Diumenge 27è. de durant l'any A.

EVANGELI. (Mateu 21,33-43).

Nota.
He afegit en vermell la reacció dels grans sacerdots i notables del poble, que no recull el Missal per a l'evangeli d'avui, però que forma part del relat de la paràbola.

 

En aquell temps,

Jesús digué als grans sacerdots i notables del poble:

“Escolteu una altra paràbola:

Un propietari plantà una vinya,

la voltà d’una tanca,

hi cavà un cup,

hi construí una torre de guàrdia,

la deixà a uns vinyaters que la cultivessin,

i se’n anà del país.

 

Quan s’acostava el temps de la verema,

envià els seus homes per recollir-ne els fruits,

però els vinyaters els van agafar,

i, a un, li van pegar,

a un altre, el van matar,

a un altre el van treure a cops de pedra.

Ell envià més homes que la primera vegada,

però els tractaren igual.

Finalment els envià el seu fill

pensant que, al menys el fill, el respectarien.

Però ells, en veure’l, es digueren:

Aquest és l’hereu:

matem-lo i ens quedarem l’heretat.

I l’agafaren, el van treure fora de la vinya,

i el van matar.

 

Quan torni l’amo de la vinya,

¿què farà amb aquells vinyaters?”.

 

Li responen:

“Farà matar aquells mals homes

i passarà la vinya a uns altres

que li donin els fruits al temps de la verema”.

 

Jesús el diu:

“¿No heu llegit mai allò que diu l’Escriptura:

La pedra que rebutjaven els constructors

ara corona l’edifici. És el Senyor qui ho ha fet

i els nostres ulls se’n meravellen?

Per això us dic que el Regne de Déu us serà pres

i serà donat a un poble que el farà fructificar”.

Tothom qui caigui sobre aquella pedra quedarà trossejat, i aquell sobre qui la pedra caigui quedarà fet miques.»

Quan els grans sacerdots i els fariseus sentiren les seves paràboles, van comprendre que es referia a ells, i volien agafar-lo, però van tenir por de la gent, que el considerava un profeta.

 

 

“El Regne de Déu us serà pres

i serà donat a un poble que el farà fructificar”.

  

En Pere i la Clara.

1. En Pere és un home impetuós, actiu, generós. Sense buscar‒ho, sempre acaba essent el líder dels que s’agrupen amb ell. Poques idees, però clares i segures. Ara, amb els seus companys, ha constituït un nou partit per defensar la identitat del seu país. Ell, per al seu País, donaria la vida.

2. És el líder indiscutible del seu grup, però té una espina clavada: la seva dona no combrega amb els seus mètodes. Encara que s’estimen molt, no es posen mai d’acord en les formes. Ella, després d’escoltar‒lo sincerament, sempre acaba dient‒li: Pere: no vas bé.
Però ell pensa: I, què sap, ella, d’aquestes coses?

3. Així han passat uns anys. Però avui en Pere està del tot deprimit. Uns resultats no prou bons en les últimes eleccions han provocat que s’hagi qüestionat el seu lideratge. En l’últim congrés del partit ha estat substituït.

4. La Clara, la seva dona, el troba assegut al sofà, davant la tele apagada, i voltat de diaris sense obrir. El cop ha estat dur, però ella intueix que, finalment, el seu Pere està madur per néixer de nou. Més que d’esposa, haurà de fer de mare, per ajudat aquest homenot, ara derrotat, a reconciliar‒se amb la Vida. Però no com abans. Ella coneix bé en Pere, i intueix que el “fracàs” d’ara l’haurà fet capaç d’aprendre la lliçó. Per això se li acosta i s’asseu al seu costat, sobre mateix dels diaris que no ha obert.

Clara
Decebut? −li diu amb veu amiga.

Pere
Decebut i empipat.

Clara      
Havia d’arribar, aquest moment...

Pere
Estàs contenta, oi? Mai no m’has fet costat, tu.

Clara      
Et faig costat ara. Abans, ni tu ho necessitaves ni jo n’hauria sabut.

Pere
Has guanyat. Potser t’hauria d’haver fet cas abans.

Clara      
Ni jo he guanyat ni tu has perdut.
Els homes massa sovint veieu la vida només com una “lluita”, i si no sou vencedors, ja us doneu per vençuts.

Pere
El que em sap més greu és ser traït pels propis companys.

Clara      
Traït?  “Tot s’hi val en la guerra”. I això vostre és una “guerra”, per molt “civilitzada” que et pugui semblar.

Pere
Tants esforços per no‒res!

Clara      
No! No han estat per no‒res. A tu et poden servir de molt! Poden “servir-te” perquè et puguis vèncer a tu mateix.

Pere
Què vols dir?

Clara      
La Política funciona segons la llei del més fort.
La Democràcia no canvia aquesta llei; només la fa una mica menys violenta. Allò que és realment important és ser capaç de substituir la “llei del més fort” per la “llei del més feble”, com passa en les famílies. A les famílies, l’infant, el malalt, el derrotat,... són el centre de la família.

Pere
Suggereixes que abandoni la Política i em dediqui a fer de germaneta dels pobres?...

Clara      
Sempre fem política. Les germanetes dels pobres fan més i millor “política” que molts polítics...

Pere
En concret, què suggereixes? Políticament fracassat, què puc fer?

Clara      
Políticament no has “fracassat” sinó “madurat”, aprenent la lliçó més important per un home, sigui polític o no. Fes Política, però decidit a no buscar‒hi mai el Poder.
Veurem què passa! A la millor inventes alguna cosa millor del que tenim ara!...

Pere
Jo sempre he fet política com un “servei”.

Clara      
N’estic segura. Però el Poder i el Servei són com l’aigua i l’oli: no es barregen mai, encara que ho intentis. Ara ja ho has comprovat...

Pere
I tant que ho he comprovat! Una comprovació dura...
Reconec que si tot això em cou tant és perquè he valorat més el Poder que el Servei...
Però, ¿com es coneix que s’actua per Servei i no per Poder?

Clara      
És molt fàcil: si es fa política de dalt a baix, és Poder; si es fa de baix a dalt, és Servei. Passa com en els arbres: la saba puja de les arrels a les fulles. Un cop allà, rep el bes del sol i les moixaines dels vents, i se’n torna al terreny d’on ha sortit.

Pere
He de tornar al terreny...

Clara      
És l’únic lloc des d’on la nostra vida es fa servei.

Pere
M’hi ajudaràs?

Clara      
Fa temps que t’hi espero.

  

Diumenge 26è. de durant l'any A.

EVANGELI. (Mateu 21,28-32).

En aquell temps,

Jesús digué als grans sacerdots i notables del poble:

“¿Què us en sembla?

Un home que tenia dos fills,

va dir al primer:

Fill meu, ves a treballar a la vinya, avui.

Ell respongué: No hi vull anar.

Però després, se’n penedí i hi anà.

El pare digué això mateix al segon

i aquest li respongué:

Hi vaig de seguida, pare. Però no hi anà.

¿Quin d’aquests dos va fer el que el pare volia?”

Li responen: “El primer”.

 

Jesús els diu:

“Us dic amb tota veritat

que els publicans i les dones de mala vida

us passen al davant cap el regne de Déu,

perquè ha vingut Joan

amb la missió d’ensenyar-vos el bon camí,

però vosaltres no l’heu cregut,

mentre que els publicans i les dones de mala vida

sí que l’han cregut.

I vosaltres, ni després de veure això,

encara no us en penediu ni voleu creure’l.

 

 

“Fill meu, ves a treballar a la vinya, avui”.

 

(La “Vinya” és [el camp de] la Vida).

 

La Rosa i en Miquel.

En una excursió de jubilats es van fer amics en Miquel i la Rosa.

Un dia que van dinar junts en una mateixa taula, la seva conversa va ser aquesta:

 

Rosa.

A mi em sembla que entenc aquesta malaltia. Fins i tot m’estranya que no la pateixi més gent. Potser molts la pateixen d’una altra manera.

Miquel     
El meu doctor diu que només l’entenem els qui la patim o l’han patida. També has tingut depressió, tu, alguna vegada?

Rosa
No, però vaig estar‒hi a la vora. Potser per això l’entenc, o així ho penso...

Miquel
Com la vas evitar? Perquè és una malaltia molt dolenta...

Rosa
Ja fa molt temps −la meva Petita acabava els estudis−, els van fer una xerrada sobre Orientació professional. Els pares també hi vam ser convidats. Sense buscar‒ho, vaig trobar‒me discutint amb el conferenciant. La meva Petita tenia aleshores disset anys. Disset anys!, i aquell home els explicava “com guanyar‒se la vida”!
I jo pensava: no s’adona aquest saberut que aquests vailets i vailetes que té al davant, ja n’estan plens de vida, més que ell mateix?
La veritat és que aquella “discussió” em va sorprendre a mi mateixa. Després vaig pensar que m’havia embolicat: imagino que volia defensar en la meva filla alguna cosa que no havia sabut defensar en mi mateixa.
Allò que els psicòlegs en diuen un mecanisme de projecció...

Miquel     
Però abans has parlat de que vas estar a les portes d’una depressió...

Rosa
En certa manera, sí.
És que, mirant les meves filles −i perdona que sigui tan mare marassa−, les trobo tan plenes de vida, tan exuberants, tan meravelloses... que el seu problema no pot ser de cap manera com guanyar‒se la vida sinó com vessar tanta vida com porten dintre.
A mi també sempre m’havien parlat de guanyar‒me la vida. I ho trobava depriment, perquè mai no acabes de “guanyar‒te‒la, la vida”!
I és que la vida no es guanya...
La vida és un do. Sempre la rebem com un do.
Les meves filles l’han rebuda de mi. I que ningú no em privi d’aquest honor!
Mirant les meves filles i els seus companys, vaig veure que era urgent canviar de pregunta. L’autèntica pregunta no és “com guanyar‒se la vida?” sinó “com donar tanta vida?”.

Miquel     
Però... ningú no pot donar el que no té...
Si primer no et guanyes la vida, què pots donar?

Rosa
Aquesta és la gran equivocació! Són dues coses que s’exclouen. Pot semblar que una ve després de l’altra. Però no és així. Si et dediques a una, no et dediques a l’altra.
Recordo que sovint em preguntava a mi mateixa: Quin sentit té, la meva vida? I la trobava absurda, avorrida,...
Viure per viure... És depriment.

Miquel     
Però aquesta és la realitat.

Rosa
No. Aquesta no és la realitat. El Sol no deixa veure les Estrelles. És a la nit quan t’adones que la realitat va molt més enllà.

Miquel     
Què vols dir?

Rosa
Se’ns ofereix una feina a fer. Se’ns proposa una missió a complir. La nostra feina no és “viure la vida” sinó escampar vida...
O millor: viure-la escampant vida.
La Vida és com un camp (o com una vinya, en el llenguatge de l’Evangeli). Som, a la vegada, cultiu i cultivadors. Som fruit i llavor. ¿Quin sentit té, la vida? Resposta: Ets convidat a viure-la fent (més) Vida.
Així de senzill i d’engrescador! No és cap “obligació”, sinó una proposta que rebem; encara que desatendre‒la, comporta consumir‒se de fàstic.

Miquel     
Crec que començo a entendre...
Un dia ens van portar a visitar la presa del pantà de Susqueda. Impressionant: a un costat, el gran buit, amb el riu quasi sec; a l’altre costat, la massa grandiosa de l’aigua embassada. Contemplant aquella aigua, em vaig sentir terriblement deprimit. Aquella immensitat d’aigua, aturada per una simple paret en forma de clova d’ou. Aigua morta, tèrbola, presonera, programada per a una feina que no és la seva: passar per un tub invisible de quatre quilòmetres i fer rodar una gran turbina cent metres més avall. Mirant aquella aigua, la veies trista, vençuda, deprimida. Vaig sentir una gran ràbia pels pantans...
Però en realitat era ràbia per la vida, perquè aquella aigua derrotada era un reflex de mi mateix.

Rosa
Podem pensar que l’aigua no està feta per moure turbines... Però ella no se’n fa cap problema; i es recupera tan bon punt torna a fer-se riu, i escampa vida.
En canvi els Humans... Podem patir moments difícils quan ens preguntem quin sentit té la meva vida.

Miquel     
Què en penses de la meva malaltia?

Rosa
El que jo en pugui pensar no et serviria de res. L’important és el que en pensis tu. Però compte: no t’equivoquis de pregunta. No et preguntis com sortiràs de la depressió, sinó com i a qui vas donant la teva vida.
Per estrany que sembli, la vida no és per “viure‒la” sinó per “donar‒la”; i només així, la vivim.

  

Diumenge 25è de durant l'any A.

 

Diumenge 25 de durant l’Any A.

 

EVANGELI. (Mateu 20,1-16).

En aquell temps,

Jesús digué als seus deixebles aquesta paràbola:

“Amb el Regne del cel passa

com amb un propietari que sortí de bon matí

a llogar treballadors per a la seva vinya:

va fer tractes per un jornal,

i els envià a la seva tasca.

 

Sortí altra vegada a mig matí,

en trobà d’altres a la plaça sense feina i els digué:

Aneu també vosaltres a la meva vinya;

us pagaré el que sigui just.

I ells hi van anar.

 

Pels vols de migdia i a mitja tarda,

tornà a sortir i va fer el mateix.

Una hora abans de pondre’s el sol

encara en trobà d’altres, i els digué:

¿Què feu aquí tot el dia desvagats?

Ells li contesten:

És que ningú no ens ha llogat!

Els diu: aneu també vosaltres a la meva vinya.

 

Al capvespre, l’amo de la vinya digué a l’encarregat:

Crida els treballadors i paga’ls el jornal.

Comença pels que han vingut més tard,

i acaba pels primers.

 

Vingueren, per tant, els qui feia una hora que treballaven,

i cobraren el jornal sencer.

Quan tocava als primers, es pensaren que cobrarien més,

però van cobrar el mateix jornal.

En veure això rondinaven i deien al propietari:

Aquests darrers han treballat només una hora

i els pagues igual que a nosaltres,

que hem hagut de suportar

tot el pes de la jornada i la calor.

Ell va respondre a un d’aquests:

Company, ¿quin mal t’he fet?

¿No havíem fet tractes per un jornal?

Doncs, pren el que et toca i ves-te’n.

A aquest darrer jo li vull donar igual que a tu.

¿Que no puc fer el que vull a casa meva?

¿Tens enveja perquè jo sóc generós?

Així els darrers passaran a primers, i els primers, a darrers”.

 

 

“Aquests darrers han treballat només una hora

i els pagues igual que a nosaltres”.

 

La paràbola que hem llegit ens explica la manera de fer de Déu, i també la manera de reaccionar dels humans. M’atreveixo a fer‒ne, una “relectura” o, millor, una reelaboració per explicitar una mica més els efectes perversos d’alguns comportaments actuals.

Hi havia una vegada un propietari que va sortir a llogar treballadors per a la seva vinya. Uns, els llogà ja de bon matí; d’altres, al començament de la tarda; d’altres, just una hora abans de plegar.

A l’hora de pagar‒los, va dir al seu administrador que pagués a tots el jornal sencer. Però això va provocar la protesta dels qui havien treballat més temps.

 

L’endemà, el propietari va fer el mateix. Però de bon matí i al començament de la tarda va trobar pocs “treballadors”. En canvi, una hora abans de plegar, en va trobar molts. I a tots els va pagar el jornal sencer. Noves protestes dels primers.

 

L’endemà passat, el propietari va fer el mateix. Però de bon matí i al començament de la tarda no va trobar cap “treballador” per a la seva vinya. En canvi en va trobar moltíssims una hora abans de plegar. Aquesta vegada va dir al seu administrador: La jornada de treball són vuit hores; així, doncs, paga a cada treballador l’octava part del jornal.

En veure això, tots aquells treballadors es van sentir enganyats i estafats. Van acusar el propietari de ser un aprofitat i un incompetent, i el van denunciar. Després d’organitzar‒se convenientment, van aconseguir que se’ls reconegués la propietat d’aquella vinya “que ells havien treballat”.

L’antic propietari es va enfadar, i va marxar del país.

 

Un temps després va tornar d’incògnit per veure què havia passat amb la vinya. En una cruïlla de camins va reconèixer un antic treballador seu que demanava caritat.

−Què ha passat amb la vinya que hi havia aquí? −va preguntar.

−Va ser declarada propietat dels treballadors −va respondre aquell home−. Però els escollits com a dirigents han convertir la vinya en aquesta urbanització que s’hi veu ara. Diuen que així rendeix molt més. Els nous amos ara viuen a la capital.

−Les cases són per als treballadors? −va preguntar encara.

−No, no. De fet, ara serveixen de segones residències per llogar.

−I els antics treballadors on viuen? −va insistir el foraster.

−Alguns, al carrer, així com jo, demanant caritat. −I va afegir amb pena−: Alguns d’altres fan de guardians perquè no entri ningú a molestar els nous residents.

−Mira −va dir‒li l’antic propietari−, jo vinc de fora, i busco treballadors. Però els pago només la meitat del sou. T’interessaria?

−Ben cert −va respondre el mendicant. I després d’una estona, va preguntar−: M’interessa la feina. Però, ¿per què dieu que pagueu només la “meitat” del jornal, i no dieu simplement que és un jornal més petit?

−L’altra “meitat” és per fer una “assegurança” per als treballadors, perquè, si un dia em preneu la propietat, no us trobeu al carrer.

 

Diumenge 24è. de durant l'any A.

 

 

EVANGELI. (Mateu 18,21-35).

 

En aquell temps,

Pere preguntà a Jesús: “Senyor, ¿quantes vegades hauré de perdonar al meu germà el mal que m’haurà fet? ¿Set vegades?”

Jesús li respon: “No et dic set vegades, sinó setanta vegades set”.

 

Per això passa amb el Regne del cel com amb un rei que va voler demanar comptes als qui ocupaven els llocs de govern.

Tot just començava, ja li van presentar un dels seus ministres

que li devia deu mil milions.

Com que no tenia res per pagar, el rei va manar que venguessin tots els seus béns, i a ell mateix, amb la seva dona i els seus fills,

els venguessin com esclaus, per poder pagar el deute.

Però ell se li llançà als peus i li deia: Tingueu paciència i us ho pagaré tot.

Llavors el rei se’n compadí, el deixà lliure i li perdonà el deute.

 

Quan sortia, trobà un dels seus col·legues que li devia uns quants diners. L’agafà i l’escanyava dient-li: Paga’m tot el que em deus.

L’altre se li llança als peus i li suplicava: Tingues paciència i ja t’ho pagaré.

Ell no en va fer cas, i el va tancar a la presó fins que li pagués el deute.

 

El altres col·legues, en veure-ho, se n’entristiren molt

i anaren a informar el rei de tot el que havia passat.

El rei el cridà i li digué: Que n’ets de mal home!

Quan tu em vas suplicar, et vaig perdonar tot aquell deute.

¿No t’havies de compadir del teu col·lega,

com jo m’havia compadit de tu?

 

Llavors el rei el posà en mans dels botxins perquè el torturessin fins que pagués tot el deute.

Això farà amb vosaltres el meu Pare celestial si cadascú no perdona de tot cor el seu germà”.

 

 

 

“...i l’escanyava dient: Paga’m tot el que em deus!”.

 

1. L’evangeli que hem llegit és de tanta actualitat que no sabria fer‒ne cap relectura. Només cal que el lector posi noms d’avui als diferents personatges que hi intervenen: el “rei”, que primer perdona incondicionalment i després, quan el perdonat es mostra indigne, mana torturar‒lo fins que pagui tot el deute; el qui escanya un company seu perquè li deu quatre diners; els qui denuncien la maldat del seu company...

 

2. Però, posar noms actuals al relat que hem llegit no és fàcil, perquè estem en una situació en què tot és interdependent. Així com, segons els entesos, un tornado al Carib pot tenir el seu origen, per l’efecte dominó, en el vol d’una papallona a l’Àfrica, de manera semblant el comportament terrible d’un escanyapobres pot tenir el seu origen en un menyspreu rebut durant la infantesa. Si tot està tan lligat, resulta molt difícil assenyalar els culpables dels mals d’avui.

 

3. La crisi.

Qui són els culpables de la crisi actual? Hi ha gent escanyada perquè hi ha gent que escanya; també hi ha gent perdonada perquè hi ha qui perdona.

Una diferència entre el temps de Jesús i el nostre, és que avui no hi ha cap “rei” per perdonar o per fer justícia o a qui reclamar-la. Hem substituït el “rei” per allò que en diem el Sistema.

El Sistema ho és tot, però és impersonal. Està arreu, però no t’hi pots enfrontat enlloc. El Sistema és com una gran màquina que decideix què es pot fer i què no; què val i què no val; qui és bo i qui és dolent;... Tot està regulat, programat, configurat,... S’assembla al sistema operatiu dels nostres ordinadors. A vegades ens ofereix la “il·lusió” de ser lliures, però només dintre uns menús marcats i unes opcions preestablertes.

 

4. La crisi actual ens posa en una situació contradictòria: no podem funcionar sense Sistema, però usant‒lo el conservem, i conservant‒lo fem possible que continuï devorant més i més víctimes. És com el Drac de la llegenda, però sense cap Jordi que el pugui matar, ja que el Drac som nosaltres mateixos com a conjunt.

El Sistema és com un gran vaixell que ens oprimeix per tots cantons, però que no podem enfonsar perquè ens enfonsaríem tots. Què fer?

 

5. Què fer? Potser podríem intentar capgirar el Sistema; reformar‒lo de cap a peus; transformar‒lo... Però el Sistema és monstruós i ha generat monstres que el mantenen, potser sense saber‒ho. El Sistema és cruel, però ha aconseguit fer‒se indispensable.

 

Un dels crits del Maig del ’68, a França, era: “La imaginació al Poder!”. Quasi cinquanta anys després podem comprovar el seu absolut fracàs.
També, temps després, els Indignats clamaven: “Democràcia real, ara!”. Està bé, però no saben el que demanen, perquè la nostra democràcia també és contradictòria: no disposa d’altre mitjà per superar les dictadures que amb la dictadura de Majories, imposades des de dintre mateix o foranes.

 

6. Però aquests dos crits, degudament canviats i combinats, ens poden servir. La imaginació no ha de ser pas per al Poder sinó perquè cadascú, sol o en grup, sàpiga imaginar maneres intel·ligents i eficaces de “no fer el joc” al Gran Drac. El Drac també té punts dèbils. No hi hauria Poderosos sense “seguidors” que els posin i mantinguin en el Poder. Podem començar per no ser “seguidors” del Drac o del Poder. De cap Poder.

 
7. I també democràcia real, però començant per un mateix. La democràcia, com a sistema polític, no pot ser real si no és primer viscuda personalment. La democràcia real només és possible amb ciutadans de cor demòcrata. Per això s’ha de començar perquè cadascú és pregunti: Sóc realment demòcrata, jo? En les meves opinions? En les meves decisions? En la meva manera de conviure amb els de casa, amb els veïns, a la feina? He decidit ser just, fins i tot quan el Sistema “em permet” no ser‒ho?

 

Aquesta és la primera feina per començar, sense descuidar el que pugui venir després...

Potser és veritat que la nostra crisi és econòmica; però l’Economia també depèn del cor.
¿La nostra crisi, no tindrà el seu origen en una crisi del cor?

Sempre podem començar intentant curar el nostre cor.

 

Diumenge 23è de durant l'any A.

 

EVANGELI. (Mateu 18,15-20).

En aquell temps,

Jesús digué als seus deixebles: “Si el teu germà peca,

vés a trobar-lo i parleu-ne vosaltres dos sols.

Si te’n fa cas, t’hauràs guanyat el germà.

Si no te’n fa cas, crida’n un altre o dos més, perquè la causa sigui judicada per la paraula de dos o tres testimonis.

Si tampoc no feia cas d’ells, parla’n a la comunitat reunida.

Si ni tan sols de la comunitat no volia fer cas, considera’l com un pagà o un publicà.

Us ho dic amb tota veritat: Tot allò que lligareu a la terra,
quedarà lligat al cel;
i tot allò que deslligareu a la terra, quedarà deslligat al cel.

Us asseguro també que si dos de vosaltres aquí a la terra s’avenen a demanar alguna cosa, el meu Pare del cel els la concedirà, perquè on n’hi ha dos o tres de reunits en el meu nom,
jo estic enmig d’ells”.

 

 

“...dos o tres reunits en el meu nom...”

 

L’Aranya i l’Abella.

Una abella despistada rondava un forat que tenia una certa aparença de flor, però era el niu d’una aranya.

Aranya.
−Per què em vens a molestar? −va rondinar l’aranya des de dintre.

Abella.
−Oh, perdona! No sabia que hi hagués ningú −va respondre, sorpresa, l’abella−. ¿Per què no surts, i parlem una estona?

Aranya.
−I, qui m’assegura que no em clavaràs el teu maleït fibló?

Abella.
−Per què hauria de fer‒ho? Jo no faig mal a ningú. El fibló només és per defensar el rusc en cas d’urgent necessitat.

Aranya.
−Jo tampoc no faig mal a ningú. En canvi, tothom s’aparta de mi.

Abella.
−Dius que no fas mal a ningú?! Però si poses trampes a tothom!

Aranya.
−Jo no poso trampes! Jo estimo els insectes. Quan veig un company, li envio un fil suau per connectar amb ell. És com un petó fet des de lluny. I les meves teranyines mostren el meu desig d’amistat amb tothom. M’agrada crear vincles, tirar lligams que ens uneixin els uns amb els altres.

Abella.
−“Hi ha amors que maten” −va respondre l’abella−. Els teus vincles són cadenes. L’amor de veritat només crea vincles que alliberin. Els vincles de l’amor són un do; una mà oberta que mai no es tanca; una porta sense pany, per deixar entrar i sortir lliurement.

Aranya.
−Vols dir que és equivocada la meva forma d’estimar? −va replicar l’aranya−. Quan estimes algú, ¿no és correcte voltar‒lo d’atencions, protegir‒lo, abraçar‒lo, embolicar‒lo amb el millor de tu mateix? ¿No són els més suaus, els vincles de l’amor?

Abella.
−Cap vincle és suau si et manté lligat, dependent, tancat −sentencià l’abella−. Tots necessitem estimar i ser estimats, però estimem malament quan creem dependències.

Aranya.
−I la fidelitat? −va preguntar l’aranya−. Com pot ser durador un amor que no lliga? Com podria ser autèntica una amistat que “allibera”?

Abella.
− Els vincles de l’amor ens uneixen a la Vida, i és només a través de la Vida que ens unim als altres vivents. Els vincles de la Vida no ens tanquen sinó que ens connecten. Són camins. Fixa’t en nosaltres, les abelles: els vincles de l’eixam ens porten a viure les unes per les altres; i a oferir a tothom el nèctar de les flors.

Aranya.
−Jo, en canvi, sempre estic sola –va lamentar‒se l’aranya−, encara que els meus fils suaus arribin a milers de companys. Ningú no accepta la meva oferta d’amor.

Abella.
−Tampoc cal que estiguis tan trista −va consolar‒la l’abella−. La Vida és molt gran, i són infinites les maneres de servir‒la. Jo no sé com podries fer‒ho tu, perquè jo sóc una abella i no una aranya. Però, segur que, si ho intentes, ho descobriràs per tu mateixa. Sempre hi ha una manera de servir la Vida des de la pròpia manera de ser.

 

L’aranya va sortir del del tot seu forat i va agrair a l’abella l’estona que havien parlat juntes. Amb un fil de seda va enviar‒li un petó. Per primera vegada aquell petó no era enganxós.
Amb el mateix fil, l’abella va retornar‒li un altre petó, i després marxà volant, a la recerca del nèctar de les flors.

 

Diumenge 22 de durant l'any A.

 

 

EVANGELI. (Mateu 16,21-27).

 

En aquell temps...

Jesús començà a deixar entendre als deixebles

que havia d’anar a Jerusalem,

que havia de patir molt de part dels notables, els grans sacerdots i els mestres de la Llei, i que havia de ser mort i de ressuscitar el tercer dia.

 

Pere, pensant fer-li un favor, es posà a renyar-lo:

“De cap manera, Senyor: a vós això no us pot passar!”

Però Jesús es girà i li digué: “Fuig d’aquí, Satanàs! Em vols fer caure, perquè no penses com Déu, sinó com els homes.

 

Llavors Jesús digué als deixebles:

“Si algú vol venir amb mi, que es negui ell mateix, que prengui la seva creu i m’acompanyi.

Qui vulgui salvar la seva vida la perdrà, però el qui la perdi per mi, la retrobarà.

 

¿Què en trauria l’home de guanyar tot el món si perdia la vida?

¿Què podria pagar l’home per rescatar la seva vida?

Perquè el Fill de l’home ha de venir en la glòria del seu Pare,

voltat dels seus àngels,

i ell pagarà cadascú segons les seves obres”.

 

 

“Qui vulgui salvar la seva vida la perdrà,

però el qui la perdi per mi, la retrobarà”

 

Història d’una espelma.

(→ Versió youtube)

 

Se sentia amoïnada i decebuda. Ella, que havia nascut d’un doll de cera fosa, ara sentia la pròpia vida com una realitat gelada, dura, pesant, quasi morta.

Calia viure. Calia arrapar‒se a aquell fil de consciència que encara tenia, i intentar viure, continuar viva. Apilonada, transportada, grapejada per tothom... Quantes humiliacions! Per això esperava poder ser forta algun dia, i defensar la seva dignitat.

 

Un dia una mà la va prendre, la va ficar en un vas perquè s’aguantés dreta, i la va encendre.
—Però, què fas! Aquesta flama sobre el meu cap m’està destruint!

Crepitava i feia pampallugues de protesta,... Ningú no li’n feia cas. Plorava amb llàgrimes de ràbia i d’impotència que regalimaven avall per tot el seu cos.

...

 

Però, de sobte... De sobte s’adona que vora seu, molt a la vora, un nen se la mira embadalit. Ell es mira la seva flama, càlida i tremolosa, i deixa que ella il·lumini i doni moviment al seu rostre enamorat. S’adona que els ulls del nen, com finestres obertes de bat a bat, semblen suplicar que aquella seva llum es fiqui dintre seu, ben endintre, fins al cor.

 

L’espelma va experimentar per primer cop la joia de convertir‒se en flama, d’esdevenir llum. Es va tornar enjogassada i coquetona, movent‒se, com en una dansa festiva, davant d’aquells ulls que no es cansaven d’omplir‒se de la seva claror.

El nen va somriure i, ple de felicitat, es va ajuntar a la dansa bufant suaument sobre la flama. El petit estany de cera fosa es va estremir de tanta felicitat i es va mig buidar, com un do, com un obsequi.

 

Aquella espelma va descobrir que convertir‒se en llum la feia feliç. Ara volia mantenir‒se encesa. −Una espelma apagada... freda, opaca, dura, morta! Quin fàstic! −es deia.

Va ser aleshores quan va decidir convertir‒se en llum fins a l’última de les seves gotes, per a aquells ulls, per a aquell rostre que ella il·luminava, per a aquell nen enamorant i enamorat, que era feliç contemplant‒la.