Diumenge vinent, festa de la Santíssima Trinitat.

 

Nota. RELECTURES es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració durant la setmana. Per tant la data posada automàticament pel Sistema no és la de la festa celebrada sinó de 8 dies abans.

 

Festa de la Santíssima  Trinitat.  2021.  Any B.

 Avui la Mireia, quan ha arribat a casa seva, ha fet un petó a la seva mare, que l’esperava per dinar.

La Mireia no és especialment petonera, però tampoc s’està de besar la seva mare de tant en tant. Sap que li agrada.

Mentre dinaven, la Mireia s’ha adonat que la seva mare se la mirava amb un somriure diferent, carregat de complicitat. Com que ella, la Mireia, no deia res, al final la seva mare li ha preguntat, com qui fa una pregunta qualsevol:

‒És més jove o més gran que tu?

La Mireia, dissimulant, li respon:

‒De qui parles?

‒Jo no el conec. Per això t’ho pregunto; si m’ho vols dir, és clar.

‒Si no t’expliques millor...

‒Au va... Mireia...

 

A la Mireia li feia una mica de ràbia que la seva mare hagués endevinat tan aviat que estava enamorada. Per això li va preguntar:

‒Com ho has conegut?

‒Per la manera com m’has fet el petó.

‒Una altra vegada no te’n faré cap...

‒Que no ho saps que quan una, o un, està enamorat, vessa amor?

‒No li diguis res al pare.

‒Prefereixes que ho descobreixi per si mateix o que se n’assabenti pel algú altre? Estaria tan feliç si li diguessis tu mateixa...

‒No ho sé... És cosa meva. De moment no diguis res...

...

Va acabar de dinar i se’n va anar de seguida a la seva habitació a escoltar música. Molta música. I mentrestant somiava...

Tot somiant, hi havia un pensament que no se’l podia treure del cap: Per què l’amor de debò mai no és cosa només de dos sinó de tres, i el tercer és multitud? Serà veritat que els enamorats vessem amor?

Al vespre, a l’hora de sopar, hi havia també el pare, i la primera cosa que va dir‒li la Mireia, fent‒li un petó, és que tenia promès.

El pare simplement li va dir:

‒Gràcies per dir-m’ho.
I també gràcies perquè, si tireu endavant, serà com si tinguéssim un altre “fill”.
Però sàpigues una cosa: això és una cosa exclusivament teva; nosaltres només respectarem el que tu decideixis.

Eixut, aquest pare meu! ­­­­‒va pensar la Mireia.
Però ella sabia perfectament que aquelles sòbries paraules eren la seva manera d’expressar un amor absolutament respectuós, que és el que ella sempre havia demanat. És com si li hagués dit: “El nostre amor per tu ara consisteix en acceptar el que tu decideixis sobre la teva vida”.
I va recordar l’interrogant impertinent de quan estava somiant: “Per què l’amor mai no és cosa només de dos? Quin misteri!”
Però, li agradava que fos així.

 

Diumenge vinent, PENTECOSTA. B.

 

Nota. APUNTS es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració durant la setmana. Per tant la data posada automàticament pel Sistema no és la de la festa celebrada sinó de 8 dies abans.

  PENTECOSTA. Any B.

La Roser i en Miquel són un matrimoni com tants d’altres. Es van casar en l’esclat de l’amor juvenil. D’això ja fa molts anys. Després, lentament, es va anar esbravant aquell amor primaverenc i un clima de tardor hivernal anava agrisant-ho tot. Més que conviure, coexistien.

En cap moment no van pensar en separar-se. No calia: les seves vides caminaven paral·leles, sense gaires ingerències mútues. Cadascú amb el seu geni; cadascú amb els seus centres d’interès; cadascú amb el seu JO impermeable.

 

Però la vida és bona pedagoga i ens va madurant, a vegades suaument, a vegades a cops de puny.

A la Roser i en Miquel se’ls ha anat fent difícil viure independents l’un de l’altra. Sobretot en Miquel ha esdevingut incapaç de ser autosuficient, i la Roser no ha dubtat cap moment sobre qui havia de fer-se càrrec d’ell. És el meu home, es diu a si mateixa i a tothom. “Sóc la seva dona i mentre el pugui cuidar, ell no anirà a una residència”, sol dir.

 

Ara la Roser viu totalment ocupada amb en Miquel. Tot el que fa o deixa de fer és pensant en ell. Fins i tot quan s’hi enfada, és pel seu bé. No s’avorreix mai perquè sempre ha d’estar pendent d’ell. Seria ben exacte si algú digués que ara, per a la Roser, en Miquel és la seva vida.

I en Miquel a vegades li diu: Tinc sort de tu. Si no fossis tu, què passaria amb mi?

 

L’experiència de la debilitat ha despertat una nova forma d’amor. Un amor que no neix de la força exuberant de la primavera sinó del caliu quasi imperceptible d’una llar d’hivern.

Les vides d’en Miquel i la Roser són com aquells fruits de tardor, ja madurs i dolços, que estan a punt de convertir-se en llavor.

 

Per estrany que pugui semblar, és l’experiència de la debilitat compartida allò que els ha fet descobrir la bellesa d’un amor no possessiu, alliberat i alliberador, fruit només d’una generositat lliurement decidida.

És com l’oreig de l’Esperit, que no saps d’on ve ni a on va, però que fa possible viure content.

Ells, segurament, ni tan sols hi descobreixen cap presència de l’Esperit. Per a ells, això és normal.

Però, precisament perquè això els sembla normal, els qui ens ho mirem des de fora hi reconeixem la presència de l’Esperit, en forma d’Amor; un amor net, generós, que no perdona perquè no s’ofèn, incondicional.

 

La Pentecosta, per als Jueus, era la festa dels Fruits. Els Cristians en diem Pasqua granada. Com en Miquel i la Roser. 

 

 

Dimenge vinent, l'Ascensió de Jesús. Any B.

 

Ascensió.

Nota. APUNTS es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració durant la setmana. Per tant la data posada automàticament pel Sistema no és la de la festa celebrada sinó de 8 dies abans.

 

(Continuació i final)

 

En un grup de catequesi... (6/6).

Quan la catequista va arribar, ja hi havia tres dels set nois i noies del grup. Ja havien encès el llantió que els havia acompanyat durant força dies, i tenien els ulls enganxats a la seva flama. Ni tan sols van mirar la senyoreta per saludar-la. Només un li va preguntar:

Nen/a     
Senyoreta: si la flama no s’apaga mentre estem aquí, ens podrem quedar una estona més?

La catequista va entendre de seguida la situació, i va comprovar que, efectivament, la flama estava a punt de cremar tota la cera del llantió. També va veure que seria impossible parlar de qualsevol dels temes de la catequesi. Els tres nois, i els que van arribar després, estaven només pendents de l’evolució d’aquella flama que s’apagaria d’un moment a l’altre. En un silenci total, quasi sense respirar per no provocar cap moviment de l’aire, miraven aquella flama amiga que s’anava extingint. De sobte, com qui ha trobat una gran solució a un gran problema, un d’ells va dir:

Nen/a     
Senyoreta: podríem encendre en aquesta flama els llantions que ens va portar l’altre dia!

Catequista      
Bona idea!

Un dels nens va prendre de seguida un d’aquells llantions, i va preguntar:

Nen/a     
Puc posar-hi el meu nom?

I sense esperar resposta, va escriure el seu nom a la part de sota del llantió.

Nen/a     
Per què escrius el nom aquí sota? Aquí no es pot llegir!

Nen/a     
És igual. Així cremarà tota la cera abans que es cremi el meu nom.

Totes les noies i nois del grup van escriure el seu nom a la part de sota del seu llantió. Després, un va intentar encendre’l en la flama del llantió. Oh! Impossible! Aquella flama era ja massa petita, i estava al fons del vas de vidre que formava el llantió, i els altres llantions eren massa grossos per arribar a la dèbil flama. Els nens va experimentar una profunda decepció. Què podien fer? I quedava tan poc temps!
Però aviat un d’ells va tenir una idea genial: va agafar un tros de paper, el va cargolar, i el va encendre en la petita flama. Va haver-hi un esclat d’alegria mentre ell mostrava, com un trofeu, el paper encès. Amb el paper encès va poder encendre el llantió de la senyoreta i dos més.

Nen/a     
Fem un altre paper per encendre els altres llantions.

Nen/a     
Per què? Ara ja els podem encendre amb el llantió de la senyoreta. És la mateixa flama!

Catequista      
Com vulgueu. Podem fer un altre paper o encendre els altres llantions amb els que ja són encesos.

Nen/a     
Senyoreta: a mi m’agradaria més encendre el meu llantió en el seu.

Tots van encendre el seu llantió en el de la catequista. Aquesta va adonar-se perfectament del que significava aquest gest tan senzill però tan eloqüent; i no va poder evitar que unes llàgrimes li brillessin als ulls. Quasi al mateix moment la flama amiga del llantió de vidre es va apagar, i aquells nois i noies, com impulsats per un ressort automàtic, van deixar els seus llantions a la taula i es van posar a aplaudir.

Catequista      
Hem aplaudit de joia o de pena?

Nens
Les dues coses, senyoreta. De pena, perquè s’ha apagat. I d’alegria, perquè tota la cera s’ha convertit en llum. I ara hi ha vuit flames per comptes d’una.

Catequista      
Ben cert: una vida així, que es dóna del tot, mereix ser aplaudida.

Després, acabant la trobada de catequesi, cadascú va endur-se a casa el llantió que portava el seu nom. I van fer un pacte entre ells: no deixarien apagar aquelles flames, que simbolitzaven les seves vides.

 

Diumenge vinent, 6 de Pasqua. B.

 

Nota. APUNTS es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració durant la setmana. Per tant la data posada automàticament pel Sistema no és la de la festa celebrada sinó de 8 dies abans.

 

RELECTURES.

(Continuació)

En un grup de catequesi... (5/6).

 

Avui la catequista ha preparat un “número especial” per a la trobada de catequesi. El llantió que havia encès dies enrere per explicar la resurrecció s’havia convertit en un element central en el grup de catequesi. Per això avui la catequista s’ha presentat amb vuit llantions nous: un per a cada un dels nois i noies, més un per a ella. Són llantions un xic grossos, blancs, rodons, i no necessiten cap vas de vidre. També ha portat uns retoladors especials per escriure sobre cera. Els nens s’han adonat de seguida que aquells llantions eren per a ells i, en veure els retoladors, un d’ells ha preguntat de seguida:

Nen/a     
Senyoreta: hi puc fer un dibuix?

Catequista      
Jo els havia portat per fer una altra cosa. Què us vaig demanar, l’últim dia?

Nen/a     
Que féssim una llista de persones bones.

Catequista      
Més exactament us vaig dir una llista de persones que ens ajuden a gaudir de la vida. Si us sembla, la podríem fer avui, i escriure el seus noms aquí, al llantió de cadascú. Però, perquè quedi ben bonic, us aconsello d’escriure-ho primer en un foli, ordenar-los, veure quants n’hi ha, i després copiar-los al llantió. Què us sembla?

Nen/a     
Senyoreta: podem copiar-nos?

Catequista      
És clar que sí. Això no és cap examen! Ajudem-nos a veure les persones que ens ajuden a gaudir de la vida.

Nen/a     
Què vol dir “gaudir de la vida”, senyoreta?

Nen/a     
Vol dir allò que ens diverteix.

Catequista      
En certa manera, sí. Però ara pensem només en les persones.

Nen/a     
A mi em diverteix jugar a futbol.

Catequista      
Hi jugues sol?

Nen/a     
Amb els amics...

Catequista      
Doncs així, no hi posis “futbol” sinó els noms dels amics amb qui jugues.

Nen/a     
Ah! Només persones! Les persones que ens ajuden...?

Catequista      
Exacte. Només persones. Si hi ha coses que us agraden, penseu en les persones que les fan, o que les venen, o que us les donen...

Nen/a     
Ui, senyoreta!!! Així serà una llista molt llarga!

Catequista      
Per això us he dit de fer-la primer en un paper...

Els nens van començar a escriure. Després d’escriure alguns noms, miraven què havien escrit els altres i si s’havien descuidat d’algú. Aquella llista va resultar sorprenent. Alguns van demanar més paper. Les llistes s’anaven fent llargues, i més llargues: des dels pares als companys d’escola, passant pels qui ens fan possible tenir aigua a casa, electricitat, internet... Escombriaires, botiguers, guardes urbans, infermeres, metges, mestres...
Un nen va adonar-se que a la llista de la senyoreta hi havia els seus noms.

Nen/a     
Senyoreta: nosaltres l’ajudem a disfrutar de la vida?

Catequista      
Molt més del que us pugueu imaginar!

Aquelles noies i nois van descobrir coses importants: que no acabava mai la llista de persones que els ajudaven a gaudir de la vida; que vivim en un mar de vida donada i vida rebuda; que la nostra vida ens ve d’una multitud de persones que ni ens coneixen ni coneixem, però que sense elles no podríem viure bé. Van adonar-se que qualsevol llista tancada seria injusta, perquè el do de la vida ens arriba des de moltíssimes persones desconegudes, llunyanes, àdhuc desaparegudes...
La flama de la nostra vida neix d’una cera que l’univers enter ha anat convertint en el llantió que ara som o podem ser nosaltres. I la nostra llum donada, com la d’aquests llantions, continuarà per sempre en l’oceà de vida que creix permanentment.

(Continuarà)

 

Diumenge vinent, 5è. de Pasqua. B.

 Nota. RELECTURES es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració durant la setmana. Per tant la data posada automàticament pel Sistema no és la de la festa celebrada sinó de 8 dies abans.

 

RELECTURES.

(Continuació)

En un grup de nens de catequesi... (4/6).

Sense preguntar res, els nens, quan s’han trobat al lloc de la catequesi, ja han encès el llantió que els ha acompanyat aquests últims dies. Recordant allò que els havia dit la catequista en l’última trobada, un dels nens ha preguntat:

Nen/a     
Senyoreta: si Jesús va donar del tot la seva vida (és a dir: que va morir), com podia fer de pastor de la gent?

Catequista      
Això que dius és molt important, però no sé si us ho sabré explicar bé. Fixeu-vos en aquest llantió: la cera s’està convertint en llum. Però, quan tota la cera s’hagi cremat, hi hauria alguna manera que continués aquesta llum?

Nen/a     
Posant-hi més cera.

Catequista      
Sí! Molt bé! De fet hi ha llantions de cera líquida, per poder fer això que dius. Però fixeu-vos en el que faré ara. (La catequista va agafar un altre llantió i, acostant-lo a la flama, el va encendre). Què ha passat?

Nen/a     
Que hi ha dues flames.

Catequista      
Ben cert. Hi ha dues flames, però aquesta segona és una extensió o una continuació de la primera. Aquesta segona és la mateixa primera que s’ha escampat. Les flames són així: escampen la seva llum quan les toca alguna cosa que també pot cremar. Podríem encendre amb aquesta flama milers i milions d’altres flames sense que aquesta primera perdés res de la seva llum.
Amb la vida donada passa una cosa semblant. La vida no es gasta quan es dóna. Només és necessari que la “toqui” algú que també estigui disposat a donar també la seva vida.
Tu preguntaves com pot fer de pastor, Jesús, si ha donat la seva vida. Doncs mira: com aquesta flama. Podríem dir que aquest primer llantió és el “bon pastor” de tots els llantions que hi encenguem. I quan s’acabi la seva cera, la seva flama continuarà viva i lluminosa en totes les altres flames que hi hàgim encès.

Nen/a     
Que xulo! I com va néixer la primera vida donada? Va ser la de Jesús?

Catequista      
Jesús parlava molt sovint del seu Pare. Però quan Jesús parlava del seu Pare no es referia sobretot a St. Josep sinó a Déu. A Déu no el podem veure, però quan ens fem preguntes com aquesta que has fet tu, és perquè ens adonem que hi ha d’haver una “font de la vida que es dóna”. Podem donar diferents noms a aquesta font. Jesús li deia Pare.

Nen/a     
No ho entenc. Jesús tenia dos pares?

Catequista      
En certa manera, sí. Com tots nosaltres. Tots tenim uns pares que ens han donat aquest cos que ara tenim. Aquest cos té vida: una vida que ens permet créixer i fer-nos lliures.
Però amb la llibertat passa una cosa molt interessant: ens permet decidir una d’aquestes dues coses: voler la nostra vida només per a nosaltres, o, com aquest segon llantió, acostar-nos a la gent perquè s’encengui en nosaltres la seva “flama”. Aleshores, també la nostra vida es va convertint en vida que es dóna. Quan ens fem vida que es dóna, connectem sobretot amb la font de la vida, que és com un “segon Pare”.

       ...

Nen/a     
Senyoreta: jo quan sigui gran vull tenir molts fills.

Catequista      
Per què?

Nen/a     
Perquè m’agrada la vida. És una cosa molt xula!

Catequista      
La vida és la cosa més meravellosa i bonica que existeix. Però també has de saber dues altres coses més:
Primera: abans d’arribar a ser vida donada, necessitem moltes coses. Això ho hem de tenir en compte pensant en els altres. La nostra vida forma part de la Vida que hi ha a tota la Terra, i hem d’ajudar a que sigui equilibrada.
Segona: tenim moltíssimes maneres de fer-nos vida donada. "Tenir fills" és una manera molt bonica, però n’hi moltes d’altres. Podem donar o dedicar la nostra vida per a millorar la vida dels altres o la vida de tota la Terra. Hi ha molta gent que pateix; hi ha molta gent que no sap estimar; molta gent que no se sent estimada; gent que no gaudeix de la vida per culpa de les injustícies o del mal que els fan altres éssers humans. Fixeu-vos en Jesús: no va tenir fills, però va donar la seva vida per ajudar tothom a gaudir de la vida.

Nen/a     
Això és també el que fa Vtè. eh! Senyoreta?

Catequista      
Ets molt amable. Us proposo una cosa: fer una llista de totes les persones que, a cada un de nosaltres, ens ajuden a gaudir de la vida. A veure quantes en trobem! Ho podríem fer el pròxim dia.

(Continuarà).

 

 

Diumenge vinent: 4rt. diumenge de Pasqua. B.

Nota. RELECTURES es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració durant la setmana. Per tant la data posada automàticament pel Sistema no és la de la festa celebrada sinó de 8 dies abans.

 RELECTURES.

 

(Continuació)

En un grup de catequesi... (3/6).

El llantió que havien encès els dies anteriors continuava tenint cera. Per això el van tornar a encendre. Els agradava de fer catequesi al voltant d’una flama viva. Recordant les paraules que havia dit la catequista en la trobada anterior, van continuar les preguntes per entendre una mica més la resurrecció.

Nen/a     
Això dels “ulls del cor” no ho entenc. Quins són els ulls del cor?

Catequista      
És una manera de dir que, quan estimem, la nostra vida va prenent la forma de vida donada o vida ressuscitada. I en la mesura que ens anem fent vida donada també podem “veure” la vida donada de les persones que estimen o ressusciten.

Nen/a     
Continuo sense entendre-ho. Què podem veure amb els ulls del cor?

Catequista      
Us ho explicaré amb un exemple molt clar: si aneu a veure un partit de futbol, notareu que els aficionats veuen els jugadors de manera molt diferent. ¿Com pot ser això? És que, a més dels ulls de la cara, cada aficionat es mira el partit també amb els ulls del cor. Cada aficionat estima el seu equip, i això li fa veure sobretot les seves coses bones i passar per alt les dolentes. I, com que l’equip que ell estima està lluitant contra un rival, els ulls del cor també el porten a veure sobretot les coses dolentes del rival i a no valorar les bones.

Nen/a     
Això sí que ho entenc. El Barça és el millor.

Catequista      
És el millor per tu, perquè l’estimes.
Si decidim estimar tothom, de seguida ens adonarem que hi ha una gran quantitat de persones bones, i que són precisament les que fan viure el món.
Veurem (amb els ulls del cor) que aquells que han gastat del tot la seva vida per a construir un món millor no han perdut la seva vida sinó que, en forma de vida donada, continuen “vivint” en el món que ells han ajudat a construir.

Nen/a     
Si han gastat del tot la seva vida, encara que sigui per construir el món, s’hauran quedat sense vida. Com poden continuar vivint?

Catequista      
És un xic difícil d’explicar això. I també és difícil d’entendre...

Nen/a     
Jo l’he entesa molt bé, senyoreta. És com allò que passa amb els meus pares.

Catequista      
I què passa amb els teus pares?

Nen/a     
Com que treballen molt i es cansen molt, i a vegades pateixen, jo un dia els vaig preguntar per què ho feien. I el pare em digué que ho feien per mi, perquè jo fos molt feliç. Jo els vaig dir que no ho fessin; que busquessin de ser feliços ells. I sap, senyoreta, què em van respondre?...

Catequista      
“Que allò que els feia més feliços a ells era precisament que tu fossis feliç”...

Nen/a     
... I com ho sap que em van dir això?!

Catequista      
Això ho sabem totes les mares i pares...
I ara m’agradaria que ens expliquessis per què s’assemblen aquesta resposta dels teus pares i el que jo us estava explicant.

Nen/a     
És el mateix. Els meus pares, encara que a vegades pateixin, són feliços si jo sóc feliç. I, és clar: Jo sempre sóc feliç perquè ells en saben molt de fer-me feliç. Per això m’agradaria viure molt de temps... per a ells.
Passa el mateix amb els que estimen el món. Com que el món durarà sempre...
¿Eh, que és això el que ens volia dir, senyoreta?

Catequista      
Doncs, sí. I no saps com em fa feliç que ho hagis entès tan bé!

Nen/a     
Senyoreta: Els polítics estimen el món? El meu pare diu moltes vegades que hi ha polítics que ens fan mal...

Catequista      
La Política és l’art de saber conviure. Com que tots convivim, tots som, d’alguna manera, polítics.
Som bons polítics si ajudem a conviure; som mals polítics si dificultem la convivència.
També escollim algunes persones perquè es dediquin directament a solucionar els problemes de convivència. Són polítics professionals. Són bons, si busquen el bé dels pobles, sense aprofitar-se ni abusar de la confiança que se’ls ha donat; si no, són dolents.

Nen/a     
Jesús era polític?

Catequista      
Al país on vivia Jesús, dels polítics sovint en deien pastors del poble. Jesús va fer notar que hi havia pastors que s’aprofiten del poble per viure millor ells. D’aquests va dir que eren lladres i bandolers.
També hi ha pastors que dediquen tota la seva vida a servir el poble, i donen la vida per al poble. És el que va fer Jesús.
Per això, com que havia donat plenament la seva vida per al poble, molta gent va començar a anomenar-lo el Bon Pastor.

(Continuarà)

 

Diumenge vinent, 3er. de Pasqua. B.

 

 

RELECTURES.

 

En un grup de nens de catequesi... (2/6).

 

Nen/a     
Senyoreta: podem tornar a encendre el llantió de l’altre dia? Va ser molt guai!

Catequista      
I tant!... Ens farà companyia.

Nen/a     
Senyoreta: Si després d’encendre aquest llantió, nosaltres marxéssim, ningú no veuria que aquesta cera es torna llum. Cremaria per res... Seria com si es perdés.

Catequista      
Això que dius és molt i molt important. La vida humana (la nostra vida) es pot convertir en amor. Però per poder estimar, hi ha d’haver algú que es deixi estimar. Sense els altres, no podríem convertir la nostra vida en amor. Per això el vertader amor té dues cares: estimar i deixar-se estimar. No estimem realment una persona si no ens deixem estimar per ella.

Nen/a     
Això no ho entenc. A la nostra classe hi ha un nen que no vol ser amic de ningú. Però els altres no li hem fet res, i volem ser amics seus.

Catequista      
M’agrada que em feu preguntes; però amb les vostres preguntes m’obligueu a dir coses molt difícils per vosaltres, perquè encara sou massa petits. Heu de saber una cosa: sovint diem que estimem, però no estimem de veritat. A vegades hi ha persones que diuen que estimen una altra, però en realitat només intenten dominar-la. Per això hi ha persones que tenen por de ser estimades, perquè han tingut la mala experiència de ser dominades per altres persones que deien que les estimaven.
Ho heu de saber: la paraula “estimar” és molt bonica, però per estimar de debò, primer cal fer-ne un llarg i difícil aprenentatge. I com que la paraula és tan bonica, a vegades la fem servir per amagar altres coses no gaire bones.

Nen/a     
Els 12 deixebles de Jesús no l’estimaven gaire, eh senyoreta? El van abandonar quan més els necessitava!

Catequista      
Ells es pensaven que l’estimaven molt, perquè ho havien deixat tot per ell. La veritat és que ells necessitaven un líder, i pensaven que Jesús ho podia ser. L’estimaven com a líder, però encara no havien aprés a estimar-lo com a persona. En realitat, volien utilitzar-lo. Quan van veure que Jesús no volia ser cap líder, el van abandonar. Però tots, fora Judes, van anar aprenent a "estimar", i van tornar.

Nen/a     
I per què no ho volia ser, de líder?

Catequista      
Els Deixebles eren bones persones: estimaven el seu poble. El seu poble era esclavitzat per soldats romans i per altres persones poderoses. Per això buscaven un líder que lluités contra els soldats romans i contra els poderosos que els dominaven.

Nen/a     
És molt normal. Jo també ho faria.

Catequista      
Sí: estimar el nostre poble està molt bé. Però també els Romans estimaven el seu poble i per això el van voler convertir en un Imperi que dominés els altres pobles...
Veieu? L’amor al seu poble no era vertader amor, perquè feia mal als altres pobles. L’amor només és vertader si arriba a tothom: a totes les persones i a tots els pobles.
Jesús estimava tothom, fins i tot aquelles persones que molts tenien per dolentes. No volia ser un líder per fer guerra sinó que buscava la Pau. Per això us he dit que, per estimar de debò, cal temps per aprendre’n. Els 12 deixebles no en van aprendre fins al final, i encara no tots.

       ...

Nen/a     
A la missa, el mossèn ha llegit en un llibre que Jesús, quan ja havia ressuscitat, es va presentar als deixebles, i tenia carn i ossos com nosaltres, i que el podien tocar perquè no era cap fantasma...

Catequista      
I això sembla el contrari del que us he explicat jo, eh? Però no ho és pas. Allò que està escrit als Evangelis és una manera de dir que Jesús ressuscitat és el mateix Jesús que ells havien conegut abans.
Com la majoria de gent, també els deixebles pensaven que, amb la mort, la vida desapareix. Fixeu-vos en la cera d’aquest llantió: mentre crema, va desapareixent. Però nosaltres veiem que no desapareix sinó que es converteix en llum: una llum que il·lumina les nostres cares i ens entra pels ulls.
La vida ressuscitada és real com ho és la llum d’aquest llantió. L’evangeli diu que Jesús els va ensenyar les mans i els peus perquè a les mans i als peus hi havia les ferides que li havien causat la mort. Ells, els deixebles, pensaven que per aquelles ferides Jesús havia perdut la seva vida; en canvi Jesús els vol fer entendre que per aquelles ferides els havia donat la seva vida i continuava donant-los-hi.

Nen/a     
Però aquells deixebles ¿van veure o no Jesús?

Catequista      
És clar que el van veure! Però no com quan tenia vida sinó en la forma de vida donada. La vida donada no es pot veure amb aquests ulls! Aquests ulls només poden veure les coses corporals. Veuen el cos. Si un cos es mou, diem: aquest cos té vida. Però la vida no la podem veure. Com tampoc no podem veure la llum.

Nen/a     
Tots veiem aquesta flama!...

Catequista      
Però la flama no és la llum. Els nostres ulls no poden veure directament la llum. Només veiem les coses quan la llum les toca. Veiem les coses gràcies a la llum, però no veiem la llum. Una cosa semblant passa amb la vida donada, o amb l’amor. No veiem directament l’amor; només el podem “veure” en les persones estimades. Per exemple: jo no veig l’amor que us tenen el vostres pares; però, és clar: si els vostres pares no us estimessin, ara vosaltres no seríeu aquí, i ni tan sols existiríeu. Per això podríem dir que la vida donada, o l’amor, només els podem “veure” amb els ulls del cor.

(Continuarà)