Diumenge 15è. de durant l'any A.

 

Diumenge 15 de durant l’Any A.

 

EVANGELI. (Mateu 13,1-23).

(En blau allò que correspon a la versió llarga)

 

Aquell dia, Jesús sortí de casa

i s’assegué vora el llac.

Era tanta la gent que es reuní entorn d’ell,

que pujà a una barca i s’hi assegué.

Tota la gent es quedà vora l’aigua

i ell els parlà llargament en paràboles.

Digué:

“El sembrador va sortir a sembrar.

Tot sembrant, una part de la llavor caigué arran del camí;

vingueren els ocells i se la menjaren.

Una part caigué en un terreny rocós, on hi havia poca terra;

de seguida va néixer,

ja que la terra era poc fonda,

però, com que no tenia arrels,

quan sortí el sol, amb la calor s’assecà.

Una part caigué entre els cards;

però els cards van créixer i l’ofegaren.

Una part caigué a la terra bona, i donà fruit:

o cent, o seixanta o trenta.

Qui tingui orelles, que ho senti”.

 

Els deixebles s’acostaren i li preguntaren:

¿Per què els parleu en paràboles?

Ell respongué:

“Déu us fa a vosaltres el do

de conèixer els secrets del Regne,

però a ells, no.

 

Als qui tenen,

Déu els donarà encara més i en tindran a vessar;

però als qui no tenen,

els prendrà fins allò que els queda.

 

Jo els parlo en paràboles perquè,

tot hi veure-hi, no veuen res;

tot i sentir-hi, no senten ni entenen res.

 

En el cas d’ells es compleix aquella profecia d’Isaïes que deia:

Per més que escolteu, no entendreu res;

per més que mireu no veureu res.

El cor d’aquest poble s’ha fet insensible;

s’ha tornat dur d’orella i s’ha tapat els ulls,

no fos cas que,

si els seus ulls hi veien,

les seves orelles hi sentien

i els seu cor arribava a entendre,

es convertissin, i jo els retornés la salut.

 

Però els vostres ulls i les vostres orelles

si que són feliços de poder veure i poder sentir.

 

Us ho dic amb tota veritat:

molts profetes i justos

desitjaven veure el que vosaltres veieu,

però no ho veieren;

desitjaven sentir el que vosaltres sentiu,

però no ho sentiren.

 

Escolteu, doncs, vosaltres

què vol dir la paràbola del sembrador.

La llavor sembrada arran del camí

vol dir que,

a tots aquells que escolten la predicació del Regne

però no l’entenen,

el Maligne els pren la llavor sembrada en els seus cors.

 

La llavor sembrada en un terreny rocós

vol dir aquells que reben amb alegria

la predicació del Regne així que la senten,

però només per un moment.

No arrela dintre d’ells,

i tan bon punt es troben amb dificultats

o amb persecucions per la paraula que havien rebut,

sucumbeixen de seguida.

 

La llavor sembrada en mig dels cards

vol dir aquells que han sentit la predicació del Regne,

però les preocupacions del món present

i la seducció de les riqueses

l’ofeguen i no dóna fruit.

 

La llavor sembrada en terra bona

vol dir aquells que han sentit la predicació del Regne

i l’han entesa;

i per això dóna fruit: o cent, o seixanta, o trenta”.

 

 

RELECTURES.

 

“... els vostres ulls i les vostres orelles

sí que són feliços de poder veure i poder sentir...”

 

En Martí i en Jordi.

 

Per una casual casualitat, dos antics amics s’han trobat avui en un restaurant, i han dinat junts. Després de parlar de records passats, la conversa ha pres calat.
 

En Martí, que és metge, ha parlat de la seva col·laboració en l’associació projecte home. Va començar a participar‒hi a rel d’un fill seu que va poder desenganxar‒se de la droga.

En Jordi, que és arquitecte, comenta:

 

‒Això del projecte home deu ser una bona cosa, però ara jo ja estic de tornada de tot. Mira: en realitat els humans som com els núvols que no porten pluja: tal com es fan es desfan. No sabem d’on venim ni a on anem... En realitat, no venim ni anem enlloc. No som; simplement existim durant un temps, i cadascú s’ho va “amanint” amb l’oli que té: digues‒ne droga, religió, feina, esport, política, viatges...

 

‒Potser sí ‒va respondre en Martí‒. Però jo no miro tan lluny. Si mires el que pots veure, queda clar d’on venim. De fet, som un producte: pares, avis, besavis... i pots anar reculant tant com vulguis. No sé com va començar tot plegat, ni si va haver‒hi un començament. Tant se val...  Però no puc dubtar de que sóc aquí, i sóc hereu de milions d’anys de “construcció”. I això ho trobo molt interessant.

 

‒D’acord –replica en Jordi‒: Som hereus d’una llarga història. Però tot plegat no passa de ser una simple “casualitat”.

 

‒Mira: jo no la conec aquesta “senyora” –va respondre en Martí‒. Molts parlen de la casualitat com si fos l’explicació d’allò que no sabem explicar... Jo no tinc cap problema per acceptar que hi ha coses que no sé. Però hi ha moltes coses que sí que les sé, perquè les tinc davant dels nassos.

 

‒Però això no canvia res –va replicar en Jordi‒. Una vegada vaig fer els plànols d’un bloc de pisos. Vaig posar‒hi feina i il·lusió perquè era una obra important. La Constructora se’n va anar en orris, i tot s’ha perdut.
El que compte són els resultats. I quin és el resultat de tot plegat? Tots acabem a “l’arxiu”...

 

‒T’entenc, t’entenc... –va respondre en Martí‒. Però el teu cas és diferent del meu. Tu treballes amb cases; en canvi jo tinc la sort de treballar amb persones.
Saps una cosa? Quan recuperes un fill que estava enganxat... t’asseguro que t’adones de com tot ha valgut la pena. Encara que allà s’acabés el món... És igual. Quan t’adones que has ajudat a reconstruir una persona, ja no et cal mirar lluny. Allò que tens a primer terme et resulta més que suficient.

 

‒O sigui que, segons tu, el més important és no mirar més enllà del nas... –va murmurar escèpticament en Jordi.

 

‒Mira Jordi: He anat aprenent una cosa: com t’he dit abans, som un producte: el producte de milions d’anys d’evolució. Però també som constructors: constructors de persones. I és meravellós! Potser sigui una deformació meva professional perquè sóc metge... Però quan tinc davant meu un malalt que confia en mi per recuperar la salut, no sé mirar lluny. El tinc allà; a primer terme. I si aconsegueixes curar‒lo, això sol t’omple del tot, encara que no hi hagués res més... No es tracta de “lluny” o de “prop”, sinó del que veus o del que no veus. És a partir d’allò que veig que intueixo que deu haver‒hi més coses...

 

‒El que jo veig són “cases”, i t’asseguro que són la cosa més vulgar que et puguis imaginar –va rondinar en Jordi‒. Saps que la majoria de cases són per especuladors que valoren el que faig només pels quartos que en trauran?

 

‒Reconec que el teu cas és diferent –va acceptar en Martí‒. Però, en el fons, tot depèn de tu. Els humans no som “àngels”: necessitem cases per viure. I ens afecta molt la casa concreta on vivim. La casa és com una part del nostre cos. Durant un temps em va tocar fer visites domiciliàries. Quin panorama! Em venien ganes de fer‒me arquitecte... Tu pots dissenyar cases pensant en les cases, però també pots fer‒ho pensant en les persones que les habitaran. Darrere tot el que fem, sempre hi ha persones.

 

==========

Havien passat els minuts, i els dos antics companys havien de tornar a les seves ocupacions. Es van acomiadar amb una llarga i forta encaixada. No va ser tan efusiva com al començament. Aquella encaixada tenia alguna cosa de pols de força. I mirant‒se fixament, amb els ulls es deien l’un a l’altre: si ens tornem a trobar, aquesta conversa haurà de continuar, i ens farà amics per sempre, o estranys per sempre l’un a l’altre...

 

Diumenge 14 A.

 

EVANGELI. (Mateu 11,25-30).

 

En aquell temps Jesús digué:

“Us enalteixo, Pare, senyor del cel i de la terra,

perquè heu revelat als senzills

tot això que heu amagat als savis i entesos.

 

Sí, Pare: així us ha plagut a vós.

El Pare ho ha posat tot a les meves mans:

fora del Pare,

ningú no coneix veritablement el Fill;

igualment,

ningú no coneix veritablement el Pare

fora del Fill,

i d’aquells a qui el Fill el vol revelar.

 

Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats;

jo us faré reposar.

Accepteu el meu jou,

feu-vos deixebles meus,

que jo sóc benèvol i humil de cor,

i trobareu el repòs que tant desitjàveu,

perquè el meu jou és suau,

i la meva càrrega, lleugera.

 

 

“...heu revelat als senzills tot això que heu amagat als savis i entesos”.

 

La Trini va ser una dona com tantes altres dones del segle XX: un segle marcat per dues Guerres Mundials i, entre nosaltres, per la Guerra Civil, tan incívica. Un segle de dolors abundants per a molta gent.

 

També la Trini va estar marcada pel dolor; sobretot pel dolor més estúpid de tots: aquell que ens provoquem els uns als altres. No va gaudir gaire de l’amor, excepte del que ella va donar, que va ser moltíssim.

 

No obstant això, una peculiaritat seva, sobretot en els seus anys de plenitud, era l’alegria. No l’alegria esclatant de la rialla sinó l’alegria encomanadissa del somriure, de la cara afable, dels ulls de bondat.

Una vegada algú li va preguntar quin era el secret de la seva alegria permanent...

 

La Trini era una persona profundament religiosa. No era especialment il·lustrada. Com la majoria de dones del seu temps, havia après a escriure amb lletres els sons de les paraules, i sabia llegir i entendre allò que llegia, si eren escrits de devoció.

La seva devoció era expressió de la seva fe. Experimentava Déu com a suport, i sabia amb tota seguretat que ella no hauria pogut aguantar la seva pròpia vida sense aquest suport. En ella, això no era cap deducció sinó una vivència.

 

Allò que més l’horroritzava era que algun familiar o persona estimada, a causa d’algun mal sobrevingut o desgràcia, blasfemés contra Déu. Això la va portar a fer un oferiment sorprenent: al voltant dels 50 anys, d’una manera explícita i formulada, es va oferir a Déu per patir ella allò que, si ho patia algú altre del seu costat, el podria portar a blasfemar o renegar.

 

I va resultar que aquest “oferiment per patir” es va convertir en el secret de la seva alegria. Ella ho va explicar així: Si pateixo, penso que Déu ha acceptat el meu oferiment, i això em fa contenta; i si no pateixo, també estic contenta perquè res no em fa mal.

 

La majoria de savis i entesos del segle XX i actuals, si analitzessin la religiositat de la Trini i el seu sorprenent oferiment, hi trobarien sens dubte multitud d’explicacions: mecanismes de defensa, desigs reprimits, il·lusions frustrades, pors dissimulades, interessos inconfessables, pulsions de mort, impulsos de vida, mecanismes de compensació... I és que avui coneixem tan bé la vida humana que, com fan els físics amb la matèria, la podem seccionar fins a descobrir‒ne els seus més íntims components. Avui, amb l’Antropologia, la Psicologia profunda, la Psicoanàlisi, el Conductisme,... podem destriar de tal manera cada acció i cada comportament humà, que tot quedi científicament explicat.

Hem creat la “Civilització del Coneixement”, i ja no queda cap sentiment o actitud humana sense la corresponent explicació. Sobre l’ésser humà ho saben (quasi) tot, i ho podem explicar (quasi) tot.

 

(Quasi) tot, menys una cosa: l’alegria d’algunes persones que pateixen; la valentia d’algunes persones dèbils; la pau d’alguns dels cors humiliats; la generositat d’alguns pobres... Potser tampoc sapiguem explicar l’esperança d’alguns indignats.

 

Diumenge vinent, festa de la Santíssima Trinitat.

 

Nota. RELECTURES es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració durant la setmana. Per tant la data posada automàticament pel Sistema no és la de la festa celebrada sinó de 8 dies abans.

 

Festa de la Santíssima  Trinitat.  2021.  Any B.

 Avui la Mireia, quan ha arribat a casa seva, ha fet un petó a la seva mare, que l’esperava per dinar.

La Mireia no és especialment petonera, però tampoc s’està de besar la seva mare de tant en tant. Sap que li agrada.

Mentre dinaven, la Mireia s’ha adonat que la seva mare se la mirava amb un somriure diferent, carregat de complicitat. Com que ella, la Mireia, no deia res, al final la seva mare li ha preguntat, com qui fa una pregunta qualsevol:

‒És més jove o més gran que tu?

La Mireia, dissimulant, li respon:

‒De qui parles?

‒Jo no el conec. Per això t’ho pregunto; si m’ho vols dir, és clar.

‒Si no t’expliques millor...

‒Au va... Mireia...

 

A la Mireia li feia una mica de ràbia que la seva mare hagués endevinat tan aviat que estava enamorada. Per això li va preguntar:

‒Com ho has conegut?

‒Per la manera com m’has fet el petó.

‒Una altra vegada no te’n faré cap...

‒Que no ho saps que quan una, o un, està enamorat, vessa amor?

‒No li diguis res al pare.

‒Prefereixes que ho descobreixi per si mateix o que se n’assabenti pel algú altre? Estaria tan feliç si li diguessis tu mateixa...

‒No ho sé... És cosa meva. De moment no diguis res...

...

Va acabar de dinar i se’n va anar de seguida a la seva habitació a escoltar música. Molta música. I mentrestant somiava...

Tot somiant, hi havia un pensament que no se’l podia treure del cap: Per què l’amor de debò mai no és cosa només de dos sinó de tres, i el tercer és multitud? Serà veritat que els enamorats vessem amor?

Al vespre, a l’hora de sopar, hi havia també el pare, i la primera cosa que va dir‒li la Mireia, fent‒li un petó, és que tenia promès.

El pare simplement li va dir:

‒Gràcies per dir-m’ho.
I també gràcies perquè, si tireu endavant, serà com si tinguéssim un altre “fill”.
Però sàpigues una cosa: això és una cosa exclusivament teva; nosaltres només respectarem el que tu decideixis.

Eixut, aquest pare meu! ­­­­‒va pensar la Mireia.
Però ella sabia perfectament que aquelles sòbries paraules eren la seva manera d’expressar un amor absolutament respectuós, que és el que ella sempre havia demanat. És com si li hagués dit: “El nostre amor per tu ara consisteix en acceptar el que tu decideixis sobre la teva vida”.
I va recordar l’interrogant impertinent de quan estava somiant: “Per què l’amor mai no és cosa només de dos? Quin misteri!”
Però, li agradava que fos així.

 

Diumenge vinent, PENTECOSTA. B.

 

Nota. APUNTS es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració durant la setmana. Per tant la data posada automàticament pel Sistema no és la de la festa celebrada sinó de 8 dies abans.

  PENTECOSTA. Any B.

La Roser i en Miquel són un matrimoni com tants d’altres. Es van casar en l’esclat de l’amor juvenil. D’això ja fa molts anys. Després, lentament, es va anar esbravant aquell amor primaverenc i un clima de tardor hivernal anava agrisant-ho tot. Més que conviure, coexistien.

En cap moment no van pensar en separar-se. No calia: les seves vides caminaven paral·leles, sense gaires ingerències mútues. Cadascú amb el seu geni; cadascú amb els seus centres d’interès; cadascú amb el seu JO impermeable.

 

Però la vida és bona pedagoga i ens va madurant, a vegades suaument, a vegades a cops de puny.

A la Roser i en Miquel se’ls ha anat fent difícil viure independents l’un de l’altra. Sobretot en Miquel ha esdevingut incapaç de ser autosuficient, i la Roser no ha dubtat cap moment sobre qui havia de fer-se càrrec d’ell. És el meu home, es diu a si mateixa i a tothom. “Sóc la seva dona i mentre el pugui cuidar, ell no anirà a una residència”, sol dir.

 

Ara la Roser viu totalment ocupada amb en Miquel. Tot el que fa o deixa de fer és pensant en ell. Fins i tot quan s’hi enfada, és pel seu bé. No s’avorreix mai perquè sempre ha d’estar pendent d’ell. Seria ben exacte si algú digués que ara, per a la Roser, en Miquel és la seva vida.

I en Miquel a vegades li diu: Tinc sort de tu. Si no fossis tu, què passaria amb mi?

 

L’experiència de la debilitat ha despertat una nova forma d’amor. Un amor que no neix de la força exuberant de la primavera sinó del caliu quasi imperceptible d’una llar d’hivern.

Les vides d’en Miquel i la Roser són com aquells fruits de tardor, ja madurs i dolços, que estan a punt de convertir-se en llavor.

 

Per estrany que pugui semblar, és l’experiència de la debilitat compartida allò que els ha fet descobrir la bellesa d’un amor no possessiu, alliberat i alliberador, fruit només d’una generositat lliurement decidida.

És com l’oreig de l’Esperit, que no saps d’on ve ni a on va, però que fa possible viure content.

Ells, segurament, ni tan sols hi descobreixen cap presència de l’Esperit. Per a ells, això és normal.

Però, precisament perquè això els sembla normal, els qui ens ho mirem des de fora hi reconeixem la presència de l’Esperit, en forma d’Amor; un amor net, generós, que no perdona perquè no s’ofèn, incondicional.

 

La Pentecosta, per als Jueus, era la festa dels Fruits. Els Cristians en diem Pasqua granada. Com en Miquel i la Roser. 

 

 

Dimenge vinent, l'Ascensió de Jesús. Any B.

 

Ascensió.

Nota. APUNTS es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració durant la setmana. Per tant la data posada automàticament pel Sistema no és la de la festa celebrada sinó de 8 dies abans.

 

(Continuació i final)

 

En un grup de catequesi... (6/6).

Quan la catequista va arribar, ja hi havia tres dels set nois i noies del grup. Ja havien encès el llantió que els havia acompanyat durant força dies, i tenien els ulls enganxats a la seva flama. Ni tan sols van mirar la senyoreta per saludar-la. Només un li va preguntar:

Nen/a     
Senyoreta: si la flama no s’apaga mentre estem aquí, ens podrem quedar una estona més?

La catequista va entendre de seguida la situació, i va comprovar que, efectivament, la flama estava a punt de cremar tota la cera del llantió. També va veure que seria impossible parlar de qualsevol dels temes de la catequesi. Els tres nois, i els que van arribar després, estaven només pendents de l’evolució d’aquella flama que s’apagaria d’un moment a l’altre. En un silenci total, quasi sense respirar per no provocar cap moviment de l’aire, miraven aquella flama amiga que s’anava extingint. De sobte, com qui ha trobat una gran solució a un gran problema, un d’ells va dir:

Nen/a     
Senyoreta: podríem encendre en aquesta flama els llantions que ens va portar l’altre dia!

Catequista      
Bona idea!

Un dels nens va prendre de seguida un d’aquells llantions, i va preguntar:

Nen/a     
Puc posar-hi el meu nom?

I sense esperar resposta, va escriure el seu nom a la part de sota del llantió.

Nen/a     
Per què escrius el nom aquí sota? Aquí no es pot llegir!

Nen/a     
És igual. Així cremarà tota la cera abans que es cremi el meu nom.

Totes les noies i nois del grup van escriure el seu nom a la part de sota del seu llantió. Després, un va intentar encendre’l en la flama del llantió. Oh! Impossible! Aquella flama era ja massa petita, i estava al fons del vas de vidre que formava el llantió, i els altres llantions eren massa grossos per arribar a la dèbil flama. Els nens va experimentar una profunda decepció. Què podien fer? I quedava tan poc temps!
Però aviat un d’ells va tenir una idea genial: va agafar un tros de paper, el va cargolar, i el va encendre en la petita flama. Va haver-hi un esclat d’alegria mentre ell mostrava, com un trofeu, el paper encès. Amb el paper encès va poder encendre el llantió de la senyoreta i dos més.

Nen/a     
Fem un altre paper per encendre els altres llantions.

Nen/a     
Per què? Ara ja els podem encendre amb el llantió de la senyoreta. És la mateixa flama!

Catequista      
Com vulgueu. Podem fer un altre paper o encendre els altres llantions amb els que ja són encesos.

Nen/a     
Senyoreta: a mi m’agradaria més encendre el meu llantió en el seu.

Tots van encendre el seu llantió en el de la catequista. Aquesta va adonar-se perfectament del que significava aquest gest tan senzill però tan eloqüent; i no va poder evitar que unes llàgrimes li brillessin als ulls. Quasi al mateix moment la flama amiga del llantió de vidre es va apagar, i aquells nois i noies, com impulsats per un ressort automàtic, van deixar els seus llantions a la taula i es van posar a aplaudir.

Catequista      
Hem aplaudit de joia o de pena?

Nens
Les dues coses, senyoreta. De pena, perquè s’ha apagat. I d’alegria, perquè tota la cera s’ha convertit en llum. I ara hi ha vuit flames per comptes d’una.

Catequista      
Ben cert: una vida així, que es dóna del tot, mereix ser aplaudida.

Després, acabant la trobada de catequesi, cadascú va endur-se a casa el llantió que portava el seu nom. I van fer un pacte entre ells: no deixarien apagar aquelles flames, que simbolitzaven les seves vides.

 

Diumenge vinent, 6 de Pasqua. B.

 

Nota. APUNTS es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració durant la setmana. Per tant la data posada automàticament pel Sistema no és la de la festa celebrada sinó de 8 dies abans.

 

RELECTURES.

(Continuació)

En un grup de catequesi... (5/6).

 

Avui la catequista ha preparat un “número especial” per a la trobada de catequesi. El llantió que havia encès dies enrere per explicar la resurrecció s’havia convertit en un element central en el grup de catequesi. Per això avui la catequista s’ha presentat amb vuit llantions nous: un per a cada un dels nois i noies, més un per a ella. Són llantions un xic grossos, blancs, rodons, i no necessiten cap vas de vidre. També ha portat uns retoladors especials per escriure sobre cera. Els nens s’han adonat de seguida que aquells llantions eren per a ells i, en veure els retoladors, un d’ells ha preguntat de seguida:

Nen/a     
Senyoreta: hi puc fer un dibuix?

Catequista      
Jo els havia portat per fer una altra cosa. Què us vaig demanar, l’últim dia?

Nen/a     
Que féssim una llista de persones bones.

Catequista      
Més exactament us vaig dir una llista de persones que ens ajuden a gaudir de la vida. Si us sembla, la podríem fer avui, i escriure el seus noms aquí, al llantió de cadascú. Però, perquè quedi ben bonic, us aconsello d’escriure-ho primer en un foli, ordenar-los, veure quants n’hi ha, i després copiar-los al llantió. Què us sembla?

Nen/a     
Senyoreta: podem copiar-nos?

Catequista      
És clar que sí. Això no és cap examen! Ajudem-nos a veure les persones que ens ajuden a gaudir de la vida.

Nen/a     
Què vol dir “gaudir de la vida”, senyoreta?

Nen/a     
Vol dir allò que ens diverteix.

Catequista      
En certa manera, sí. Però ara pensem només en les persones.

Nen/a     
A mi em diverteix jugar a futbol.

Catequista      
Hi jugues sol?

Nen/a     
Amb els amics...

Catequista      
Doncs així, no hi posis “futbol” sinó els noms dels amics amb qui jugues.

Nen/a     
Ah! Només persones! Les persones que ens ajuden...?

Catequista      
Exacte. Només persones. Si hi ha coses que us agraden, penseu en les persones que les fan, o que les venen, o que us les donen...

Nen/a     
Ui, senyoreta!!! Així serà una llista molt llarga!

Catequista      
Per això us he dit de fer-la primer en un paper...

Els nens van començar a escriure. Després d’escriure alguns noms, miraven què havien escrit els altres i si s’havien descuidat d’algú. Aquella llista va resultar sorprenent. Alguns van demanar més paper. Les llistes s’anaven fent llargues, i més llargues: des dels pares als companys d’escola, passant pels qui ens fan possible tenir aigua a casa, electricitat, internet... Escombriaires, botiguers, guardes urbans, infermeres, metges, mestres...
Un nen va adonar-se que a la llista de la senyoreta hi havia els seus noms.

Nen/a     
Senyoreta: nosaltres l’ajudem a disfrutar de la vida?

Catequista      
Molt més del que us pugueu imaginar!

Aquelles noies i nois van descobrir coses importants: que no acabava mai la llista de persones que els ajudaven a gaudir de la vida; que vivim en un mar de vida donada i vida rebuda; que la nostra vida ens ve d’una multitud de persones que ni ens coneixen ni coneixem, però que sense elles no podríem viure bé. Van adonar-se que qualsevol llista tancada seria injusta, perquè el do de la vida ens arriba des de moltíssimes persones desconegudes, llunyanes, àdhuc desaparegudes...
La flama de la nostra vida neix d’una cera que l’univers enter ha anat convertint en el llantió que ara som o podem ser nosaltres. I la nostra llum donada, com la d’aquests llantions, continuarà per sempre en l’oceà de vida que creix permanentment.

(Continuarà)

 

Diumenge vinent, 5è. de Pasqua. B.

 Nota. RELECTURES es “penja” 8 dies abans pensant en els qui preparen la celebració durant la setmana. Per tant la data posada automàticament pel Sistema no és la de la festa celebrada sinó de 8 dies abans.

 

RELECTURES.

(Continuació)

En un grup de nens de catequesi... (4/6).

Sense preguntar res, els nens, quan s’han trobat al lloc de la catequesi, ja han encès el llantió que els ha acompanyat aquests últims dies. Recordant allò que els havia dit la catequista en l’última trobada, un dels nens ha preguntat:

Nen/a     
Senyoreta: si Jesús va donar del tot la seva vida (és a dir: que va morir), com podia fer de pastor de la gent?

Catequista      
Això que dius és molt important, però no sé si us ho sabré explicar bé. Fixeu-vos en aquest llantió: la cera s’està convertint en llum. Però, quan tota la cera s’hagi cremat, hi hauria alguna manera que continués aquesta llum?

Nen/a     
Posant-hi més cera.

Catequista      
Sí! Molt bé! De fet hi ha llantions de cera líquida, per poder fer això que dius. Però fixeu-vos en el que faré ara. (La catequista va agafar un altre llantió i, acostant-lo a la flama, el va encendre). Què ha passat?

Nen/a     
Que hi ha dues flames.

Catequista      
Ben cert. Hi ha dues flames, però aquesta segona és una extensió o una continuació de la primera. Aquesta segona és la mateixa primera que s’ha escampat. Les flames són així: escampen la seva llum quan les toca alguna cosa que també pot cremar. Podríem encendre amb aquesta flama milers i milions d’altres flames sense que aquesta primera perdés res de la seva llum.
Amb la vida donada passa una cosa semblant. La vida no es gasta quan es dóna. Només és necessari que la “toqui” algú que també estigui disposat a donar també la seva vida.
Tu preguntaves com pot fer de pastor, Jesús, si ha donat la seva vida. Doncs mira: com aquesta flama. Podríem dir que aquest primer llantió és el “bon pastor” de tots els llantions que hi encenguem. I quan s’acabi la seva cera, la seva flama continuarà viva i lluminosa en totes les altres flames que hi hàgim encès.

Nen/a     
Que xulo! I com va néixer la primera vida donada? Va ser la de Jesús?

Catequista      
Jesús parlava molt sovint del seu Pare. Però quan Jesús parlava del seu Pare no es referia sobretot a St. Josep sinó a Déu. A Déu no el podem veure, però quan ens fem preguntes com aquesta que has fet tu, és perquè ens adonem que hi ha d’haver una “font de la vida que es dóna”. Podem donar diferents noms a aquesta font. Jesús li deia Pare.

Nen/a     
No ho entenc. Jesús tenia dos pares?

Catequista      
En certa manera, sí. Com tots nosaltres. Tots tenim uns pares que ens han donat aquest cos que ara tenim. Aquest cos té vida: una vida que ens permet créixer i fer-nos lliures.
Però amb la llibertat passa una cosa molt interessant: ens permet decidir una d’aquestes dues coses: voler la nostra vida només per a nosaltres, o, com aquest segon llantió, acostar-nos a la gent perquè s’encengui en nosaltres la seva “flama”. Aleshores, també la nostra vida es va convertint en vida que es dóna. Quan ens fem vida que es dóna, connectem sobretot amb la font de la vida, que és com un “segon Pare”.

       ...

Nen/a     
Senyoreta: jo quan sigui gran vull tenir molts fills.

Catequista      
Per què?

Nen/a     
Perquè m’agrada la vida. És una cosa molt xula!

Catequista      
La vida és la cosa més meravellosa i bonica que existeix. Però també has de saber dues altres coses més:
Primera: abans d’arribar a ser vida donada, necessitem moltes coses. Això ho hem de tenir en compte pensant en els altres. La nostra vida forma part de la Vida que hi ha a tota la Terra, i hem d’ajudar a que sigui equilibrada.
Segona: tenim moltíssimes maneres de fer-nos vida donada. "Tenir fills" és una manera molt bonica, però n’hi moltes d’altres. Podem donar o dedicar la nostra vida per a millorar la vida dels altres o la vida de tota la Terra. Hi ha molta gent que pateix; hi ha molta gent que no sap estimar; molta gent que no se sent estimada; gent que no gaudeix de la vida per culpa de les injustícies o del mal que els fan altres éssers humans. Fixeu-vos en Jesús: no va tenir fills, però va donar la seva vida per ajudar tothom a gaudir de la vida.

Nen/a     
Això és també el que fa Vtè. eh! Senyoreta?

Catequista      
Ets molt amable. Us proposo una cosa: fer una llista de totes les persones que, a cada un de nosaltres, ens ajuden a gaudir de la vida. A veure quantes en trobem! Ho podríem fer el pròxim dia.

(Continuarà).