Diumenge 29è. de durant l'any A.

 

EVANGELI. (Mateu 22:15-21).

 

En aquell temps,

els fariseus planejaren la manera de sorprendre Jesús

en alguna paraula comprometedora,

i li enviaren alguns dels seus

i dels partidaris d’Herodes a dir-li:

«Mestre, sabem que dieu sempre la veritat,

i que ensenyeu de debò els camins de Déu,

sense miraments per ningú, sigui qui sigui,

ja que no obreu per complaure els homes.

Digueu-nos, doncs, ¿què penseu d’això?:

¿És lícit o no de pagar tribut al Cèsar?».

Jesús, que s’havia adonat de la seva malícia,

els respongué:

«Hipòcrites, ¿per què proveu de comprometre’m?

Ensenyeu-me la moneda del tribut».

Ells li ensenyaren una moneda romana,

i Jesús els preguntà:

«De qui és aquesta figura

i el nom que hi ha escrit?».

Li diuen:«Del Cèsar».

Jesús els respon:

«Doncs, retorneu al Cèsar això que és del Cèsar,

i a Déu, allò que és de Déu».

 

 

“...planejaren la manera de sorprendre Jesús

en alguna PARAULA comprometedora.” 

 

Les PARAULES. 

1. L’Evangeli de Joan comença: “Al Principi existia la paraula...”. Aquesta expressió fa referència als inicis de l’Obra de Déu: “Al Principi ... la terra era caòtica i desolada... i l’esperit (alè, paraula) de Déu planava sobre les aigües. Déu digué:...” (Gènesi 1,1).

La paraula posa ordre en el Caos i “neix” l’Univers (Uni‒vers). L’Univers, en la visió bíblica, neix per la força de la paraula. Però aquesta força també pot destruir‒lo.

 

2. Hem creat uns mitjans potentíssims per dir o imposar paraules. Els qui disposen d’aquests mitjans poden canviar el món. Poden construir‒lo o destruir‒lo. Qui domina les paraules domina les nostres vides. Amb una sola paraula es pot salvar o enfonsar un home, o un poble, perquè les paraules són el “material” amb què construïm els nostres pensaments. 

 

3. En els anomenats països democràtics hi ha llibertat d’expressió. Això vol dir que tothom té la possibilitat de dir les seves paraules. Però, en el guirigall de la vida real, això serveix de ben poca cosa, ja que ningú no pot escoltar altres paraules que aquelles que vomiten els altaveus més potents. Recordo que, de jove, per la Festa major havia anat a les Fires. Els potents altaveus d’algunes atraccions feien impossible parlar amb ningú. Igualment passa en el nostre món: no serveix de res el dret d’expressió si no disposes d’un potent altaveu, o que algú vulgui escoltar directament la teva paraula. Però per escoltar una paraula escollida, cal primer alliberar‒se dels altaveus que eixorden.

 

4. Cada dia rebem un diluvi de paraules que fan impossible pensar per nosaltres mateixos. Això anul·la la Llibertat, encara que ens parlin de llibertats. Les paraules ens arriben de fora i entren pels nostres sentits; van al cervell i arriben al cor. Aquí devoren la nostra ment i la nostra llibertat, i es disfressen amb la seva pell. Quan surten a l’exterior, les exhibim pensant que són nostres, contents i enganyats; i inconscientment esclaus. Ens pensem que disposem de paraules per entendre’ns i per entendre la realitat, però només tenim paraules injectades al nostre cervell des de fora.

 

5. Si algú, clarivident, examinés alguna de les “nostres” paraules, potser també podria preguntar, com en l’evangeli d’avui:  De qui és aquesta figura i el nom que hi ha escrit? Potser aleshores ens adonaríem amb sorpresa que les “nostres” paraules porten la imatge i la inscripció del locutor més poderós. Ens les ha infiltrat com un servei d’informació, però són la “pantalla virtual” que substitueix la visió objectiva de la realitat.

 

6. És urgent salvar‒nos els mots, com diria Salvador Espriu. Per aconseguir‒ho, ens cal recuperar el silenci interior (i exterior). El silenci interior és el jardí on es cultiven i floreixen aquelles paraules que ens poden alliberar.
Però, no ens enganyem: el preu de la Llibertat pot ser molt alt. Per a Jesús de Natzaret, el preu va ser la seva pròpia vida, perquè els enemics de la Llibertat sempre trobaran alguna paraula comprometedora per poder‒nos condemnar.