Diumenge vinent: 4rt. diumenge de Pasqua. B.

Nota. RELECTURES es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració durant la setmana. Per tant la data posada automàticament pel Sistema no és la de la festa celebrada sinó de 8 dies abans.

 RELECTURES.

 

(Continuació)

En un grup de catequesi... (3/6).

El llantió que havien encès els dies anteriors continuava tenint cera. Per això el van tornar a encendre. Els agradava de fer catequesi al voltant d’una flama viva. Recordant les paraules que havia dit la catequista en la trobada anterior, van continuar les preguntes per entendre una mica més la resurrecció.

Nen/a     
Això dels “ulls del cor” no ho entenc. Quins són els ulls del cor?

Catequista      
És una manera de dir que, quan estimem, la nostra vida va prenent la forma de vida donada o vida ressuscitada. I en la mesura que ens anem fent vida donada també podem “veure” la vida donada de les persones que estimen o ressusciten.

Nen/a     
Continuo sense entendre-ho. Què podem veure amb els ulls del cor?

Catequista      
Us ho explicaré amb un exemple molt clar: si aneu a veure un partit de futbol, notareu que els aficionats veuen els jugadors de manera molt diferent. ¿Com pot ser això? És que, a més dels ulls de la cara, cada aficionat es mira el partit també amb els ulls del cor. Cada aficionat estima el seu equip, i això li fa veure sobretot les seves coses bones i passar per alt les dolentes. I, com que l’equip que ell estima està lluitant contra un rival, els ulls del cor també el porten a veure sobretot les coses dolentes del rival i a no valorar les bones.

Nen/a     
Això sí que ho entenc. El Barça és el millor.

Catequista      
És el millor per tu, perquè l’estimes.
Si decidim estimar tothom, de seguida ens adonarem que hi ha una gran quantitat de persones bones, i que són precisament les que fan viure el món.
Veurem (amb els ulls del cor) que aquells que han gastat del tot la seva vida per a construir un món millor no han perdut la seva vida sinó que, en forma de vida donada, continuen “vivint” en el món que ells han ajudat a construir.

Nen/a     
Si han gastat del tot la seva vida, encara que sigui per construir el món, s’hauran quedat sense vida. Com poden continuar vivint?

Catequista      
És un xic difícil d’explicar això. I també és difícil d’entendre...

Nen/a     
Jo l’he entesa molt bé, senyoreta. És com allò que passa amb els meus pares.

Catequista      
I què passa amb els teus pares?

Nen/a     
Com que treballen molt i es cansen molt, i a vegades pateixen, jo un dia els vaig preguntar per què ho feien. I el pare em digué que ho feien per mi, perquè jo fos molt feliç. Jo els vaig dir que no ho fessin; que busquessin de ser feliços ells. I sap, senyoreta, què em van respondre?...

Catequista      
“Que allò que els feia més feliços a ells era precisament que tu fossis feliç”...

Nen/a     
... I com ho sap que em van dir això?!

Catequista      
Això ho sabem totes les mares i pares...
I ara m’agradaria que ens expliquessis per què s’assemblen aquesta resposta dels teus pares i el que jo us estava explicant.

Nen/a     
És el mateix. Els meus pares, encara que a vegades pateixin, són feliços si jo sóc feliç. I, és clar: Jo sempre sóc feliç perquè ells en saben molt de fer-me feliç. Per això m’agradaria viure molt de temps... per a ells.
Passa el mateix amb els que estimen el món. Com que el món durarà sempre...
¿Eh, que és això el que ens volia dir, senyoreta?

Catequista      
Doncs, sí. I no saps com em fa feliç que ho hagis entès tan bé!

Nen/a     
Senyoreta: Els polítics estimen el món? El meu pare diu moltes vegades que hi ha polítics que ens fan mal...

Catequista      
La Política és l’art de saber conviure. Com que tots convivim, tots som, d’alguna manera, polítics.
Som bons polítics si ajudem a conviure; som mals polítics si dificultem la convivència.
També escollim algunes persones perquè es dediquin directament a solucionar els problemes de convivència. Són polítics professionals. Són bons, si busquen el bé dels pobles, sense aprofitar-se ni abusar de la confiança que se’ls ha donat; si no, són dolents.

Nen/a     
Jesús era polític?

Catequista      
Al país on vivia Jesús, dels polítics sovint en deien pastors del poble. Jesús va fer notar que hi havia pastors que s’aprofiten del poble per viure millor ells. D’aquests va dir que eren lladres i bandolers.
També hi ha pastors que dediquen tota la seva vida a servir el poble, i donen la vida per al poble. És el que va fer Jesús.
Per això, com que havia donat plenament la seva vida per al poble, molta gent va començar a anomenar-lo el Bon Pastor.

(Continuarà)

 

Diumenge vinent, 3er. de Pasqua. B.

 

 

RELECTURES.

 

En un grup de nens de catequesi... (2/6).

 

Nen/a     
Senyoreta: podem tornar a encendre el llantió de l’altre dia? Va ser molt guai!

Catequista      
I tant!... Ens farà companyia.

Nen/a     
Senyoreta: Si després d’encendre aquest llantió, nosaltres marxéssim, ningú no veuria que aquesta cera es torna llum. Cremaria per res... Seria com si es perdés.

Catequista      
Això que dius és molt i molt important. La vida humana (la nostra vida) es pot convertir en amor. Però per poder estimar, hi ha d’haver algú que es deixi estimar. Sense els altres, no podríem convertir la nostra vida en amor. Per això el vertader amor té dues cares: estimar i deixar-se estimar. No estimem realment una persona si no ens deixem estimar per ella.

Nen/a     
Això no ho entenc. A la nostra classe hi ha un nen que no vol ser amic de ningú. Però els altres no li hem fet res, i volem ser amics seus.

Catequista      
M’agrada que em feu preguntes; però amb les vostres preguntes m’obligueu a dir coses molt difícils per vosaltres, perquè encara sou massa petits. Heu de saber una cosa: sovint diem que estimem, però no estimem de veritat. A vegades hi ha persones que diuen que estimen una altra, però en realitat només intenten dominar-la. Per això hi ha persones que tenen por de ser estimades, perquè han tingut la mala experiència de ser dominades per altres persones que deien que les estimaven.
Ho heu de saber: la paraula “estimar” és molt bonica, però per estimar de debò, primer cal fer-ne un llarg i difícil aprenentatge. I com que la paraula és tan bonica, a vegades la fem servir per amagar altres coses no gaire bones.

Nen/a     
Els 12 deixebles de Jesús no l’estimaven gaire, eh senyoreta? El van abandonar quan més els necessitava!

Catequista      
Ells es pensaven que l’estimaven molt, perquè ho havien deixat tot per ell. La veritat és que ells necessitaven un líder, i pensaven que Jesús ho podia ser. L’estimaven com a líder, però encara no havien aprés a estimar-lo com a persona. En realitat, volien utilitzar-lo. Quan van veure que Jesús no volia ser cap líder, el van abandonar. Però tots, fora Judes, van anar aprenent a "estimar", i van tornar.

Nen/a     
I per què no ho volia ser, de líder?

Catequista      
Els Deixebles eren bones persones: estimaven el seu poble. El seu poble era esclavitzat per soldats romans i per altres persones poderoses. Per això buscaven un líder que lluités contra els soldats romans i contra els poderosos que els dominaven.

Nen/a     
És molt normal. Jo també ho faria.

Catequista      
Sí: estimar el nostre poble està molt bé. Però també els Romans estimaven el seu poble i per això el van voler convertir en un Imperi que dominés els altres pobles...
Veieu? L’amor al seu poble no era vertader amor, perquè feia mal als altres pobles. L’amor només és vertader si arriba a tothom: a totes les persones i a tots els pobles.
Jesús estimava tothom, fins i tot aquelles persones que molts tenien per dolentes. No volia ser un líder per fer guerra sinó que buscava la Pau. Per això us he dit que, per estimar de debò, cal temps per aprendre’n. Els 12 deixebles no en van aprendre fins al final, i encara no tots.

       ...

Nen/a     
A la missa, el mossèn ha llegit en un llibre que Jesús, quan ja havia ressuscitat, es va presentar als deixebles, i tenia carn i ossos com nosaltres, i que el podien tocar perquè no era cap fantasma...

Catequista      
I això sembla el contrari del que us he explicat jo, eh? Però no ho és pas. Allò que està escrit als Evangelis és una manera de dir que Jesús ressuscitat és el mateix Jesús que ells havien conegut abans.
Com la majoria de gent, també els deixebles pensaven que, amb la mort, la vida desapareix. Fixeu-vos en la cera d’aquest llantió: mentre crema, va desapareixent. Però nosaltres veiem que no desapareix sinó que es converteix en llum: una llum que il·lumina les nostres cares i ens entra pels ulls.
La vida ressuscitada és real com ho és la llum d’aquest llantió. L’evangeli diu que Jesús els va ensenyar les mans i els peus perquè a les mans i als peus hi havia les ferides que li havien causat la mort. Ells, els deixebles, pensaven que per aquelles ferides Jesús havia perdut la seva vida; en canvi Jesús els vol fer entendre que per aquelles ferides els havia donat la seva vida i continuava donant-los-hi.

Nen/a     
Però aquells deixebles ¿van veure o no Jesús?

Catequista      
És clar que el van veure! Però no com quan tenia vida sinó en la forma de vida donada. La vida donada no es pot veure amb aquests ulls! Aquests ulls només poden veure les coses corporals. Veuen el cos. Si un cos es mou, diem: aquest cos té vida. Però la vida no la podem veure. Com tampoc no podem veure la llum.

Nen/a     
Tots veiem aquesta flama!...

Catequista      
Però la flama no és la llum. Els nostres ulls no poden veure directament la llum. Només veiem les coses quan la llum les toca. Veiem les coses gràcies a la llum, però no veiem la llum. Una cosa semblant passa amb la vida donada, o amb l’amor. No veiem directament l’amor; només el podem “veure” en les persones estimades. Per exemple: jo no veig l’amor que us tenen el vostres pares; però, és clar: si els vostres pares no us estimessin, ara vosaltres no seríeu aquí, i ni tan sols existiríeu. Per això podríem dir que la vida donada, o l’amor, només els podem “veure” amb els ulls del cor.

(Continuarà)

Diumenge vinent, 2 de Pasqua. B.

 

 

RELECTURES.

En un grup de nens de catequesi... (1/6).

 

Nen/a     
Senyoreta: Jesús, després de ressuscitar, a quin país va anar a viure?

Nen/a
Apa! Què dius?! No viu en cap país. Jesús va pujar al cel!

Nen/a
Però també viu aquí a la Terra. Es va aparèixer als 12 deixebles. ¿Viu allà on hi té deixebles, senyoreta?

Nen/a
Senyoreta: quan Jesús es va aparèixer als deixebles, com anava vestit?

Nen/a
Quines preguntes més burres que fas! Els ressuscitats no van vestits!

Nen/a
Què vols dir? Que Jesús anava despullat?...

Nen/a     
Home!, despullat... potser no. Potser portava un llençol.

Nen/a
Com els fantasmes? Que díver!

Nen/a     
Si, home!! Jesús no és cap fantasma! I d’on vols que el tragués el llençol!

Nen/a
Quan el van posar al sepulcre, el van embolicat amb un llençol...

Nen/a
Ah!... Potser sí... Però Jesús no és cap fantasma. Els fantasmes són per fer por...

Nen/a
Segurament, quan va ressuscitar, va anar a veure la seva mare... Potser ella li va donar roba...

Nen/a
Però un ressuscitat no pot portar roba. A més: jo penso que els ressuscitats són invisibles. Jesús, perquè el veiessin, es va disfressar. Però així no el coneixien... ¿Eh, senyoreta, que una vegada anava amb dos deixebles, i ells no sabien que era ell?

Nen/a
Per què no ens ho explica tot això, senyoreta?

Catequista
Estava pensant com fer-ho...
Les coses que heu dit són molt interessants; però també veig que em serà molt difícil explicar-vos això de la resurrecció. A veure si me’n surto:

(La catequista es va aixecar. Va agafar un llantió, el va encendre i va posar-lo sobre la taula. Després va demanar a tots que es posessin al voltant de la taula, i que algú abaixés les persianes per fer fosc.)

Nen/a     
Farem espiritisme, senyoreta?

Catequista      
No. Farem una cosa molt més interessant. Fixeu-vos bé en aquest llantió. Què està passant?

Nen/a     
Que fa llum.

Catequista      
És veritat. Tots ho veiem. I d’on surt, aquesta llum?

Nen/a     
D’aquest vas.

Catequista      
Els vasos fan llum?

Nen/a     
És la cera. La cera s’està convertint en llum.

Catequista      
Molt bé! I, a on estarà aquesta cera quan s’hagi cremat tota?

Nen/a     
On estarà?! No estarà enlloc. S’haurà convertit en llum.

Catequista      
Perfecte! Fixeu-vos: ara, abans de convertir-se en llum, puc agafar aquesta cera, posar-la aquí, o aquí; pujar-la, baixar-la... També és necessari el vas de vidre perquè aguanti la cera fosa. Però, quan tota la cera s’hagi convertit en llum, podré agafar la llum? Es podria agafar tota la llum que ha sortit d’aquest vas i tornar-la a convertir en cera i ficar-la en aquest vas?

Nen/a     
Això és impossible.

Catequista      
Tens tota la raó: això és impossible. Aquesta llàntia va ser feta per convertir-se en llum, però no al revés.
Doncs, escolteu-me bé: amb la vida humana (la vida de cada un de nosaltres) passa una cosa semblant: pot convertir-se en “llum”. És a dir: pot convertir-se en amor, bondat, calor per als altres... Això és la “resurrecció”.

Nen/a     
No ho entenc. Ressuscitar, no vol dir tornar a tenir vida després de morir-se?

Catequista      
“Tornar a tenir vida”? Morir no vol pas dir necessàriament perdre la vida. En el cas de Jesús, i de la majoria de gent, la mort no significa pas perdre la vida sinó donar-la; donar-la del tot. Una vida donada no és mai una vida perduda. Fixeu-vos en aquest llantió: només es perdrà la cera que no cremi. Tota la que cremi continuarà en forma de llum. 

Nen/a     
Quan jo dono una cosa, ja no la tinc...

Catequista      
Però això no vol pas dir que l’hagis perduda. És com si un de vosaltres té 10€ per comprar-se coses. Imagineu que algú us els roba o no sabeu on els teniu. Per vosaltres, serien perduts. Però imagineu que us heu trobat amb un amic que els necessita més que vosaltres, i els hi doneu. Diríeu que els heu perdut? No pensaríeu més aviat que els heu guanyat fent un favor a aquell amic? Aquells euros s’han convertit en amor per al vostre amic. Podríem dir que aquells euros vostres continuen “vivint” en el vostre amic.
Amb la nostra vida passa el mateix: només la vida que no donem acaba essent vida que es perd.

(Continuarà).

 

Diumenge vinent, PASQUA de RESURRECCIÓ.

Nota. APUNTS es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració durant la setmana. Per tant la data posada automàticament pel Sistema no és la de la festa celebrada sinó de 8 dies abans.

Setmana Santa. 2021

 

Nota. APUNTS es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració durant la setmana. Per tant la data posada automàticament pel Sistema no és la de la festa celebrada sinó de 8 dies abans.

 

RELECTURES.

Vacances? (2/3).

A la Marta i en Víctor els ha sortit un imprevist: passaran les “vacances” fent de cuiners a les colònies de la seva néta. Resulta que la Sandra, amb altres companys, s’ha apuntat a unes colònies, que en realitat seran un camp de treball per netejar un bosc de les moltes deixalles que hi abandona gent incívica. Seran també uns dies de convivència entre nois i noies de diferents escoles, llengües i cultures. Però la cuinera habitual de la casa s’ha trencat una cama, i no se’n podrà fer càrrec. Els avis de la Sandra han sigut la solució, després que ella insistís una i altra vegada per no haver de suspendre la colònia. Al final, hi van accedir... i van començar els dubtes i els neguits.

Víctor     
Ens hem ben embolicat!!! I si no ens en sortim?

Marta      
Em preocupa això de cuinar per trenta boques! I tan diferents! Segons diuen, hi ha magrebins, gambians, una de l’Equador, dos nois romanesos... Això és el que em fa més por. I si no s’avenen?

Víctor     
I si ens fan una denúncia? No tenim títol de manipuladors d’aliments...

Marta      
Ei!: d’això, res. Va quedar ben clar que nosaltres només complirem ordres d’una monitora, que sí que té títol.

Víctor     
Però si estaran tot el dia fora!...

Marta      
No hi fa res. El menú el faran ells, i ho controlaran tot. Nosaltres, només la feina; la responsabilitat és d’ells.

Víctor     
Són molta gent...

Marta      
Suposo que aquestes cases estan preparades... Però... em neguiteja això de que cada dia hàgim de preparar entrepans per dinar fora. Pa per esmorzar; pa per dinar... I al vespre, què els farem?.

Víctor     
No ho sé... És cosa d’ells...

Marta      
Però si no va bé es queixaran de nosaltres... A més: potser no ho han preparat prou bé; aquella monitora és molt jove... No pot tenir gaire experiència... I si algú es posa malalt?

Víctor     
Bé: no ens hi encaparrem tant! Ara ja ens hi hem compromès. Oi que serà setmana santa?... No dieu vosaltres que és temps de dejuni... i de penitència...

Marta      
Ai, pobres!... Si tots plegats són uns nens!  
...Però a la nostra Sandra li fa tanta il·lusió...

Víctor     
Tampoc estarem en un desert... Si passa res, estem a mitja hora del poble. A més: ja vas sentir el que deien els pares: tots hi seran si passava res...   

Marta      
En fi: ja no ens podem fer enrere... Del dissabte al dimarts. Total quatre dies... Però no em pensava que m’hi posés tan nerviosa...

Víctor     
Au vinga! No ho converteixis en un calvari! Encara em poses més nerviós, tu!
Després de tot, ens hi ha obligat la Sandra! Si no va bé, que s’aguantin...

 

 

El Ram.

Comença la Setmana Santa.

 

RELECTURES.

 

Vacances? (1/3).

Ja coneixem en Víctor i la Marta. Ella, creient i col·laboradora de la parròquia; ell, agnòstic per decisió pròpia. Avui s’han discutit d’una manera poc habitual en ells a rel de les vacances de Setmana Santa: ell vol sortir de viatge; ella no vol deixar penjada la parròquia.

 

Marta      
Però, què et costa deixar per a més tard aquest ditxós viatge?! Aquests dies, a la parròquia hi queden només quatre gats. Ser-hi, és una manera de col·laborar. A més: anar de viatge uns dies com aquests... no ho havíem fet mai!

Víctor     
Doncs, precisament perquè no ho havíem fet mai. Sempre he cedit jo! Per què no pots cedir tu, aquesta vegada! Sembla que estiguis més casada amb la parròquia que amb mi!

Marta      
Això és fer-me xantatge. No tens cap dret a parlar així.

Víctor     
Jo parlo com vull!
Vols que t’ho digui clarament el que passa? Doncs, escolta’m bé!: No aguanto això que en dieu setmana santa. Tot és comèdia! De petit vaig ser escolà. Sí: era divertit: jugàvem a estar tristos i a estar contents. Ara tocava cantar; ara tocava plorar; ara, tocar campanes d’alegria; ara, matraques per matar jueus. Tota la setmana era una comèdia! Jesús, ara és el rei del món, i després un condemnat mort; ara fa un sopar d’amics, i després és abandonat per tots; ara l’enterren, i després ressuscita.
Per què tanta tristesa si creieu que ressuscitarà! Tot és comèdia: ara toca riure; ara toca plorar.
L’autèntica setmana santa no està ni a les esglésies ni a les processons. Està al carrer, amb la gent que pateix. Hi ha molta gent que pateix, maltractada, crucificada, abandonada, anul·lada... Les presons del país estan plenes! Em repugnen aquests santcristos d’exhibició! Les doloroses de fusta maquillada, i gent plorant darrere seu.
Que mirin el món real, i trobaran els crucificats de debò! Però a aquests, ningú no els veu; ningú no els plora...

La Marta es mirava fixament el seu marit excitat. El contemplava mentre ell anava buidant la seva bilis amarga, acumulada durant molt de temps. I va entendre que no havia d’interrompre’l, perquè la seva catarsi fos completa.
Progressivament anava creixent en ella una immensa tendresa envers aquell home que ara mostrava tota la seva rebel·lia contra tanta incongruència del nostre món, contra tanta mentida, contra tanta comèdia.
En Víctor va interpretar malament aquella mirada de tendresa, i va continuar:

−I no em miris així, com si jo fos un perdut! Ara ja saps per què no vull participar en aquestes cerimònies i processons. Em repugnen! No les aguanto!   

La Marta va haver de fer un gran esforç per no córrer a abraçar-lo fortament i mostrar-li la seva admiració per aquella vomitada de rebel·lia. Però sabia que el seu gest hauria estat mal interpretat, com havia estat mal interpretada la seva mirada de tendresa. Per això simplement es va aixecar i va anar cap a la finestra. Mirava lluny, vers l’horitzó. Va deixar que allò que havia escoltat atentament anés trobant lloc adequat dintre seu. Després, sense girar-se, va dir serenament:

Marta      
Mai no havia escoltat un sermó de Setmana Santa millor.

Víctor     
T’has enfadat? Ho havia de dir...!

Marta      
(Girant-se cap en Víctor) Com vols que m’enfadi si el que acabes de dir “amb tanta ràbia” són les paraules més cristianes que he escoltat mai?! T’ho dic de debò: el millor sermó.

Víctor     
Sermó?... Només m’he desfogat. I força malament, per cert. Perdona.

Marta      
No. Per a mi ha estat un sermó; i dels bons. Dels que converteixen. Dels que ens fan més humans.
...
... A on anem de viatge?

Víctor     
“De viatge?” Ah, no! Ara no em facis sentir “vencedor”. Això no era cap guerra!

Marta      
Ben cert: no ha estat cap guerra; ni jo em sento “derrotada”. Em sento “convertida”.
Et proposo una cosa: sortir de viatge, però no de vacances, sinó per trobar-nos amb crucificats reals, d’aquests de qui tu parlaves.

Víctor     
Un viatge solidari?

Marta      
Digues-ne solidari, o solitari, o compartit, o aprofitat... Tant se val el nom! Una cosa que no sigui comèdia, ni tampoc una fugida...

 

 

Diumenge vinent, 5è. de Quaresma. B.

RELECTURES.

 “...l’Home ha de ser enlairat...” (2/2)

Ni en Jordi ni en Jofre no van quedat satisfets de com va acabar la discussió que havien tingut (Diumenge passat). Per això esperen una ocasió per continuar d’alguna manera la conversa.
Aquesta vegada ha començat en Jordi, com qui no vol la cosa:

Jordi
Què en penses de la famosa frase de Churchill: “La Democràcia és la pitjor forma de govern, excepte totes les altres formes que s’han provat fins el moment”? Jo hi estic d’acord.

Jofre
Potser també hi estaria d’acord... Ho ensenya l’experiència: sigui quina sigui la font de l’autoritat, aquesta sempre acaba tornant-se opressiva.

Jordi
I, si no s’hi torna per ella mateixa, sempre surten els aprofitats de torn que l’obliguen a tornar-s’hi. Hi estic d’acord: els problemes no venen tant de la font de l’autoritat com de l’autoritat mateixa.

Jofre
La societat humana és contradictòria: no pot existir sense algú que mani, però els que manen sempre acaben deshumanitzant-la.

Jordi
Potser és la mateixa vida humana que és contradictòria. Ja vas veure que, l’altre dia, vaig fer referència a Jesús de Natzaret. A tu no et va agradar, i em vas dir blasfem... Després hi he pensat més: també el que deia Jesús és contradictori: “Qui busca la seva vida, la perd; però qui la perd, la troba”. Més contradictori que això...

Jofre
Em sembla que el mateix Jesús ho explicava amb allò del blat: Si el gra de blat mor, viu; però si no mor, s’asseca. No diu una cosa així, més o menys?

Jordi
Crec que sí. No obstant, en el cas del blat, hi ha la terra que acull la llavor. Sense la terra, el blat no podria morir per renéixer. Però en el cas de la vida humana...?

Jofre
N’hi ha que parlen de “Déu” com si fos la “terra” de la llavor humana...

Jordi
El problema és que a Déu no l’ha "vist" mai ningú...

Jofre
...Home! Ben mirat, davant d’un camp de blat, tampoc no "veus" la terra... Però, és clar: si "veus" el blat, és que hi ha terra...

Jordi
...Síii!... És clar!...
Saps?... Em sembla que començo a lligar caps...
Això que has dit em fa pensar que, potser, allò que ens permet “creure en Déu” són precisament els qui han estat fets llavor de vida, com grans de blat...
Jesús va dir: “Un cop enlairat, atrauré tothom cap a mi”. I es referia a la seva mort...
No s’hi "veu" Déu en els condemnats...
Però segurament són ells les llavors brotades, el camp de blat que ens "amaga" la terra.   

Jofre
No sé. Jo no sóc gaire entès en tot això. Només recordo alguna cosa de quan era petit. Jesús sempre m’ha resultat molt misteriós. Ni tan sols sé si crec o no crec.

Jordi
Jo em considero cristià, encara que hi ha moltes coses que no entenc. Però això del camp de blat en què no s’hi veu la terra, em resulta molt suggerent...
Suggerent i terrible. Tant de temple! Tanta religió! Tants dogmes! Tantes cerimònies!... I resulta que la clau de tot està en els crucificats que formen un camp d’espigues que ens amaga la terra que les ha fetes néixer i les fa créixer!...
Saps una cosa? Els Evangelis diuen que el Centurió que havia dirigit la Crucifixió, quan va veure la manera com Jesús moria, va exclamar: “Realment aquest home era fill de Déu!” (Marc 15,39).
Precisament, veient la manera com Jesús moria...

Jofre
I dels altres dos crucificats no en va dir res, el centurió?

Jordi
Em sembla que no; encara que, ves a saber! També ha de significar alguna cosa especial quan es diu que el cos de Jesús va ser enterrat precisament en un hort!... (Joan 19,41).

Jofre
En un hort?!  És com s'enterra el planter...
Sí: ha de voler dir alguna cosa...