Diumenge vinent, 2 de Pasqua. B.

 

 

RELECTURES.

En un grup de nens de catequesi... (1/6).

 

Nen/a     
Senyoreta: Jesús, després de ressuscitar, a quin país va anar a viure?

Nen/a
Apa! Què dius?! No viu en cap país. Jesús va pujar al cel!

Nen/a
Però també viu aquí a la Terra. Es va aparèixer als 12 deixebles. ¿Viu allà on hi té deixebles, senyoreta?

Nen/a
Senyoreta: quan Jesús es va aparèixer als deixebles, com anava vestit?

Nen/a
Quines preguntes més burres que fas! Els ressuscitats no van vestits!

Nen/a
Què vols dir? Que Jesús anava despullat?...

Nen/a     
Home!, despullat... potser no. Potser portava un llençol.

Nen/a
Com els fantasmes? Que díver!

Nen/a     
Si, home!! Jesús no és cap fantasma! I d’on vols que el tragués el llençol!

Nen/a
Quan el van posar al sepulcre, el van embolicat amb un llençol...

Nen/a
Ah!... Potser sí... Però Jesús no és cap fantasma. Els fantasmes són per fer por...

Nen/a
Segurament, quan va ressuscitar, va anar a veure la seva mare... Potser ella li va donar roba...

Nen/a
Però un ressuscitat no pot portar roba. A més: jo penso que els ressuscitats són invisibles. Jesús, perquè el veiessin, es va disfressar. Però així no el coneixien... ¿Eh, senyoreta, que una vegada anava amb dos deixebles, i ells no sabien que era ell?

Nen/a
Per què no ens ho explica tot això, senyoreta?

Catequista
Estava pensant com fer-ho...
Les coses que heu dit són molt interessants; però també veig que em serà molt difícil explicar-vos això de la resurrecció. A veure si me’n surto:

(La catequista es va aixecar. Va agafar un llantió, el va encendre i va posar-lo sobre la taula. Després va demanar a tots que es posessin al voltant de la taula, i que algú abaixés les persianes per fer fosc.)

Nen/a     
Farem espiritisme, senyoreta?

Catequista      
No. Farem una cosa molt més interessant. Fixeu-vos bé en aquest llantió. Què està passant?

Nen/a     
Que fa llum.

Catequista      
És veritat. Tots ho veiem. I d’on surt, aquesta llum?

Nen/a     
D’aquest vas.

Catequista      
Els vasos fan llum?

Nen/a     
És la cera. La cera s’està convertint en llum.

Catequista      
Molt bé! I, a on estarà aquesta cera quan s’hagi cremat tota?

Nen/a     
On estarà?! No estarà enlloc. S’haurà convertit en llum.

Catequista      
Perfecte! Fixeu-vos: ara, abans de convertir-se en llum, puc agafar aquesta cera, posar-la aquí, o aquí; pujar-la, baixar-la... També és necessari el vas de vidre perquè aguanti la cera fosa. Però, quan tota la cera s’hagi convertit en llum, podré agafar la llum? Es podria agafar tota la llum que ha sortit d’aquest vas i tornar-la a convertir en cera i ficar-la en aquest vas?

Nen/a     
Això és impossible.

Catequista      
Tens tota la raó: això és impossible. Aquesta llàntia va ser feta per convertir-se en llum, però no al revés.
Doncs, escolteu-me bé: amb la vida humana (la vida de cada un de nosaltres) passa una cosa semblant: pot convertir-se en “llum”. És a dir: pot convertir-se en amor, bondat, calor per als altres... Això és la “resurrecció”.

Nen/a     
No ho entenc. Ressuscitar, no vol dir tornar a tenir vida després de morir-se?

Catequista      
“Tornar a tenir vida”? Morir no vol pas dir necessàriament perdre la vida. En el cas de Jesús, i de la majoria de gent, la mort no significa pas perdre la vida sinó donar-la; donar-la del tot. Una vida donada no és mai una vida perduda. Fixeu-vos en aquest llantió: només es perdrà la cera que no cremi. Tota la que cremi continuarà en forma de llum. 

Nen/a     
Quan jo dono una cosa, ja no la tinc...

Catequista      
Però això no vol pas dir que l’hagis perduda. És com si un de vosaltres té 10€ per comprar-se coses. Imagineu que algú us els roba o no sabeu on els teniu. Per vosaltres, serien perduts. Però imagineu que us heu trobat amb un amic que els necessita més que vosaltres, i els hi doneu. Diríeu que els heu perdut? No pensaríeu més aviat que els heu guanyat fent un favor a aquell amic? Aquells euros s’han convertit en amor per al vostre amic. Podríem dir que aquells euros vostres continuen “vivint” en el vostre amic.
Amb la nostra vida passa el mateix: només la vida que no donem acaba essent vida que es perd.

(Continuarà).

 

Diumenge vinent, PASQUA de RESURRECCIÓ.

Nota. APUNTS es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració durant la setmana. Per tant la data posada automàticament pel Sistema no és la de la festa celebrada sinó de 8 dies abans.

Setmana Santa. 2021

 

Nota. APUNTS es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració durant la setmana. Per tant la data posada automàticament pel Sistema no és la de la festa celebrada sinó de 8 dies abans.

 

RELECTURES.

Vacances? (2/3).

A la Marta i en Víctor els ha sortit un imprevist: passaran les “vacances” fent de cuiners a les colònies de la seva néta. Resulta que la Sandra, amb altres companys, s’ha apuntat a unes colònies, que en realitat seran un camp de treball per netejar un bosc de les moltes deixalles que hi abandona gent incívica. Seran també uns dies de convivència entre nois i noies de diferents escoles, llengües i cultures. Però la cuinera habitual de la casa s’ha trencat una cama, i no se’n podrà fer càrrec. Els avis de la Sandra han sigut la solució, després que ella insistís una i altra vegada per no haver de suspendre la colònia. Al final, hi van accedir... i van començar els dubtes i els neguits.

Víctor     
Ens hem ben embolicat!!! I si no ens en sortim?

Marta      
Em preocupa això de cuinar per trenta boques! I tan diferents! Segons diuen, hi ha magrebins, gambians, una de l’Equador, dos nois romanesos... Això és el que em fa més por. I si no s’avenen?

Víctor     
I si ens fan una denúncia? No tenim títol de manipuladors d’aliments...

Marta      
Ei!: d’això, res. Va quedar ben clar que nosaltres només complirem ordres d’una monitora, que sí que té títol.

Víctor     
Però si estaran tot el dia fora!...

Marta      
No hi fa res. El menú el faran ells, i ho controlaran tot. Nosaltres, només la feina; la responsabilitat és d’ells.

Víctor     
Són molta gent...

Marta      
Suposo que aquestes cases estan preparades... Però... em neguiteja això de que cada dia hàgim de preparar entrepans per dinar fora. Pa per esmorzar; pa per dinar... I al vespre, què els farem?.

Víctor     
No ho sé... És cosa d’ells...

Marta      
Però si no va bé es queixaran de nosaltres... A més: potser no ho han preparat prou bé; aquella monitora és molt jove... No pot tenir gaire experiència... I si algú es posa malalt?

Víctor     
Bé: no ens hi encaparrem tant! Ara ja ens hi hem compromès. Oi que serà setmana santa?... No dieu vosaltres que és temps de dejuni... i de penitència...

Marta      
Ai, pobres!... Si tots plegats són uns nens!  
...Però a la nostra Sandra li fa tanta il·lusió...

Víctor     
Tampoc estarem en un desert... Si passa res, estem a mitja hora del poble. A més: ja vas sentir el que deien els pares: tots hi seran si passava res...   

Marta      
En fi: ja no ens podem fer enrere... Del dissabte al dimarts. Total quatre dies... Però no em pensava que m’hi posés tan nerviosa...

Víctor     
Au vinga! No ho converteixis en un calvari! Encara em poses més nerviós, tu!
Després de tot, ens hi ha obligat la Sandra! Si no va bé, que s’aguantin...

 

 

El Ram.

Comença la Setmana Santa.

 

RELECTURES.

 

Vacances? (1/3).

Ja coneixem en Víctor i la Marta. Ella, creient i col·laboradora de la parròquia; ell, agnòstic per decisió pròpia. Avui s’han discutit d’una manera poc habitual en ells a rel de les vacances de Setmana Santa: ell vol sortir de viatge; ella no vol deixar penjada la parròquia.

 

Marta      
Però, què et costa deixar per a més tard aquest ditxós viatge?! Aquests dies, a la parròquia hi queden només quatre gats. Ser-hi, és una manera de col·laborar. A més: anar de viatge uns dies com aquests... no ho havíem fet mai!

Víctor     
Doncs, precisament perquè no ho havíem fet mai. Sempre he cedit jo! Per què no pots cedir tu, aquesta vegada! Sembla que estiguis més casada amb la parròquia que amb mi!

Marta      
Això és fer-me xantatge. No tens cap dret a parlar així.

Víctor     
Jo parlo com vull!
Vols que t’ho digui clarament el que passa? Doncs, escolta’m bé!: No aguanto això que en dieu setmana santa. Tot és comèdia! De petit vaig ser escolà. Sí: era divertit: jugàvem a estar tristos i a estar contents. Ara tocava cantar; ara tocava plorar; ara, tocar campanes d’alegria; ara, matraques per matar jueus. Tota la setmana era una comèdia! Jesús, ara és el rei del món, i després un condemnat mort; ara fa un sopar d’amics, i després és abandonat per tots; ara l’enterren, i després ressuscita.
Per què tanta tristesa si creieu que ressuscitarà! Tot és comèdia: ara toca riure; ara toca plorar.
L’autèntica setmana santa no està ni a les esglésies ni a les processons. Està al carrer, amb la gent que pateix. Hi ha molta gent que pateix, maltractada, crucificada, abandonada, anul·lada... Les presons del país estan plenes! Em repugnen aquests santcristos d’exhibició! Les doloroses de fusta maquillada, i gent plorant darrere seu.
Que mirin el món real, i trobaran els crucificats de debò! Però a aquests, ningú no els veu; ningú no els plora...

La Marta es mirava fixament el seu marit excitat. El contemplava mentre ell anava buidant la seva bilis amarga, acumulada durant molt de temps. I va entendre que no havia d’interrompre’l, perquè la seva catarsi fos completa.
Progressivament anava creixent en ella una immensa tendresa envers aquell home que ara mostrava tota la seva rebel·lia contra tanta incongruència del nostre món, contra tanta mentida, contra tanta comèdia.
En Víctor va interpretar malament aquella mirada de tendresa, i va continuar:

−I no em miris així, com si jo fos un perdut! Ara ja saps per què no vull participar en aquestes cerimònies i processons. Em repugnen! No les aguanto!   

La Marta va haver de fer un gran esforç per no córrer a abraçar-lo fortament i mostrar-li la seva admiració per aquella vomitada de rebel·lia. Però sabia que el seu gest hauria estat mal interpretat, com havia estat mal interpretada la seva mirada de tendresa. Per això simplement es va aixecar i va anar cap a la finestra. Mirava lluny, vers l’horitzó. Va deixar que allò que havia escoltat atentament anés trobant lloc adequat dintre seu. Després, sense girar-se, va dir serenament:

Marta      
Mai no havia escoltat un sermó de Setmana Santa millor.

Víctor     
T’has enfadat? Ho havia de dir...!

Marta      
(Girant-se cap en Víctor) Com vols que m’enfadi si el que acabes de dir “amb tanta ràbia” són les paraules més cristianes que he escoltat mai?! T’ho dic de debò: el millor sermó.

Víctor     
Sermó?... Només m’he desfogat. I força malament, per cert. Perdona.

Marta      
No. Per a mi ha estat un sermó; i dels bons. Dels que converteixen. Dels que ens fan més humans.
...
... A on anem de viatge?

Víctor     
“De viatge?” Ah, no! Ara no em facis sentir “vencedor”. Això no era cap guerra!

Marta      
Ben cert: no ha estat cap guerra; ni jo em sento “derrotada”. Em sento “convertida”.
Et proposo una cosa: sortir de viatge, però no de vacances, sinó per trobar-nos amb crucificats reals, d’aquests de qui tu parlaves.

Víctor     
Un viatge solidari?

Marta      
Digues-ne solidari, o solitari, o compartit, o aprofitat... Tant se val el nom! Una cosa que no sigui comèdia, ni tampoc una fugida...

 

 

Diumenge vinent, 5è. de Quaresma. B.

RELECTURES.

 “...l’Home ha de ser enlairat...” (2/2)

Ni en Jordi ni en Jofre no van quedat satisfets de com va acabar la discussió que havien tingut (Diumenge passat). Per això esperen una ocasió per continuar d’alguna manera la conversa.
Aquesta vegada ha començat en Jordi, com qui no vol la cosa:

Jordi
Què en penses de la famosa frase de Churchill: “La Democràcia és la pitjor forma de govern, excepte totes les altres formes que s’han provat fins el moment”? Jo hi estic d’acord.

Jofre
Potser també hi estaria d’acord... Ho ensenya l’experiència: sigui quina sigui la font de l’autoritat, aquesta sempre acaba tornant-se opressiva.

Jordi
I, si no s’hi torna per ella mateixa, sempre surten els aprofitats de torn que l’obliguen a tornar-s’hi. Hi estic d’acord: els problemes no venen tant de la font de l’autoritat com de l’autoritat mateixa.

Jofre
La societat humana és contradictòria: no pot existir sense algú que mani, però els que manen sempre acaben deshumanitzant-la.

Jordi
Potser és la mateixa vida humana que és contradictòria. Ja vas veure que, l’altre dia, vaig fer referència a Jesús de Natzaret. A tu no et va agradar, i em vas dir blasfem... Després hi he pensat més: també el que deia Jesús és contradictori: “Qui busca la seva vida, la perd; però qui la perd, la troba”. Més contradictori que això...

Jofre
Em sembla que el mateix Jesús ho explicava amb allò del blat: Si el gra de blat mor, viu; però si no mor, s’asseca. No diu una cosa així, més o menys?

Jordi
Crec que sí. No obstant, en el cas del blat, hi ha la terra que acull la llavor. Sense la terra, el blat no podria morir per renéixer. Però en el cas de la vida humana...?

Jofre
N’hi ha que parlen de “Déu” com si fos la “terra” de la llavor humana...

Jordi
El problema és que a Déu no l’ha "vist" mai ningú...

Jofre
...Home! Ben mirat, davant d’un camp de blat, tampoc no "veus" la terra... Però, és clar: si "veus" el blat, és que hi ha terra...

Jordi
...Síii!... És clar!...
Saps?... Em sembla que començo a lligar caps...
Això que has dit em fa pensar que, potser, allò que ens permet “creure en Déu” són precisament els qui han estat fets llavor de vida, com grans de blat...
Jesús va dir: “Un cop enlairat, atrauré tothom cap a mi”. I es referia a la seva mort...
No s’hi "veu" Déu en els condemnats...
Però segurament són ells les llavors brotades, el camp de blat que ens "amaga" la terra.   

Jofre
No sé. Jo no sóc gaire entès en tot això. Només recordo alguna cosa de quan era petit. Jesús sempre m’ha resultat molt misteriós. Ni tan sols sé si crec o no crec.

Jordi
Jo em considero cristià, encara que hi ha moltes coses que no entenc. Però això del camp de blat en què no s’hi veu la terra, em resulta molt suggerent...
Suggerent i terrible. Tant de temple! Tanta religió! Tants dogmes! Tantes cerimònies!... I resulta que la clau de tot està en els crucificats que formen un camp d’espigues que ens amaga la terra que les ha fetes néixer i les fa créixer!...
Saps una cosa? Els Evangelis diuen que el Centurió que havia dirigit la Crucifixió, quan va veure la manera com Jesús moria, va exclamar: “Realment aquest home era fill de Déu!” (Marc 15,39).
Precisament, veient la manera com Jesús moria...

Jofre
I dels altres dos crucificats no en va dir res, el centurió?

Jordi
Em sembla que no; encara que, ves a saber! També ha de significar alguna cosa especial quan es diu que el cos de Jesús va ser enterrat precisament en un hort!... (Joan 19,41).

Jofre
En un hort?!  És com s'enterra el planter...
Sí: ha de voler dir alguna cosa...

 

Diumenge vinent, 4rt. diumenge de Quaresma. B.

 

RELECTURES.

 

“...l’Home ha de ser enlairat...” (1/2)

 En Jordi i en Jofre treballen junts. No parlen mai de política perquè les seves idees són oposades. Amb tot, es comporten civilitzadament. Però a rel del resultat d’unes eleccions que valoren de forma contradictòria, no han pogut evitar de discutir.

Jofre
Aquesta vegada el resultat de les eleccions és ben clar... Si realment ets demòcrata, hauràs de reconèixer que el poble s’ha manifestat clarament.

Jordi
Quin, poble? Aquest és el punt que ens enfronta. Tu, quan dius “poble” parles només de l’Estat. Jo, en canvi, reconec com a pobles tots aquells que ho volem ser, encara que no ens deixin.

Jofre
Els pobles són els que són, i no podem canviar la Història.

Jordi
Si la democràcia no serveix per canviar la Història, no serveix per res de bo. Jo defenso la democràcia perquè permet corregir els mals i les injustícies creades en situacions de dictadura o d’autarquia.

Jofre
D’acord que s’han de poder fer canvis, però seguint el que vulgui la majoria.

Jordi
Repeteixo: quina majoria? Quan no la teníeu, no en parlàveu mai. Jo també accepto la majoria, però cada majoria al seu lloc. La qüestió està en quina és la font de la sobirania.

Jofre       
La sobirania està en l’Estat, aquell que ha votat la majoria.

Jordi
La sobirania només pot estar en la persona. Són les persones concretes i individuals que són sobiranes, lliures, i responsables de les pròpies decisions. I, a través de pactes explícits o implícits, s’organitzen en pobles, comunitats, països... fins i tot en estats. Però els estats que ara tenim, de fet, quasi tots han nascut d’una guerra. Són fruit de la decisió d’uns vencedors, i no pas de cap pacte lliure. En bona democràcia l’autoritat va dels individus lliures a les institucions, i no al revés.

Jofre
Això que proposes és impossible! A més: el resultat seria una olla de grills. Com pots pensar que la sobirania resideix en les persones individuals!

Jordi
Perquè són l’única cosa que existeix per si mateixa. Tota la resta, o és “construcció” de les persones, o és imposició. Tot el que no vingui del pacte entre la gent, és conseqüència d’alguna forma de dictadura.

Jofre
Insisteixo: això que dius ens portaria a una olla de grills.

Jordi
Potser sí. En tot cas, una bona democràcia faria que aquests “grills de l’olla” es convertissin, si ho volien, en orquestra; potser, en una magnífica orquestra. La vertadera democràcia és, abans que tot, una virtut: la virtut de creure en la gent i en la seva capacitat d’organitzar-se.

Jofre
I si la gent no respon correctament?

Jordi
¿I qui ho “jutja”, això? Això és el que no puc acceptar: que algú, sovint des de fora, s’arrogui el dret a dictaminar què pot i què no pot decidir un poble sobre si mateix. O creiem en la gent, o crearem dictadures. Les dictadures mai no respecten la voluntat de les persones. És veritat: cap dictador no ho ha dit mai que ell mani perquè és el més guapo. Tots diuen que “han de salvar el poble”, o que manen en nom de Déu, o en nom del Progrés, o de la Pàtria, o de la Llibertat, o de la Democràcia... però el que volen és imposar a tots la seva manera de veure les coses.

Jofre
Segons tu, tot es resumeix en creure en les persones...

Jordi
Sí: tot comença per creure en les persones.

Jofre
Ets un il·lús!

Jordi
És veritat. N’hi va haver un altre abans que jo... i el van clavar a la creu.

Jofre
El que acabes de dir, comparant-te amb Jesús, és una blasfèmia!!!

Jordi
Doncs, mira: tampoc seria el primer... A Ell també van declarar-lo blasfem.

 

Diumenge que ve, 3er. de Quaresma. B.

Nota. RELECTURES es “penja” el diumenge abans pensant en els qui en preparen la celebració durant la setmana. La data, posada automàticament pel Sistema, no és la del mateix diumenge sinó la del diumenge anterior.

RELECTURES.

EVANGELI. (Joan 2, 13-25).

Quan s’acostava la Pasqua dels jueus,
Jesús pujà a Jerusalem, i trobà al temple els venedors de vedells, moltons i coloms i els canvistes asseguts.
Llavors es va fer un fuet de cordes, i els tragué tots, moltons i vedells, fora del temple, escampà la moneda dels canvistes i els bolcà les taules, i digué als venedors de coloms:
«Traieu això d’aquí; no convertiu en mercat la casa del meu Pare».
Els deixebles recordaren allò que diu l’Escriptura:
«El zel del vostre temple em consumia».

Llavors els jueus el van interrogar: «¿Quin senyal ens dónes que t’autoritzi a fer això?»
Jesús els contestà: «Destruïu aquest santuari i jo el reconstruiré en tres dies».
Els jueus respongueren: «Fa quaranta-sis anys que treballen en la seva construcció, ¿i tu el vols reconstruir en tres dies?»
Però ell es referia al santuari del seu cos.

Quan Jesús ressuscità d’entre els morts, els deixebles recordaren que ell deia això, i cregueren en l’escriptura i en aquesta paraula de Jesús.

Durant la seva estada a Jerusalem en ocasió de la peregrinació de Pasqua, molts, veient els miracles que feia, cregueren en el seu nom.
Però Jesús no hi confiava, perquè els coneixia tots; no tenia cap necessitat que li revelessin el que són els homes; ell sabia prou què hi ha a l’interior de cada home.

 

“Sense papers”.

1. Una vegada em van explicar el cas d’un senyor que, per error, constava com a difunt. Els seus esforços per demostrar que era viu eren en va. La burocràcia no tenia previst que un difunt pogués demostrar res, ni, per suposat, que estigués viu. Al final volia deixar-ho córrer, però tampoc li era possible, perquè, legalment, no ho podia fer: se’l podia acusar de falsificació de documents...
D’això fa més de 40 anys, i no sé com va acabar la història.

2. En aquest punt hem anat de mal en pitjor. Avui la burocràcia ha envaït la totalitat de la nostra vida, fins i tot la més personal. Sense papers, no existim, i, a sobre, som delinqüents, perquè és obligatori tenir papers.
Només els papers ens donen identitat. Només els papers ens poden dir qui som, què podem, què no podem, i què hem de fer. I ara que s’hi han introduït els ordinadors utilitzats per persones que sovint no saben com funcionen, els embolics poden ser de pronòstic reservat!!!
Això sí: els problemes sempre són per al sofert ciutadà al “servei” del qual tot es fa.

3. Jesús, com tota persona realment humana, tenia una missió a complir: fer Humanitat. Però no tenia papers...
-“Quin senyal (“Quins papers”) ens dónes que t’autoritzi a fer això?”. Jesús no té els "papers" que l'autoritzin, i sap que això li costarà la vida si vol ser fidel a la missió rebuda.
-“Destruïu aquest santuari i jo el reconstruiré en tres dies... Es referia al santuari del seu cos”. Jesús converteix en senyal, la inevitable destrucció provocada per la burocràcia. “Quan Jesús ressuscità d’entre els morts, els deixebles recordaren que ell deia això”.

4. La primera pretensió de tot Poder és fer-se indispensable. Tant se val la classe de Poder: civil, religiós, econòmic, militar, cultural,... Qui té poder, de seguida ordena les coses de manera que res pugui funcionar sense el seu control. Per això l’experiència ens diu que és preferible un mal Estat a la carència de Estat, a pesar de que els Estats d’avui s’han convertit en unes andròmines monstruoses que ens costen moltíssim més del que donen. Però s’han fet indispensables.

5. La manera més eficaç avui de fer-se indispensable és la burocràcia. La burocràcia està convertint la nostra precària democràcia en la dictadura més subtil i invulnerable que hagi existit mai. No ens deixa ni la dignitat de rebel·lar-nos, perquè és impersonal, maquinal, cega. Tot és “cosa dels papers”: necessita un permís... torni demà... falta un certificat... ho ha de convalidar... falta una firma... hi ha un defecte de forma... el senyor està reunit... l’encarregat ha sortit... Tot perquè un funcionari et pugui fer uns papers que un altre funcionari li exigeix que us exigeixi!

6. A l’Església tampoc no ens hem alliberat encara dels perniciosos comportaments burocràtics: senyal evident de que encara mantenim, per buides que siguin, estructures de Poder, sempre inhumanes.

7. Quaresma: temps de conversió. Aprofitem-ho! Els de dalt, i els de baix.