Festa del Corpus. Any B,

RELECTURES.

Festa del CORPUS. Any B.

 

La Vanessa no vol anar més a la catequesi de 1ª Comunió. Hi anava contenta; però, de cop i volta, diu que no hi vol tornar.

 

‒ I doncs, què t’ha passat? –li pregunten els pares.

‒No vull fer la Comunió.

La seva mare va entendre de seguida que la seva filla no estava per donar explicacions...

N’ha parlat amb la catequista. També ella es mostra molt sorpresa.

‒Però, si venia molt contenta! Ja miraré d’assabentar-me’n.

= = = = = =

 

Avui la Vanessa no ha anat a escola perquè havia d’anar al metge a Girona.
La mare, la hi ha acompanyada amb el cotxe. De tornada, s’ha adonat que la seva filla tenia les defenses abaixades... i ho aprofita.
Sense deixar de mirar la carretera, i com qui no vol la cosa, diu:

‒Així... això de la comunió, ho deixem per aquest any?

‒Sí. Ja us ho vaig dir ‒respon ella també sense mirar la seva mare.

‒Mira: això és cosa teva i només ho pots decidir tu...
Però, saps: amb el teu pare ens agradaria saber per què, de cop i volta, has pres aquesta decisió.

‒Em fa fàstic. No la faré mai la comunió...

 

La mare va sentir com una fiblada inesperada.
Intentant dissimular, ha mirat brevíssimament la seva filla, i ha repetit:

‒Fàstic? No t’entenc...

‒La senyoreta de catequesi va dir que la comunió és menjar el cos del nen Jesús...
No sé com podeu fer això, la gent gran...

 

La mare es va calmar, però va comprendre que havia de respondre amb molt de tacte. Per a la seva filla, allò no era cap “tonteria”.

 

‒Vols dir que no ho has entès malament?
La comunió no és això.

‒La senyoreta ho va dir ben clar, i ho va repetir moltes vegades...

‒D’acord, d’acord. La senyoreta ho va dir...
Però segurament ella es pensava que ho entendríeu bé. Perquè la comunió no és això.
 

 

‒Si no és això, per què no m’ho expliques tu?...

‒Home! Jo no sóc catequista... Però, si vols, en parlem.

‒T’escolto.

 

La mare es va mirar la nena amb gran tendresa i amb cara de complicitat. Després va dir:

‒Mira: perquè no em passi com a la senyoreta, deixa-m’ho pensar una mica...
 
I després afegí:

‒ Saps què? T’ho explicaré a l’hora de dinar, amb el teu pare.
 
‒Tan complicat, és?

‒Gens ni mica. Però, com que a la comunió es fa “menjant”, la millor manera de parlar‒ne serà quan estiguem a taula.

= = = = = =

 

Quan va arribar el pare, la mare el va posar en antecedents. A ell li va semblar molt encertada la decisió de la seva dona, i ràpidament van dissenyar l’estratègia.

Asseguts a taula, de seguida la Vanessa va reclamar “l’explicació promesa”.
 
Sobre la taula hi havia unes llesques de pa, com sempre. Va començar el pare, preguntant a la Vanessa:

‒T’agrada aquest pa?

‒Sempre en mengem. És clar que m’agrada. Ja ho saps.

‒Però nosaltres no el fem aquest pa; l’hem de comprar. I això costa diners...

La Vanessa va mirar la mare com dient-li: “I ara, què li passa al pare?” 

 

El pare va continuar:
‒ Saps una cosa? Quan jo era petit, quan queia un tros de pa a terra, el collíem, el bufàvem una mica per si s’havia embrutat, i li fèiem un petó.

‒Un petó! Per què?, digué la Vanessa.

 

‒La meva mare, la teva àvia, deia que allò eren les “suors de l’avi”...
Saps què volia dir amb això?

‒Suposo que l’avi havia de treballar molt per poder comprar el pa i les coses de menjar.

 

‒Exactament! Quina filla més intel·ligent que tenim! ‒va proclamar, mirant la seva dona‒.

‒Mira Vanessa: Aquest pa, i totes les coses que comprem per menjar i viure, són “les suors” de la teva mare i meves.
Et fan fàstic?...

= = = = = = =

 

La Vanessa va fer un moment de silenci.
Acabava descobrir moltes coses a la vegada...
Després, mirant la seva mare, va dir:

‒La comunió, és també així?

 

‒S’hi assembla molt  –va respondre la mare.

‒Però la senyoreta va dir que el pa de la comunió és el cos de Jesús...

‒El “cos” representa la “vida”.  La vida de les persones (també la de Jesús) es va “gastant” per convertir‒se en aliment.

 

‒Així, a dintre del pa de la comunió, no hi ha la “carn” ni els “ossos” de Jesús?...

‒És clar que no!
El pa de la comunió, igual que aquest, quan està posat sobre la taula, representa l’esforç de tanta i tanta gent que viu per als altres.

= = = = = = = =

Aquí va intervenir el pare,
i dirigint‒se a la seva filla amb un to seriós i solemne, li va dir:

‒Vanessa: Ens vas dir que no volies fer la comunió...
Ara sóc jo  ‒som nosaltres‒ que et diem: no facis la comunió, si no és que vulguis, tu també, ajudar a que tots els homes siguem com una gran família.

 

La Vanessa va fer cara de sorpresa, però de seguida va respondre:

‒És clar que ho vull! Jo vull ser com vosaltres.