Diumenge 33è. de durant l'any A.

EVANGELI. (Mateu 25:14-30).

(En blau allò que correspon a la versió llarga).

 

En aquell temps, Jesús digué als deixebles aquesta paràbola:

«Un home que se n’anava fora del país,

cridà els seus administradors i els confià els seus béns.

A un li donà cinc milions, a l’altre dos i a l’altre un,

segons la capacitat de cadascú, i se n’anà.

 

El qui n’havia rebut cinc anà de seguida a negociar-hi,

i en guanyà cinc més.

També el qui n’havia rebut dos en guanyà dos més.

Però el qui n’havia rebut un guardà en un amagatall els diners del seu amo.

 

Al cap de molt temps l’amo tornà i els demanà comptes.

Es presentà primer el qui havia rebut cinc milions,

portà també els cinc que havia guanyat i digué:

Senyor, m’havíeu confiat cinc milions i n’he guanyat cinc més.

L’amo li va dir: Molt bé.

Ets un administrador bo i de tota confiança.

El que t’havia encomanat ho has administrat fidelment.

Ara t’encomanaré molt més.

Entra a celebrar-ho amb el teu Senyor.

 

Es presentà després el qui n’havia rebut dos i digué:

Senyor, m’havíeu confiat dos milions i n’he guanyat dos més.

L’amo li va dir: Molt bé.

Ets un administrador bo i de tota confiança.

El que t’havia encomanat, ho has administrat fidelment.

Ara t’encomanaré molt més.

Entra a celebrar-ho amb el teu Senyor.

 

Es presentà també el que n’havia rebut un, i digué:

Senyor, sé que sou un home exigent, que voleu collir on no havíeu sembrat i aplegar on no havíeu escampat.

Per això vaig tenir por i vaig amagar els vostres diners.

Aquí teniu allò que és vostre.

L’amo li contestà: Ets un administrador dolent i gandul. ¿Tu sabies que vull collir on no he sembrat i aplegar on no he escampat?

Doncs havies de posar al banc els meus diners, i ara podria recobrar allò que és meu amb els interessos.

Preneu-li aquest milió i doneu-lo al qui en té deu,

perquè als qui tenen, els donaré encara més i en tindran a vessar,

però als qui no en tenen, els prendré fins allò que els queda.

I aquest administrador inútil, traieu-lo fora, a la fosca.

Allà hi haurà els plors i el cruixir de dents.»

 

 

“Entra a celebrar‒ho amb el teu Senyor”.

Literalment: “Entra al goig del teu Senyor”.

 

1. Preparant un tema per una classe de Religió de 1er. de batxillerat, vaig pensar que anirien bé unes diapositives del guernica de P. Picasso. No és que a mi m’agradés especialment aquesta pintura, però creia que ens podria servir. Preparant-ho, una bona companya em va deixar un petit llibret que explicava i comentava precisament aquest famós Quadre. Llegint‒ho, m’anava entusiasmant més i mes, admirant i gaudint d’aquella obra que ara em sembla autènticament meravellosa.
 
Una cosa semblant m’ha passat amb la passió segons st. mateu de J.S. Bach, després que un bon amic vingués a la parròquia a fer‒nos assaborir allò que ara valoro com una autèntica obra mestra de la música.
No tothom gaudeix igualment de l’Art; depèn de la sensibilitat i de la preparació de cadascú.
Penso que normalment no estem massa preparats per gaudir de la VIDA. Depèn del grau de sensibilitat que hem anat adquirint.

 

2. L’evangeli d’avui conté una frase genial: “Entra al goig del teu Senyor”. (Llàstima que la traducció del Missal la privi de la seva profunditat dient: “entra a celebrar-ho”).
Aquestes paraules són dites a dos “administradors” que havien administrat bé els talents rebuts. No es tracta d’un simple premi pel seu bon servei; allò que se’ls concedeix és gaudir del mateix goig del seu Senyor. Els dos administradors, gestionant els talents rebuts, han adquirit la capacitat de gaudir d’allò mateix que és la felicitat del seu Senyor (Déu), i són invitats a entrar‒hi.

 

3. El contrast ve indicat pel mal administrador que ha “amagat” el talent rebut. Amagant el talent que li havia ofert el seu Senyor, no s’ha “sensibilitzat” per a les coses del Senyor, i no pot “entrar” en el seu goig.
Notem que si hi entrés, seria com portar a un concert algú a qui no agrada la Música, o convidar a un museu algú que no li agrada l’Art.
Per a l’administrador infidel, invitar‒lo a entrar en el goig del seu Senyor, hauria estat com invitar‒lo a un infern. Per això el seu lloc és “a fora”.
 
Però, “a fora” no hi ha res de res. És el que es pregunta, amb llenguatge precís, el poeta David Jou: “Què em queda de real, realitat no contemplada?” (Cant Espiritual).
Fora de l’àmbit “creat per la mirada de Déu”, no hi ha res de res.
És la mirada amorosa del Creador que ens fa existir com a creatures estimades; com en un teatre, allò que fa “reals” als actors és que hi hagi algú que se’ls mira i admira.

 

4. La VIDA és el talent més gran i més “prenyat de felicitat” que hem rebut; però només podem gaudir‒ne en la mesura que hem desenvolupat la nostra “sensibilitat vital”.
“Viure” ens ofereix aquesta oportunitat. Aprofitar‒la o no, és decisió de cadascú.