Diumenge 23è de durant l'any A.

 

EVANGELI. (Mateu 18,15-20).

En aquell temps,

Jesús digué als seus deixebles: “Si el teu germà peca,

vés a trobar-lo i parleu-ne vosaltres dos sols.

Si te’n fa cas, t’hauràs guanyat el germà.

Si no te’n fa cas, crida’n un altre o dos més, perquè la causa sigui judicada per la paraula de dos o tres testimonis.

Si tampoc no feia cas d’ells, parla’n a la comunitat reunida.

Si ni tan sols de la comunitat no volia fer cas, considera’l com un pagà o un publicà.

Us ho dic amb tota veritat: Tot allò que lligareu a la terra,
quedarà lligat al cel;
i tot allò que deslligareu a la terra, quedarà deslligat al cel.

Us asseguro també que si dos de vosaltres aquí a la terra s’avenen a demanar alguna cosa, el meu Pare del cel els la concedirà, perquè on n’hi ha dos o tres de reunits en el meu nom,
jo estic enmig d’ells”.

 

 

“...dos o tres reunits en el meu nom...”

 

L’Aranya i l’Abella.

Una abella despistada rondava un forat que tenia una certa aparença de flor, però era el niu d’una aranya.

Aranya.
−Per què em vens a molestar? −va rondinar l’aranya des de dintre.

Abella.
−Oh, perdona! No sabia que hi hagués ningú −va respondre, sorpresa, l’abella−. ¿Per què no surts, i parlem una estona?

Aranya.
−I, qui m’assegura que no em clavaràs el teu maleït fibló?

Abella.
−Per què hauria de fer‒ho? Jo no faig mal a ningú. El fibló només és per defensar el rusc en cas d’urgent necessitat.

Aranya.
−Jo tampoc no faig mal a ningú. En canvi, tothom s’aparta de mi.

Abella.
−Dius que no fas mal a ningú?! Però si poses trampes a tothom!

Aranya.
−Jo no poso trampes! Jo estimo els insectes. Quan veig un company, li envio un fil suau per connectar amb ell. És com un petó fet des de lluny. I les meves teranyines mostren el meu desig d’amistat amb tothom. M’agrada crear vincles, tirar lligams que ens uneixin els uns amb els altres.

Abella.
−“Hi ha amors que maten” −va respondre l’abella−. Els teus vincles són cadenes. L’amor de veritat només crea vincles que alliberin. Els vincles de l’amor són un do; una mà oberta que mai no es tanca; una porta sense pany, per deixar entrar i sortir lliurement.

Aranya.
−Vols dir que és equivocada la meva forma d’estimar? −va replicar l’aranya−. Quan estimes algú, ¿no és correcte voltar‒lo d’atencions, protegir‒lo, abraçar‒lo, embolicar‒lo amb el millor de tu mateix? ¿No són els més suaus, els vincles de l’amor?

Abella.
−Cap vincle és suau si et manté lligat, dependent, tancat −sentencià l’abella−. Tots necessitem estimar i ser estimats, però estimem malament quan creem dependències.

Aranya.
−I la fidelitat? −va preguntar l’aranya−. Com pot ser durador un amor que no lliga? Com podria ser autèntica una amistat que “allibera”?

Abella.
− Els vincles de l’amor ens uneixen a la Vida, i és només a través de la Vida que ens unim als altres vivents. Els vincles de la Vida no ens tanquen sinó que ens connecten. Són camins. Fixa’t en nosaltres, les abelles: els vincles de l’eixam ens porten a viure les unes per les altres; i a oferir a tothom el nèctar de les flors.

Aranya.
−Jo, en canvi, sempre estic sola –va lamentar‒se l’aranya−, encara que els meus fils suaus arribin a milers de companys. Ningú no accepta la meva oferta d’amor.

Abella.
−Tampoc cal que estiguis tan trista −va consolar‒la l’abella−. La Vida és molt gran, i són infinites les maneres de servir‒la. Jo no sé com podries fer‒ho tu, perquè jo sóc una abella i no una aranya. Però, segur que, si ho intentes, ho descobriràs per tu mateixa. Sempre hi ha una manera de servir la Vida des de la pròpia manera de ser.

 

L’aranya va sortir del del tot seu forat i va agrair a l’abella l’estona que havien parlat juntes. Amb un fil de seda va enviar‒li un petó. Per primera vegada aquell petó no era enganxós.
Amb el mateix fil, l’abella va retornar‒li un altre petó, i després marxà volant, a la recerca del nèctar de les flors.