(7è. diumenge de durant l'any) (Quan hi és)

(Alguns anys la Quaresma arriba abans, i no queda lloc per a aquest diumenge).

 

Jesús i els Malalts ( 3/3).

(Continua el diàleg de diumenge passat)

Jesús i els Malalts ( 3/3).
(Continua el diàleg de diumenge passat).

Marta      
Te’n recordes d’aquell evangeli del Paralític, que per presentar-lo a Jesús van desmuntar el sostre de la casa...?

Víctor     
I tant que me’n recordo!
És la bestiesa més absurda i extravagant que he sentit mai.

Marta      
Tens raó. Tot és extravagant en aquell relat. I ho és també el final: “Carrega’t la llitera i ves-te’n a casa”.
Per a què la volia aquella llitera si ja no li servia de res?! I no obstant el relat insisteix: “Ell es carregà la llitera i se n’anà”.
Jesús no li treu la llitera. No el cura, però el salva. No és el mateix estar estirat i invàlid sobre una llitera que carregar-se-la i anar-se’n a casa.
Jesús ressuscitat manté les ferides mortals; el paralític manté la llitera; la teva mare no va curar-se... No hi ha “miracles”; però hi ha salvació.

Víctor     
Insisteixo: de què serviria aquesta vostra estranya “salvació”?

Marta      
De res. La salvació no serveix absolutament de res. És el terme. És la plenitud. La plena sintonia amb la Vida. És vàlida per si mateixa!
A Jesús no li fan cap nosa les seves ferides; encara que a nosaltres ens ajuden a entendre la resurrecció.
Al paralític no li fa cap nosa la llitera; encara que a nosaltres ens ajuda a entendre la salvació.

Víctor     
I a mi, qui em torna la mare?

Marta      
No és ella qui ha de tornar; ets tu que pots anar cap a ella. La Vida no va enrere. “Baixa de la creu, i creurem en tu”, li deien els fariseus a Jesús. No havien entès res de res. En canvi, un dels condemnats digué: “Recordeu-vos de mi quan estigueu al vostre Regne”. I va sentir la resposta:  “Avui estaràs amb mi al paradís”.
Que en som de cecs! Ens quedem buscant una simple curació quan allò que se’ns ofereix és la salvació.

Víctor     
Suposo que entendràs que un agnòstic com jo no pot pas acceptar això que dius...

Marta      
No cal. El teu agnosticisme m’encanta −va respondre la Marta, tot fent-li un petó−. No ha pas “contaminat” la nostra relació...

En Víctor, acostumat a dir sempre l’última paraula, va replicar com qui no vol la cosa: “Ah, les dones! Tot ho arregleu amb un petó!”. Però, en el seu secret, ara admirava una mica més la seva Marta, i començava a entendre que, si ell s’havia posat l’etiqueta d’agnòstic, el mínim que hauria de fer era ser-ho amb maduresa, com madura era la fe de la seva dona.