Diumenge vinent, 16 de durant l'any A.

 

 

EVANGELI. (Mateu 13,24-43).

(En blau allò que correspon a la versió llarga)

 

En aquell temps, Jesús proposà a la gent aquesta altra paràbola:

“Amb el Regne del cel passa com amb un home

que havia sembrat bona llavor al seu camp,

però a la nit, mentre tothom dormia, vingué el seu enemic,

sembrà jull enmig del blat, i se n’anà.

Quan el sembrat hagué crescut i s’espigà, aparegué també el jull.

Els mossos anaren a trobar l’amo i li digueren:

¿No era bona, la llavor que vau sembrar al vostre camp? ¿Com és, doncs, que hi ha jull?

Ell els respongué: Això ho ha fet algú que em vol mal.

Els mossos li digueren: ¿Voleu que anem a collir-lo?

Ell els diu: no ho feu pas: si collíeu el jull, potser arrencaríeu també el blat. Deixeu que creixin junts fins a l’hora de la sega, i llavors diré als segadors: colliu primer el jull i feu-ne feixos per cremar-lo; després colliu el blat i porteu-lo al meu graner”. 

Els proposà encara una altra paràbola:

“Amb el Regne del cel passa com amb un gra de mostassa

que un home va sembrar al seu camp:

és la més petita de totes les llavors, però, a mesura que creix,

es fa més gran que totes les hortalisses i arriba a ser com un arbre, tant que els ocells hi vam per ajocar-se a les seves branques”.

 

Els digué també una altra paràbola:
“Amb el Regne del cel passa com amb el llevat que una dona amaga dintre la pasta de mig sac de farina, i espera, fins que tota ha fermentat”. 

Tot això Jesús ho digué a la gent en paràboles, 
i no els deia res sense paràboles.

Així es complia allò que havia anunciat el profeta: “Els meus llavis parlaran en paràboles; exposaré coses que han estat secretes des de la creació del món”. 

Llavors, deixà la gent i se n’anà a casa.
Els deixebles anaren a demanar-li que els expliqués la paràbola del jull sembrat en el camp. 

Ell els digué: “El que sembra la bona llavor és el Fill de l’home.

El camp és el món.

La bona llavor són els del Regne.

El jull són els del Maligne.

L’enemic que els ha sembrat és el diable.

La sega és la fi del món;

i els segadors són els àngels.

 

Així com cullen el jull i el cremen, passarà igual a la fi del món:

el Fill de l’home enviarà els seus àngels, recolliran del seu Regne tots els escandalosos i els qui obren el mal,

i els llençaran al forn encès:

allà hi haurà els plors i el cruixir de dents.

Llavors, els justos en el Regne del seu Pare resplendiran com el sol.

Qui tingui orelles, que ho senti”.

 

 “Els mossos anaren a trobar l’amo i li digueren: ¿No era bona, la llavor que vau sembrar al vostre camp? ¿Com és, doncs, que hi ha jull?

Ell els respongué: Això ho ha fet algú que em vol mal (literalment: "Això ho ha fet l’home enemic")”.

 

Radio, televisió, internet, telèfons fixes i mòbils, wi‒fi, whatsapps,... Estem en un mar de paraules. Sovint algunes d’aquestes paraules sobresurten i creen com fortes onades.

Als voltants del 2011, la paraula “indignats” es va convertir en un tsunami.

Quasi de cop i volta, la majoria vam sentir-nos seguidors d’aquesta bandera comuna: tots som “indignats”. La indignació ens uneix a tots.
Però aquesta unitat era un miratge ja que, en realitat, estàvem indignats els uns contra els altres. Uns, contra els que fan retallades; d’altres contra els que fan acampades. Uns, contra els qui cobren sous desorbitats; d’altres, contra els qui treballen sense rendir. Uns, contra els qui es fan els amos del carrer; d’altres, contra els qui es queden tranquils a casa. Uns, contra els qui defensen el sistema; d’altres, contra els qui no respecten les regles de joc. Uns, contra els violents; d’altres, contra els qui s’oposen...

Tots indignats, però indignats entre nosaltres. Per això aquesta indignació no és una bandera que ens uneix sinó més aviat una llança per enfrontar-se. 

Molts van començar a preguntar‒se si no hauríem d’ajuntar‒hi una altra paraula. Potser a més de proclamar‒nos “indignats”, ens hauríem de preguntar també si som “dignes”.

¿Sóc digne de gaudir d’un benestar que és insostenible?  

¿Sóc digne de voler mantenir un estat del benestar que només pot arribar a un 20% de la Humanitat?

Sóc digne de cobrar més de mil euros per la meva jubilació quan tanta gent no arriba als 500?

Sóc digne de cobrar el que cobro, rendint el que rendeixo?

Sóc digne de cobrar l’atur després de refusar ofertes de treball?

Sóc digne de reclamar els meus drets si miro d’esquivar les obligacions?

Sóc digne de reclamar salut si faig negoci amb productes insalubres?

Sóc digne de reclamar carrers nets si deixo les deixalles fora dels contenidors?

Sóc digne de reclamar que protegeixin la meva tranquil·litat si corro amb una moto sense silenciador?

Sóc digne de ...?

 

 “Indignat” i “indigne”?

Al camp de la Humanitat hi ha estat sembrada bona llavor. D’on ve, doncs, el jull?

−Ho ha fet “l’home‒enemic” −diu l’Escriptura−.

Qui és aquest “home‒enemic”? Només els altres?

 

Ja sé que els Humans som dignes de les millors coses. Però no vivim sols, sinó que convivim; i la convivència, que és el millor bé, té les seves exigències.

Per això cal acceptar la nova paraula. La primera ens enfronta als altres; la segona ens obre horitzons.
¿Què puc fer per esdevenir digne de la vida que m’ha estat donada, de la convivència de què gaudeixo, dels serveis de què disposo, de l’aire que respiro,...?

 

D’alguna manera tots som “immigrats”. Fa 100 anys, cap de nosaltres no vivia al poble on ara viu. Com a “llavors sembrades”, tots hem vingut de fora, i hem trobat un camp que ens ha acollit. ¿Com puc fer‒me digne d’aquest camp on he estat sembrat? Què puc fer per ser‒hi blat i no pas jull?

Com deia Stéphane Hessel als “Indignats” de fa un temps: “Indignats! D’acord. Però, “comprometeu‒vos!”.

 

Diumenge 15è. de durant l'any A.

 

Diumenge 15 de durant l’Any A.

 

EVANGELI. (Mateu 13,1-23).

(En blau allò que correspon a la versió llarga)

 

Aquell dia, Jesús sortí de casa

i s’assegué vora el llac.

Era tanta la gent que es reuní entorn d’ell,

que pujà a una barca i s’hi assegué.

Tota la gent es quedà vora l’aigua

i ell els parlà llargament en paràboles.

Digué:

“El sembrador va sortir a sembrar.

Tot sembrant, una part de la llavor caigué arran del camí;

vingueren els ocells i se la menjaren.

Una part caigué en un terreny rocós, on hi havia poca terra;

de seguida va néixer,

ja que la terra era poc fonda,

però, com que no tenia arrels,

quan sortí el sol, amb la calor s’assecà.

Una part caigué entre els cards;

però els cards van créixer i l’ofegaren.

Una part caigué a la terra bona, i donà fruit:

o cent, o seixanta o trenta.

Qui tingui orelles, que ho senti”.

 

Els deixebles s’acostaren i li preguntaren:

¿Per què els parleu en paràboles?

Ell respongué:

“Déu us fa a vosaltres el do

de conèixer els secrets del Regne,

però a ells, no.

 

Als qui tenen,

Déu els donarà encara més i en tindran a vessar;

però als qui no tenen,

els prendrà fins allò que els queda.

 

Jo els parlo en paràboles perquè,

tot hi veure-hi, no veuen res;

tot i sentir-hi, no senten ni entenen res.

 

En el cas d’ells es compleix aquella profecia d’Isaïes que deia:

Per més que escolteu, no entendreu res;

per més que mireu no veureu res.

El cor d’aquest poble s’ha fet insensible;

s’ha tornat dur d’orella i s’ha tapat els ulls,

no fos cas que,

si els seus ulls hi veien,

les seves orelles hi sentien

i els seu cor arribava a entendre,

es convertissin, i jo els retornés la salut.

 

Però els vostres ulls i les vostres orelles

si que són feliços de poder veure i poder sentir.

 

Us ho dic amb tota veritat:

molts profetes i justos

desitjaven veure el que vosaltres veieu,

però no ho veieren;

desitjaven sentir el que vosaltres sentiu,

però no ho sentiren.

 

Escolteu, doncs, vosaltres

què vol dir la paràbola del sembrador.

La llavor sembrada arran del camí

vol dir que,

a tots aquells que escolten la predicació del Regne

però no l’entenen,

el Maligne els pren la llavor sembrada en els seus cors.

 

La llavor sembrada en un terreny rocós

vol dir aquells que reben amb alegria

la predicació del Regne així que la senten,

però només per un moment.

No arrela dintre d’ells,

i tan bon punt es troben amb dificultats

o amb persecucions per la paraula que havien rebut,

sucumbeixen de seguida.

 

La llavor sembrada en mig dels cards

vol dir aquells que han sentit la predicació del Regne,

però les preocupacions del món present

i la seducció de les riqueses

l’ofeguen i no dóna fruit.

 

La llavor sembrada en terra bona

vol dir aquells que han sentit la predicació del Regne

i l’han entesa;

i per això dóna fruit: o cent, o seixanta, o trenta”.

 

 

RELECTURES.

 

“... els vostres ulls i les vostres orelles

sí que són feliços de poder veure i poder sentir...”

 

En Martí i en Jordi.

 

Per una casual casualitat, dos antics amics s’han trobat avui en un restaurant, i han dinat junts. Després de parlar de records passats, la conversa ha pres calat.
 

En Martí, que és metge, ha parlat de la seva col·laboració en l’associació projecte home. Va començar a participar‒hi a rel d’un fill seu que va poder desenganxar‒se de la droga.

En Jordi, que és arquitecte, comenta:

 

‒Això del projecte home deu ser una bona cosa, però ara jo ja estic de tornada de tot. Mira: en realitat els humans som com els núvols que no porten pluja: tal com es fan es desfan. No sabem d’on venim ni a on anem... En realitat, no venim ni anem enlloc. No som; simplement existim durant un temps, i cadascú s’ho va “amanint” amb l’oli que té: digues‒ne droga, religió, feina, esport, política, viatges...

 

‒Potser sí ‒va respondre en Martí‒. Però jo no miro tan lluny. Si mires el que pots veure, queda clar d’on venim. De fet, som un producte: pares, avis, besavis... i pots anar reculant tant com vulguis. No sé com va començar tot plegat, ni si va haver‒hi un començament. Tant se val...  Però no puc dubtar de que sóc aquí, i sóc hereu de milions d’anys de “construcció”. I això ho trobo molt interessant.

 

‒D’acord –replica en Jordi‒: Som hereus d’una llarga història. Però tot plegat no passa de ser una simple “casualitat”.

 

‒Mira: jo no la conec aquesta “senyora” –va respondre en Martí‒. Molts parlen de la casualitat com si fos l’explicació d’allò que no sabem explicar... Jo no tinc cap problema per acceptar que hi ha coses que no sé. Però hi ha moltes coses que sí que les sé, perquè les tinc davant dels nassos.

 

‒Però això no canvia res –va replicar en Jordi‒. Una vegada vaig fer els plànols d’un bloc de pisos. Vaig posar‒hi feina i il·lusió perquè era una obra important. La Constructora se’n va anar en orris, i tot s’ha perdut.
El que compte són els resultats. I quin és el resultat de tot plegat? Tots acabem a “l’arxiu”...

 

‒T’entenc, t’entenc... –va respondre en Martí‒. Però el teu cas és diferent del meu. Tu treballes amb cases; en canvi jo tinc la sort de treballar amb persones.
Saps una cosa? Quan recuperes un fill que estava enganxat... t’asseguro que t’adones de com tot ha valgut la pena. Encara que allà s’acabés el món... És igual. Quan t’adones que has ajudat a reconstruir una persona, ja no et cal mirar lluny. Allò que tens a primer terme et resulta més que suficient.

 

‒O sigui que, segons tu, el més important és no mirar més enllà del nas... –va murmurar escèpticament en Jordi.

 

‒Mira Jordi: He anat aprenent una cosa: com t’he dit abans, som un producte: el producte de milions d’anys d’evolució. Però també som constructors: constructors de persones. I és meravellós! Potser sigui una deformació meva professional perquè sóc metge... Però quan tinc davant meu un malalt que confia en mi per recuperar la salut, no sé mirar lluny. El tinc allà; a primer terme. I si aconsegueixes curar‒lo, això sol t’omple del tot, encara que no hi hagués res més... No es tracta de “lluny” o de “prop”, sinó del que veus o del que no veus. És a partir d’allò que veig que intueixo que deu haver‒hi més coses...

 

‒El que jo veig són “cases”, i t’asseguro que són la cosa més vulgar que et puguis imaginar –va rondinar en Jordi‒. Saps que la majoria de cases són per especuladors que valoren el que faig només pels quartos que en trauran?

 

‒Reconec que el teu cas és diferent –va acceptar en Martí‒. Però, en el fons, tot depèn de tu. Els humans no som “àngels”: necessitem cases per viure. I ens afecta molt la casa concreta on vivim. La casa és com una part del nostre cos. Durant un temps em va tocar fer visites domiciliàries. Quin panorama! Em venien ganes de fer‒me arquitecte... Tu pots dissenyar cases pensant en les cases, però també pots fer‒ho pensant en les persones que les habitaran. Darrere tot el que fem, sempre hi ha persones.

 

==========

Havien passat els minuts, i els dos antics companys havien de tornar a les seves ocupacions. Es van acomiadar amb una llarga i forta encaixada. No va ser tan efusiva com al començament. Aquella encaixada tenia alguna cosa de pols de força. I mirant‒se fixament, amb els ulls es deien l’un a l’altre: si ens tornem a trobar, aquesta conversa haurà de continuar, i ens farà amics per sempre, o estranys per sempre l’un a l’altre...

 

Diumenge 14 A.

 

EVANGELI. (Mateu 11,25-30).

 

En aquell temps Jesús digué:

“Us enalteixo, Pare, senyor del cel i de la terra,

perquè heu revelat als senzills

tot això que heu amagat als savis i entesos.

 

Sí, Pare: així us ha plagut a vós.

El Pare ho ha posat tot a les meves mans:

fora del Pare,

ningú no coneix veritablement el Fill;

igualment,

ningú no coneix veritablement el Pare

fora del Fill,

i d’aquells a qui el Fill el vol revelar.

 

Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats;

jo us faré reposar.

Accepteu el meu jou,

feu-vos deixebles meus,

que jo sóc benèvol i humil de cor,

i trobareu el repòs que tant desitjàveu,

perquè el meu jou és suau,

i la meva càrrega, lleugera.

 

 

“...heu revelat als senzills tot això que heu amagat als savis i entesos”.

 

La Trini va ser una dona com tantes altres dones del segle XX: un segle marcat per dues Guerres Mundials i, entre nosaltres, per la Guerra Civil, tan incívica. Un segle de dolors abundants per a molta gent.

 

També la Trini va estar marcada pel dolor; sobretot pel dolor més estúpid de tots: aquell que ens provoquem els uns als altres. No va gaudir gaire de l’amor, excepte del que ella va donar, que va ser moltíssim.

 

No obstant això, una peculiaritat seva, sobretot en els seus anys de plenitud, era l’alegria. No l’alegria esclatant de la rialla sinó l’alegria encomanadissa del somriure, de la cara afable, dels ulls de bondat.

Una vegada algú li va preguntar quin era el secret de la seva alegria permanent...

 

La Trini era una persona profundament religiosa. No era especialment il·lustrada. Com la majoria de dones del seu temps, havia après a escriure amb lletres els sons de les paraules, i sabia llegir i entendre allò que llegia, si eren escrits de devoció.

La seva devoció era expressió de la seva fe. Experimentava Déu com a suport, i sabia amb tota seguretat que ella no hauria pogut aguantar la seva pròpia vida sense aquest suport. En ella, això no era cap deducció sinó una vivència.

 

Allò que més l’horroritzava era que algun familiar o persona estimada, a causa d’algun mal sobrevingut o desgràcia, blasfemés contra Déu. Això la va portar a fer un oferiment sorprenent: al voltant dels 50 anys, d’una manera explícita i formulada, es va oferir a Déu per patir ella allò que, si ho patia algú altre del seu costat, el podria portar a blasfemar o renegar.

 

I va resultar que aquest “oferiment per patir” es va convertir en el secret de la seva alegria. Ella ho va explicar així: Si pateixo, penso que Déu ha acceptat el meu oferiment, i això em fa contenta; i si no pateixo, també estic contenta perquè res no em fa mal.

 

La majoria de savis i entesos del segle XX i actuals, si analitzessin la religiositat de la Trini i el seu sorprenent oferiment, hi trobarien sens dubte multitud d’explicacions: mecanismes de defensa, desigs reprimits, il·lusions frustrades, pors dissimulades, interessos inconfessables, pulsions de mort, impulsos de vida, mecanismes de compensació... I és que avui coneixem tan bé la vida humana que, com fan els físics amb la matèria, la podem seccionar fins a descobrir‒ne els seus més íntims components. Avui, amb l’Antropologia, la Psicologia profunda, la Psicoanàlisi, el Conductisme,... podem destriar de tal manera cada acció i cada comportament humà, que tot quedi científicament explicat.

Hem creat la “Civilització del Coneixement”, i ja no queda cap sentiment o actitud humana sense la corresponent explicació. Sobre l’ésser humà ho saben (quasi) tot, i ho podem explicar (quasi) tot.

 

(Quasi) tot, menys una cosa: l’alegria d’algunes persones que pateixen; la valentia d’algunes persones dèbils; la pau d’alguns dels cors humiliats; la generositat d’alguns pobres... Potser tampoc sapiguem explicar l’esperança d’alguns indignats.

 

Diuenge vinent, festa del CORPUS. B.

 

Nota. APUNTS es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració durant la setmana. Per tant la data posada automàticament pel Sistema no és la de la festa celebrada sinó de 8 dies abans.

CORPUS. Any B.

 

La Vanessa no vol anar més a la catequesi de 1ª Comunió. Hi anava contenta; però, de cop i volta, diu que no hi vol tornar.

 

‒ I doncs, què t’ha passat? –li pregunten els pares.

‒No vull fer la Comunió.

La seva mare va entendre de seguida que la seva filla no estava per donar explicacions.

N’ha parlat amb la catequista. També ella es mostra molt sorpresa.

‒Però, si venia molt contenta! Ja miraré d’assabentar-me’n.

 

Avui la Vanessa no ha anat a escola perquè havia d’anar al metge a Girona.
La mare, l’hi ha acompanyada amb el cotxe. De tornada, s’adona que la seva filla tenia les defenses abaixades... i ho aprofita. Sense deixar de mirar la carretera, i com qui no vol la cosa, pregunta:

‒Així... això de la comunió, ho deixem per aquest any?

‒Sí. Ja us ho vaig dir ‒respon ella també sense mirar la seva mare.

‒Mira: això és cosa teva i només ho pots decidir tu.
Però, saps: amb el teu pare ens agradaria saber per què, de cop i volta, has pres aquesta decisió.

‒Em fa fàstic. No la faré mai la comunió.

 

La mare va sentir com una fiblada inesperada.
Intentant dissimular, ha mirat brevíssimament la seva filla, i ha repetit:

‒Fàstic?
No t’entenc.

‒La senyoreta de catequesi va dir que la comunió és menjar el cos del nen Jesús... No sé com podeu fer això, la gent...

 

La mare es va calmar, però va comprendre que havia de respondre amb molt de tacte. Per a la seva filla, allò no era cap tonteria.

‒Vols dir que no ho has entès malament? La comunió no és això.

‒La senyoreta ho va dir ben clar, i ho va repetir moltes vegades...

‒D’acord, d’acord. La senyoreta ho va dir... però segurament ella es pensava que ho entendríeu bé. Perquè la comunió no és això.

‒Si no és això, per què no m’ho expliques tu?

‒Home! Jo no sóc "catequista"...
Però, si vols, en parlem.

‒T’escolto.

La mare es va mirar la nena amb gran tendresa i amb cara de complicitat. Després va dir:

‒Mira: perquè no em passi com a la senyoreta, deixa-m’ho pensar una mica.
I després afegí:
Saps què? T’ho explicaré a l’hora de dinar, amb el teu pare.
 
‒Tan complicat, és?

‒Gens ni mica. Però, com que la comunió es fa "menjant", la millor manera de parlar-ne serà quan estiguem a taula.

 

Quan va arribar el pare, la mare el va posar en antecedents. Ell trobà encertada la decisió de la seva dona, i ràpidament van dissenyar l’estratègia.

Asseguts a taula, de seguida la Vanessa va “reclamar” l’explicació promesa.

Sobre la taula hi havia unes llesques de pa, com sempre. Va començar el pare, preguntant a la Vanessa:

‒T’agrada aquest pa?

‒Sempre en mengem. És clar que m’agrada. Ja ho saps.

‒Però nosaltres no el fem aquest pa; l’hem de comprar. I això costa diners...

La Vanessa va mirar la mare com dient-li: “I ara, què li passa al pare?” 

El pare va continuar:
‒Saps una cosa? Quan jo era petit, quan queia un tros de pa a terra, el collíem, el bufàvem una mica per si s’havia embrutat, i li fèiem un petó.

‒Un petó! Per què?, digué la Vanessa.

‒La teva àvia sempre deia que allò eren les "suors de l’avi". Saps què volia dir amb això?

‒Suposo que l’avi havia de treballar molt per poder comprar el pa i les coses de menjar.

‒Exactament! "Quina filla més intel·ligent que tenim!", va proclamar, mirant la seva dona. I va continuar:

‒Mira Vanessa: Aquest pa, i totes les coses que comprem per poder menjar i viure, són “les suors” de la teva mare i meves.
Et fan fàstic?...

La Vanessa va fer un moment de silenci...
Acabava descobrir moltes coses a la vegada. Després, mirant la seva mare, va dir:

‒És així, la comunió?

‒S’hi assembla molt  –va respondre la mare.

‒Però la senyoreta va dir que el pa de la comunió és el cos de Jesús...

‒El “cos” vol dir la “vida”. El "cos" va visible la vida que, directament no la veiem.
La vida de les persones (també la de Jesús) es va “gastant” per convertir‒se en aliment.

‒Així, a dintre del pa de la comunió, no hi ha la "carn i els ossos" de Jesús?

‒És clar que no!
El pa de la comunió, igual que aquest, quan està posat sobre la taula, representa l’esforç de tanta i tanta gent que viu per als altres; que va convertint la seva "vida" en aliment per als altres. Com fem nosaltres...

Aquí va intervenir el pare, dirigint‒se a la seva filla amb to seriós i solemne a la vegada:

‒Vanessa: Ens vas dir que no volies fer la comunió...
Ara sóc jo  ‒som nosaltres‒  que et diem: no facis la comunió, si no és que tu també vulguis ajudar a que tots els homes siguem com una gran família.

La Vanessa va fer cara de sorpresa, però de seguida va respondre:
‒És clar que ho vull! Jo vull ser com vosaltres.

Diumenge vinent, festa de la Santíssima Trinitat.

 

Nota. RELECTURES es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració durant la setmana. Per tant la data posada automàticament pel Sistema no és la de la festa celebrada sinó de 8 dies abans.

 

Festa de la Santíssima  Trinitat.  2021.  Any B.

 Avui la Mireia, quan ha arribat a casa seva, ha fet un petó a la seva mare, que l’esperava per dinar.

La Mireia no és especialment petonera, però tampoc s’està de besar la seva mare de tant en tant. Sap que li agrada.

Mentre dinaven, la Mireia s’ha adonat que la seva mare se la mirava amb un somriure diferent, carregat de complicitat. Com que ella, la Mireia, no deia res, al final la seva mare li ha preguntat, com qui fa una pregunta qualsevol:

‒És més jove o més gran que tu?

La Mireia, dissimulant, li respon:

‒De qui parles?

‒Jo no el conec. Per això t’ho pregunto; si m’ho vols dir, és clar.

‒Si no t’expliques millor...

‒Au va... Mireia...

 

A la Mireia li feia una mica de ràbia que la seva mare hagués endevinat tan aviat que estava enamorada. Per això li va preguntar:

‒Com ho has conegut?

‒Per la manera com m’has fet el petó.

‒Una altra vegada no te’n faré cap...

‒Que no ho saps que quan una, o un, està enamorat, vessa amor?

‒No li diguis res al pare.

‒Prefereixes que ho descobreixi per si mateix o que se n’assabenti pel algú altre? Estaria tan feliç si li diguessis tu mateixa...

‒No ho sé... És cosa meva. De moment no diguis res...

...

Va acabar de dinar i se’n va anar de seguida a la seva habitació a escoltar música. Molta música. I mentrestant somiava...

Tot somiant, hi havia un pensament que no se’l podia treure del cap: Per què l’amor de debò mai no és cosa només de dos sinó de tres, i el tercer és multitud? Serà veritat que els enamorats vessem amor?

Al vespre, a l’hora de sopar, hi havia també el pare, i la primera cosa que va dir‒li la Mireia, fent‒li un petó, és que tenia promès.

El pare simplement li va dir:

‒Gràcies per dir-m’ho.
I també gràcies perquè, si tireu endavant, serà com si tinguéssim un altre “fill”.
Però sàpigues una cosa: això és una cosa exclusivament teva; nosaltres només respectarem el que tu decideixis.

Eixut, aquest pare meu! ­­­­‒va pensar la Mireia.
Però ella sabia perfectament que aquelles sòbries paraules eren la seva manera d’expressar un amor absolutament respectuós, que és el que ella sempre havia demanat. És com si li hagués dit: “El nostre amor per tu ara consisteix en acceptar el que tu decideixis sobre la teva vida”.
I va recordar l’interrogant impertinent de quan estava somiant: “Per què l’amor mai no és cosa només de dos? Quin misteri!”
Però, li agradava que fos així.

 

Diumenge vinent, PENTECOSTA. B.

 

Nota. APUNTS es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració durant la setmana. Per tant la data posada automàticament pel Sistema no és la de la festa celebrada sinó de 8 dies abans.

  PENTECOSTA. Any B.

La Roser i en Miquel són un matrimoni com tants d’altres. Es van casar en l’esclat de l’amor juvenil. D’això ja fa molts anys. Després, lentament, es va anar esbravant aquell amor primaverenc i un clima de tardor hivernal anava agrisant-ho tot. Més que conviure, coexistien.

En cap moment no van pensar en separar-se. No calia: les seves vides caminaven paral·leles, sense gaires ingerències mútues. Cadascú amb el seu geni; cadascú amb els seus centres d’interès; cadascú amb el seu JO impermeable.

 

Però la vida és bona pedagoga i ens va madurant, a vegades suaument, a vegades a cops de puny.

A la Roser i en Miquel se’ls ha anat fent difícil viure independents l’un de l’altra. Sobretot en Miquel ha esdevingut incapaç de ser autosuficient, i la Roser no ha dubtat cap moment sobre qui havia de fer-se càrrec d’ell. És el meu home, es diu a si mateixa i a tothom. “Sóc la seva dona i mentre el pugui cuidar, ell no anirà a una residència”, sol dir.

 

Ara la Roser viu totalment ocupada amb en Miquel. Tot el que fa o deixa de fer és pensant en ell. Fins i tot quan s’hi enfada, és pel seu bé. No s’avorreix mai perquè sempre ha d’estar pendent d’ell. Seria ben exacte si algú digués que ara, per a la Roser, en Miquel és la seva vida.

I en Miquel a vegades li diu: Tinc sort de tu. Si no fossis tu, què passaria amb mi?

 

L’experiència de la debilitat ha despertat una nova forma d’amor. Un amor que no neix de la força exuberant de la primavera sinó del caliu quasi imperceptible d’una llar d’hivern.

Les vides d’en Miquel i la Roser són com aquells fruits de tardor, ja madurs i dolços, que estan a punt de convertir-se en llavor.

 

Per estrany que pugui semblar, és l’experiència de la debilitat compartida allò que els ha fet descobrir la bellesa d’un amor no possessiu, alliberat i alliberador, fruit només d’una generositat lliurement decidida.

És com l’oreig de l’Esperit, que no saps d’on ve ni a on va, però que fa possible viure content.

Ells, segurament, ni tan sols hi descobreixen cap presència de l’Esperit. Per a ells, això és normal.

Però, precisament perquè això els sembla normal, els qui ens ho mirem des de fora hi reconeixem la presència de l’Esperit, en forma d’Amor; un amor net, generós, que no perdona perquè no s’ofèn, incondicional.

 

La Pentecosta, per als Jueus, era la festa dels Fruits. Els Cristians en diem Pasqua granada. Com en Miquel i la Roser.