Relectures. Any B.
El poeta-científic, amb un punt d’ironia, imagina el nostre arcàngel molt atabalat per la difícil missió de parlar el pobre llenguatge dels humans, i de com poder velar la seva esplendor a fi de no enlluernar uns ulls tan febles sense deixar-los cecs. Però es troba amb la sorpresa: quan s’acosta a Maria, aquesta no s’esglaia. Els seus ulls el miren serens, torbats i juganers, sorpresos i impacients... El bon arcàngel ha descobert què vol dir allò de “plena de gràcia”. I el poeta, amb una sola frase, expressa de forma genial i moderna, tot el misteri de Maria. I ho fa no parlant de Maria sinó del món: “I el món inhàbil dels humans, per un instant, em semblà ple de meravella”.
L’arcàngel Gabriel parla de Maria.
(David Jou. l’èxtasi i el càlcul. Pg. 438)
Quina fatiga aprendre els
llenguatge dels humans,
“Déu vos salve, Maria”,
quina fatiga!
Com si la llum volgués alentir-se
i, en lloc de ser simultània, s’hagués d’aturar,
i l’univers s’esberlés en racons inconnexos i foscos!
Quina fatiga!
“Déu vos salve, Maria”,
quina fatiga!
Com si la llum volgués alentir-se
i, en lloc de ser simultània, s’hagués d’aturar,
i l’univers s’esberlés en racons inconnexos i foscos!
Quina fatiga!
Quants segles d’esforç
per aprendre a frenar el pensament al seu ritme,
a velar l’esplendor
fins a fer-la prou suportable als seus ulls,
a esmicolar la paraula en bocins
que els poguessin semblar comprensibles,
“Déu vos salve, Maria”.
per aprendre a frenar el pensament al seu ritme,
a velar l’esplendor
fins a fer-la prou suportable als seus ulls,
a esmicolar la paraula en bocins
que els poguessin semblar comprensibles,
“Déu vos salve, Maria”.
Pitjor:
a mesura que anava atansant-m’hi,
quant dolor m’anava envaint per sorpresa:
aquells mots limitats,
aquella claror velada,
aquell pensament lentíssim,
quin món configuraven,
tant esquerp i al·lucinant!
a mesura que anava atansant-m’hi,
quant dolor m’anava envaint per sorpresa:
aquells mots limitats,
aquella claror velada,
aquell pensament lentíssim,
quin món configuraven,
tant esquerp i al·lucinant!
“Plena sou de gràcia!”:
ah, que difícil omplir de gràcia un humà!:
sembla esglaiar-se’n,
com si es veiés de cop i volta
amb les mans plenes de brases
i les hagués de deixar ràpidament,
per no cremar-se,
i hagués d’ofegar amb l’aigua
fins i tot el seu record de roentor.
ah, que difícil omplir de gràcia un humà!:
sembla esglaiar-se’n,
com si es veiés de cop i volta
amb les mans plenes de brases
i les hagués de deixar ràpidament,
per no cremar-se,
i hagués d’ofegar amb l’aigua
fins i tot el seu record de roentor.
Quina fatiga,
ser portador de tant d’esglai
amb un pur balbuceig,
i quin temor de ser foragitat i malentès!
ser portador de tant d’esglai
amb un pur balbuceig,
i quin temor de ser foragitat i malentès!
“Deu vos salve, Maria”.
Quins ulls em van mirar!:
semblava que tinguessin
una inexhaurible reserva de frescor;
hi vaig començar a abocar tot el meu foc
i no s’esglaiaven;
semblaven alhora atònits i còmplices,
torbats i juganers,
sorpresos i impacients;
acceptaven la meva realitat misteriosa
en lloc de refusar-la
com a simple al·lucinació fantasmagòrica.
Quins ulls em van mirar!:
semblava que tinguessin
una inexhaurible reserva de frescor;
hi vaig començar a abocar tot el meu foc
i no s’esglaiaven;
semblaven alhora atònits i còmplices,
torbats i juganers,
sorpresos i impacients;
acceptaven la meva realitat misteriosa
en lloc de refusar-la
com a simple al·lucinació fantasmagòrica.
Oh, sí: “plena de gràcia!”
I el món
inhàbil dels humans,per un instant,
em semblà ple de meravella.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada