Quaresma, 1er. diumenge. Any B.

Jesús i els endimoniats.

La Marta i en Víctor són un matrimoni que ja coneixem dels diumenges anteriors. Avui en Víctor, tot i considerar-se agnòstic, ha acompanyat la seva dona a missa perquè han d’anar al poble on viu la seva filla gran. Des de l’església, ja aniran directament a casa d’ella. La mala (o bona?) sort ha fet que l’evangeli d’avui fos precisament el de les Temptacions. Sortint de missa, a en Víctor li ha faltat temps per dir, amb sorna, a la seva dona:

Víctor     
Em fa l’efecte que surto de Pastorets...

Marta      
Què vols dir?

Víctor     
Feia temps que no sentia parlar de satanàs i de dimonis... Encara parleu d’aquestes coses, a missa?

Marta      
No t’ha agradat el comentari del mossèn?

Víctor     
Quan he sentit de què parlava, he desconnectat. Ja en vaig tenir prou amb els Pastorets de quan era petit!

Marta      
A mi m’ha semblat un comentari ben pensat, i molt actual! No tenia res a veure amb els teus “Pastorets”...

Víctor     
Però, com pots perdre el temps escoltant aquestes bestieses?!

Marta      
Com ho saps que eren bestieses si no has escoltat? A mi m’ha ajudat a veure més clares algunes coses.

Víctor     
Les coses, més clares!? Quines coses?

Marta      
Segur que t’interessa?... Si no l’has escoltat a ell, per què m’hauries d’escoltar a mi...?

Víctor     
Els capellans us estan fent un rentat de cervell...!

Marta      
Doncs, mira: ja que ho dius, potser a tu t’aniria bé un bon rentat d’aquest cervellot teu! Qui és que encara està ancorat en les seves històries infantils!? Tens més de 50 anys, i encara estàs bloquejat per records d’infància! Però ha plogut molt des dels teus “Pastorets”...

Víctor     
Però, no t’adones que avui dia parlar de “dimonis” és una autèntica criaturada!

Marta      
Ja t’ho he dit: no té res a veure amb els Pastorets. Els Evangelis, amb un llenguatge de diables i dimonis, ens fan obrir els ulls per veure molt millor la realitat humana.

Víctor     
“Obrir els ulls”?!...

Marta      
Sí; obrir els ulls per veure-hi! No t’has adonat de quantes vegades som cecs, a pesar de tenir els ulls perfectes?

Víctor     
Cecs, veient-hi?

Marta      
Sí: cecs amb ulls perfectes. Recordes aquell polític, avui president de govern, que va dir al Congrés: “En España no hay pueblos sinó ciudadanos”. Va ser una solemne exhibició de ceguesa. I ho va dir precisament responent al representant d’un poble que tenia allà, davant dels nassos.

Víctor     
Això, ha comentat el mossèn...?

Marta      
No. Això ho vas dir tu, ja fa temps, quan ho veies per televisió. “Aquest home està totalment cec!”, cridaves i repeties.

Víctor     
Sí; ara ho recordo. Però això, què té a veure amb satanàs o dimonis?!

Marta      
Això sí que ho ha explicat el mossèn, i penso que té tota la raó. Els Evangelis ens presenten Jesús com el contrapunt de les deficiències humanes. Aquestes, a vegades es manifesten en forma passiva: malalties que ens deixen postrats. Però altres vegades prenen forma activa, molt activa i destructiva perquè destrueixen Humanitat. Es tracta de Ideologies que, fent-nos cecs i sords davant la realitat, busquen el Poder per imposar una “realitat somniada”. I això és el que, en els Evangelis, vol dir “estar posseït per un dimoni”. Per això Jesús, en la seva activitat humanitzadora, no solament cura malats sinó que també “treu dimonis”.
¿Què és allò que impedeix tanta gent de veure el món real? Una ideologia que els posseeix. ¿Què és allò que a tu no et va deixar escoltar el mossèn? El teu “estimat” agnosticisme, que a vegades se’t torna ideologia...

Víctor     
L’altre dia em vas dir que t’encantava el meu agnosticisme.

Marta      
Bé... Qui m’encanta ets tu; i com que l’agnosticisme va en el mateix paquet... ho he de prendre tot plegat...

Sense deixar de caminar, en Víctor va envoltar amb el braç la seva dona, se la va acostar, i li va fer un petó. I van continuar sense dir res més. Quan la filla els va veure arribar, va comentar amb complaguda ironia: “Sembla que encara sigueu nòvios”.
−I per què no? −va respondre la seva mare.

(7è. diumenge de durant l'any) (Quan hi és)

(Alguns anys la Quaresma arriba abans, i no queda lloc per a aquest diumenge).

 

Jesús i els Malalts ( 3/3).

(Continua el diàleg de diumenge passat)

Jesús i els Malalts ( 3/3).
(Continua el diàleg de diumenge passat).

Marta      
Te’n recordes d’aquell evangeli del Paralític, que per presentar-lo a Jesús van desmuntar el sostre de la casa...?

Víctor     
I tant que me’n recordo!
És la bestiesa més absurda i extravagant que he sentit mai.

Marta      
Tens raó. Tot és extravagant en aquell relat. I ho és també el final: “Carrega’t la llitera i ves-te’n a casa”.
Per a què la volia aquella llitera si ja no li servia de res?! I no obstant el relat insisteix: “Ell es carregà la llitera i se n’anà”.
Jesús no li treu la llitera. No el cura, però el salva. No és el mateix estar estirat i invàlid sobre una llitera que carregar-se-la i anar-se’n a casa.
Jesús ressuscitat manté les ferides mortals; el paralític manté la llitera; la teva mare no va curar-se... No hi ha “miracles”; però hi ha salvació.

Víctor     
Insisteixo: de què serviria aquesta vostra estranya “salvació”?

Marta      
De res. La salvació no serveix absolutament de res. És el terme. És la plenitud. La plena sintonia amb la Vida. És vàlida per si mateixa!
A Jesús no li fan cap nosa les seves ferides; encara que a nosaltres ens ajuden a entendre la resurrecció.
Al paralític no li fa cap nosa la llitera; encara que a nosaltres ens ajuda a entendre la salvació.

Víctor     
I a mi, qui em torna la mare?

Marta      
No és ella qui ha de tornar; ets tu que pots anar cap a ella. La Vida no va enrere. “Baixa de la creu, i creurem en tu”, li deien els fariseus a Jesús. No havien entès res de res. En canvi, un dels condemnats digué: “Recordeu-vos de mi quan estigueu al vostre Regne”. I va sentir la resposta:  “Avui estaràs amb mi al paradís”.
Que en som de cecs! Ens quedem buscant una simple curació quan allò que se’ns ofereix és la salvació.

Víctor     
Suposo que entendràs que un agnòstic com jo no pot pas acceptar això que dius...

Marta      
No cal. El teu agnosticisme m’encanta −va respondre la Marta, tot fent-li un petó−. No ha pas “contaminat” la nostra relació...

En Víctor, acostumat a dir sempre l’última paraula, va replicar com qui no vol la cosa: “Ah, les dones! Tot ho arregleu amb un petó!”. Però, en el seu secret, ara admirava una mica més la seva Marta, i començava a entendre que, si ell s’havia posat l’etiqueta d’agnòstic, el mínim que hauria de fer era ser-ho amb maduresa, com madura era la fe de la seva dona.

6è. diumenge de durant l'any B.

Jesús i els Malalts (2/3).

(Continua el diàleg de diumenge passat)

Víctor     
O sigui: segons tu, Jesús tenia un poder de convicció tan gran que feia creure a la gent que estava curada sense estar-ho realment.

Marta      
Si ho entens així, és que no m’he explicat bé.
És evident que la fe és una qüestió mental; però això no vol dir que sigui només mental sense ser també real.
Hi ha un punt que sempre m’ha fet pensar: quan Jesús es presenta ressuscitat als deixebles, el primer que fa és ensenyar-los les ferides de la crucifixió. És a dir: el Ressuscitat manté les ferides que li havien provocat la mort. Què es vol dir amb això?
Penso que Jesús no cura sinó que salva. O millor: el seu missatge desperta en nosaltres una fe que salva. La teva fe t’ha salvat. Per què no diu: la teva fe t’ha curat?

Víctor     
Per a un malalt, ser salvat deu ser el mateix que curar-se, que és el que realment necessita...

Marta      
... Acabes de dir la paraula que buscava: “necessita”.
Saps?: ja fa temps que vaig descobrint que Jesús no es dedicava a satisfer les necessitats sinó a superar-les. En realitat no curava sinó que salvava. I només pot salvar-nos si no ens arrapem a les nostres necessitats, com, per exemple, la necessitat d’estar malalts.

Víctor     
Nena!: si no t’expliques millor...

Marta      
Sí, home, sí! Cada cop ho veig més clar: no és una qüestió de poder sinó de sintonia. Jesús no té un poder especial per curar, sinó que provoca sintonia amb la Vida. I quan ens sentim en sintonia amb la Vida, en certa manera els mals deixen de ser mals. De fet la curació és treure un mal que afecta una part de la persona. En canvi la salvació és de la totalitat de l’ésser.

Víctor     
També les malalties afecten la tota la persona. Si tens una pulmonia, tot tu estàs malalt. I no serviria de res que algú et “salvés”, si no et cura d’aquella pulmonia.

Marta      
...Jesús es presenta amb les ferides... Això ha de tenir un significat molt profund...
Saps una cosa?: sempre m’han sorprès aquelles persones (i són moltes) que, després d’un greu accident o d’haver perdut un fill o d’una desgràcia important, tenen més fe que abans. Per què? Per què, sovint, quan algú s’està morint, manifesta més fe que els qui l’acompanyen?

Víctor     
Perquè no sap afrontar la mort, i necessita arrapar-se a la seva fe, encara que sigui una il·lusió.

Marta      
Això no és pas el que jo he vist. Quan va morir la teva mare, l’única persona que estava tranquil·la i serena era ella; l’única que no “necessitava” res!

Víctor     
Tots pregàveu perquè es curés, però no es va curar...

Marta      
Tots menys ella. Te’n recordes?: ella només demanava una cosa: “Que, després d’ella, els germans us avinguéssiu”.

Víctor     
La meva mare era una santa.

Marta      
És una altra manera de dir salvada...

Víctor     
Però no es va curar...

Marta      
És el que estic descobrint. Curar i salvar són dues coses diferents. A vegades busquem la curació sense voler la salvació. Quina equivocació! Curar és el que intenten els metges. Salvar-se és entrar en sintonia amb la Vida.

Víctor     
Però, repeteixo: de què serveix aquesta vostra “salvació” si no hi ha curació?!

Marta      
I... de què serveix la curació si no hi ha salvació?

Nota.

Aquestes Relectures van ser escrites l’any 2012, en què hi havia 7 diumenges entre Nadal i Quaresma. Aquest any 2021 només hi ha 6 diumenges, donat que diumenge vinent ja comença la Quaresma.
Per això afegeixo aquí la Relectura corresponent al diumenge 7è.

(7è. diumenge de durant. Any B).

RELECTURES.

Jesús i els Malalts ( 3/3).
(Continua el diàleg entre la Marta i en Víctor, del diumenge 6è).

Marta      
Te’n recordes d’aquell evangeli del Paralític, que per presentar-lo a Jesús van desmuntar el sostre de la casa...?

Víctor     
I tant que me’n recordo!
És la bestiesa més absurda i extravagant que he sentit mai.

Marta      
Tens raó. Tot és extravagant en aquell relat. I ho és també el final: “Carrega’t la llitera i ves-te’n a casa”.
Per a què la volia aquella llitera si ja no li servia de res?! I no obstant el relat insisteix: “Ell es carregà la llitera i se n’anà”.
Jesús no li treu la llitera. No el cura, però el salva. No és el mateix estar estirat i invàlid sobre una llitera que carregar-se-la i anar-se’n a casa.
Jesús ressuscitat manté les ferides mortals; el paralític manté la llitera; la teva mare no va curar-se... No hi ha “miracles”; però hi ha salvació.

Víctor     
Insisteixo: de què serviria aquesta vostra estranya “salvació”?

Marta      
De res. La salvació no serveix absolutament de res. És el terme. És la plenitud. La plena sintonia amb la Vida. És vàlida per si mateixa!
A Jesús no li fan cap nosa les seves ferides; encara que a nosaltres ens ajuden a entendre la resurrecció.
Al paralític no li fa cap nosa la llitera; encara que a nosaltres ens ajuda a entendre la salvació.

Víctor     
I a mi, qui em torna la mare?

Marta      
No és ella qui ha de tornar; ets tu que pots anar cap a ella. La Vida no va enrere. “Baixa de la creu, i creurem en tu”, li deien els fariseus a Jesús. No havien entès res de res. En canvi, un dels condemnats digué: “Recordeu-vos de mi quan estigueu al vostre Regne”. I va sentir la resposta:  “Avui estaràs amb mi al paradís”.
Que en som de cecs! Ens quedem buscant una simple curació quan allò que se’ns ofereix és la salvació.

Víctor     
Suposo que entendràs que un agnòstic com jo no pot pas acceptar això que dius...

Marta      
No cal. El teu agnosticisme m’encanta −va respondre la Marta, tot fent-li un petó−. No ha pas “contaminat” la nostra relació...

En Víctor, acostumat a dir sempre l’última paraula, va replicar com qui no vol la cosa: “Ah, les dones! Tot ho arregleu amb un petó!”. Però, en el seu secret, ara admirava una mica més la seva Marta, i començava a entendre que, si ell s’havia posat l’etiqueta d’agnòstic, el mínim que hauria de fer era ser-ho amb maduresa, com madura era la fe de la seva dona.

5è. diumenge de durant l’any. Any B.

Jesús i els Malalts (1/3).

En Víctor i la Marta parlen sovint sobre temes de Religió perquè ell, que es confessa agnòstic, no acaba d’entendre la fe de la seva dona. Havia estat educat en un ambient religiós; però va arribar un moment en què les coses “no li quadraven”, i ho ha deixat tot. També cal dir que a en Víctor li agrada punxar. En realitat, busca una “victòria” que li permeti estar més segur de les pròpies conviccions, encara ben poc madurades.
Avui en Víctor porta preparada una pregunta que considera especialment punxant. Aquesta ha estat, més o menys, la conversa amb la seva Marta:

Víctor     
Si Jesús era tan bona persona i podia curar, per què no es dedicava a anar per les cases on hi havia malalts?

Marta      
No ho sé... Potser sabia que molts malalts no es volen curar... T’imagines que vols estar malalt, i vingui algú i et curi?...

Víctor     
No crec que hi hagi cap malalt que no es vulgui guarir!

Marta      
Te’n recordes de la teves filles quan eren nenes? A la petita li agradava anar a l’escola, i no va estar mai malalta durant el curs. En canvi la gran, quantes vegades estava malalta precisament a les vuit del matí?!

Víctor     
Vols dir que ens enganyava?

Marta      
No! Necessitava estar malalta, i ho estava de debò. Era una reacció de la seva mateixa naturalesa. ¿Va estar mai malalta en temps de vacances?

Víctor     
Em sembla una mica cínic això que dius. Insinues que els malalts ho són per gust?
A més: no has respost la pregunta que t’he fet. Per què Jesús curava els malalts que anaven a trobar-lo i, en canvi, no feia res per als que no es podien moure de casa?

Marta      
No ho sé... No sóc Jesús... Però em sorprèn que tu, que dius que no creus en res, ara creguis que Jesús curava malalts; només per poder-lo acusar de que no els curava tots...
Hi ha una cosa que m’intriga: sovint, quan els evangelis expliquen una curació concreta, Jesús acaba dient al malalt: la teva fe t’ha salvat. Jesús no era un curandero sinó que provocava una resposta de fe. Potser “fe” vol dir això: sortir. Sortir de casa, sortir de la pròpia mentalitat, sortir de les pròpies creences... En el fons, sortir d’un mateix.

Víctor     
“Sortir d’un mateix”. I, on estàs quan surts de tu mateix?... Això és només una frase bonica que s’ha posat de moda.

Marta      
Quan surts de tu mateix pots trobar els altres; els altres reals; no com els imaginem, sinó tal com són.

Víctor     
Els altres sovint fan més nosa que servei...

Marta      
Potser sí. Però els altres són l’únic “espai” on podem ser reals. Ells són la “pantalla” de la nostra vida. És com en els ordinadors: només la pantalla fa reals els continguts que tenen dintre. Ningú no pot sortir de si mateix tot sol. Només la realitat dels altres, respectada i assumida, crea un “espai” al qual pot sortir el nostre jo.

Víctor     
Quan jo estic malalt, el que vull és que em deixin sol.

Marta      
Sol, però amb algú que et cuidi i que estigui per tu... Recordo quan jo era petita: A casa tots podíem estar malats; tots, menys la mare. Ella deia: “No tinc temps d’estar malalta”. Ella només podia trobar-se malament. Aleshores descansava una estona, però mai no estava malalta, perquè ens havia de cuidar.

Víctor     
Trobar-se malament és el mateix que estar malalt...

Marta      
Per ella, no. Per ella eren dues coses molt diferents. Estar malalt volia dir entrar en una situació de passivitat. ¿Recordes quan estava malalta, la gran? Ho deia clarament: ”M’encanta estar malalta perquè em cuideu i esteu per mi”. En canvi, trobar-se malament només permet ser menys actiu. És una qüestió sobretot mental.

Víctor     
Una qüestió mental?

Marta      
Sí. Estar malalt és com tenir permís per evadir-se de la vida durant un temps. A vegades la vida es torna feixuga, estressant, difícil, i ens cansa. Aleshores estar malat és com un mecanisme, activat per la mateixa naturalesa, que ens permet descansar.

Víctor     
I la religió, què hi pinta en tot això?

Marta      
No, no; no hi pinta res. Jesús no era psicòleg ni psiquiatra. Però el seu missatge porta a estimar la vida. Aleshores, la vida no et cansa, perquè no l’has pas de suportar sinó donar. Ja no necessites descansar de la vida sinó que busques viure-la, sentir-la, donar-la, gustar-la... Només amb això ja ens alliberem de molts mals; i els que queden són viscuts diferentment: se superen no pas traient-los sinó assumint-los com a part inherent de la mateixa vida.

Víctor     
Si estar malalt és una qüestió mental, les curacions de Jesús també deurien ser només una qüestió mental...

Marta      
Em sembla un punt molt important, aquest que dius. M’agradaria parlar-ne amb més calma. (→ Diumenge vinent).

4rt. diumenge. Any B

“Per què et fiques amb nosaltres...?”

La Granja.

En una vall on la caça començava a escassejar, un banda de llops va solucionar el seu problema organitzant-hi una gran Granja de mamífers, sobretot ovelles. La Granja estava prou ben organitzada com perquè la majoria d’animals poguessin sobreviure i reproduir-se segons un pla ben establert. D’aquesta manera, mai no faltava aliment per als llops. Aquests també formaven part de la Granja: n’eren els dirigents, els educadors i els vigilants. Tot funcionava molt bé, i els diferents animals, segons les notícies donades pels mateixos llops, estaven contents de formar part d’aquella granja moderna i eficaç.

És cert que, alguna vegada, algun es rebel·lava. Però el sistema era prou eficaç per contrarestar aquests intents, i normalment eren els mateixos interns els qui condemnaven aquells descontents desagraïts i inoportuns.

Però una vegada va haver-hi un xai que havia estat molt atent a tot el que passava. S’adonava que la majoria d’aquells animals no podien somniar ni donar sentit a la seva vida. Va veure que en aquell lloc hi havia molt d’ordre però poca felicitat. I va decidir dedicar-se a canviar aquella situació frustrant. Ho va estar rumiant força temps, parlant-ne discretament amb altres companys, intentant fer entendre que allà els animals eren només peces d’una maquinària, sense cap possibilitat de viure les capacitats de la pròpia Vida. Aviat va comprovar que el problema estava sobretot en la peresa mental dels seus mateixos companys: peresa per pensar, per examinar la realitat, per adonar-se de com havia quedat la seva vida, de com havien renunciat a viure per conformar-se a sobreviure. Va veure clarament que per despertar els companys era indispensable que ells mateixos prenguessin consciència de la seva dignitat i desitgessin una Vida més plena.

És per això que un dia, estant a l’escola on s’ensenyava a assimilar i a complir fidelment la Llei de la Granja, va decidir intervenir. Arribat el moment oportú, es va aixecar per parlar. “Ha arribat l’hora d’aixecar el vol”, va començar dient.
Les seves paraules van sorprendre tothom perquè no els parlava sobre tot allò necessari per al bon “funcionament” de la Granja sinó sobre els anhels més profunds dels seus cors, i sobre com podien satisfer-los. Tots els presents l’escoltaven entusiasmats.

Els mestres de l’escola van veure de seguida que, si no intervenien, podrien perdre el control de la situació. Així doncs, se li van enfrontar directament. “Per què et fiques amb nosaltres? Tu ets un infiltrat. Ets un venut als enemics de la Granja, i ara pretens destruir-nos”. I el van expulsar de l’aula, declarant-lo perillós, i indigne de conviure amb ells.

Però allò que havia dit aquell xai trobar ressò en el més profund del cor de molts i va despertar sentiments que havien restat adormits. Alguns van començar a pensar si no tindria raó. Potser sí que les seves vides podien tenir un horitzó que la Granja els amagava. Les paraules d’aquell xai conscient van començar a transformar els seus cors, com el llevat transforma la pasta de farina. Alguns van començar a sentir el gust de la llibertat. I és clar: quan s’ha tastat la llibertat, ja no és possible tornar enrere...

Diumenge 7è. de durant l'any B (Quan hi sigui).

7è. diumenge de durant l'any B.

Nota:  alguns anys, el diumenge 7 de durant l'any no existeix perquè la Quaresma comença abans.  Aquest arxiu correspon a l'any 2012 en què sí que va haver-hi aquest diumenge.  Aquest any 2018 tampoc hi ha aquest diumenge. Però poso aquí aquest escrit perquè complement els dos escrits anteriors: Jesús i els Malalts 1/3 i 2/3.

RELECTURES.

(Amb RELECTURES intentaré, si me’n surto, expressar, amb un llenguatge diferent, alguna de les idees del relat evangèlic o de la festa corresponent. Voldria ser una espècie de “traducció” no pas de conceptes sinó d’esquemes mentals. Sóc conscient que es tracta d’una cosa arriscada, que pot servir o destorbar. Imagino que hi haurà RELECTURES una mica encertades i d’altres de molt desencertades. Demano al possible lector una tolerància benvolent. Però em fa il·lusió posar el meu granet de sorra a l’esforç de tanta gent que ja fa temps també es dediquen a aquesta feina absolutament necessària i urgent).

Jesús i els Malalts ( 3/3).

(Continua el diàleg de diumenge passat)

Marta     
Te’n recordes d’aquell evangeli del Paralític, que per presentar-lo a Jesús van desmuntar el sostre de la casa...?

Víctor     
I tant que ho recordo! És la bestiesa més absurda i extravagant que he sentit mai.

Marta     
Tens raó. Tot és extravagant en aquell relat. I ho és també el final: “Carrega’t la llitera i ves-te’n a casa”. Per a què la volia aquella llitera si ja no li servia de res?! I no obstant el relat insisteix: “Ell es carregà la llitera i se n’anà”. Jesús no li treu la llitera. No el cura, però el salva. No és el mateix estar estirat i invàlid sobre una llitera que carregar-se-la i anar-se’n a casa.
Jesús ressuscitat manté les ferides mortals; el paralític manté la llitera; la teva mare mor sense curar-se... No hi ha “miracles”; però hi ha salvació.

Víctor     
Insisteixo: de què serviria aquesta estranya “salvació”?

Marta     
De res. La salvació no serveix absolutament de res. És el terme. És la plenitud. És la sintonia amb la Vida. És vàlida per si mateixa!
A Jesús no li fan cap nosa les seves ferides; encara que a nosaltres ens ajuden a entendre la resurrecció.
Al paralític no li fa cap nosa la llitera; encara que a nosaltres ens ajuda a entendre la salvació.

Víctor     
I a mi, qui em torna la meva mare?

Marta     
No és ella qui ha de tornar; ets tu que pots anar cap a ella. La Vida no va enrere. “Baixa de la creu, i creurem en tu”, li deien els fariseus a Jesús. No havien entès res de res. En canvi, un dels condemnats digué: “Recordeu-vos de mi quan estigueu al vostre Regne”. I va sentir la resposta:  “Avui estaràs amb mi al paradís”.
Que en som de cecs! Ens quedem buscant una simple curació quan allò que se’ns ofereix és la salvació.

Víctor     
Suposo que entendràs que un agnòstic com jo no pot acceptar això que dius...

Marta     
No cal. El teu agnosticisme m’encanta −va respondre la Marta, tot fent-li un petó−. No ha pas contaminat les nostres vides...

En Víctor, acostumat a dir sempre l’última paraula, va replicar com qui no vol la cosa: “Ah, les dones! Tot ho arregleu amb un petó!”. Però, en el seu secret, ara admirava una mica més la seva Marta, i començava a entendre que, si ell s’havia posat l’etiqueta d’agnòstic, el mínim que hauria de fer era ser-ho amb maduresa, com madura era la creença de la seva dona.

3er. Diumenge de l'any B.

“Després d’haver estat empresonat Joan...”.

1. Els quatre evangelis són coincidents en un missatge que repeteixen de diferents maneres perquè quedi clar a tothom: ha arribat l’hora de passar de Joan Baptista  a  Jesús. En un llenguatge actual, es podria dir: també en l’experiència religiosa, a cada persona i a cada comunitat li arriba l’hora de passar de la minoria d’edat a l’edat adulta.

2. Això no deu ser fàcil en cap camp. Conec força joves per als quals arribar als 18 anys no ha comportat cap canvi real ni cap il·lusió especial. És tan còmode ser menor d’edat!!!

3. Aquest gust per mantenir-se “petit” es manifesta també en l’Església. Una prova d’això podria ser la facilitat amb què es va introduir el baptisme d’infants. En si mateix, el baptisme significa la incorporació a Jesucrist, que personifica la situació adulta en la història de cadascú. Que s’administri el sagrament de l’adultesa als infants, deu voler dir que no ens ho prenem gaire seriosament això de passar de Joan a Jesús.

4. També en la societat civil podem detectar aquest gust per la minoria d’edat permanent. Això explica que, pràcticament en tots els països anomenats “democràtics”, la democràcia serveixi només per legitimar el poder dels governants, i no pas per sentir-se ciutadà lliure, actiu i creatiu d’un poble. Així pot passar que hi hagi governants que decideixin, “en nom del poble”, que determinats pobles no existeixen; i que ningú no es queixi!

5. Passar de menor a major d’edat comporta un procés que, sovint, ens fa mandra i por. “Por a la llibertat” és una expressió que ja s’ha fet clàssica.

6. Potser algú pregunti: I, per què hem de ser majors d’edat? Per què voler ser lliures? Per què anar més enllà del compliment de les normes i obrir-se al gaudi de la filiació? Per què buscar la plenitud quan la mediocritat és tan còmoda?

7. No sé pas què respondre a qui faci aquestes preguntes. Potser per això l’evangeli d’avui comença amb unes paraules sorprenents: “Després d’haver estat empresonat Joan, Jesús es presentà...”.
Jesús no actua fins que “Joan” ha estat empresonat. És una situació que conec per pròpia experiència. He hagut de decidir empresonar la meva minoria d’edat, per ser una mica adult; he hagut d’engrillonar la meva por a la llibertat, per ser una mica lliure. I tot això, per què? Per dues raons que acaben essent una de sola:
- per poder experimentar aquell mínim de dignitat que em permeti sentir la pròpia vida com una cosa valuosa per a mi i per als altres.
- perquè la filiació és un do rebut del Pare, i menysprear-lo posaria de manifest una ingratitud indigna.

8. Sense aquest sentiment de dignitat, la nostra vida seria
“una estranya opacitat,
objecte sense dret ni fonament;...
devastadorament mortal,
naturalesa pura,
química només els meus fervors, els meus desdenys,
atzar els meus orígens,
i els meus dolors, ferrenys,
no són sinó un defecte en una fràgil estructura”. (Cant espiritual, de David Jou).

9. En la nostra societat es parla molt de drets. Però, sense aquest sentiment de dignitat, els “drets” es busquen només pel goig de la confrontació; pel plaer de reclamar-los a algú; per l’orgull d’afirmar-se per oposició.

Passar de Joan a Jesús significa afirmar-se per comunió; passar del jo al nosaltres.