlic o de la festa corresponent. Voldria ser una espècie de “traducció” no pas de conceptes sinó d’esquemes mentals. Sóc conscient que es tracta d’una cosa arriscada, que pot servir o destorbar. Imagino que hi haurà RELECTURES una mica encertades i d’altres de molt desencertades. Demano al possible lector una tolerància benvolent. Però em fa il·lusió posar el meu granet de sorra en l’esforç de tanta gent que ja fa temps es dedica a aquesta feina tan necessària i urgent.

RELECTURES es situa en el marc d’un grup de catequesi d’infants.

Pere Torras.

“Fer néixer Humanitat”.

Catequista.
Avui comencem l’Advent. Això vol dir que s’acosta una festa molt grossa. Quina?

Nen
El pont de la Constitució.

Cateq.
No. Més grossa; i no tan aviat...

Nen          
Les vacances de Nadal.

Cateq.       
Exacte. La festa de Nadal. Nadal és una festa grossa. Per això dura força dies. I ara, quatre setmanes abans, ja comencem a preparar-la. I què celebrem per Nadal?

Nena        
El naixement de Jesús.

Cateq.       
Molt bé.

Nen          
Senyoreta: com és que Jesús no acaba mai de néixer? Perquè cada any diuen que neix...

Nena        
Sí que neix cada any! Cada any a la parròquia hi posen un nen Jesús, i tothom li fa un petó.

Nen          
Au va! Tu ets tonta! Allò de la parròquia només és un nino.

Nena        
El tonto ets tu. Com que els teus pares no van a missa, això no ho saben i no t’ho expliquen. Els meus pares em porten cada any a la missa del gall, i cantem cançons perquè Jesús ha nascut.

Nen          
Doncs, el meu pare diu que Jesús no ha existit mai, i que això de Nadal és només un negoci.

Nena        
Si no creus en Jesús... per què vens a catequesi?

Nen          
Tu et creus molt sàvia, eh! Doncs mira: els que es creuen més savis són els més burros...

Nena        
Senyoreta: per què no diu res, Vtè? Aquest nen ens està insultant!...

Cateq.       
Us escoltava. I si ara m’escolteu vosaltres a mi, us diré algunes coses que hauríeu de saber. Encara que m’ho heu posat molt difícil!!!
Primer de tot us diré que aquí, la que sap més coses sóc jo, i no perquè sóc la catequista sinó perquè sóc la més gran! Heu d’entendre això: tothom, des del moment que neix, comença a aprendre coses. Així, com més vells, més coses sabem. Però també, tots aprenem coses diferents, perquè vivim en llocs diferents, o perquè ens trobem amb persones diferents, o perquè ens agraden coses diferents... Sempre aprenem, però aprenem coses diferents. Així, els que anem a missa aprenem unes coses; i els que no hi venen, com que van a altres llocs, aprenen altres coses.
Fixeu-vos que això està molt bé perquè d’aquesta manera, quan parlem, tots podem aprendre els uns dels altres. Encara que jo sé més coses que vosaltres perquè sóc més gran, també aprenc de vosaltres moltes coses perquè la meva vida és diferent de la vostra. Tots podem aprendre els uns dels altres. Però, només si som amics! Si no som amics, no aprenem res de res, perquè només veiem les coses des del nostre cantó. Quan discutim, només veiem allò que ens interessa. Per tota la resta som com cecs.

Nen          
Senyoreta: Jo vull demanar perdó a l’Ester, perquè li he dit tonta. No volia insultar-la. Em perdones, Ester?

Ester        
No estic pas gaire enfadada. Potser tenies raó: jo no sóc tonta, però m’he portat com una tonta. Amics, Roger? −li contesta ella tot allargant-li la mà.

Roger       
És clar que sí! −donant-li també la mà.

Cateq.    
Ei!!! Això és meravellós! M’acabeu de posar-me les coses molt fàcils! −va dir ella, entusiasmada, agafant també les mans dels dos nens.
Acabeu d’ensenyar-nos a tots què vol dir Nadal.
Neix o no neix, Jesús, per Nadal? Mireu: Jesús, com a persona concreta, ja fa 2000 anys que va néixer; i no torna pas a néixer cada any. Però, quan ara parlem del naixement de Jesús, volem dir tot allò que fa néixer una mica més la Humanitat. És a dir: tot allò que l’ajuda a créixer, a ser més bona; tot allò que ens ajuda a ser més “humans”.
Això que acabeu de fer vosaltres dos, fa que la Humanitat ara sigui més bona que fa dos minuts.
Heu fet néixer una mica més Jesús, perquè heu fet que hi hagi una mica més d’Humanitat entre nosaltres.
Celebrem les festes de Nadal una vegada cada any, però és Nadal cada dia que algú fa néixer una mica més d’Humanitat, com vosaltres heu fet ara.

Ascensió. B

En un grup de catequesi... (6/6).

Quan la catequista va arribar, ja hi havia tres dels set nois i noies del grup. Ja havien encès el llantió que els havia acompanyat durant força dies, i tenien els ulls enganxats a la seva flama. Ni tan sols van mirar la senyoreta per saludar-la. Només un li va preguntar:

Nen/a    
Senyoreta: si la flama no s’apaga mentre estem aquí, ens podrem quedar una estona més?

La catequista va entendre de seguida la situació, i va comprovar que, efectivament, la flama estava a punt de cremar tota la cera del llantió. També va veure que seria impossible parlar de qualsevol dels temes de la catequesi. Els tres nois, i els que van arribar després, estaven només pendents de l’evolució d’aquella flama que s’apagaria d’un moment a l’altre. En un silenci total, quasi sense respirar per no provocar cap moviment de l’aire, miraven aquella flama amiga que s’anava extingint. De sobte, com qui ha trobat una gran solució a un gran problema, un d’ells va dir:

Nen/a    
Senyoreta: podríem encendre en aquesta flama els llantions que ens va portar l’altre dia!

Catequista     
Bona idea!

Un dels nens va prendre de seguida un d’aquells llantions, i va preguntar:

Nen/a    
Puc posar-hi el meu nom?

I sense esperar resposta, va escriure el seu nom a la part de sota del llantió.

Nen/a    
Per què escrius el nom aquí sota? Aquí no es pot llegir!

Nen/a    
És igual. Així cremarà tota la cera abans que es cremi el meu nom.

Totes les noies i nois del grup van escriure el seu nom a la part de sota del seu llantió. Després, un va intentar encendre’l en la flama del llantió. Oh! Impossible! Aquella flama era ja massa petita, i estava al fons del vas de vidre que formava el llantió, i els altres llantions eren massa grossos per arribar a la dèbil flama. Els nens va experimentar una profunda decepció. Què podien fer? I quedava tan poc temps!
Però aviat un d’ells va tenir una idea genial: va agafar un tros de paper, el va cargolar, i el va encendre en la petita flama. Va haver-hi un esclat d’alegria mentre ell mostrava, com un trofeu, el paper encès. Amb el paper encès va poder encendre el llantió de la senyoreta i dos més.

Nen/a    
Fem un altre paper per encendre els altres llantions.

Nen/a    
Per què? Ara ja els podem encendre amb el llantió de la senyoreta. És la mateixa flama!

Catequista     
Com vulgueu. Podem fer un altre paper o encendre els altres llantions amb que ja són encesos.

Nen/a    
Senyoreta: a mi m’agradaria més encendre el meu llantió en el seu.

Tots van encendre el seu llantió en el de la catequista. Aquesta va adonar-se perfectament del que significava aquest gest tan senzill però tan eloqüent; i no va poder evitar que unes llàgrimes li brillessin als ulls. Quasi al mateix moment la flama amiga del llantió de vidre es va apagar, i aquells nois i noies, com impulsats per un ressort automàtic, van deixar els seus llantions a la taula i es van posar a aplaudir.

Catequista     
Hem aplaudit de joia o de pena?

Nens
Les dues coses, senyoreta. De pena, perquè s’ha apagat. I d’alegria, perquè tota la cera s’ha convertit en llum. I ara hi ha vuit flames per comptes d’una.

Catequista     
Ben cert: una vida així, que es dóna del tot, mereix ser aplaudida.

Després, acabant la trobada de catequesi, cadascú va endur-se a casa el llantió que portava el seu nom. I van fer un pacte entre ells: no deixarien apagar aquelles flames, que simbolitzaven les seves vides.

======================

NOTA.

Aquí acaba la reedició de RELECTURES. 

RELECTURES va començar en la Pentecosta del 2011 (Any A) fins a l'Ascensió del 2012 (Any B). La resta de l'any B vaig escriure uns pensaments sobre NOVA EVANGELITZACIÓ , apuntant-me a la campanya de Benet XVI. Aquests Pensaments seguien un ordre temàtic, no pas en correlació amb els evangelis dels diumenges. Per tant: no en faré la reedició. Si algú hi està interessat, pot trobar-los en aquest mateix blog, a la data corresponent. 

6è. de Pasqua. B.

RELECTURES.

En un grup de catequesi... (5/6).

Avui la catequista ha preparat un “número especial” per a la trobada de catequesi. El llantió que havia encès dies enrere per explicar la resurrecció s’havia convertit en un element central en el grup de catequesi. Per això avui la catequista s’ha presentat amb vuit llantions nous: un per a cada un dels nois i noies, més un per a ella. Són llantons un xic grossos, blancs, rodons, i no necessiten cap vas de vidre. També ha portat uns retoladors especials per escriure sobre cera. Els nens s’han adonat de seguida que aquells llantions eren per a ells i, en veure els retoladors, un d’ells ha preguntat de seguida:

Nen/a    
Senyoreta: hi puc fer un dibuix?

Catequista     
Jo els havia portat per fer una altra cosa. Què us vaig demanar, l’últim dia?

Nen/a    
Que féssim una llista de persones bones.

Catequista     
Més exactament us vaig dir una llista de persones que ens ajuden a gaudir de la vida. Si us sembla, la podríem fer avui, i escriure el seus noms aquí, al llantió de cadascú. Però, perquè quedi ben bonic, us aconsello d’escriure-ho primer en un foli, ordenar-los, veure quants n’hi ha, i després copiar-los al llantió. Què us sembla?

Nen/a    
Senyoreta: podem copiar-nos?

Catequista     
És clar que sí. Això no és cap examen! Ajudem-nos a veure les persones que ens ajuden a gaudir de la vida.

Nen/a    
Què vol dir “gaudir de la vida”, senyoreta?

Nen/a    
Vol dir allò que ens diverteix.

Catequista     
En certa manera, sí. Però ara pensem només en les persones.

Nen/a    
A mi em diverteix jugar a futbol.

Catequista     
Hi jugues sol?

Nen/a    
Amb els amics...

Catequista     
Doncs així, no hi posis “futbol” sinó els noms dels amics amb qui jugues.

Nen/a    
Ah! Només persones! Les persones que ens ajuden...?

Catequista     
Exacte. Només persones. Si hi ha coses que us agraden, penseu en les persones que les fan, o que les venen, o que us les donen...

Nen/a    
Ui, senyoreta!!! Així serà una llista molt llarga!

Catequista     
Per això us he dit de fer-la primer en un paper...

Els nens van començar a escriure. Després d’escriure alguns noms, miraven què havien escrit els altres i si s’havien descuidat d’algú. Aquella llista va resultar sorprenent. Alguns van demanar més paper. Les llistes s’anaven fent llargues, i més llargues: des dels pares als companys d’escola, passant pels qui ens fan possible tenir aigua a casa, electricitat, internet... Escombriaires, botiguers, guardes urbans, infermeres, metges, mestres...
Un nen va adonar-se que a la llista de la senyoreta hi havia els seus noms.

Nen/a    
Senyoreta: nosaltres l’ajudem a disfrutar de la vida?

Catequista     
Molt més del que us pugueu imaginar!

Aquelles noies i nois van descobrir coses importants: que no acabava mai la llista de persones que els ajudaven a gaudir de la vida; que vivim en un mar de vida donada i vida rebuda; que la nostra vida ens ve d’una multitud de persones que ni ens coneixen ni coneixem, però que sense elles no podríem viure bé. Van adonar-se que qualsevol llista tancada seria injusta, perquè el do de la vida ens arriba des de moltíssimes persones desconegudes, llunyanes, àdhuc desaparegudes...
La flama de la nostra vida neix d’una cera que l’univers enter ha anat convertint en el llantió que ara som o podem ser nosaltres. I la nostra llum donada, com la d’aquests llantions, continuarà per sempre en l’oceà de vida que creix permanentment.

(Continuarà)

Diumenge 5è. de Pasqua. B.

RELECTURES.

En un grup de nens de catequesi... (4/6).

Sense preguntar res, els nens, quan s’han trobat al lloc de la catequesi, ja han encès el llantió que els ha acompanyat aquests últims dies. Recordant allò que els havia dit la catequista en l’última trobada, un dels nens ha preguntat:

Nen/a    
Senyoreta: si Jesús va donar del tot la seva vida (és a dir: que va morir), com podia fer de pastor de la gent?

Catequista     
Això que dius és molt important, però no sé si us ho sabré explicar bé. Fixeu-vos en aquest llantió: la cera s’està convertint en llum. Però, quan tota la cera s’hagi cremat, hi hauria alguna manera que continués aquesta llum?

Nen/a    
Posant-hi més cera.

Catequista     
Sí! Molt bé! De fet hi ha llantions de cera líquida, per poder fer això que dius. Però fixeu-vos en el que faré ara. (La catequista va agafar un altre llantió i, acostant-lo a la flama, el va encendre). Què ha passat?

Nen/a    
Que hi ha dues flames.

Catequista     
Ben cert. Hi ha dues flames, però aquesta segona és una extensió o una continuació de la primera. Aquesta segona és la mateixa primera que s’ha escampat. Les flames són així: escampen la seva llum quan les toca alguna cosa que pot cremar. Podríem encendre amb aquesta flama milers i milions d’altres flames sense que aquesta primera perdés res de la seva llum.
Amb la vida donada passa una cosa semblant. La vida no es gasta quan es dóna. Només és necessari que la “toqui” algú que també estigui disposat a donar la seva vida. Tu preguntaves com pot fer de pastor, Jesús, si ha donat la seva vida. Doncs mira: com aquesta flama. Podríem dir que aquest primer llantió és el “bon pastor” de tots els llantions que hi encenguem. I quan s’acabi la seva cera, la seva flama continuarà viva i lluminosa en totes les altres flames que hi hàgim encès.

Nen/a    
Que xulo! I com va néixer la primera vida donada? Va ser la de Jesús?

Catequista     
Jesús parlava molt sovint del seu Pare. Però quan Jesús parlava del seu Pare no es referia a St. Josep sinó a Déu. A Déu no el podem veure, però quan ens fem preguntes com aquesta que has fet tu, és perquè ens adonem que hi ha d’haver una “font de la vida que es dóna”. Podem donar diferents noms a aquesta font. Jesús li deia Pare.

Nen/a    
No ho entenc. Jesús tenia dos pares?

Catequista     
En certa manera, sí. Com tots nosaltres. Tots tenim uns pares que ens han donat aquest cos que ara tenim. Aquest cos té vida: una vida que ens permet créixer i fer-nos lliures.
Però amb la llibertat passa una cosa molt interessant: ens permet decidir una d’aquestes dues coses: voler la nostra vida només per a nosaltres, o, com aquest segon llantió, acostar-nos a la gent perquè s’encengui en nosaltres la seva “flama”. Aleshores, també la nostra vida es va convertint en vida que es dóna. Quan ens fem vida que es dóna, connectem amb la font de la vida, que és com un “segon Pare”.

       ...

Nen/a    
Senyoreta: jo quan sigui gran vull tenir molts fills.

Catequista     
Per què?

Nen/a    
Perquè m’agrada la vida. És una cosa molt xula!

Catequista     
La vida és la cosa més meravellosa i bonica que existeix. Però també has de saber dues altres coses:
Primera: abans d’arribar a ser vida donada, necessitem moltes coses. Això ho hem de tenir en compte pensant en els altres. La nostra vida forma part de la Vida que hi ha a tota la Terra, i hem d’ajudar a que sigui equilibrada.
Segona: tenim moltíssimes maneres de fer-nos vida donada. Tenir fills és una manera molt bonica, però n’hi moltes d’altres. Podem donar o dedicar la nostra vida per a millorar la vida dels altres o la vida de tota la Terra. Hi ha molta gent que pateix; hi ha molta gent que no sap estimar; molta gent que no se sent estimada; gent que no gaudeix de la vida per culpa de les injustícies o del mal que els fan altres éssers humans. Fixeu-vos en Jesús: no va tenir fills, però va donar la seva vida per ajudar tothom a gaudir de la vida.

Nen/a    
Això és també el que fa Vtè. eh! Senyoreta?

Catequista     
Ets molt amable. Us proposo una cosa: fer una llista de totes les persones que, a cada un de nosaltres, ens ajuden a gaudir de la vida. A veure quantes en trobem! Ho podríem fer el pròxim dia.

(Continuarà).

4rt. Diumenge de Pasqua. B.

RELECTURES.

En un grup de catequesi... (3/6).

El llantió que havien encès els dies anteriors continuava tenint cera. Per això el van tornar a encendre. Els agradava de fer catequesi al voltant d’una flama viva. Recordant les paraules que havia dit la catequista en la trobada anterior, van continuar les preguntes per entendre una mica més la resurrecció.

Nen/a    
Això dels “ulls del cor” no ho entenc. Quins són els ulls del cor?

Catequista     
És una manera de dir que, quan estimem, la nostra vida va prenent la forma de vida donada o vida ressuscitada. I en la mesura que ens anem fent vida donada també podem “veure” la vida donada de les persones que han estimat o ressuscitat.

Nen/a    
Continuo sense entendre-ho. Què podem veure amb els ulls del cor?

Catequista     
Us ho explicaré amb un exemple molt clar: si aneu a veure un partit de futbol notareu que els aficionats veuen els jugadors de manera molt diferent. ¿Com pot ser això? És que, a més dels ulls de la cara, cada aficionat es mira el partit també amb els ulls del cor. Cada aficionat estima el seu equip, i això li fa veure sobretot les seves coses bones i passar per alt les dolentes. I, com que l’equip que ell estima està lluitant contra un rival, els ulls del cor també el porten a veure sobretot les coses dolentes del rival i a no valorar les bones.

Nen/a    
Això sí que ho entenc. El Barça és el millor.

Catequista     
És el millor per tu, perquè l’estimes.
Si decidim estimar tothom, de seguida ens adonarem que hi ha una gran quantitat de persones bones, i que són precisament les que fan viure el món. Veurem (amb els ulls del cor) que aquells que han gastat del tot la seva vida per a construir un món millor no han perdut la seva vida sinó que, en forma de vida donada, continuen “vivint” en el món que ells han ajudat a construir.

Nen/a    
Si han gastat del tot la seva vida, encara que sigui per construir el món, s’hauran quedat sense vida. Com poden continuar vivint?

Catequista     
És un xic difícil d’explicar això. I també és difícil d’entendre...

Nen/a    
Jo l’he entesa molt bé, senyoreta. És com allò que passa amb els meus pares.

Catequista     
I què passa amb els teus pares?

Nen/a    
Com que treballen molt i es cansen molt, i a vegades pateixen, jo un dia els vaig preguntar per què ho feien. I el pare em digué que ho feien per mi, perquè jo fos molt feliç. Jo els vaig dir que no ho fessin; que busquessin de ser feliços ells. I sap, senyoreta, què em van respondre?...

Catequista     
“Que allò que els feia més feliços a ells era precisament que tu fossis feliç”.

Nen/a    
I com ho sap que em van dir això?!

Catequista     
Això ho sabem tots els pares...
I ara m’agradaria que ens expliquessis per què s’assemblen aquesta resposta dels teus pares i el que jo us estava explicant.

Nen/a    
És el mateix. Els meus pares, encara que a vegades pateixin, són feliços si jo sóc feliç. I, és clar: Jo sempre sóc feliç perquè ells en saben molt de fer-me feliç. Per això m’agradaria viure molt de temps... per a ells.
Passa el mateix amb els que estimen el món. Com que el món durarà sempre...
¿Eh, que és això el que ens volia dir, senyoreta?

Catequista     
Doncs, sí. I no saps com em fa feliç que ho hagis entès tan bé!

Nen/a    
Senyoreta: Els polítics estimen el món? El meu pare diu moltes vegades que hi ha polítics que ens fan mal...

Catequista     
La Política és l’art de saber conviure. Com que tots convivim, tots som, d’alguna manera, polítics. Som bons polítics si ajudem a conviure; som mals polítics si dificultem la convivència. També escollim algunes persones perquè es dediquin directament a solucionar els problemes de convivència. Són polítics professionals. Són bons, si busquen el bé dels pobles, sense aprofitar-se ni abusar de la confiança que se’ls ha donat; si no, són dolents.

Nen/a    
Jesús era polític?

Catequista     
Al país on vivia Jesús, dels polítics sovint en deien pastors del poble. Jesús va fer notar que hi havia pastors que s’aprofiten del poble per viure millor ells. D’aquests va dir que eren lladres i bandolers. També hi ha pastors que dediquen tota la seva vida a servir el poble, i donen la vida per al poble. És el que va fer Jesús. Per això, com que havia donat plenament la seva vida, molta gent va començar a anomenar-lo el Bon Pastor.

(Continuarà)

Diumenge 3er. de Pasqua. B

RELECTURES.

En un grup de nens de catequesi... (2/6).

Nen/a    
Senyoreta: podem tornar a encendre el llantió de l’altre dia? Va ser molt guai!

Catequista     
I tant!... Ens farà companyia.

Nen/a    
Senyoreta: Si després d’encendre aquest llantió, nosaltres marxéssim, ningú no veuria que aquesta cera es torna llum. Cremaria per res... Seria com si es perdés.

Catequista     
Això que dius és molt i molt important. La vida humana (la nostra vida) es pot convertir en amor. Però per poder estimar, hi ha d’haver algú que es deixi estimar. Sense els altres, no podríem convertir la nostra vida en amor. Per això el vertader amor té dues cares: estimar i deixar-se estimar. No estimem realment una persona si no ens deixem estimar per ella.

Nen/a    
Això no ho entenc. A la nostra classe hi ha un nen que no vol ser amic de ningú. Però els altres no li hem fet res, i volem ser amics seus.

Catequista     
M’agrada que em feu preguntes; però amb les vostres preguntes m’obligueu a dir coses molt difícils per vosaltres, perquè encara sou massa petits. Heu de saber una cosa: sovint diem que estimem, però no estimem de veritat. A vegades hi ha persones que diuen que estimen una altra, però en realitat només intenten dominar-la. Per això hi ha persones que tenen por de ser estimades, perquè han tingut la mala experiència de ser dominades per altres persones que deien que les estimaven.
Ho heu de saber: la paraula “estimar” és molt bonica, però per estimar de debò, primer cal fer-ne un llarg i difícil aprenentatge. I com que la paraula és tan bonica, a vegades la fem servir per amagar altres coses no gaire bones.

Nen/a    
Els 12 deixebles de Jesús no l’estimaven gaire, eh senyoreta? El van abandonar quan més els necessitava!

Catequista     
Ells es pensaven que l’estimaven molt, perquè ho havien deixat tot per ell. La veritat és que ells necessitaven un líder, i pensaven que Jesús ho podia ser. L’estimaven com a líder, però encara no havien aprés a estimar-lo com a persona. En realitat, volien utilitzar-lo. Quan van veure que Jesús no volia ser cap líder, el van abandonar.

Nen/a    
I per què no ho volia ser?

Catequista     
Els Deixebles eren bones persones: estimaven el seu poble. El seu poble era esclavitzat per soldats romans i per altres persones poderoses. Per això buscaven un líder que lluités contra els soldats romans i contra els poderosos que els dominaven.

Nen/a    
És molt normal. Jo també ho faria.

Catequista     
Sí: estimar el nostre poble està molt bé. Però també els Romans estimaven el seu poble i per això el van voler convertir en un Imperi que dominés els altres pobles. Veieu? L’amor al seu poble no era vertader amor, perquè feia mal als altres pobles. L’amor només és vertader si arriba a tothom: a totes les persones i a tots els pobles. Jesús estimava tothom, fins i tot aquelles persones que molts tenien per dolentes. No volia ser un líder per fer guerra sinó que buscava la Pau. Per això us he dit que, per estimar de debò, cal temps per aprendre’n. Els 12 deixebles no en van aprendre fins al final, i encara no tots.

       ...

Nen/a    
A la missa, el mossèn ha llegit en un llibre que Jesús, quan ja havia ressuscitat, es va presentar als deixebles, i tenia carn i ossos com nosaltres, i que el podien tocar perquè no era cap fantasma...

Catequista     
I això sembla el contrari del que us he explicat jo, eh? Però no ho és pas. Allò que està escrit als Evangelis és una manera de dir que Jesús ressuscitat és el mateix Jesús que ells havien conegut abans. Com la majoria de gent, també els deixebles pensaven que, amb la mort, la vida desapareix. Fixeu-vos en la cera d’aquell llantió: mentre crema, va desapareixent. Però nosaltres veiem que no desapareix sinó que es converteix en llum: una llum que il·lumina les nostres cares i ens entra pels ulls. La vida ressuscitada és real com ho és la llum d’aquest llantió. L’evangeli diu que Jesús els va ensenyar les mans i els peus perquè a les mans i als peus hi havia les ferides que li havien causat la mort. Ells, els deixebles, pensaven que per aquelles ferides Jesús havia perdut la seva vida; en canvi Jesús els vol fer entendre que per aquelles ferides els havia donat la seva vida.

Nen/a    
Però aquells deixebles ¿van veure o no Jesús?

Catequista     
És clar que el van veure! Però no com quan tenia vida sinó en la forma de vida donada. La vida donada no es pot veure amb aquests ulls! Aquests ulls només poden veure les coses corporals. Veuen el cos. Si un cos es mou, diem: aquest cos té vida. Però la vida no la podem veure. Com tampoc no podem veure la llum.

Nen/a    
Tots veiem aquesta flama!...

Catequista     
Però la flama no és la llum. Els nostres ulls no poden veure directament la llum. Només veiem les coses quan la llum les toca. Veiem les coses gràcies a la llum, però no veiem la llum. Una cosa semblant passa amb la vida donada, o amb l’amor. No veiem directament l’amor; només el podem “veure” en les persones estimades. Per exemple: jo no veig l’amor que us tenen el vostres pares; però, és clar: si els vostres pares no us estimessin, ara vosaltres no seríeu aquí, i ni tan sols existiríeu. Per això podríem dir que la vida donada, o l’amor, només els podem “veure” amb els ulls del cor.

(Continuarà)